ELS EXEQUIDISTANTS

Quan es va posar en marxa el Procés sobiranista a Catalunya i semblava que ho arrasaria absolutament tot, molts personatges que mai es van considerar independentistes van fer-se anomenar com a equidistants que, en algun cas, fins i tot es van mostrar partidaris d’un referèndum d’autodeterminació, evidentment assegurant que, arribat el cas, votarien que no.

Entre els anomenats equidistants, o almenys propers al punt mitjà entre l’independentisme i l’unionisme, es trobaven persones com el mediàtic periodista Jordi Évole, el popular crític de televisió Ferran Monegal o el director teatral Joan Ollé, així com partits polítics com el PSC i mitjans de comunicació barcelonins com els veterans la Vanguardia o el Periódico de Catalunya. 

Fins i tot, hi va haver un dia que una multitud, vestida de blanc, va ocupar la plaça de Sant Jaume de Barcelona reclamant diàleg entre les diferents parts. La pregunta que ara molts ens fem és: Què s’ha n’ha fet de tota aquella gent que es feia anomenar la Marea Blanca ? Han estat abduïts per una nau extraterrestre i se’ls han endut a un altre planeta ?

Passat un temps, després de la convulsa tardor de 2017 i l’empresonament i l’exili de varis líders sobiranistes, molts d’aquells equidistants o bé s’han evaporat o bé s’han aproximat clarament a les tesis espanyolistes. Al meu entendre, les persones i col·lectius als quals m’he referit en el segon paràgraf d’aquest article, han deixat de tenir cert respecte pel Procés i, una vegada ja sense careta, observant que l’independentisme es troba en una fase molt delicada, han mostrat el seu veritable rostre.

En resum, molt trist.

A la foto, la misteriosa Marea Blanca manifestant-se a Sant Jaume.

LA HISTÒRIA DE DUES ALCALDESSES

Era l’any 2015, quan dues senyores, procedents de l’espai conegut com a 15 M, van assolir les alcaldies de les seves respectives ciutats, una de la capital del país i l’altra de la llavors tercera localitat del territori.

La primera, que havia estat una activista popular, carismàtica i molt important, de seguida es va fusionar amb el glamur que tants anys havia caracteritzat la seva ciutat, mentre que la segona va continuar la seva tasca des de la discreció i lluny dels principals focus mediàtics.

Mentre la batllessa de la capital cada cop era més acceptada per la societat més elitista, una part de la qual l’havia rebut amb gran temor i importants dosis de desconfiança, i va familiaritzar-se amb congressos i actes glamurosos pertanyents als mons de la cultura o la moda, l’altra alcaldessa era expulsada del consistori arran de la unió entre dos poderosos adversaris.

Quatre anys més tard, una ha fet tot el possible per revalidar el càrrec, fins i tot acceptar el fonamental ajut d’un grup que es troba als antípodes dels seus teòrics ideals, mentre l’altra ha renunciat al poder per evitar que hi arribi un home caracteritzat per un pensament proper a tesis xenòfobes i de la dreta més retrògrada.

A la foto, Dolors Sabater i Ada Colau, respectivament segona i tercera des de l’esquerra de la imatge.

LES DESERTITZACIONS ALS COMUNS

En l’article anterior escrit en aquest bloc, parlava d’Ada Colau i l’aparent necessitat de trobar-se constantment il·luminada pels focus. Ara parlaré de la multitud de desercions de persones més o menys properes, d’una manera o d’una altra, que ha sofert l’alcaldessa de Barcelona els últims temps.

Elisenda Alamany. Número dos de Xavier Domènech al Parlament de Catalunya, arran de la dimissió d’aquell, va ser substituïda com a portaveu dels Comuns, va deixar l’associació i va convertir-se en número dos d’Ernest Maragall a la llista d’Esquerra Republicana de Catalunya a les darreres eleccions municipals.

Jaume Asens (foto). El membre més independentista dels Comuns, i tinent d’alcalde durant els primers quatre anys de Colau com a alcaldessa, va decidir presentar-se com a número u de la llista de la coalició en les passades eleccions legislatives espanyoles. No entenc el seu silenci després de la manera en què Ada ha estat reelegia com a batllessa, la qual segurament no li ha agradat en absolut.

Albano Dante Fachin. Màxim mandatari a Catalunya de Podem, va deixar el càrrec aparentment per problemes amb Pablo Iglesias, el líder espanyol de la formació. Tanmateix, Fachin, que els últims temps s’ha apropat molt a tesis independentistes, ha criticat força l’última acció de l’alcaldessa.

Xavier Domènech. Al marge d’Ada, potser el membre dels Comuns amb més carisma, doncs va ser el vencedor a Catalunya dels comicis estatals de l’any 2016. Pel contrari, no va aconseguir uns bons resultats en les eleccions catalanes de l’any 2017, les del 155, i mesos després, i de manera sorprenent, va decidir deixar-ho estar, probablement per desacords amb Colau.

