SEPARAR-SE DEL PARTIT POPULAR

No tinc simpaties per la dreta catalana formada per Convergència Democràtica de Catalunya i Unió Democràtica de Catalunya (CIU), com de cap dreta mundial, encara que en alguns casos van aportar al seu dia alguns valors que, malauradament, han desaparegut en l’actualitat, sobretot pel que fa als adolescents i joves.

No obstant, podríem dir que CIU es una dreta moderna i europea, com el Partit Conservador Britànic, els partits de la dreta moderada a França, la Democràcia Cristina alemanya o, pel que fa als anys posteriors a la Segona Guerra Mundial, la Democràcia Cristiana italiana.

He de reconèixer, però, que CIU representa una dreta molt dura pel que fa a les temàtiques social i econòmica, i que molt probablement, de tenir majoria absoluta al Parlament de Catalunya, hauria prosseguit les salvatges retallades que el govern d’Artur Mas va efectuar quan depenia del suport del Partit Popular de Catalunya i no, com passa ara, d’Esquerra Republicana de Catalunya. Evidentment, CIU tampoc és aliena als casos de corrupció, demostrats o per demostrar, com ho assenyalen els afers Pallerols, ITV o Fèlix Millet – Palau de la Música. Malauradament, però, la corrupció no és una exclusiva de la dreta, doncs a l’estat espanyol també l’esquerra s’ha vist involucrada en molts escàndols.

Tanmateix, trobar tics feixistes o d’extrema dreta en CIU és molt complicat, gairebé impossible, potser només en algunes declaracions de l’inefable Josep Antoni Duran Lleida, líder d’Unió, en temes referents a la immigració.

Pel contrari, pel que fa al Partit Popular (PP), si que trobem característiques que enllacen amb el franquisme, el feixisme o l’extrema dreta, com per exemple quan aquest partit s’ha negat sempre a condemnar la dictadura franquista, quan tolera actes feixistes com l’homenatge a la División Azul en una caserna de Sant Andreu de la Barca, quan frivolitza amb una ideologia tan greu i dramàtica com el nazisme, quan intenta negar la pluralitat de l’estat espanyol o quan vol dinamitar la immersió lingüística a les escoles públiques de Catalunya, que ha suposat un èxit inqüestionable.

Per aquesta raó, aguantar en aquests moments el govern del PP sembla impossible i penso que, molts dels nous independentistes amb què compta Catalunya avui, allò que desitgen realment és separar-se del partit que presideix Mariano Rajoy (foto) i no d’Espanya. El passat estiu, una madrilenya d’esquerres em va dir que ells també pateixen el PP, i no només els catalans. Estic d’acord, en part, amb aquesta apreciació, però mentre ells veuen atacada i ferida la seva ideologia, els catalans ens passa el mateix, però amb l’afegit que no ens deixen viure en pau amb la nostra llengua i la nostra cultura. 

LA BODA ÍNDIA A BARCELONA

Em va semblar molt trist, per molts euros i rúpies que signifiquessin per a la nostra ciutat, la boda índia que es va celebrar fa un parell de caps de setmana a Barcelona. Trobo lamentable que, 21 anys després dels fantàstics Jocs Olímpics que va organitzar la capital catalana, aquesta sigui ara notícia per una gran horterada que va tenir entre els seus nombrosos convidats Artur Mas, president de la Generalitat de Catalunya, i Xavier Trias, alcalde de Barcelona.

Dit això, he de comentar, però, que no entenc les crítiques des de sectors dels PSC i de diferents articulistes que, estic gairebé segur, s’ha haguessin quedat callats si els socialistes governessin encara al municipi barceloní.

Sota els diferents governs del PSC, Barcelona es va convertir en una espècie de parc temàtic, mentre la nostra ciutat es va omplir de turistes low cost que venien a emborratxar-se, a celebrar desmesurats comiats de solter, a fer les seves necessitats al mig del carrer i a molestar els veïns de Ciutat Vella, mentre bandes de carteristes ben organitzades, que curiosament han descendit considerablement el seu número malgrat la crisi amb el mandat de Trias, els desplomaven a les Rambles o carrers propers.

Tanmateix, el màxim ridícul que va viure el llarg període de l’estada socialista al municipi barceloní va tenir lloc la dècada passada, quan, ja amb Jordi Hereu a l’alcaldia, encara que la idea va ser del seu antecessor Joan Clos, el prestigiós cineasta nord-americà Woody Allen va venir a rodar una pel·lícula a Barcelona.

És conegut per tots els seguidors del setè art que el director novaiorquès acostuma a tenir més èxit al continent europeu que no pas al seu país. No és estrany, doncs, que Allen hagi realitzat últimament films a urbs europees com Londres, París, Roma o Venècia. Però, mentre fa la sensació que l’autor d’obres com “Annie Hall” o “Manhattan” ha elegit de forma voluntària aquestes ciutats per filmar, en el cas de Barcelona sembla que es va veure literalment arrossegat.

L’estiu de l’any 2007, el mateix de la vergonyosa i intolerable apagada que va patir la capital catalana, Allen va arribar a la ciutat comtal, en gran mesura per les tasques realitzades per Jaume Roures, curiosament un home proper a CDC i cap de Mediapro, productora de la pel·lícula. Es van viure aleshores escenes pròpies del mític i sarcàstic film “Bienvenido Mr. Marshall”, dirigit pel llegendari Luis G. Berlanga.

El resultat, anomenat “Vicky, Cristina, Barcelona”, ha estat un dels pitjors treballs que jo mai hagi presenciat del cèlebre realitzador nord-americà (he tingut la sort de veure quasi tota la seva extensa filmografia). Una pel·lícula que mostra una història no massa convincent, en què Penélope Cruz sembla plagiar la mítica Sofia Loren, que intenta unir de forma bastant artificial la capital catalana amb el Principat d’Astúries, doncs aquesta autonomia li va atorgar a Allen el premi que porta el seu nom, i en què es forcen les vistes de la Barcelona més guai i glamurosa, sense reparar en aquella més problemàtica, com la protagonitzada per la delinqüència, la droga o la prostitució.  

