TORNAR A L’ESPERIT DE LA TRANSICIÓ

No sóc d’aquestes persones que pensi que la transició espanyola del franquisme a la democràcia va ser un bassa d’oli i una etapa senzilla i ideal, doncs, per exemple, els “grisos”, nom amb el qual es qualificava la terrible i temible policia nacional de l’època per la seva indumentària, van seguir reprimint diferents manifestacions al llarg del territori de l’estat espanyol.

Malgrat tot, llavors hi va haver un esperit que potser només s’ha repetit en una ocasió fins els nostres dies, concretament als Jocs Olímpics de Barcelona que ara compleixen 20 anys. En aquella llunyana època, durant el segon lustre dels 70, van coincidir personatges com Adolfo Suárez, un home de centre amb passat franquista; Manuel Fraga, un polític que va col·laborar abastament amb la dictadura de Francisco Franco; el socialista Felipe González, que va haver de treballar clandestinament al sud de França; el comunista Santiago Carrillo, molts anys exiliat del país; el nacionalista català Jordi Pujol, que va patir la presó durant la dictadura, o el nacionalista basc Carlos Garaikoetxea. Com es pot comprovar, homes que representaven ideologies que semblaven escassament conciliables.

Doncs per impossible que sembli, aquella gent va ser capaç de posar-se d’acord. Com ha succeït en alguns tractats de la història de la humanitat, totes les parts van haver de cedir i a renunciar a part dels seus ideals, com per exemple Suárez a un estat més centralitzat, Fraga a una continuïtat, potser més light, del franquisme, González i Carrillo a una república de tipus federal i Pujol i Garaikoetxea a un major autogovern de les seves respectives nacions, Catalunya i el País Basc.

Actualment Espanya es troba en un període caòtic. A la crisi econòmica que ens envaeix des de fa ja quatre anys, amb les seves repercussions en l’atur, la pobresa, els desnonaments d’habitatges, el deute públic o la ja famosa prima de risc, s’hi han de sumar aspectes com la corrupció, la construcció d'obres públiques inútils o la intolerància existent cap als nacionalismes i fets diferencials perifèrics.

No seria ara el moment que es reunissin homes com Mariano Rajoy, Alfredo Pérez Rubalcaba, Cayo Lara, Artur Mas i Íñigo Urqullu i intentessin arreglar una mica el país, seguint aquell ja gairebé oblidat esperit de la transició ?

VA SER POSITIVA LA CAIGUDA DEL COMUNISME ?

Quedi molt clar, per començar aquest article, que els mandats comunistes de personatges com Josip Stalin a la Unió Soviètica, Mao Zedong a la Xina o, evidentment, Pol Pot a Cambodja van ser criminals, sectaris i detestables, i van causar un gran número de víctimes mortals i diversos desastres humanitaris, com tampoc podem oblidar el règim policial de l’antiga República Democràtica Alemanya, amb la terrible Stasi al capdavant. Igualment s’ha de comentar que la semblança d’aquells repressius governs amb la filosofia i el pensament de Karl Marx i Friedrich Engels poca cosa hi té a veure.

Tanmateix, crec que la destrucció del Mur de Berlín (foto), la caiguda de la Unió Soviètica o la desaparició del comunisme al continent europeu, fets que van tenir lloc entre finals de la dècada dels 80 i inicis del decenni dels 90 del passat segle, han tingut punts força negatius, i no només per la lenta transició que molts estats excomunistes van haver de passar (amb gravíssimes crisis econòmiques en països com Bulgària, Romania o Rússia; l’aparició de terribles i temibles màfies a Albània, l’antiga Iugoslàvia o la mateixa Rússia o el creixement de nacionalismes excloents als Balcans, que van originar cruentes i sanguinàries guerres), sinó també pel que fa a l’Europa Occidental.  

