DOS MILIONS DE PERSONES

A Catalunya hi ha ha uns dos milions de persones que estan a favor de la independència de Catalunya i fins un 80% de la població del país apostaria per la convocatòria d’un referèndum on es pogués decidir el futur de la nació.

No obstant, malgrat les xifres exposades en el primer paràgraf d’aquest text, el Partit Popular (PP) i Ciutadans (C’s), i fins i tot hi podríem afegir el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), sembla que no tenen absolutament en compte aquesta important proporció d’habitants de Catalunya, els quals, no ho oblidem, consideren espanyols i espanyoles.

El PP de Pablo Casado amenaça els catalans i catalanes amb un article 155 indefinit, C’s d’Albert Rivera va més enllà i assegura que vol acabar amb la normalització lingüística a les escoles catalanes, malgrat que el Tribunal Constitucional (TC) li ha donat el seu reconeixement, i el PSOE de Pedro Sánchez, el mal menor i que almenys asseguraria l’statu quo actual, només ofereix tímides reformes, de vegades molt poc creïbles, o tornar al pobre estatut retallat pel TC l’any 2010.

A la foto, Albert Rivera (esquerra) i Pablo Casado.

POSAR VOX I LA CUP AL MATEIX SAC

Jaume Collboni, candidat socialista a les eleccions municipals de Barcelona, penso que molt desencertadament, ha comparat el partit d’extrema dreta Vox amb l’associació de l’esquerra radical CUP.

Collboni és un dels polítics que, com també va fer al seu dia el company de partit Miquel Iceta, fa uns anys va sortir de l’armari, com popularment es diu, i va reconèixer la seva condició d’homosexual, per la qual cosa no puc comprendre, i fins i tot em provoca un gran rebuig, la relació que va fer entre les dues formacions polítiques.

D’una banda, VOX és un partit homòfob que, d’arribar al poder o en el cas de ser decisiu per formar govern, podria acabar amb bona part dels drets que en aquests moments té la comunitat LGTBI, com els de matrimoni o adopció. Pel contrari, la CUP ha apostat sempre pels beneficis a favor dels col·lectius formats per gais, lesbianes i transsexuals.

L’IMPREVISIBLE MIQUEL ICETA

Mai m’ha agradat com a polític Miquel Iceta, al qual considero un dels gran culpables de l’espectacular declivi que ha tingut el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) els darrers anys, els que han coincidit amb el Procés sobiranista de Catalunya.

Ara recordo l’època en què Pedro Sánchez, d’una banda, i Susana Díaz i els principals barons del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), d’altra banda, van mantenir una agre fricció l’any 2016, en què el polític madrileny va ser expulsat de la secretaria general. Iceta en tot moment va donar suport a Sánchez, però, una vegada aquest va ser defenestrat, no va dubtar en apropar-se a la llavors presidenta de la Junta d’Andalusia. Quan Sánchez va recuperar el poder mitjançant unes primàries, Iceta, lluny de ruboritzar-se, va tornar a posicionar-se al costat del novament secretari general del partit.

Un altre aspecte que no he entès mai d’Iceta és aquesta dèria que té de posar-se a ballar en els moments més insospitats, aspecte que afortunadament sembla haver aparcat. Evidentment, el màxim mandatari del PSC té tot el dret a fer-ho, però, com encertadament va dir al seu dia la republicana Marta Rovira, ara exiliada a Suïssa, no semblava molt ètic realitza-ho durant una campanya electoral en què Oriol Jonqueres, exvicepresident del govern català; Joaquim Forn, anterior conseller d’Interior, i els activistes Jordi Sánchez i Jordi Cuixart es trobaven empresonats.

Tampoc el polític català va tenir aparentment cap problema per abandonar l’equidistància que el seu predecessor Pere Navarro havia mantingut amb el Procés i apropar-se clarament al sector unionista, compartint manifestacions amb personatges com Xavier Garcia Albiol, Dolors Montserrat, Albert Rivera o Inés Arrimadas i fent-se selfies amb alguns d’ells en la capçalera d’alguna de les marxes organitzades per Societat Civil Catalana.   

L’última ocurrència d’Iceta ha estat comentar que si un 65% dels catalans desitgen la independència de Catalunya, s’hauria de trobar una solució (per cert, no n’hi hauria d’haver prou amb el 51 % ?), per seguidament, potser després de rebre un clatellot per part de la direcció PSOE, comentar que mai, absolutament mai, hi haurà un referèndum d’auto-determinació a Catalunya.

Tot plegat, molt trist.

JOSEP ANTONI DURAN LLEIDA

Josep Antoni Duran Lleida, molts anys president de l’extinta Unió Democràtica de Catalunya (UDC), acaba de publicar les seves memòries i, per tant, ha aconseguit allò que tant li agrada i que feia temps que no assolia: estar en el primer pla mediàtic.

Mai he comprés com aquests darrers anys l’exdirigent de la coalició que molts anys van formar Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i UDC hagi estat un exemple de sentit comú, responsabilitat, seriositat i moderació, quan al llarg de la seva carrera ha tingut aptituds properes, aprecio jo, a la xenofòbia o l’homofòbia, ben allunyades, segons la meva forma de pensar, dels valors cristians que volia representar el seu partit, sense oblidar la inoportuna foto realitzada en un luxós hotel madrileny. 

