L’AUGE DE L’EXTREMA DRETA AL MÓN

Jair Bolsonaro (Brasil), Rodrigo Duterte (Filipines), Jaroslaw Kaczynski (Polònia), Benjamin Netanyahu (Israel), Viktor Orban (Hongria), Matteo Salvini (Itàlia) o Donald Trump (Estats Units) són alguns dels homes d’extrema dreta, o molt propers a ella, que han assolit llocs de poder en diferents estats del món, mentre la ideologia és considerablement forta en llocs com Alemanya, Àustria, Eslovàquia, França, Holanda i Txèquia i ja treu al cap a Espanya, sinó estava ja ben consolidada, doncs hi ha importants sectors del Partit Popular que mai s’han allunyat del franquisme. 

A què es deu aquest fenomen del moment àlgid que viu l’extrema dreta ? Evidentment, són vàries les causes, entre les quals podríem destacar la gravíssima crisi econòmica que es va iniciar l’any 2008, la por que en diferents sectors hi ha de la immigració, molt explotada pel neo-feixisme, però també pel que seria considerada la dreta més moderada, o la manca de solucions que donen els partits tradicionals, però penso que existeix un quart factor molt important: el desencant que ha motivat amb les seves accions l’esquerra.

L’extrema dreta té molts defectes, és evident, però també compta amb una virtut: el seu discurs és curt, clar, senzill i en absolut complex, el qual arriba de manera directa al poble, sobretot la seva part més planera, aquella menys formada i més bàsica i primària. Una altra cosa és si aquests partits tan radicalitzats, una vegada arribin al poder, seran o no capaços de complir un programa que, a primera vista, sembla impossible de portar a terme.

Pel contrari, l’esquerra, tant la seva part moderada com la més extrema, compta amb un missatge més complicat, complex i abstracte. Per exemple, les diferents assemblees, tot i que personalment les trobo justes i necessàries, alguns cops es fan eternes i només cal recordar aquelles sessions interminables de la CUP, l’any 2015, per decidir si permetien Artur Mas ser o no ser president de la Generalitat de Catalunya.

Tampoc podem oblidar que quan els partits d’esquerra han arribat al poder, i penso per exemple en els governs socialistes a Espanya de Felipe González i José Luis Rodríguez Zapatero, però també els de França amb François Mitterrand o François Hollande, han decebut profundament i han aplicat polítiques liberals i capitalistes més pròpies de la dreta. Fins i tot, quan la considerada extrema esquerra s'ha instal·lat en algun ajuntament, a penes s’han observat canvis, fins el punt que el govern a Barcelona de l’exactivista Ada Colau, per comentar un cas, potser passarà a la posteritat per la construcció de superilles, un tema que no crec que entusiasmi la gent més necessitada i desafavorida.

A la foto, Jair Bolsonaro, nou màxim mandatari del Brasil.

EL PERIÓDICO DE CATALUNYA

Durant la meva infància, i per iniciativa dels meus avis, a casa meva es comprava la Vanguardia, en aquella època la Vanguardia Española, però, uns anys més tard, per decisió dels meus pares, es va començar a adquirir el Periódico de Catalunya, que seguidament, una vegada em vaig independitzar, també va ser el meu diari de capçalera durant molts anys.

He de reconèixer, però, que hi ha coses del Periódico que mai m’han agradat, com les al seu dia innovadores portades en color de caràcter bastant sensacionalista o un acostament molt clar al Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), tot i que, malauradament, la independència dels diferents mitjans de comunicació catalans i espanyols, dels àmbits radiofònic, televisiu o de premsa escrita, sempre ha estat força limitada.

Pel contrari, sempre hauré d’agrair al rotatiu barceloní el seu caràcter fundacional de caire progressista, la heterogeneïtat alhora de cercar col·laboradors, doncs han hagut articulistes de pràcticament tots els colors polítics, d’esquerres i de dretes, o constitucionalistes i sobiranistes, i sobretot, el fet que per mitjà del segurament el seu director més cèlebre, Antonio Franco, es decidís a finals de la dècada dels 90 del passat segle el llançament d’una edició en català.