RAMÓN DE ESPAÑA: UN POSSIBLE COMPLEX D’INFERIORITAT



Per començar aquest escrit, he de reconèixer que no em perdo cap dels articles que cada dilluns el periodista Ramón de España realitza a les pàgines del Periódico de Catalunya i que moltes vegades els trobo força divertits i, en algunes ocasions, també encertats pel que fa al fons de la qüestió.

La forma ja és un altre tema i és aquí on crec que De España entra, segons el meu parer, en aspectes com l’insult, la burla exagerada, la manca d’educació, el menyspreu i fins i tot, en algun cas, l’absència d’ètica, sense oblidar l’odi que sembla sentir per tot allò que tingui a veure amb els sectors identitaris, nacionalistes i independentistes de Catalunya. 

No sóc psicòleg i per tant no puc efectuar un diagnòstic clar, però el periodista barceloní, que tinc la intuïció que és originari d’una família benestant, burgesa i de dretes, podria tenir, des de la infància o adolescència, un important complex d’inferioritat que amb els pas dels anys ha estat incapaç de solucionar.

Aquest problema sembla igualment afectar altres personatges populars com el director teatral Albert Boadella, l’entrenador de futbol José Mourinho, el també articulista Salvador Sostres o l’actor Joel Joan, els dos darrers, per cert, d’ideologia independentista, fet que constata que la meva crítica a De España no té res a veure amb les seves idees polítiques. 

POSSIBILITAT D’UN RIDÍCUL HISTÒRIC I ESPANTÓS

El tema de la consulta sobiranista de Catalunya està bastant enrarit i molt em temo que, per evitar un ridícul històric i espantós, serà necessària, una vegada més, la intervenció de la societat civil catalana.

En un principi, 5 de les 7 forces polítiques que es troben representades al Parlament de Catalunya (totes excepte PP i C’s), es trobaven més o menys unides en la recerca d’un referèndum perquè el poble català pogués expressar democràticament el futur del seu país. No obstant, el PSC, penso que molt pressionat pel PSOE, ha estat el primer partit en desmarcar-se del procés, doncs els socialistes catalans només estarien disposats a donar suport a una votació si aquesta la permetés el govern espanyol, situació que sembla impossible amb el PP al poder i gairebé irrealitzable en cas de tornar el PSOE.

Per tant, en aquests moments tan sols resten CIU, ERC, ICV i CUP. D’una banda, en el cas de CIU hi observo dos grans problemes: el primer, el rebuig d’UDC a la independència, mentre que el segon té el seu origen en la tradicional i de vegades exasperant ambigüitat de CDC, que, en cas que finalment s’atrevís a convocar un referèndum, fet del qual en tinc encara molts dubtes, potser ho faria mitjançant una pregunta inintel·ligible. D’altra banda, veig a ICV poc convençuda en aquest procés sobiranista, fins el punt que no m’estranyaria que s’acabés abaixant del tren.

Per tant, només restarien com a blocs polítics clarament favorables a una consulta clara i diàfana ERC i CUP, grup aquest que només compta amb tres diputats al Parlament. Seria d’esperar que els polítics fossin prou responsables almenys per evitar el que podria significar ser la riota de l’estat espanyol i del continent europeu. 

TU DEDICAT AL HIP HOP

El pitjor que li pot succeir a una activitat, encara que en principi les conseqüències siguin positives, és que es posi de moda, tal com es pot observar, actualment, amb el món de la cuina, les estrelles Michelin o els xefs mediàtics, que te’ls trobes a totes parts.

Una de les coses que s’han posat del moda els últims anys ha estat un tema tan seriós com la solidaritat. És cert que aquest fet ha permès a diferents ONG recaptar més diners i, d’aquesta manera, portar a terme diversos projectes, però també li ha donat un aire més frívol, snob i fins i tot glamurós, adjectius que penso que suposen una contradicció quan es parla de fets com la fam, la misèria, la injustícia social o la violència.

D’aquesta forma, penso que actualment es pot diferenciar entre solidaritat i bonisme. Solidària és la persona que es compromet profundament amb una causa, de manera sincera i desinteressada, generalment des de l’anonimat, sense importar-li en absolut si la tasca s’organitza, posem per cas, al barri de la Mina o en un país de l’Àfrica o l’Amèrica Llatina. Les seves accions no venen generades de la mala consciència o la superstició.

Pel contrari, el bonista és un ésser que es compromet de forma superficial, a qui li agrada donar publicitat a les seves accions, que s’apunta a viatges solidaris a llocs com Guatemala, Nicaragua, Mali o el Senegal, encara que treballar en un barri obrer de la seva localitat no l’acaba d’atreure, i que moltes vegades es mou per la mala consciència, fet molt típic en els progres adinerats.    

Aquests bonistes, a part de la superficialitat i un comportament bastant artificiós, tenen també un altre defecte: la pràctica del classisme cultural. Si la dreta liberal i burgesa tradicional ha utilitzat abastament el classisme de tipus econòmic, que els ha portat a no relacionar-se amb persones d’una escala inferior en aquest aspecte, els representants del sector bonista, comprés sobretot per personatges del món de l’art, la intel·lectualitat i l’espectacle, rarament entaularan amistat o mantindran una conversa amb una persona culturalment inferior.

Fa un temps vaig poder assistir a unes conferències sobre immigració realitzades al CCCB de Barcelona. Recordo que una ponent brasilera va comentar, més o menys, que a l’immigrant, sense negar-li la seva cultura autòctona, es bo introduir-lo en les tradicions del país d’acollida perquè és una bona forma, potser la millor, que se senti còmode i acceptat.

Tanmateix, i gràcies a progres, pseudointel·lectuals, alguns joves autoproclamats alternatius i altres tipus de bonistes, fa uns anys es va posar de moda a Barcelona a introduir joves immigrants amb problemàtiques potencials, com la droga o la delinqüència, en el món de la música hip hop, un gènere que particularment, encara que no m’encanta, respecto moltíssim i que ha regenerat una cosa tan important com la cançó protesta. No obstant, i sense ànim de caure en la demagògia, sembla com si els hi diguessis: “tu dedicat al hip hop perquè és per al que estàs capacitat, mentre nosaltres ens dedicarem a altres activitats com la lectura, el teatre o la música clàssica".

