LA MARATÓ CONTRA LA POBRESA

Certament, la marató extraordinària que han efectuat TV3 i Catalunya Ràdio contra la pobresa ha portat polèmica i controvèrsia, doncs des de diferents col·lectius s’ha comentat que aquesta no és la manera més idònia per pal·liar els greus problemes pels que passen alguns habitants catalans, entre ells un important número de nens i nenes, perquè la solidaritat s’ha substituït per la caritat o l’almoina o perquè s’ha pensat que alguns del promotors de la idea han tingut una gran hipocresia.

La veritat és que es tracta d’un tema molt difícil d’analitzar i és força complicat opinar sobre la idoneïtat o no d’aquesta marató que es va portar a terme el passat diumenge 29 de maig, però si que tinc algunes coses força clares: no sembla massa edificant que els mateixos que practiquen la tissorada, en llocs tan bàsics com l’educació i la sanitat, ara muntin una marató contra la pobresa; que els ciutadans que pateixen les citades retallades, hagin ara de ser els encarregats de donar diners; que els grans causants del desastre que actualment estem vivint (polítics i banquers corruptes i especuladors varis) continuïn al carrer com si res hagués passat o que es faci un espectacle lúdic televisiu amb la pobresa i la misèria en el rerafons.

Des de que TV3, tant durant les èpoques convergents com en les del tripartit, s’han realitzat diverses maratons nadalenques dedicades a diferents malalties, en què s’han recaptat un munt de diners. Es comenta que aquestes donacions serveixen per investigar, cosa que no dubto en absolut, però no s’acaben d’observar, o és que potser jo no m’hi fixo gaire, els resultats exactes d’aquestes investigacions. Ara espero que tothom conegui aviat i perfectament a quines persones, col·lectius i organitzacions van a parar els euros recaptats, doncs la pobresa no cal investigar-la.

SEPARATISTES... I SEPARADORS

Devia tenir jo uns 20 anys un dia que amb els meus amics vam encetar una conversa sobre els separatistes catalans, quan una de les persones que es trobava en el grup va advertir sobre els separadors espanyols, aquells habitants del Regne d’Espanya que desitjarien l’escissió de Catalunya o almenys l’afavorien amb les seves declaracions. Això s’ha fet força evident els darrers anys.

Després de tots els capítols que va protagonitzar, durant l’any 2010, el Tribunal Constitucional quant al nou Estatut de Catalunya, aprovat pel poble català mitjançant un referèndum, sense oblidar algunes declaracions de mitjans de comunicació madrilenys com ABC, La Gaceta, El Mundo del Siglo XXI, La Razón, la COPE o Intereconomía, els darrers dies hem tingut dos casos més de presumpta fòbia als nacionalismes perifèrics: el primer per part de la presidenta de la Comunitat de Madrid Esperanza Aguirre, que potser com a “cortina de fum” per allò del dèficit ocult de l’administració que encapçala i el tema de Bankia, va suggerir suspendre la final de la Copa del Rei si els afeccionats del FC Barcelona i l’Athletic Club de Bilbao xiulaven els compassos de l’himne espanyol. El segon per part el Tribunal Superior de Justícia, que va decidir legalitzar una manifestació de la Falange el mateix dia del partit, quan Madrid estava plena de banderes basques i catalanes i, per tant, podria haver tingut lloc un enfrontament de resultats imprevisibles.

Com ja vaig dir en una altre article escrit en aquest bloc, fa 20 o 25 anys els independentistes catalans eren una clara minoria, en una època en què per exemple ERC no tenia representació al parlament espanyol, però diversos personatges, com els polítics José María Aznar o Alfonso Guerra, expresident popular i exvice-president socialista del govern espanyol respectivament, o periodistes com Luis María Anson, Federico Jiménez Losantos (foto) o Pedro J. Ramírez, van aconseguir que l’independentisme creixés vertiginosament, fins i tot pel que fa a la població castellanoparlant. La resta, ho han propiciat col·lectius com el ja referit Tribunal Constitucional o una sèrie d’intel·lectuals, alguns d’ells fins i tot catalans, amb la signatura de manifestos diversos en favor de la llengua castellana, la qual parlen uns 400 milions de persones al món i no sembla que necessiti cap tipus de protecció.