Tanmateix, com ha ocorregut en partits polítics com el mateix PSC o l’antiga coalició entre Convergència Democràtica de Catalunya i Unió Democràtica de Catalunya (CIU), el Periódico es va veure força perjudicat pel procés sobiranista de Catalunya, doncs en un període en què tot s’ha observat blanc o negre, el diari català, com va fer també al seu dia el PSC de Pere Navarro, va optar pel gris, és a dir, per un punt de vista equidistant entre l’espanyolisme i l’independentisme.

Però, com també ha fet posteriorment el PSC amb el seu nou secretari general, Miquel Iceta, el Periódico, de la mà del seu actual director Enric Hernández (foto), va decidir més tard situar-se clarament al costat del sector constitucionalista, malgrat que, s’ha de comentar i agrair, ha mantingut col·laboradors pròxims al sobiranisme com Xavier Bru de Sala, Sílvia Cóppulo, l’il·lustre Josep Maria Espinàs, Enric Marín, Andreu Mas Pujol o Marçal Sintes, encara que al seu dia es va acomiadar el caricaturista Miquel Ferreres. 

Però el més greu de tot, sens dubte, no ha estat l’alienament descarat de l’editorial amb l’espanyolisme, sinó algunes notícies que el mitjà va donar durant els temps més convulsos del procés, com un presumpte avís de la CIA als Mossos d’Esquadra, publicat poc després dels atemptats a la Rambla del 17 d’agost de 2017, personalment penso que molt poc creïble, o la informació que el cos nacional català de policia estava destruint proves sobre la referida advertència o d’un possible espionatge a partits polítics contraris a l’independentisme, cosa finalment arxivada pels tribunals, i tot plegat acompanyat de portades explosives.

Allò cert és que el Periódico, des de què se’n fer càrrec Hernández, que per la seva nova orientació va perdre una col·laboradora tant important com Neus Tomàs i qui podria ser el pròxim director de Televisió Espanyola, ha baixat més o menys un 50% de les seves vendes i es comenta que actualment es troba en mans d’una important entitat bancària, la qual està cercant un comprador, doncs l’editorial de tota la seva existència, el Grupo Zeta, es troba en hores molt baixes.

QUÈ LI PASSA A ALBERT RIVERA ?

Malgrat trobar-se als antípodes ideològics personals, no vull restar mèrits a la carrera política d’Albert Rivera, president del partit polític Ciutadans (C’s), tot i que s’hauria de reconèixer que, per arribar a l’elit, ha tingut importants suports per part de la premsa madrilenya, cadenes de televisió privades de l’estat espanyol o algunes empreses i entitats bancàries, sense oblidar la tasca realitzada per part dels intel·lectuals fundadors de l’associació.

No obstant, no entenc aquest tarannà tan dur i irritable de Rivera, aquest aparent odi cap als polítics independentistes, doncs es pot entendre, evidentment, una crítica o una denúncia cap a postulats amb els quals no s’està d’acord, però no aquesta ràbia que el líder de C’s sembla tenir cap a tot el que tingui a veure amb el sobiranisme i els seus principals dirigents, molts d’ells actualment a la presó o l’exili.

El moment més evident d’aquesta terrible animadversió va tenir lloc durant la passada campanya electoral d’Andalusia, quan el polític barceloní va fer circular un autobús amb les imatges de Carles Puigdemont i Oriol Junqueres, els anteriors president i vicepresident de la Generalitat de Catalunya, el primer en l’exili de Waterloo i el segon al centre penitenciari de Lledoners, on es demanava que no fossin indultats pel govern espanyol de Pedro Sánchez, quan ni tan sols s’ha celebrat el judici i no sabem encara si Junqueres i els altres polítics i activistes catalans empresonats seran o no condemnats. 