CONGRÉS DEL PSOE: NO EM CREC RES

Fa uns dies, el PSOE va celebrar un congrés federal en què es va parlar de temes com la crisi econòmica, la rebaixa dels serveis socials, l’afer religiós o el procés sobiranista de Catalunya. Tot van ser bones intencions, en la línia ideològica amb què, fa més de 100 anys, Pablo Iglesias va fundar el partit.

Entre d’altres coses, es va decidir que, una vegada el partit torni al poder (tal com estan les coses poden passar encara molts anys), es retornaran prestacions socials que el PP ha eliminat, es revisarà la diplomàcia amb el Vaticà i es cercarà un canvi en la Constitució que permeti un estat federal.

És bastant curiós que aquestes innovacions hi tinguin lloc sota la secretaria general del veterà Alfredo Pérez Rubalcaba (foto), un home afable i correcte, però que ha estat ministre en les dues èpoques del desencant socialista espanyol, les protagonitzades per Felipe González i José Luis Rodríguez Zapatero.

Serveis socials. És sorprenent que ara els socialistes prometin restaurar ajuts socials quan, per exemple, González va crear, a principis de la dècada dels 90, els anomenats contractes escombraries, mentre Zapatero, una vegada plenament instal·lada la crisi que prèviament havia silenciat, va abaixar el sou als funcionaris i va eliminar el xec nadó que ell mateix havia instaurat.   

Acords amb la Santa Seu. Tinc molts dubtes que el PSOE estigui disposat a canviar la seva diplomàcia amb el Vaticà, encara que el nou papa, Francesc I, sigui presumptament un home obert, dialogant i accessible. És cert que, durant l’època de Zapatero, aspectes com el casament de parelles homosexuals o l’avortament van enutjar la Conferència Episcopal Espanyola, però també que les escoles religioses, fins i tot aquelles que separen els alumnes per sexe, van seguir rebent subvencions com a centres educatius concertats.

Estat federal. El PSOE, quan ha estat al govern, ha fet més aviat poc, o pràcticament res, per aconseguir que algun dia Espanya sigui un estat federal, i encara menys des d’un punt de vista asimètric. González va ser un dels artífexs de la controvertida llei orgànica de la LOAPA, de caràcter centralista, mentre Zapatero, que va dir que aprovaria l’estatut que sortís del Parlament de Catalunya, després el va retallar, amb la col·laboració de l’ara “sobiranista” Artur Mas, i posteriorment va preferir mirar cap a una altra banda quan el Tribunal Constitucional el va triturar. A més, encara que Rubalcaba i altres socialistes, com els del PSC, estiguessin disposats a canviar la Constitució, no crec que els personatges més jacobins del socialisme espanyol com Susana Díaz, actual presidenta de la Junta d’Andalusia, ho acceptessin.

Doncs no, no em crec el PSOE i espero no cometre de nou l’error de donar el meu vot a aquest partit, tal com vaig fer en les eleccions generals de 1982 i 2004, que respectivament van significar els primers triomfs de González i Zapatero.  

QUÈ HA PASSAT AL PAÍS VALENCIÀ ?

Recordo quan estudiava geografia a EGB i BUP, ja fa molts anys, que apreníem que Catalunya i el País Basc eren els territoris més industrialitzats de l’estat espanyol, mentre que a continuació es trobava el País Valencià, llavors una de les regions més riques i avançades d’Espanya, essencialment per les seves factories tèxtils, de calçat i de transformació d’aliments, fonamentalment dels fruits cítrics.

Però és evident que la situació ha canviat radicalment i actualment València és una de les autonomies més deprimides d’Espanya, amb factors com una profunda i escandalosa corrupció, un deute públic descontrolat, un malbaratament que ha causat estralls o una gestió política pèssima.

Es fa molt complicat comprendre com la població valenciana ha pogut atorgar continuades majories absolutes a un partit, el PP, que ha tingut o segueix tenint polítics imputats en diversos casos de corrupció, o almenys amb molts dubtes sobre la seva gestió, com l’expresident Francisco Camps (foto), l’alcaldessa de València Rita Barberà, Ricardo Costa, Juan Cotino o l’increïble i peculiar Carlos Fabra, molts anys president de la Diputació de Castelló, província en la qual, segons algunes fonts, pràcticament ha exercit com a cacic.

  

L’últim capítol del caos valencià el tenim en el tancament de Canal 9, la televisió autonòmica, una mostra més d’inversemblant malbaratament econòmic, que segueix a l’organització de la Copa Amèrica de Vela, la paralització de les obres del nou estadi del València CF, la construcció d’un circuit urbà per portar a terme el GP d’Europa de Fórmula 1, el parc d’atraccions Terra Mítica, ubicat a la Costa Blanca, la Ciutat del Cine d’Alacant, el desèrtic aeroport de Castelló o la Ciutat de les Arts i les Ciències de la capital, una magnífica obra arquitectònica de Santiago Calatrava que, evidentment, la Generalitat no es podia permetre. 

QUI ES MOGUI NO SURT A LA FOTO

La frase del títol d’aquest article la va comentar presumptament el peculiar polític socialista Alfonso Guerra, un dels personatges més jacobins, mal educats, malcarats i provocadors del post-franquisme. Qui va ser vicepresident del govern espanyol la va pronunciar, aparentment, per explicar que aquell qui diferia del punt de vista general del partit, en aquest cas el PSOE, en quedaria fora de qualsevol lloc de responsabilitat.

Fa dos diumenges, en el suplement del Periódico de Catalunya “Més Periódico”, vaig llegir les declaracions de polítics en un llibre que ha escrit un periodista amb força experiència parlamentària. Per exemple, l’alcalde de Vic, i exmilitant d’Unió Democràtica de Catalunya, Josep Maria Vila d’Abadal (foto), declarava, si fa no fa, que en els seus temps de membre de l’aparell del partit que presideix Josep Antoni Duran Lleida, li va tocar realitzar tasques tan desagradables com notificar a gent plenament vàlida i preparada que no podien accedir a un lloc concret de les llistes electorals, per raons tan increïbles com tenir un criteri propi o no compartir el 100 % la doctrina del partit.

