TRISTESA PEL PSC

No he fet mai un recompte per saber a quin grup polític he votat més vegades, però probablement en sigui el PSC. Per aquest motiu, sento tristesa per la situació actual del partit, que acaba de posicionar-se en contra (almenys podria haver-ho fet en blanc o abstenir-se) del dret a decidir de Catalunya, amb l’excepció de cinc diputats que van trencar la disciplina de la formació.

Estarem tots d’acord en què el PSC no ha estat mai un bloc independentista, fins i tot no se la pot considerar una agrupació nacionalista, però durant els primers anys de la restauració de la democràcia a Espanya, els diferents líders socialistes catalans, que llavors no formaven un grup unitari amb el PSOE a les Corts espanyoles, eren uns fervents defensors de tot allò relacionat amb Catalunya i els seus símbols d’identitat.

Crec que és molt lícit que el PSC no vulgui la independència de Catalunya, però considero que si hauria d’estar a favor de què els catalans poguessin decidir democràticament el seu futur, sigui o no legal en aquests moments, senzillament perquè tot poble, i així ho estableix per exemple un dels articles de l’ONU, hauria de ser lliure per decidir el seu futur. Si una vegada establerta la consulta, el PSC decidís fer campanya a favor de continuar amb Espanya, tindria tot el dret moral a fer-ho, però penso que no hauria d'impedir que es realitzi un referèndum.

Malauradament, les coses van començar a canviar al PSC quan persones com José Montilla (foto), expresident de la Generalitat; Carme Chacón, Miquel Iceta o José Zaragoza, tots representants de la comarca del Baix Llobregat, es van fer amb el poder de la formació, arran de provocar la sortida, de forma no massa correcta segons el meu parer, d’un mite com Pasqual Maragall.

S’HAURIA DE CANVIAR EL SISTEMA POLÍTIC

Amb l’afer de Luis Bárcenas (foto), extresorer del PP, ha esclatat un nou escàndol de corrupció a Espanya, en aquest cas gravíssim i que podria tenir importants repercussions per al partit que ostenta el poder a Espanya, encara que coneixent aquest país ho veig bastant complicat. Grups com el mateix PP, PSOE, PSC, CIU i UDC s’han vist involucrats els darrers anys en repetits afers de corrupció, que recorden més a una república bananera que no pas a un estat democràtic europeu.

Els habitants de l’estat espanyol, que estan fent grans sacrificis des de que l’any 2008 va començar l’actual crisi econòmica, i que han patit diferents contratemps, en algun cas autèntiques tragèdies, com l’atur, els desnonaments, la misèria, les baixades de sou, el treball precari, la ruïna econòmica o la dependència de diferents ONG, estan ja fins els capdamunt d’observar un cas de corrupció rere l’altre, fet que es va poder comprovar quan, al destapar-se el cas Bárcenas, molts ciutadans van personar-se davant les seus del PP, a les ciutats de Madrid, Barcelona i València, per fer sentir la seva protesta.  

A més a més, els polítics que ens han governat els darrers anys, igualment representants de PP, PSOE, PSC, CIU i UDC, s’han vist incapaços d’arreglar la crisi econòmica, malgrat haver efectuat continuades retallades, algunes d’elles en sectors tan bàsics com l’educació, la sanitat o els serveis socials. Tampoc s’ha d’oblidar que molts dels nostres representants s’han vist obligats a renunciar, els últims temps, a les seves respectives polítiques econòmiques per efectuar aquelles que els hi han dictat des de diferents organismes internacionals.

Penso que s’ha de canviar aquesta democràcia que tenim, si és que es pot anomenar d’aquesta manera, i acabar amb els obsolets i antiquats partits polítics, cada cop més semblants a sectes. Potser sóc un ingenu, però una solució podria ser la formació d’assemblees regionals, ciutadanes o fins i tot de barri que suplissin els actuals grups polítics. Ens estalviaríem els elevadíssims sous que cobren els actuals mandataris i també els guanys de l’immens número d’assessors amb què compten.

QUÈ ES VA FER DE L’OASI ?

A les dècades dels 80 i 90 del segle passat, Catalunya es trobava instal·lada en les majories absolutes del líder convergent Jordi Pujol al govern de la Generalitat, fet que, unit a l’educació en les formes dels caps d’oposició socialistes Joan Raventós, Raimon Obiols i Joaquim Nadal, convertia el parlament català en una bassa d’oli, en allò que es va batejar com l’oasi català, doncs per èpoques similars les corts espanyoles eren un autèntic guirigall, sobretot quan es van destapar escàndols relacionats amb el partit que llavors governava, el PSOE de Felipe González, com van ser els casos GAL, Filesa o Roldán.

No obstant aquell oasi fa temps que es va convertir en un miratge, doncs els últims anys han tingut cas a Catalunya els afers ITV, Mercuri, Palau, Pallerols i Pretòria

ITV. Possible atorgament irregular dels serveis de la inspecció tècnica de vehicles per part de la Generalitat de Catalunya. Oriol Pujol, secretari general de CDC, podria veure’s involucrat.

Mercuri. Cas que ha afectat a importants dirigents socialistes com Manuel Bustos, que ha presentat ja la dimissió com a alcalde de Sabadell; Daniel Fernández, un dels màxims mandataris els darrers anys del PSC, o l’alcaldessa de Montcada i Reixac María Elena Pérez.

Palau. És el cas més espinós i lamentable dels últims escàndols que han tingut lloc a Catalunya, doncs Fèlix Millet, que ha confessat els seus greus delictes de quan era president de la fundació, continua lliure, posició de la qual també gaudeix el seu “col·lega” Jordi Montull. Hi ha rumors sobre un finançament irregular de CDC a través de Millet, que també sembla va ajudar a construir el desaparegut PI d’Àngel Colom, actualment amb carnet convergent. També el darrer govern socialista municipal s’ha vist esquitxat per l’afer.

Pallerols. Cas que va esclatar a finals de la dècada dels 90 del segle passat. Sembla ser que UDC va desviar diners originaris dels fons europeus, per realitzar cursos per a aturats, per finançar el partit. Malgrat tot, Josep Antoni Duran Lleida (foto), etern màxim mandatari democristià, no ha presentat la seva dimissió.

Pretòria. Afer que va tenir lloc a Santa Coloma de Gramenet, el qual va afectar, per exemple, l’exalcalde de la localitat, el socialista Bartomeu Muñoz, o els veterans exdirigents convergents Macià Alavedra i Lluís Prenafeta, tos dos homes de confiança de Jordi Pujol quan aquest era president de la Generalitat.

Com deia el passat 10 de gener l’editor Ernest Folch, en un article exposat a la contraportada del Periódico de Catalunya, potser hauríem de fer “neteja” abans d’emprendre el camí cap a la independència.