Recordo ara la figura del recentment desaparegut Josep Lluís Núñez. Sembla que el que va ser durant 22 anys president del FC Barcelona al seu dia va voler entrar en els cercles més pròxims a l’elit empresarial catalana i en el sector de la seva burgesia, sense aconseguir-ho. La resposta del constructor, lluny del ressentiment, l’odi o la ràbia, va ser la de presidir una entitat que normalment sempre havia estat en mans d’aquella burgesia, molt propera a l’antiga Convergència i del que va ser durant 23 anys president de la Generalitat Jordi Pujol.

La sensació, i evidentment puc estar molt equivocat en aquest pensament purament personal, és que Rivera va voler formar part de l’elit política catalanista i que, després de no poder-ho portar a la pràctica, es va passar el bàndol contrari, des del qual ha estat un dels seus principals detractors i fustigadors.   

ELS ERRORS DE L’INDEPENDENTISME

Una vegada, Clara Ponsatí, l’exconsellera d’Educació exiliada a Escòcia, va comentar que el govern català presidit per Carles Puigdemont (foto) havia actuat de farol durant els mesos previs a la declaració unilateral d’independència (DUI), el 27 d’octubre de 2017, i crec que no li manca raó. 

Malgrat que l’independentisme no comptava amb cap suport internacional, i després de rebutjar convocar noves eleccions, cosa que en principi, després de la mediació del lehendakari basc Íñigo Urkullu, estava disposat a fer Puigdemont, aquest finalment va decidir proclamar una DUI que, en realitat, mai es va fer efectiva.

Després de la declaració, ni es va despenjar la bandera espanyola de la seu de la Generalitat ni tampoc es va publicar al Diari Oficial de la institució, però no es van poder evitar els arbitraris, i personalment considero que injustos, empresonaments de polítics i activistes sobiranistes, com els del vicepresident Oriol Jonqueres o la presidenta del parlament Carme Forcadell, o l’exili del mateix Puigdemont i altres membres del govern.

Tanmateix, mentre bona part dels grups independentistes, com Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) o part del Partit Demòcrata de Catalunya (PDCat), han optat més tard pel pragmatisme i volen seguir avançant pel camí de la legalitat vigent per aconseguir un referèndum acordat amb l’estat espanyol, una missió complicadíssima, altres veus, com les de Puigdemont o l’actual president Quim Torra parlen de fer efectiva la República o continuen apostant per la unilateralitat. 

Penso que l’actitud dels polítics que insisteixen en fer realitat una República que mai ha estat vigent s’equivoquen greument, i ho dic jo, un independentista de tota la vida, perquè es tracta d’enganyar un poble ja de per sí força desil·lusionat arran d’observar que hi ha gent, crec que innocent, que porta més d’un any en presó preventiva, altres persones a molts quilòmetres de casa seva o com el sobiranisme es troba profundament desunit i fragmentat.

Per mi només hi ha dues opcions: la primera, molt difícil, per no dir gairebé impossible, pactar un referèndum legal amb el govern espanyol de torn, i la segona, de conseqüències que podrien ser molt greus i dramàtiques, doncs podrien provocar més empresonaments i exilis, realitzar una DUI clara i persistent i esperar que, amb el pas del temps, hi tinguin lloc alguns reconeixements internacionals. Totes les altres mesures només signifiquen marejar la perdiu, enganyar la gent o, com feia l’antiga Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), actuar amb una gran ambigüitat.

ADA COLAU: UN ALTRE DESENCANT

Al llarg de la meva vida, he viscut varis desencants polítics, molt especialment el dels dos presidents socialistes que ha tingut el govern espanyol, els de Felipe González i José Luis Rodríguez Zapatero, doncs del convergent Jordi Pujol a la Generalitat de Catalunya, sincerament, ja n’esperava molt poc.

L’últim gran desencant ha estat el de l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau, aquesta exactivista, anterior líder de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), que, des de què va ser elegida batllessa de la capital catalana, almenys al meu parer, s’ha convertit en la típica pijaprogre al més pur estil del que ens tenien acostumats polítics del Partit Socialista de Catalunya i, sobretot, d’Iniciativa per Catalunya, associació que forma part de l’equip de govern de Colau.