Moltes vegades m’he preguntat, almenys pel que fa a l’estat espanyol, si les agrupacions polítiques són sectes. És molt penós que, per votar en contra de la voluntat majoritària del partit, un polític hagi estat sancionat, expedientat o fins i tot expulsat. Quan el poble es queixa de la manca de democràcia real, a més de referir-se a la possibilitat de poder votar llistes obertes o participar de forma més directa en la presa de decisions, pensa també en aquestes circumstàncies, crec que intolerables en un estat de dret.

Canviant de temàtica, i encara que això pugui ser una percepció parcial i subjectiva, fa gairebé tres dècades que em trobo en el món laboral i he pogut comprovar que també en aquest àmbit, tal com succeeix en les diferents associacions polítiques, que un empleat ascendeixi ràpidament depèn més de la seva permeabilitat a la tesi general de l’empresa, la seva disciplina, l’absència d’un criteri propi i l’habilitat en les relacions socials, que no pas de les seves capacitats, personalitat, intel·ligència, preparació, aptitud i competències.    

LLIÇÓ D’HISTÒRIA A CARME CHACÓN

L’exministra de Defensa Carme Chacón, que ha intentat, intenta i seguirà intentant ser algun dia la secretària general del PSOE, malgrat que ha protagonitzat els pitjors resultats que mai hagi obtingut el PSC en unes eleccions generals, va marxar fa unes setmanes a Miami, sembla ser que per impartir classes. No obstant, la política socialista ha tornat aquests dies a Espanya i ha comentat que els polítics catalans manipulen la història.

Sóc historiador i, al llarg de la meva vida, he llegit molts llibres d’història escrits per professionals de diferents ideologies. Penso que he pogut extreure vàries conclusions i es poden argumentar, sense ànim de manipulació, les següents concrecions sobre la història de Catalunya.

La Marca Hispànica. Carlemany, emperador carolingi, va invadir la península Ibèrica, quan aquesta es trobava ocupada pels musulmans, i va conquistar les ciutats de Girona i Barcelona. Amb el pas dels anys, els successors de Carlemany van perdre la seva capacitat de control sobre els diferents territoris de l’Imperi Carolingi i aquests, entre els quals Catalunya (el que ara es coneix com la Catalunya Vella), es van independitzar.

Reconquista autònoma. Quan Catalunya va perdre la majoria de possessions ultra-pirinenques, després de la batalla de Miret, on va morir el monarca Pere el Catòlic, i una vegada ja s’havia portat a terme la unió amb el Regne d’Aragó, catalans i aragonesos van fer la seva particular reconquista davant els sarraïns. Si bé és veritat que, en algun moment, hi van haver col·laboracions amb Castella, com per exemple en la decisiva batalla de les Navas de Tolosa, mentre la Corona Catalano – Aragonesa recuperava les terres valencianes i les Illes Balears, la Corona Castellana es dirigia cap a la Manxa, Extremadura i Andalusia.

Diferents expansions. Tant Catalunya com Castella es van expandir més enllà de la península Ibèrica, però mentre la primera ho feia a través del Mediterrani, amb la possessió de regions com les illes de Sardenya i Sicília, la segona ho va fer per l’Atlàntic, on es va descobrir el continent americà.

Unió de corones, però no d’institucions. Les dues principals corones ibèriques es van ajuntar arran del matrimoni dels Reis Catòlics, Isabel de Castella i Ferran d’Aragó. No obstant, els dos estats van mantenir les seves respectives institucions, lleis i independències.   

1714. després de la mort de l’últim rei espanyol de la dinastia dels Habsburg, Carles II, que no va tenir descendents, va iniciar-se la guerra de Successió, que va tenir abast internacional. El Regne Unit, lògicament Àustria, bressol dels Habsburg, i la Corona de Catalunya – Aragó desitjaven la continuïtat de la dinastia al tron hispà, mentre França, aleshores la màxima potència europea, i Castella cercaven l’entronització dels Borbons. És possible que Catalunya s’equivoqués de bàndol, encara que existia un important temor al tradicional centralisme borbònic, o que confiés massa amb els presumptes aliats, però d’una cosa no hi cap dubte: quan Barcelona va caure, una vegada les grans potències internacionals ja havien signat el Tractat d’Utrecht, que va posar punt i final a la guerra de Successió, el primer monarca borbó, Felip V, va eliminar totes les llibertats catalanes mitjançant els decrets de Nova Planta.

ALGÚ SE’N RECORDA DE BÁRCENAS I MILLET ?

Cada un té els seus sentiments i aquests, per molt que lluitis per desfer-te’n, és impossible eliminar-los. Així, per exemple, jo em sento només català, i no per una qüestió econòmica o de finançament, i molt menys perquè tingui res contra Espanya, tot el contrari, sinó perquè em considero un fervent defensor de la llengua, la cultura i la història catalanes, molt maltractades al llarg del temps.

Per tant, a mi m’encantaria que Catalunya fos un estat independent, però allò que no m’agrada de l’actual conjuntura política que viu el nostre país és que el tema del soberanisme assoleixi tota l’actualitat i a penes es parli de qüestions com la crisi econòmica, la corrupció, l’atur, la pobresa, els desnonaments, la injustícia social o les retallades en sanitat i educació.

Sembla ser que tant a Mariano Rajoy, president del govern espanyol, com a Artur Mas, president de la Generalitat de Catalunya (tots dos a la foto), els hi va molt bé que l’afer de l’independentisme monopolitzi la informació, doncs mentrestant no es parla de res mes. Actualment, sembla que tots haguem oblidat a personatges com Luis Bárcenas o Fèlix Millet, els casos dels quals podrien esquitxar greument el Partit Popular i Convergència Democràtica de Catalunya respectivament.

No m’estranyaria gens que en la reunió secreta que van tenir fa unes setmanes Rajoy i Mas, decidissin que l’anomenat problema català seguís el seu curs interminable, com a perfecta cortina de fum. 

UNA LLUM APAREIX AL VATICÀ

El Papat ha estat normalment una institució molt conservadora i, durant força èpoques de la història, entre elles el món actual, no ha estat precisament un ens molt edificant des del punt de vista moral, com ho proven els últims anys, per exemple, el silenci mostrat davant la lacra de la pederàstia o els presumptes tripijocs del Banc Ambrosià. No podem oblidar tampoc que el gran cisma que va viure l’Església al segle XVI va tenir lloc per les pràctiques no massa ètiques de les elits pontifícies.