Teresa Forcades. Fa molt de temps que no es parla de la monja Forcades, que va fundar un partit, al qual hi va pertànyer Gerardo Pissarello, que es va ajuntar a Barcelona en Comú en les eleccions de l’any 2015.

Laia Ortiz. Exmembre d’Iniciativa per Catalunya i una de les màximes col·laboradores d’Ada en l’anterior legislatura, va decidir abandonar la política fa uns mesos.

Gerardo Pissarello. L’exprimer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona, un altre reconegut independentista, va decidir marxar amb Asens a Madrid. Els gags de “Polònia”, en què estava fins al capdamunt de Colau, semblaven molt propers a la realitat.

ADA COLAU NECESSITA PERMANENTMENT QUE ELS FOCUS LA IL·LUMININ

Per començar aquest article, vull deixar clar, doncs l’aritmètica li permet, que Ada Colau té tot el dret a ser investida de nou alcaldessa de Barcelona amb els vots del Partit dels Socialistes de Catalunya i tres dels sis que va obtenir la candidatura de l’exprimer ministre francès Manuel Valls, malgrat que el republicà Ernest Maragall va guanyar les eleccions municipals. Els independentistes hem de recordar que els darrers comicis autonòmics els va vèncer la formació Ciutadans (C’s), amb Inés Arrimadas al front, i que, posteriorment, les diferents associacions sobiranistes van sumar per formar govern.

Malgrat tot, costa d’entendre que, en primer lloc, Valls atorgui gratuïtament els escons de tres regidors a Colau, el seu, el de l’exsocialista Celestino Corbacho i el d’Eva Parera, exmembre d’Unió Democràtica de Catalunya (els altres tres pertanyen a polítics pròpiament de C’s i no en volen saber res), i, en segon lloc, que la líder de Barcelona en Comú els accepti. Hem de recordar que, aparentment, la candidatura de l’exalcalde d’Evry va ser un muntatge dels grans empresaris catalans per acabar amb el govern del que ells consideraven una intrusa anti-sistema i perillosa exactivista.

Però una cosa sembla molt clara, abans com a màxima dirigent de la Plataforma d’Afectats de la Hipoteca (PAH) i últimament com a alcaldessa de la capital catalana, Colau necessita que els focus la il·luminin constantment i, lògicament, formant part de l’oposició no la reflectirien tant. De vegades penso, i només es tracta d’una suposició que pot estar molt allunyada de la realitat, que Ada va utilitzar la PAH com un trampolí cap a la política, fet que de ser cert, seria  una gran injustícia cap a un dels col·lectius més vulnerables de la societat actual.   

A la foto, Manuel valls i Ada Colau en un acte de la campanya electoral dels últims comicis municipals.

EL DISBARAT DE LA FISCALIA

Malgrat ser Independentista, reconec que els líders dels Procés sobiranista de Catalunya potser van cometre alguns errors importants durant la tardor de 2017, però penso que les acusacions de la Fiscalia són un autèntic disbarat.

A part d’insistir amb la rebel·lió, malgrat que mai, absolutament mai, cap líder sobiranista va utilitzar la violència durant aquells convulsos dies, els fiscals, en el seu al·legat final del judici del Procés, van assegurar, com han fet sinistres personatges com José María Aznar i Albert Rivera, que a Catalunya havia hagut un cop d’estat.

Fem comparacions:

18 de juliol de 1936. Diferents generals de l’exèrcit espanyol, entre els quals es van significar Francisco Franco, José Sanjurjo, Emilio Mola i  Gonzalo Queipo de Llano, es van rebel·lar contra el govern lícit de la Segona República, que, com a Front Popular, havia guanyat feia uns mesos unes eleccions plenament democràtiques. El cop d’estat, que no va poder triomfar a tot el territori de l’estat espanyol, va originar una desastrosa, sagnant i penosa guerra civil de dos anys i mig de durada, a la qual va seguir una llarga i cruent dictadura de Franco.

23 de febrer de 1981. Un grup pertanyent a la Guàrdia Civil, comandat pel tinent coronel Antonio Tejero, va entrar armat a les Corts espanyoles i, després d’efectuar uns trets d’intimidació, va tenir segrestats els diputats i diputades durant unes llargues i estressants hores, mentre a València el general Jaime Milans del Bosch, capità general de la regió llevantina, treia els tancs als carrers. Finalment, l’intent de cop va ser frustrat i, feliçment, la democràcia, encara que potser una mica limitada i condicionada, va seguir a Espanya.

1 d’octubre de 2017. Uns dos milions de ciutadans pacífics es van presentar a diferents col·legis electorals a efectuar el seu vot en el referèndum d’auto-determinació, quan, en molts casos, van rebre brutals agressions, algunes d’elles persones grans, de guàrdies civils i policies nacionals desplaçats a Catalunya per impedir l’acte. Si, és cert, la participació havia estat prèviament suspesa per un tribunal, però ni en aquella jornada, ni en cap altra del Procés sobiranista, cap líder independentista va fer ús de la violència.

Després d’analitzar aquests tres casos, hi ha qui encara pot pensar que els fets de 2017 van ser un cop d’estat ?