Després de la finalització de la Segona Guerra Mundial, en què molts països europeus van quedar destruïts, la ideologia comunista s’apropava “perillosament” a llocs com França, Grècia i Itàlia, mentre ja s’havia instaurat a Albània, Alemanya Oriental, Bulgària, Hongria, Iugoslàvia, Polònia, Romania i Txecoslovàquia, arran dels acords de Yalta, durant el tram final del conflicte bèl·lic, entre Stalin, el president nord-americà Franklin D. Roosevelt i el primer ministre britànic Winston Churchill.

Els Estats Units i el Regne Unit van fer tot el possible perquè el comunisme no s’instal·lés a cap estat d’Europa Occidental i una de les finalitats del Pla Marshall era precisament aquesta, doncs si els països més afectats per l’enfrontament bèl·lic aconseguien el més ràpid possible un cert benestar, la ideologia marxista hi tindria menys probabilitats d’acostar-se al poder. Així per exemple, nord-americans i britànics van finançar les tropes gregues perquè derrotessin la guerrilla comunista hel·lena, mentre els diferents mandataris dels Estats Units, tant demòcrates com republicans, van pressionar governs francesos i italians perquè els partits marxistes, malgrat que moltes vegades van aconseguir brillants resultats, no formessin mai part dels diferents gavinets. Els nord-americans, d’altra banda, tampoc van tenir el més mínim escrúpol alhora de pactar amb l’Espanya de Francisco Franco o la Portugal d’Oliveira Salazar.

Això si, estats com Alemanya, França, Gran Bretanya o Itàlia, com també faria Espanya després del franquisme, van instaurar polítiques socials de gran envergadura, amb importants inversions en sectors com l’educació o la sanitat. D’aquesta forma, es contribuïa a allunyar una mica més el marxisme del món occidental. No obstant, si ara el comunisme ha desaparegut d’Europa, perquè fer esforços per mantenir l’estat del benestar ?

LA FAMÍLIA FABRA

Quan observo l’expresident popular de la Diputació de Castelló, Carlos Fabra, i només és una apreciació, m’imagino un excombatent de la Guerra Civil Espanyola, evidentment del bàndol nacional, o un exalt funcionari franquista, d’aquella època del “vuelva usted mañana”.

Carlos Fabra, que fa uns dies va deixar de ser el president del PP a la demarcació de la seva província, porta ja uns anys involucrat en causes judicials i sembla ser que el jutge que porta el seu cas no pot realitzar, per presumptes pressions externes, la seva feina de la millor forma possible. Fabra també va ser qui va decidir la construcció de l’aeroport de Castelló, el mateix que no compta ni amb avions ni tampoc amb passatgers, i en el qual un dia, acompanyat dels seus néts, els hi va dir: “¿ Os gusta el aeropuerto del abuelo ?”.

Per tant, ja coneixíem bastant bé el senyor Fabra, però no la seva filla Andrea, que es va fer famosa de la nit al dia durant la sessió parlamentària en què es va parlar del “cop de destral” de Mariano Rajoy i el qual, increïblement, va ser molt aplaudit pels diputats del PP. En un moment donat, Andrea Fabra va deixar anar un improperi, més pròpi d’un hooligan d’un estadi de futbol que no pas d’un membre dels congrés dels diputats, que es va interpretar que anava dirigit als aturats, encara que ella va dir que es referia als representants del PSOE.

Desconec si la frase d’Andrea Fabra va anar dirigida als aturats, al PSOE o a una altre col·lectiu, però és evident que una diputada no pot tenir aquest comportament. Qualsevol país seriós hagués cessat, o almenys expedientat, un membre que hagués actuat d’aquesta manera, però pel contrari, va ser aplaudida i ovacionada en l’últim congrés del PP celebrat precisament a Castelló. Afortunadament, el president del Parlament, Jesús Posada, almenys la va amonestar en una sessió portada a terme la setmana passada.

XAVIER TRIAS

En aquest bloc he estat bastant crític amb alguns polítics de Convergència i Unió, però he de reconèixer que un d’ells, l’actual alcalde de Barcelona Xavier Trias, està realitzant, en línies generals, una bona tasca al municipi barceloní.