Semblava que les coses podien canviar amb l’elecció, a començaments de la dècada dels 60 del segle XX, del Papa Joan XXIII, que va convocar l’històric concili ecumènic de Vaticà II, en un intent de posar al dia l’Església i apropar la religió catòlica al poble. La mort de Joan va motivar que el certamen fos clausurat pel seu successor, Pau VI, que va seguir les mateixes directrius, les quals semblava igualment acceptar l’efímer papa Joan Pau I.

Tanmateix, el procés d’obertura es va tancar amb l’elecció del papa polonès Joan Pau II, un home d’idees molt conservadores, fet bastant usual al món en aquella època compresa entre finals de la dècada dels 70 i inicis del decenni dels 80, quan per exemple Ronald Reagan va guanyar les eleccions nord-americanes, Margaret Thatcher va vèncer en els comicis britànics, Menahem Begin es va convertir en el primer mandatari de dretes a Israel  o l’aiatol·lah Khomeini va instaurar una república teocràtica de tipus islàmic, encara vigent, a l’Iran.

Amb Joan Pau II, que va posar el seu gra de sorra en l’enderrocament del comunisme a l’est d’Europa, i el seu successor, l’alemany Benet XVI, allò aconseguit els anys anteriors es va paralitzar, però amb el nou papa, l’argentí Francesc I, sembla que una llum apareix al vaticà i que la situació pot donar un nou gir.

En el poc temps que porta al capdavant de l’Església Catòlica, Francesc ha tingut diferents gestos que permeten ser optimista, com ara acostar la institució als més necessitats, els canvis a la Cúria romana, a la qual ha criticat, els intents de posar en ordre els temes bancaris, rentar els peus a presos d’un centre penitenciari de la capital italiana, entre ells una reclusa musulmana, comentar que ell no és ningú per criticar les persones homosexuals o afirmar que els bisbes parlen massa de temes com la mateixa homosexualitat, els anticonceptius o l’avortament.

És evident que el papa Bertoglio no és un defensor de l’homosexualitat, dels mètodes anticonceptius i, molt menys, de l’avortament, el qual ha condemnat públicament, però allò que Francesc intenta, o almenys això és el que s’entreveu de les seves paraules i accions, és que els religiosos haurien de parlar més d’altres temes com la pobresa, la misèria, la fam, la injustícia social, l’atur, les guerres, la corrupció, la crisi econòmica, el capitalisme ultra-liberal o del fet que, a pocs quilòmetres al sud de Roma, concretament a la petita illa de Lampedusa, més de 300 immigrants hagin perdut la vida a les aigües del Mediterrani.  

NO CREC QUE ARTUR MAS I CONVERGÈNCIA CONVOQUIN MAI UNA CONSULTA

Durant l’estiu de l’any 2012, Artur Mas lluitava per tenir un finançament econòmic just per a Catalunya, semblant d’aquell de què disposen a Euskadi i Navarra. El president de la Generalitat de Catalunya, a més a més, va demanar a l’Assemblea Nacional de Catalunya (ANC) que la manifestació de l’11 de Setembre d’aquell any ho reivindiqués, però l’ANC li va contestar que la concentració es faria per demanar la independència, paraula que Mas mai ha pronunciat.

Quan la marxa de l’11 de Setembre va suposar un triomf indiscutible i espectacular, Mas va voler apropiar-se de l’èxit i va fixar eleccions anticipades. Probablement, el propòsit del President era el de guanyar els comicis per majoria absoluta, o almenys aconseguir una victòria molt clara que li permetés, més o menys, governar sense suports. En aquesta circumstància, Mas segurament hagués continuat amb les retallades, les que ara Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) sembla evitar, i tot fa indicar, pel que fa al tema de la consulta sobiranista, que hagués deixat passar el temps fins el 2016, any en què finalitza l’actual legislatura, argumentant que el govern espanyol no li donava cap opció de convocar-la.

No obstant, Mas no només no va assolir la majoria absoluta, sinó que a més va perdre 12 diputats, per la qual cosa es va veure obligat a pactar amb ERC. Penso que des d’aquell moment el President es troba ubicat en una espècie de fangar del qual no sap com sortir-ne. D’una banda no pot contrariar al seu soci parlamentari, però, d’una altra banda, em fa la impressió que tampoc s’atreveix o desitja posar data a una consulta, i amb una pregunta clara i concisa, intentant guanyar temps per on pugui, encara que aquest se li està acabant.

La dreta nacionalista catalana sempre s’ha sentit més còmoda al costat d’una Espanya estable i tranquil·la que no pas enmig d’una situació d’incertesa i en tenim alguns exemples: quan Francesc Cambó va preferir la dictadura de Miguel Primo de Ribera a una societat dominada per l’anarquisme, quan Jordi Pujol, arran de guanyar les eleccions de l’any 2000, va prioritzar el suport del Partit Popular (PP), llavors durant la majoria absoluta de José María Aznar, que no pas d’ERC, o quan el mateix Mas va pactar amb el llavors president del govern espanyol, el socialista José Luis Rodríguez Zapatero, la retallada de l’estatut o va elegir el suport del PP d’Alicia Sánchez Camacho abans de l’esclat independentista.

Joan Herrera, l’actual líder d’Iniciativa per Catalunya, va comentar fa uns dies al Parlament que estimava Catalunya, però que no confiava en el seu president. Jo subscric les paraules del polític ecosocialista, encara que no entenc perquè Oriol Junqueras i ERC si que tenen confiança amb Mas tenint en compte els precedents. Espero que la raó no sigui perquè el partit republicà també es troba en un  procés d’intentar, com es diu popularment, “marejar la perdiu”.

La pregunta, però, és la següent: Què farà Mas quan hagi de prendre una decisió ?

A la foto, Mas i Junqueras.    