Imaginem-nos per un moment, encara que sigui força complicat, que des de la resta de l’estat espanyol deixen de retallar l’Estatut, que cessen de queixar-se de la immersió lingüística a les escoles catalanes i que es realitza un concert econòmic just, equilibrat i sostenible per a Catalunya. Semblen tres coses força senzilles, les quals molt probablement farien que el separatisme baixés de forma notòria. Tanmateix, no sembla que cap polític espanyol sigui capaç actualment d’aconseguir aquests tres fets, mentre que en cas d’acceptar-los, els hi podria caure un diluvi de crítiques des de l’anomenada “caverna mediàtica”. Per tant, tal com deia aquell amic fa tants anys, potser el problema no són els separatistes, sinó els separadors.        

    

Pa acabar, tornem a la final de la Copa del Rei: a algú se li ha ocorregut fer sonar els himnes de Catalunya i Euskadi abans de posar en marxa l’espanyol ? Crec que seria just, però és evident que es tracta d’una gran ingenuïtat per la meva part.

SALVADOR SOSTRES

Recordo quan fa uns anys Salvador Sostres escrivia articles al diari Avui, els quals acostumaven a ser força polèmics i conflictius, cosa estranya en un mitjà de característiques serioses i moderades. Em ve concretament a la memòria un escrit en què deia, més o menys, que el castellà era una llengua cutre perquè és la que parlaven les minyones. Curiosament, Sostres redacta ara els seus articles en una publicació espanyolista, que defensa a ultrança l’idioma castellà i que qüestiona la immersió lingüística a les escoles catalanes, com és El Mundo del Siglo XXI.

Ara Sostres ha estat notícia per un article sobre el comiat de Pep Guardiola del FC Barcelona, en el qual no hi surt gaire ben parat Sandro Rosell, l’actual president de la institució blaugrana. Casualment, l’articulista del Mundo és íntim amic de Joan Laporta, exmàxim mandatari del Barça i conegut “enemic” de Rosell, el qual ha anunciat que presentarà una demanda contra el periodista.

Fa uns mesos, sembla que Sostres va escriure un article molt denigrant sobre les dones i he tingut notícies que altres vegades la diana del seu sarcasme han estat els magribins o els haitians. Precisament, a través d’internet, vaig poder llegir l’escrit en què es referia als habitants del petit país caribeny, un dels més pobres del món i el qual va ser víctima d’un tremend terratrèmol a inicis de l’any 2010. El treball em va semblar demencial, insultant, immoral, repugnant, vomitiu i d’un flagrant mal gust.

Malgrat tot, crec que el Barça s’equivoca denunciant el periodista perquè m’imagino que aquest és una d’aquestes persones que gaudeix plenament quan parlen d’ell, encara que sigui malament. Tinc la sensació que Sostres deu ser un home amb un complex d’inferioritat notori i que no devia tenir precisament una infància i una adolescència massa fàcils, durant les quals devia cridar molt l’atenció, aspecte que el continua caracteritzant ja d’adult.

UNA SOLUCIÓ SIMPLE I SENZILLA PER PAL•LIAR LA CRISI

Tinc entès que els presidents i ministres d’un govern, així com els diputats de diferents parlaments, segueixen cobrant un sou, de característiques força elevades, una vegada deixen d’exercir el seus corresponents càrrecs.

Trobaria correcte, tal com succeeix amb qualsevol treballador que perd la seva feina, que cobrés una prestació d’atur, o fins i tot una paga vitalícia per haver servit el seu país, perquè m’imagino que encara hi ha polítics que serveixen en lloc de servir-se, però sempre i quan no tinguin cap altre tipus de treball o portin a terme alguna activitat professional.

Podem observar, per exemple, com els expresidents del govern espanyol Felipe González i José María Aznar (tots dos a la foto), així com diversos exministres, realitzen al llarg de l’any nombroses conferències, sembla que molt ben remunerades, i exerceixen també d’assessors de diferents empreses, públiques o privades, fet que també els hi deu permetre omplir el seus comptes corrents.