Com ja he escrit també alguna vegada, malgrat que em considero una persona d’esquerres, desitjava la fi del prolongadíssim mandat del PSC a Barcelona per l’obsessió dels seus alcaldes, especialment Joan Clos i Jordi Hereu, de convertir la ciutat en la mes moderna, guai, glamourosa i fashion d’Europa, sense oblidar, segons el meu parer, que la política efectuada va ser en alguns casos molt poc progressista,  malgrat el suport de la Iniciativa d’Imma Mayol durant molts anys.

És evident que amb Trias no han desaparegut, ni tampoc ho faran en el futur, les manifestacions més glamouroses de Barcelona, com per exemple la desfilada de moda 080 i el festival Brandery, les quals he de reconèixer lliuren diners a la ciutat. No obstant, l’alcalde, que va fer la seva presentació com a batlle a la seu de l’ONG de sense sostre Arrels, en un acte en què volia deixar clares les seves intencions, està realitzant pel moment un treball que la majoria de veïns barcelonins està considerant positiva.      

ELS ASSESSORS

Fa anys, molts anys, quan escoltàvem polítics com Santiago Carrillo, Manuel Fraga, Felipe González, Pasqual Maragall, Jordi Pujol, Adolfo Suárez o Enrique Tierno Galván, entre d’altres, es notava que allò que deien i argumentaven ho portaven a dins i ho expressaven amb total naturalitat. Tristament, això ja no succeeix des de fa algun temps.

La figura de l’assessor, que segurament ja existia i tenia importància durant l’època dels polítics significats, ha pres una dimensió espectacular, fins el punt que quan escoltes un dirigent actual, la sensació és que tingui al seu voltant una mena d’apuntador teatral que constantment li indiqui que ha de comentar en aquell moment.

Jo particularment, i penso que moltes altres persones també, preferim observar uns polítics amb defectes, errades i imperfeccions, i només cal recordar la simpatia cap a alguns dirigents peculiars com Fernando Morán, ministre d’Exteriors en el primer gavinet de González, o l’actual alcalde de Barcelona Xavier Trias, sens dubte el representant convergent més ben valorat del moment.

Hi observo, a més a més, altres dos grans problemes en els assessors: en primer lloc, sembla que no fan massa bé la seva feina, tenint en compte les declaracions i actituds que han mostrat els últims anys tant José Luis Rodríguez Zapatero com Mariano Rajoy (tots dos a la foto). En segon lloc, cada vegada n’hi ha més a les diferents administracions, mitjançant uns sous força generosos, i evidentment això suposa un nou problema per rebaixar el dèficit públic.

ORGULL GAI

Fa uns dies es va celebrar a Barcelona, una de les ciutats predilectes del moviment homosexual, el dia de l’Orgull Gai, amb la seva tradicional desfilada, que aquest any es va veure sorpresa per la pluja.

Sempre vaig admirar, malgrat la meva condició d’heterosexual, aquells gais dels anys 70 que van patir multitud de burles, humiliacions, vexacions i fins i tot penalitzacions i els quals van lluitar, durant el final del franquisme i l’etapa de la transició, pels seus drets civils. Un exemple clar de persona compromesa i combativa en va ser Jordi Petit.

Tanmateix, els darrers anys, sobretot durant els governs socialistes de Joan Clos i Jordi Hereu, que probablement hi van observar molt de glamour en el corrent gai, les diferents iniciatives dels col·lectius homosexuals a la Ciutat Comtal han arribat a cansar una mica, amb l’obertura de botigues, bars, restaurants i un hotel específics; la celebració de jocs olímpics o fins i tot la denominació d’una part de Barcelona com a Gaiexample, a la zona baixa de l’Antiga Esquerra de l’Eixample, menys o menys a la delimitació dels carrers de Consell de Cent i Diputació. 