POC O RES ES POT ESPERAR D’EUROPA

Fa la sensació que des d’alguns sectors nacionalistes i independentistes de Catalunya pensin que perquè Catalunya algun dia disposi del dret a decidir o pugui arribar a ser un estat independent la solució es troba en la Comunitat Econòmica Europea, però em temo que d’Europa poc o res es pot esperar i hi ha raons sobrades per pensar-ho:

La rebel·lió dels Segadors. Quan Catalunya es va aixecar al segle XVII contra el Comte Duc d’Olivares, vàlid del monarca Felip IV, França, llavors regida pel cardenal de Richelieu, va donar suport als catalans. Tanmateix, una vegada assegurada la victòria contra els castellans, en una part de la Guerra dels 30 Anys, el regne de França, mitjançant la Pau dels Pirineus, va abandonar a la seva sort Catalunya i, a més, es va annexionar l’Alta Cerdanya i el Rosselló.

L’Onze de Setembre de 1714. Durant la Guerra de Successió espanyola, arran que el rei Carles II morís sense descendència, països com Àustria, Anglaterra o Holanda van defensar, al costat de la Corona Catalano – Aragonesa, la continuïtat de la dinastia dels Habsburg al tron espanyol, a diferència de França i la Corona de Castella, que desitjaven l’arribada dels Borbons al regne hispà. Una vegada austríacs i anglesos van aconseguir una compensació en forma de territoris mitjançant el Tractat d’Utrecht de 1713 (els primers van rebre possessions  a Itàlia i als Països Baixos i els segons les places de Gibraltar i Menorca), van deixar catalans, aragonesos, valencians i els habitants de les Illes Balears sols davant el perill. Finalment, les tropes franceses i castellanes van trencar la resistència de Barcelona, van instaurar la nova dinastia, amb la coronació de Felip V, i van imposar els decrets de Nova Planta, que van acabar amb les institucions de caràcter nacional.

El franquisme. Quan va finalitzar la Segona Guerra Mundial (1939 – 1945), amb les derrotes del nazisme alemany d’Adolf Hitler i el feixisme italià de Benito Mussolini, els republicans espanyols derrotats a la Guerra Civil (1936 – 1939) van demanar als principals estats europeus, com França i el Regne Unit, que acabessin amb la dictadura franquista, però no només no ho van fer, sinó que fins i tot van acabar reconeixent el règim pocs anys més tard.

Finalment, i encara que això no té res a veure ni amb Catalunya ni tampoc amb Espanya, s’ha de recordar el penós i vergonyós comportament d’Europa pel que fa a la guerra de Bòsnia i Hercegovina, de forma especial quan hi va tenir lloc la neteja ètnica sèrbia a l’enclavament musulmà d’Srebrenica.  

EL MITE DE LA MANIPULACIÓ

Des d’Espanya corre un mite, una llegenda urbana, que diu que actes tan multitudinaris com la manifestació de l’any 2012 i la cadena humana (foto) d’aquest 2013, en tots dos casos corresponents a la Diada Nacional de l’Onze de Setembre, han estat fruit de la manipulació que exerceixen Artur Mas, en particular, i el govern de la Generalitat i els mitjans de comunicació públics catalans, en general. No es tracta només d’informacions que arriben dels sectors més dretans de l’estat, sinó també, en algun cas, dels teòricament progressistes.

És cert que la Generalitat de Catalunya, especialment pel que fa al seu portaveu Francesc Homs, i els mitjans públics com TV3 estan realitzant una enorme tasca per introduir temes com el dret a decidir de Catalunya i d’altres de semblants, però d’aquí a pensar que la població catalana està manipulada hi ha un abisme.

En primer lloc, una gran part dels habitants catalans tenen prou cultura i personalitat com per no deixar-se manipular.

En segon lloc, Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) va demanar a l’Assemblea Nacional de Catalunya (ANC), organitzadora dels dos esdeveniments descrits, que la manifestació del 2012 tractés del finançament i no de la independència, a la qual cosa l’ANC es va negar. Posteriorment, CDC va perdre 12 diputats en les eleccions que van tenir lloc unes setmanes més tard i actualment totes les enquestes vaticinen una victòria d’Esquerra Republicana de Catalunya si ara es portessin a terme uns comicis. Per tant, no fa la sensació que els màxims representants de CDC, que mai han pronunciat la paraula “independència”, tinguin massa força en l’opinió pública catalana. 

10 RAONS PER EXPLICAR EL FRACÀS DE MADRID 2020



La crisi econòmica. Malgrat que sembla que en l’horitzó hi puguin haver brots verds, no hi ha dubte que la crisi econòmica i financera és encara força evident a l’estat espanyol, amb unes tasses d’atur espectaculars, indecents i vergonyoses.

La corrupció. Els casos de corrupció que tenen lloc a Espanya, amb l’afer Luis Bárcenas al capdavant, no representen, evidentment, una imatge massa positiva per al país.

La marca Espanya. En aquests moments, lluny d’oferir glamur, la marca Espanya suggereix atur, corrupció, crisi, endeutament, caos i despreocupació.

El dopatge. A diferencia d’allò que ha succeït en altres països com els Estats Units, França o Itàlia, a Espanya fa la sensació que no es lluita suficientment per destruir la xacra del dopatge, com bé ho demostra la irrisòria i ridícula sentència del cas Port.

Els polítics. A diferència d’un solvent Felip de Borbó, les actuacions a Buenos Aires del president del govern, Mariano Rajoy, que va fer el parlament en castellà, i molt especialment de l’alcaldessa de Madrid, Ana Botella (foto), van ser força deficients.

La prepotència. A diferència del caràcter català, pessimista i autodestructiu, el tarannà espanyol és més aviat tot el contrari: prepotent i desmesuradament optimista. La informació lliurada pel Mundo del Siglo XXI, en què es deia que Madrid tenia gairebé 50 vots assegurats, no va agradar gens al COI.

Una ciutat endeutada. Madrid és en aquests moments la ciutat espanyola més endeutada

Els problemes diplomàtics. Els afers del president bolivià Evo Morales i de Gibraltar, han pogut restar vots arribats de l’Amèrica Llatina i la Commonwealth respectivament.

Les penúries d’algunes federacions. No dóna gens de bona imatge que federacions espanyoles d’esports modestos no tinguin cap més remei, debut a l’escassa liquiditat de què disposen, de fer pagar els viatges als seus esportistes.