Duran Lleida, en particular, i UDC, en general, com tants altres polítics i partits, i fins i tot mitjans de comunicació, es van veure molt perjudicats per la deriva del Procés sobiranista de Catalunya, que va polaritzar la societat catalana i va perjudicar clarament qui apostava pel tons grisos i no pels radicals blancs i negres.

El polític de la Franja, que havia estat un nacionalista català, com va fer també el Partit dels Socialistes de Catalunya o el diari El Periódico de Catalunya, va decidir abandonar l’equidistància que havia mantingut i va optar per apropar-se clarament a tesis unionistes, fet que no va evitar el cataclisme d’UDC a les eleccions catalanes de l’any 2017, en les quals Josep Maria Espadaler fa fer de cap de llista, i la històrica associació política, totalment arruïnada, va desaparèixer del mapa polític.

Ara, en les seves memòries, Duran pràcticament ha atacat tothom (per exemple els antics dirigents de CDC i expresidents de la Generalitat Artur Mas i Carles Puigdemont), fins i tot membres d’UDC que van optar per la línia independentista, com l’expresidenta del Parlament Núria de Gispert i Antoni Castellà, però potser, el polític del Campell hauria de fer també una mica d’auto-crítica i recordar com va acabar el partit demòcrata-cristià, segurament, en bona mesura, per culpa de la seva gestió.

DONCS SI, ESPANYA PODRIA DEMANAR PERDÓ

Molts estats, entre els quals es troben Alemanya, França, el Regne Unit o fins i tot el Vaticà, han demanat perdó per algunes de les seves accions comeses en el passat, per exemple, en el cas del país germànic, per la tragèdia de l’Holocaust, el genocidi del poble jueu durant la Segona Guerra Mundial. Que jo sàpiga, l’estat espanyol mai s’ha disculpat per res.

Fa un dies, el nou president de Mèxic, el progressista Andrés Manuel López Obrador (foto), va enviar una carta al rei espanyol Felip VI en què li demanava que es disculpés per la conquista del segle XVI. Varis polítics espanyols, entre els quals el nerviós ministre d’Assumptes Exteriors Josep Borrell, ràpidament van sortir ofesos per contrarestar l’acció del màxim mandatari de l’estat centreamericà.

D’una banda, estic d’acord que demanar perdó per un fet que va succeir fa mig segle, pot semblar una mica absurd, entre d’altres coses perquè la societat, en general, i l’espanyola, en particular, han evolucionat clarament. D’altra banda, és cert que abans de l’arribada dels espanyols al continent americà, els diferents pobles que l’habitaven tenien dures lluites entre ells i no tot era, evidentment, una bassa d’oli.

Tanmateix, en primer lloc, encara que només sigui simbòlicament (els alemanys d’avui no tenen la culpa del seu passat nazi), no estaria malament que Espanya demanés perdó per una conquista i una colonització que van causar un gran número de morts a la població indígena, que va traspassar, en gran part, assassinada, per malalties que van importar els nouvinguts o per la fatiga causada pels treballs forçosos.

En segon lloc, el fet que diverses tribus entaulessin la guerra entre elles, no és cap motiu per cometre algunes de les salvatjades que van portar a terme alguns pobladors originaris de la península Ibèrica, que evidentment van anar a Amèrica, no per posar pau entre elles, sinó a la recerca de riqueses com el mineral de la plata, i no crec que el que més necessités aquella gent fos comptar amb una civilització europea o poder parlar la llengua castellana.

NACIONALISMES BONS I NACIONALISMES DOLENTS

Si hi ha una cosa que sempre m’ha cridat l’atenció és que per a una sèrie de persones existeixen nacionalismes bons, els d’estat, que alguna vegada ni tan sols els anomenen com a tal, i dolents, els altres, malgrat que aquests últims molts cops són de caire defensiu, mentre els primers són hegemònics i en força ocasions intolerants amb les diferents minories.

A l’estat espanyol, podem observar que polítics dretans, com l’expresident del govern José María Aznar, l’actual líder del Partit Popular Pablo Casado o el president de Ciutadans Albert Rivera, i també presumptament esquerrans com l’exvicepresident espanyol Alfonso Guerra, l’anterior màxim mandatari extremeny Juan Carlos Rodríguez Ibarra o l’actual ministre d’Assumptes Exteriors Josep Borrell, anomenen nacionalistes, per exemple, els independentistes catalans, sense donar-se compte, o simplement dissimulant, que ells són profundament nacionalistes espanyols.

També em fa molta gràcia quan escolto els discursos del president francès Emmanuel Macron (foto) comentant que els grans perills que afronta actualment Europa venen dels nacionalismes, quan França és un dels estats més centralitzats, nacionalistes i hegemònics del continent.  

Encara que soc independentista, no em considero nacionalista, ideologia que considero bastant perillosa, però mentre entenc alguns nacionalismes justos i democràtics, aquells defensius que procedeixen de nacions sense estat, em semblen lamentables, intolerants i innecessaris els que arriben d’estats sobirans i independents, els quals molts cops volen minimitzar o acabar directament amb les llengües, tradicions i cultures minoritàries.