Particularment em sembla bastant sectària la construcció de bars, restaurants o hotels especials per al col·lectiu, encara que sempre podran argumentar que els heterosexuals hi són benvinguts, fet del qual hi tinc força dubtes. Pel que respecta als jocs, la seva realització fa pensar com si els gais no tinguessin dret a participar a les olimpíades ordinàries, tenint en compte, per exemple, que el saltador Greg Louganis, de condició homosexual, va ser un important campió olímpic.

Jo que em considero un amant de la discreció, tampoc entenc que per celebrar el dia de l’Orgull Gai, diversos personatges s’hagin de disfressar, i fins i tot mostrar-se nus, i en definitiva donar la nota i cridar l’atenció a dalt d’un carruatge. Tinc la sensació que molts homosexuals, més seriosos i austers, no deuen simpatitzar massa per aquesta sèrie d’actes, els quals considero notablement horteres i kitsch.

CONCERT ECONÒMIC, CONCERT ECONÒMIC, CONCERT ECONÒMIC...

Els polítics de Convergència i Unió (CIU), sembla que han pensat que ja són moltes les vegades, tant al parlament català com a l’espanyol, que han pactat amb el Partit Popular (PP) i per compensar-ho d’alguna forma, i perquè el seu electorat més independentista no perdi la confiança en ells, van deixant anar, de tant en tant, alguna declaració de tipus sobiranista.

L’última presumpta cortina de fum és el ja famós concert econòmic, dues paraules que la coalició nacionalista no cessa de pronunciar, com si es tractés d’un mantra, encara que el dia següent, posem per cas, CIU decideixi aliar-se amb el PP per salvar Carlos Dívar de comparèixer a les Corts espanyoles.

Posaria la mà al foc, malgrat que ja ha “enredat” a tots els partits catalans en el tema, que CIU sap perfectament que el concert econòmic que demana no serà mai acceptat pel PP, però pot ser una bona manera de desviar una mica l’atenció i que la gent deixi de pensar, durant uns minuts, no només amb els continuats acords amb el Partit de Mariano Rajoy, sinó també en la crisi, les retallades en sanitat, les tissorades en educació o en aquesta monumental i infame horterada anomenada Eurovegas.

PENSO QUE ÉS COMPATIBLE i COHERENT

Un càlid dia de juliol de 2010, un milió de catalans van sortir als carrers de Barcelona per protestar contra la decisió del Tribunal Constitucional per retallar el nou Estatut de Catalunya. Molts dels assistents, la majoria d’ells, van aprofitar el multitudinari acte per demanar la independència. 

Un dia més tard, la selecció espanyola va conquistar a Johannesburg el Mundial de futbol i moltes persones van anar a celebrar-ho a la plaça d’Espanya de la Ciutat Comtal. Molts analistes van parlar llavors sobre les grans contradiccions de la població catalana.

La setmana passada, mitjançant una enquesta del CEO, es va conèixer que per primer cop, en cas de referèndum, els catalans votarien a favor de la independència del seu país, mentre que, uns dies més tard, Espanya guanyava l’Eurocopa (foto) i la gent ho tornava a celebrar amb clàxons i petards. De nou, els experts han parlat de la poca coherència dels catalans.

Doncs jo penso que no es tracta ni de contradicció ni tampoc d’incoherència perquè crec que és totalment compatible ser independentista i anar a favor d’Espanya per les següents raons:

- Catalunya no té selecció oficial. Si la selecció catalana no pot jugar ni Mundials ni tampoc Eurocopes, és normal que molts catalans sentin l’espanyol com el seu equip més proper.

- Vuit jugadors del Barça es trobaven concentrats amb la selecció espanyola. Els barcelonistes Víctor Valdés, Gerard Piqué, el recentment fitxat Jordi Alba, Sergio Busquets, Xavi Hernández, Andrés Iniesta, Cesc Fàbregas i Pedro Rodríguez formaven part del combinat dirigit per Vicente del Bosque a l’última Eurocopa. Tots ells, amb excepció de Iniesta i Pedro, que també han estat formats a la Masia, han nascut a Catalunya. A més, de no ser per les lesions, els també blaugranes Carles Puyol i David Villa haurien estat convocats per disputar el torneig.