L’atractiu de Tòquio. Els rivals, encara que Madrid semblava que no ho tingués en compte, també juguen i, malgrat Fukushima i les seves conseqüències, no hi cap dubte que Tòquio, en particular, i el Japó, en general, ofereixen atractiu, seguretat, serietat i competència. 

NARCÍS SERRA I EL DESTÍ

Narcís Serra acaba de ser imputat pel cas de Catalunya Caixa, debut a la gestió efectuada a l’entitat bancària quan ell en va ser el president.

Serra, militant socialista, va ser elegit el primer alcalde de Barcelona després de la reinstauració de la democràcia a l’estat espanyol. Va ser ell qui va iniciar la carrera per demanar els jocs olímpics de 1992, però, arran de la victòria del PSOE de Felipe González a les eleccions generals espanyoles de 1982, va acceptar la proposta del polític andalús de convertir-se en ministre de Defensa, malgrat que s’havia lliurat de realitzar el servei militar per problemes oculars.

Pel que fa a l’alcaldia de Barcelona, Serra va ser substituït per Pasqual Maragall, el qual va situar l’objectiu dels jocs com a primordial en les seves primeres legislatures. El COI va atorgar l’esdeveniment a la capital catalana, l’organització va suposar un enorme èxit, la Ciutat Comtal, que es va obrir de forma massiva al turisme, es va transformar dràsticament i Maragall es va convertir en un autèntic heroi.

Mentrestant, Serra, que va arribar a ser vicepresident del govern espanyol després de la dimissió d’Alfonso Guerra, va tenir més aviat un paper gris en el món de la política i fins i tot polèmic quan Espanya va decidir, en un període en què el polític català era encara el titular de la cartera de Defensa, prendre part de la primera guerra del Golf, amb l’enviament de soldats de lleva a les proximitats del conflicte bèl·lic.  

Què hagués passat si Serra no hagués acceptat ser ministre i hagués continuat com a alcalde de Barcelona ? Molt probablement seria avui recordat com un dels polítics més emblemàtics de Catalunya i potser mai hagués estat president de Catalunya Caixa. 

250 ALTS CÀRRECS !!!

Quan Artur Mas (foto) va aconseguir vèncer en les eleccions de l’any 2010, el govern que va encapçalar, que llavors comptava amb el suport del PP d’Alicia Sánchez Camacho, va iniciar una sèrie d’espectaculars retallades, algunes d’elles en sectors tan importants i delicats com la sanitat i l’educació. En l’actualitat, segurament perquè ara depèn de l’ERC d’Oriol Junqueras, la tissorada podríem dir que s’ha estancat una mica.

Durant els anys de presidència de Mas, per exemple s’han eliminat quiròfans, s’han allargat les llistes d’espera per a intervencions, s’han deixat de pagar al dia tant a farmàcies com a residències de persones dependents, s’ha augmentat la ràtio d’alumnes per aula, s’han retirat beques de menjador escolars, no s’han substituït mestres quan aquests han estat de baixa o s’han eliminat pagues extres de funcionaris i, si bé és veritat que potser cap infant passa a gana a Catalunya, fonamentalment gràcies a la tasca d’ONG com Càritas o el Banc dels Aliments, és molt probable que hi hagi al país nens i nenes que no disposin de tots els aliments necessaris per portar una dieta adient i que, per tant, podrien trobar-se en situacions de malnutrició.

Malgrat tot això, l’altre dia vaig poder observar que el molt honorable president de la Generalitat de Catalunya va reunir els 250 alts càrrecs de l’administració per parlar del futur de la nostra nació. Fan falta tants directius ? Quantes retallades s’haurien pogut evitar, posem per cas, només amb la meitat d’aquests alts responsables ?

HEM DE FER MOLT DE CAS DE LA CRISPACIÓ DELS POLÍTICS ESPANYOLS ?

Ahir, dia 1 d'agost, el president del govern Mariano Rajoy (a la foto amb el líder de l'oposició Alfredo Pérez Rubalcaba) va comparèixer al Senat per donar explicacions sobre el polèmic i controvertit cas Luis Bárcenas. Durant la sessió, vam poder comprovar com els polítics dels diferents partits s'increpaven els uns amb els altres, en algun cas de forma força greu.

Tanmateix, en un article del Periódico de Catalunya d'avui, 2 d'agost, he pogut llegir que, després de l'acte, els polítics de les diferents ideologies, si és que encara podem parlar d'ideologies que no siguin aquelles d'acatar allò que la banca i els grans poders dicten, es feien petonets, es dedicaven unes bones vacances i es citaven de nou per veure's al setembre.

Una vegada el meu pare, que en pau descansi, em va dir: no facis cas de les baralles dels polítics perquè seguidament es troben per anar tots junts a dinar o a prendre's unes copes, mentre la gent del carrer es crispa de veritat. Doncs una vegada més, el meu progenitor devia tenir tota la raó.  

ÉS JOSÉ MARÍA AZNAR L’ARQUITECTE DEL CAS BÁRCENAS ?

Quan el diari El País, una mitjà de comunicació de caràcter progressista i proper al PSOE, va publicar els papers comprometedors de Luis Bárcenas sobre l’actual cúpula del PP, no em va semblar ni estrany ni tampoc sorprenent, tot el contrari de quan ho va fer El Mundo del Siglo XXI, diari conservador i d’ideologia semblant a la que exerceix el PP.

No obstant, la sorpresa sembla que a poc a poc es va esvaint i el tema va prenent, aparentment, certa lògica: fa unes setmanes, en un programa de televisió, José María Aznar (foto) va criticar Mariano Rajoy, l’actual president del govern, mentre Bárcenas pot curiosament haver salvat l’expresident de cobrar sous il·legals. També es coneixen les bones relacions del polític castellà amb el periodista Pedro J. Ramírez, director d’El Mundo, i Esperanza Aguirre, que sembla eufòrica una vegada s’ha destapat l’escàndol.

Per tant, aquelles persones d’esquerres i/o d’idees nacionalistes, sobiranistes o independentistes que estan mostrant certa esperança amb una possible dimissió de Rajoy i els seus més estrets col·laboradors, potser haurien de mantenir certa prudència. 