A la foto, una sessió del judici al Tribunal Suprem.

ANTES ROJA QUE ROTA

La frase del títol d’aquest article és originària del bàndol colpista i feixista que va guanyar la Guerra Civil, que venia  a dir que, mal per mal, era millor que Espanya fos comunista que no pas estigués dividida. Malauradament, 80 anys més tard, sembla que les coses han canviat molt poc.

Malgrat que penso que, durant els seus quatre anys d’alcaldessa de Barcelona, l’exactivista Ada Colau ha està força domesticada, molt calmada i escassament trencadora, en les últimes eleccions municipals, algunes associacions polítiques, de manera especial l’encapçalada per l’exprimer ministre francès Manuel Valls, van dir autèntiques barbaritats contra la líder de Barcelona en Comú.

Per només uns 5.000 vots de diferència, el candidat d’Esquerra Republicana de Catalunya, l’exsocialista Ernest Maragall, va guanyar els comicis barcelonins per davant de Colau i ara Valls vol atorgar sense condicions els seus escons a l’alcaldessa, per evitar que un independentista sigui el nou batlle de la capital catalana, missió que també s’ha marcat Jaume Collboni, l’alcaldable del Partit dels Socialistes de Catalunya.

Per tant, l’exalcalde d’Evry, que sembla que a poc a poc s’ha anat allunyant de Ciutadans, el partit ultra-nacionalista espanyol que li havia donat suport, ha oblidat sobtadament fets que tant havia condemnat, com la presència de manters als carrers i places de Barcelona, els narcopisos del Raval o la inseguretat ciutadana, i prefereix el que ell considera una extremista que no pas la Ciutat Comtal caigui en mans d’un partit secessionista. 

A la foto, Colau i Maragall.

L’ENFONSAMENT DEL 15 M

Les eleccions municipals del passat 26 de maig, entre d’altres coses, van ser significatives per el rotund fracàs de les entitats sorgides arran del moviment conegut com el dels Indignats o del 15 M.

He de reconèixer que, en el més profund de la crisi, vaig arribar a creure en el corrent que es va alçar de forma pacífica el 15 de maig de 2011, tot i que, des de fa ja bastant de temps, he deixat de fer-me il·lusions després de continuats desencants. Aleshores vaig pensar que la situació política, social i econòmica era insostenible i que la ideologia ultra-liberal, introduïda entre finals de la dècada dels 70 i començaments del decenni dels 80 del passat segle per polítics com la britànica Margaret Thatcher i el nord-americà Ronald Reagan, estava a punt de caure.

No obstant, d’una banda, la crisi, no resolta totalment, va amainar pel que fa a les seves característiques més dures, i, d’altra banda, l’extrema dreta, amb un discurs més simple, fàcil, directe i accessible, va guanyar molta part del terreny per atraure els col·lectius més afectats per la carestia.

Tanmateix, alguns dels protagonistes d’aquell moviment tenen una gran part de culpa en què s’hagi desinflat de forma clara. Així, per exemple, hem observat que els quatre anys com a alcaldesses de Manuela Marchena i Ada Colau, respectivament a Madrid i Barcelona, no han representat avenços socials significatius en les dues principals ciutats de l’estat espanyol, mentre el fundador i líder de Podem, Pablo Iglesias, cada cop més qüestionat, s’ha anat aburgesant i els diferents membres de la CUP, encara de llarg els més autèntics, insisteixen en la desobediència quan cap dels seus membres es troba empresonat. 

Per acabar aquest article, m’agradaria dir que lluitar a favor de temes com el canvi climàtic, el reciclatge, la realització de superilles  o l’eliminació de les centrals nuclears està molt bé i és necessari, però, quan li dius això a una persona que està a l’atur, no arriba a final de mes o està a punt de ser desnonada, i no cerques solucions eficaces per evitar-ho, ràpidament marxarà als braços de la tramposa extrema dreta.

A la foto, la concentració dels Indignats a la plaça de Catalunya de Barcelona.

GOVERNAR NOMÉS PER A LA MEITAT DELS CATALANS

Molt s’ha criticat els tres últims governs de la Generalitat de Catalunya, els presidits per Artur Mas, Carles Puigdemont i Quim Torra, de només tenir en compte la meitat dels catalans, concretament els que estan a favor de la independència del país.

És cert que, sigui quina sigui la ideologia d’un govern, de dretes o d’esquerres, independentista o unionista, hi ha aspectes, com la sanitat, l’educació o el dret a un habitatge digne, que han der ser prioritaris i arribar a tota la població, però m’agradaria recordar que durant el període presidit per Puigdemont, per exemple, es va aprovar una llei de dependència energètica que, posteriorment, el Tribunal Constitucional va anul·lar.

Pel que fa a altes factors, els ideològics sobretot, és normal que un govern d’esquerres només agradi als seus votants, com els de dretes a aquells que els han elegit. Per tant, no és natural que un de caire independentista porti a terme accions favorables a aquesta opció, com un de constitucionalista faria el mateix, però a la inversa ?

A la foto, Puigdemont i Torra.