- La importància dels jugadors catalans a la selecció. No hi ha dubte que homes com Piqué, Puyol, Joan Capdevila, Busquets, Xavi i Fàbregas han estat bàsics al combinat espanyol els darrers anys.

- El bon futbol. És veritat que en aquesta Eurocopa el joc d’Espanya no ha estat massa bonic, ofensiu i fluid, amb l’excepció de la final, però tant al passat Mundial com sobretot en l’anterior Europeu, quan Luis Aragonés n’era el seleccionador, el conjunt estatal va oferir un excel·lent futbol, molt proper a la filosofia del FC Barcelona, que va causar l’admiració del món sencer. No és estrany, doncs, per molt independentista que un sigui, que la majoria de catalans es rendeixin al joc espanyol com ho fan al del Barça.

- L’independentisme s’ha tornat més ampli, eclèctic, heterogeni i complex. Fa uns anys, l’independentisme era una ideologia que abraçava una minoria, normalment pertanyent a famílies de vàries generacions nascudes a Catalunya, catalanoparlants i de comarques de la zona més profunda del país com la Garrotxa, Osona, el Pla de l’Estany, el Ripollès o el Solsonès, entre d’altres. Ara hi ha una nova fornada d’independentistes, alguns, fins i tot en algun cas castellanoparlants, de famílies originàries de comunitats com Andalusia, Extremadura o Galícia. Per la qual cosa és normal que simpatitzin per la Selecció.

L’ESTAT DEL BENESTAR

Podem escoltar els darrers anys com molts polítics de dretes, però també algun d’esquerres, ens diuen que l’estat del benestar actual d’Espanya, en particular, i del continent europeu, en general, són insostenibles.

És cert que l’actual conjuntura econòmica del món occidental no és gens positiva, però, per molt dolenta que sigui la situació, segur que aquesta és molt millor que la que hi tenia lloc a Europa després de finalitzar la Segona Guerra Mundial. Aleshores, els països que més van patir el cruent conflicte bèl·lic, com Alemanya, França, Gran Bretanya o Itàlia, van posar en marxa, a més de nacionalitzar un munt d’empreses, l’anomenat estat del benestar, al qual s’hi van afegir amb el temps estats com Espanya, Grècia o Portugal.

Tota aquesta idea de l’estat del benestar va començar a ser qüestionada entre finals de la dècada dels 70 i inicis del decenni dels 80, quan la conservadora i ultra-liberal Margaret Thatcher va guanyar les eleccions britàniques i el republicà i fervent anti-comunista Ronald Reagan es va convertir en president dels Estats Units. El procés de nacionalització que havia tingut lloc a Europa als anys 40 i 50, que fins i tot hi va viure una important introducció en un país tan capitalista com els Estats Units en l’etapa presidencial del demòcrata Franklin D. Roosevelt, es va convertir en una autèntica febre de privatització d’empreses públiques.   

De totes maneres, el pitjor va arribar arran de la caiguda del mur de Berlín i la desaparició de la Unió Soviètica (URSS), sense que amb això vulgui defensar, ni molt menys, cruents règims com el de l’antiga Alemanya Democràtica o l’exercit per Josip Stalin a la URSS. No obstant, mentre existia el comunisme a l’est d’Europa, els països occidentals del continent, precisament per evitar que els seus estats abracessin la ideologia (França i Itàlia van estar molt a prop de fer-ho), acontentaven els seus habitants amb nombrosos avantatges socials, en sectors com l’educació, la sanitat o l’atur. Evidentment, amb la fi del comunisme a Europa, ja no fan falta aquests ajuts i ara ens fan creure en la seva insostenibilitat.