ON ESTÀ L’AUSTERITAT AL GOVERN CATALÀ ?

Les retallades efectuades pel govern de la Generalitat de Catalunya, presidit per Artur Mas, han estat innumerables, les quals semblen haver-se paralitzat una mica gràcies al fet que Oriol Junqueras, màxim mandatari d’ERC i principal suport de CIU al Parlament, ha aconseguit aturar-ne alguna. Malgrat les tissorades, moltes d’elles en llocs tan sensibles com la Sanitat  o l’Educació, alguns membres del govern català, el mateix president i la consellera Irene Rigau (foto), sembla que no s’apliquen a ells mateixos massa mesures d’austeritat.

D’una banda, Mas ha viatjat al Brasil, acompanyat del conseller d’Empresa Felip Puig, el mateix que encara, almenys públicament, no ha demanat cap tipus de disculpes a Ester Quintana i altres persones afectades per les pilotes de goma llançades pels Mossos d’Esquadra. El president hi ha anat per entrevistar-se amb polítics i homes de negocis brasilers, en un intent de procurar-se inversions del país sud-americà, una de les nacions emergents, per a Catalunya. Mas podria segurament haver fet ús de les noves tecnologies, com les videoconferències, però ha preferit viatjar al llunyà país, on a més s’hi ha estat un munt de dies.

D’altra banda, Rigau, titular d’Educació, ha contractat un jove de 24 anys, sense cap experiència, com a assessor, amb un sou que moltes persones amb més bagatge laboral anhelarien. La conselleria que encapçala la militant convergent ha efectuat durant els últims anys tremendes i tristes retallades, fins el punt que no es substitueixen mestres quan el titular emmalalteix, s’ha elevat considerablement la ràtio per aules, s’han rebaixat o eliminat beques de menjador o fins i tot s’ha estalviat en coses com el material escolar i el paper higiènic.

LA GENT QUE VA ALS CONCERTS A XERRAR I FER-SE FOTOS

Vaig deixar d’anar als concerts que any rere any se celebren davant l’antiga Fàbrica Damm, en el marc del festival BAM de les festes de la Mercè, perquè en una actuació del grup escocès Belle & Sebastian, la gent  no em va permetre gaudir de l’espectacle, doncs no parava de xerrar i fer-se fotos amb el mòbil.

Pensava que com els concerts de la Damm són gratuïts, la gent hi anava a passar l’estona, però, pel que he pogut escoltar i llegir, sembla que aquest absurd, lamentable i ridícul costum de petar la xerrada també hi té lloc als espectacles de pagament, malgrat que jo, en aquest cas, afortunadament no hi tingut cap experiència, si en canvi en el tema de les fotos, que evidentment no és tan molest.

El passat diumenge, en un article escrit per Jordi Bianciotto a les pàgines del Periódico de Catalunya, el crític comentava que durant les actuacions del festival Cruïlla de Barcelona, portat a terme el passat cap de setmana al Fòrum, els assistents xerraven i xerraven sense parar, aparentment sense que els importés el més mínim allò que tenia lloc dalt de l’escenari. Fins i tot, sembla ser que el cantant canadenc Rufus Wainwright va haver de cridar l’atenció al públic, encara que, aparentment, les paraules de l’artista de Mont-real de poc van servir.

Per què aquestes persones van a concerts si no els hi importa la música en absolut ? Per quina raó es gasten una important quantitat d’euros per assistir-hi si no hi mostren cap interès ? L’única resposta que tinc, per ridícula que sigui, és que ho fan per explicar a familiars, amics i coneguts que hi han estat presents.      

OBSESSIÓ PELS PIRINEUS



Catalunya té set milions d’habitants i la majoria d’ells viuen a la zona litoral o prelitoral, especialment a Barcelona i la seva àrea metropolitana. Pel contrari, les comarques pirinenques són les menys poblades del nostre país.

No obstant, els homes del temps de TV3, amb el popular Tomàs Molina (foto) al capdavant, semblen estar obsessionats amb els Pirineus, fins el punt que moltes vegades compten amb força més protagonisme que comarques densament poblades com Barcelonès, Maresme, Baix Llobregat, Vallès Occidental o Vallès Oriental, entre d’altres. Així mateix, rarament ens deixen d’ensenyar dia rere dia la camera instal·lada a l’estació hivernal de Baqueira Beret, on probablement hi habiten més ossos i isards que no pas persones.

És cert que la meteorologia d’una zona costera, excepte quan hi té lloc una llevantada, es força monòtona i avorrida, mentre que, en canvi, la climatologia a les àrees muntanyenques és canviant i fascinant. Tanmateix, a TV3 haurien de recordar que representen una televisió pública i que la informació preval per sobre de l’espectacle. 

LA MAJORIA SILENCIOSA D’ESPANYA



Recordo que durant els últims anys del franquisme i els de la transició cap a la democràcia, molts intel·lectuals espanyols donaven suport a la cultura i llengua catalanes i al fet que Catalunya pogués aprovar un estatut. Evidentment, hi havia aleshores un objectiu comú com era el de derrotar una dictadura que pràcticament portava quatre dècades instal·lada en el poder.

Tanmateix, com a vegades comenta l’admirat Josep Maria Espinàs, on es troben ara els intel·lectuals espanyols ?  Amb excepció d’algunes persones com el showman El Gran Wyoming o els cantants Ramoncín i Miguel Bosé, a penes he escoltat o llegit cap declaració pel que fa a allò que podríem anomenar la problemàtica catalana. No he sentit gairebé cap intel·lectual de l’estat que hagi, per exemple, criticat el veredicte del Tribunal Constitucional contra el nou Estatut de Catalunya, la persecució del ministre Juan Ignació Wert enfront la normalització lingüística a les escoles catalanes o la impossibilitat de poder efectuar una consulta plenament democràtica de tipus sobiranista.

No obstant, més trist és encara que un artista català tan cèlebre com Joan Manuel Serrat (foto) no s’hagi pronunciat en cap moment, quan tres cantants que han realitzat el gruix de la seva carrera en llengua castellana, com són els casos de Paco Ibáñez, Dyango i Peret, si que han sortit en defensa de la conjuntura que viu actualment el nostre país.