En el transcurs del seu mandat, apunt de completar-se, l’alcaldessa barcelonina no ha pogut acabar amb els grans problemes de la ciutat, com els derivats del turisme, tot i una moratòria en la construcció de nous centres hotelers, o, el seu gran objectiu, aturar els desnonaments, mentre ha portat a terme intervencions polèmiques, i penso que innecessàries, com arrabassar carrils al transport privat, per lliurar-los a bicicletes i autobusos en punts de la ciutat en què són quasi inexistents, amb la proliferació de cues que provoquen més contaminació, o la construcció de les anomenades i controvertides superilles.  

Tanmateix, sincerament, a mi no m’ha acabat de sorprendre l’actitud de la líder de Barcelona en Comú, doncs he de reconèixer que mai me la vaig acabar de creure en els seus temps d’activista social i líder de la PAH, tot i que no n’esperava una metamorfosi tan radical.

CIUTADANS

Quan varis intel·lectuals catalans, potser emprenyats amb el món, com Félix de Azúa, Francesc de Carreras o Arcadi Espada, acompanyats de l’històric director teatral i també bufó ocasional Albert Boadella, van fundar el grup Ciutadans (C’s), Catalunya era un país en què, per exemple, la normalització lingüística a les escoles es portava a terme amb normalitat i a penes sense cap tipus de problemàtiques, amb l'excepció d’unes poques famílies, un número irrisori, que demanaven el castellà com a llengua vehicular per als seus fills.

Llavors Catalunya, que deixava enrere la llarguíssima etapa de 23 anys del convergent Jordi Pujol com a president de la Generalitat, afrontava el primer tripartit, liderat per l’exalcalde de Barcelona, el socialista Pasqual Maragall. Es tractava aleshores d’un país tranquil, asserenat, una mica acomodat i fins i tot certament avorrit, fins el punt que el Parlament rebia el nom d’oasi català, en clar contrast a les normalment crispades sessions de les Corts espanyoles.

En aquella època, malgrat que la majoria absoluta del popular José María Aznar ja n’havia incrementat una mica el número, els independentistes eren més aviat pocs, entre un 10% i un 20%, molt per sota del quasi 50% que hi ha en l’actualitat, però la situació va començar a canviar dràsticament quan el Partit Popular va impugnar l’Estatut aprovat pel Parlament, les Corts i un referèndum i el tribunal Constitucional el va retallar, en un període en què l’anticatalanisme a ultrança de C’s anava creixent sense aturador.

Segons la meva opinió, al contrari del que diuen el seus representants, la suposada fractura social a Catalunya, segurament molt menor del que s’assegura des de moltes fonts de caràcter espanyolista, l’hauria provocat el partit taronja, que, a més, ha convertit el Parlament, l’antic oasi, en una autèntic caos polèmic, crispat i sorollós, fet al qual ha contribuït, sense cap mena de dubte, l’actitud nerviosa, frenètica, eternament malhumorada i alterada (dubto el nivell de cafeïna que acumulen al llarg d’una jornada) de polítics com el seu president Albert Rivera, l’actual cap de l’oposició Inés Arrimadas o el seu màxim col·laborador Carlos Carrizosa.   

Però el pitjor de C’s, que es va fundar, teòricament, com una associació d’esquerres, però que s’ha aproximat moltes vegades a barems de l’extrema dreta, no és tot el que ja he explicat, sinó la seva penosa i m’atreviria a dir cruent actitud vers els presos i preses independentistes. Contínuament els anomenen colpistes i, davant qualsevol rumor sobre un possible i eventual indult, surten enfurismats per mostrar la seva contrarietat i assegurant que, si algun dia arriben al poder, dictaran per llei la seva impossibilitat. Com és possible aquest aparent odi cap a persones amb les que probablement han compartit taula en el bar del Parlament, han mantingut algun tipus de conversa o fins i tot s’han explicat algun acudit ?

A la foto, Albert Ribera i Inés Arrimadas en un acte del partit.