LA MAJORIA SILENCIOSA D’ESPANYA



Recordo que durant els últims anys del franquisme i els de la transició cap a la democràcia, molts intel·lectuals espanyols donaven suport a la cultura i llengua catalanes i al fet que Catalunya pogués aprovar un estatut. Evidentment, hi havia aleshores un objectiu comú com era el de derrotar una dictadura que pràcticament portava quatre dècades instal·lada en el poder.

Tanmateix, com a vegades comenta l’admirat Josep Maria Espinàs, on es troben ara els intel·lectuals espanyols ?  Amb excepció d’algunes persones com el showman El Gran Wyoming o els cantants Ramoncín i Miguel Bosé, a penes he escoltat o llegit cap declaració pel que fa a allò que podríem anomenar la problemàtica catalana. No he sentit gairebé cap intel·lectual de l’estat que hagi, per exemple, criticat el veredicte del Tribunal Constitucional contra el nou Estatut de Catalunya, la persecució del ministre Juan Ignació Wert enfront la normalització lingüística a les escoles catalanes o la impossibilitat de poder efectuar una consulta plenament democràtica de tipus sobiranista.

No obstant, més trist és encara que un artista català tan cèlebre com Joan Manuel Serrat (foto) no s’hagi pronunciat en cap moment, quan tres cantants que han realitzat el gruix de la seva carrera en llengua castellana, com són els casos de Paco Ibáñez, Dyango i Peret, si que han sortit en defensa de la conjuntura que viu actualment el nostre país. 

ESTÈTICA SI, PERÒ FUNCIONALITAT TAMBÉ

Des de l’adveniment dels Jocs Olímpics, Barcelona s’ha omplert d’edificis emblemàtics, molts d’ells caracteritzats per un disseny avantguardista i espectacular, com poden ser-ne exemple l’edifici del Fòrum de les Cultures, la Torre de Collserola, la construcció de Nouvel al costat de la plaça de les Glòries, els mercats de la Barceloneta i de Santa Caterina, l’hotel Vela o les Torres de la Vila Olímpica.

Estic a favor que l’estètica dels edificis sigui bonica i atractiva, entre d’altres coses perquè embelleix la nostra ciutat i significa un plus més per reforçar el sector turístic, però a més de la bellesa de les construccions, són d’igual o de més importància la seva funcionalitat, la resistència a factors externs com la pluja i l’accessibilitat econòmica, sobretot en períodes de crisi com l’actual.

Mentre tot el que es va muntar per portar a terme el controvertit Fòrum de les Cultures, l’any 2004, sembla que es troba molt desaprofitat, malgrat la realització d’esdeveniments com el festival Primavera Sound, i que el Parc del Poblenou, construït, com la Torre de Collserola, per Norman Foster, exigeix un complicat manteniment, l’últim capítol l’hem viscut amb els Nous Encants, caracteritzats per una teulada espectacular (foto), però que no va resistir els darrers aiguats que va patir la ciutat de Barcelona, com tampoc ho va fer l’estadi Olímpic en la seva inauguració el 1989. 

HAPPY HOUR AL CONGRÉS

Aquests darrers dies hem descobert que al bar del Congrés dels Diputats servien cubates a 3 euros, quan a qualsevol establiment normal del carrer poden costar perfectament més del doble. Sembla ser que la resta de l’import la pagàvem els retallats ciutadans amb els nostres impostos.

Tenint en compte el preu a què van les begudes alcohòliques al Congrés, algú podria dir que no haurien d’estranyar aquelles migdiades que realitzaven alguns diputats o les barbaritats que alguns cops deixen anar, però no sembla que hi hagi cap tipus de prova al respecte.

El més trist, però, és que mentre els polítics “gaudien” d’aquest happy hour perpetu, es criticaven, es reprimien i es dictaven lleis en contra dels anomenats “botellones” organitzats per joves espanyols sense recursos.    

M’AGRADARIA VIURE EN UN PAÍS PETIT QUE NO PINTÉS RES

El passat dissabte, en el marc de les jornades que el Cercle d’Economia va celebrar a Sitges, el president del govern Mariano Rajoy (foto) va comentar, en referència a la possible independència de Catalunya, que els països petits no pinten res.

En primer lloc, m’agradaria preguntar-li al Sr. Rajoy que pinta en aquests moments Espanya, doncs el seu govern està seguint les directrius que li dicten des d’Alemanya, el Banc Central Europeu, el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial.

En segon lloc, seria molt positiu viure en un país petit, encara que aquest no pintés res, si tenim en compte l’alt nivell de vida que tenen estats europeus de poc tamany, o de pocs habitants, com Àustria, Bèlgica, Dinamarca, Finlàndia, Holanda, Islàndia, Noruega, Suècia i Suïssa, sense oblidar països minúsculs independents del nostre continent com Andorra, Liechtenstein, Luxemburg, Mònaco i San Marino.