S’ha calculat alguna vegada quant ens estalviaríem si es deixessin d’atorgar aquestes pagues ? Potser no se solucionaria la crisi al 100%, però per descomptat no caldria efectuar tantes retallades en llocs tan bàsics com l’educació i la sanitat.

VOL TORNAR JAN AL FUTBOL ?

Hi va haver un moment, justament després de que el FC Barcelona, sota la seva presidència, conquistés a París la segona Copa d’Europa de la institució, que Joan Laporta comptava amb un extraordinari carisma, el qual va traspassar clarament les fronteres del futbol. Recordo perfectament, per exemple, que José Montilla i Artur Mas, durant la campanya electoral de les eleccions de la Generalitat de l’any 2006, es feien fotos al costat de l’advocat.

No obstant, el Barça de Frank Rijkaard i Ronaldinho va entrar en una profunda crisi i Laporta va perdre gran part de la seva popularitat, fins el punt que l’estiu de l’any 2008 es va veure sotmès a una moció de censura que va salvar gairebé de miracle, sense poder evitar, això si, la marxa d’un important número de directius.

És cert que després va venir la gloriosa època amb Pep Guardiola d’entrenador, que per exemple li va lliurar una nova Lliga de Campions, però, malgrat que l’aposta del preparador de Santpedor va ser una decisió seva i del director tècnic Txiki Begiristáin, l’afecció barcelonista, en particular, i el ciutadà català, en general, van assimilar els èxits com un triomf personal de Guardiola i d’alguns futbolistes com Leo Messi, Xavi Hernández o Andrés Iniesta.

Malgrat tot, crec que Laporta pensava que el seu desembarcament a la política seria molt més fàcil i senzill del que finalment ha estat. Ignoro si esperava aconseguir realitzar un paper determinant en un curt lapse de temps, però segurament creia que el seu pes específic seria superior, tant pel que fa a la política barcelonina com a la catalana, doncs és regidor municipal i diputat parlamentari.

En primer lloc, Solidaritat per a la Independència, la coalició que va liderar en les darreres eleccions autonòmiques i que va aconseguir uns brillants resultats, es va trencar de seguida, tal com havien fet algunes de les seves directives durant els seus set anys com a president barcelonista, demostrant-se novament que treballar en equip no és la seva principal virtut. En segon lloc, penso que no va estar encertat a l’hora d’ajuntar-se amb el molt desgastat líder barceloní d’Esquerra Republicana de Catalunya, Jordi Portabella, pel que fa als comicis municipals, fins el punt que la nova coalició només va aconseguir els escons de Portabella, el qual encara em pregunto perquè no ha deixat estar, i de Laporta.

Laporta ja ha pogut apreciar el poc protagonisme que té tant a l’ajuntament barceloní com al parlament català i m’imagino que una persona del seu tarannà hiperactiu ho ha de trobar insuportable. Potser per aquesta raó sembla que té en ment tornar al futbol i així ho ha demostrat en una entrevista televisiva realitzada fa uns dies, en què criticava una vegada més Sandro Rosell, a qui feia culpable de la marxa de Guardiola i de voler destrossar l’”obra” que ell havia realitzat com a president de l’entitat catalana.

Tanmateix, Laporta ha estat molt inoportú, i penso que força injust, en aquestes crítiques a Rosell perquè, d’una banda, Guardiola ha deixat ben clar les mesures de la seva marxa, i en principi no tenen res a veure amb la gestió de l’actual president, mentre aquest, d’altra banda, ha optat per la continuïtat del model amb la incorporació com a nou entrenador de Tito Vilanova, el principal ajudant del preparador bagenc els darrers quatre anys.

Si d’aquí uns mesos, en cas de que els resultats no siguin favorables, Rosell decidís destituir Vilanova i implantar, posem per cas, el seu particular “samba team”, el que molts pensem que era la seva gran il·lusió abans d’accedir a la presidència, aleshores Laporta tindria tots els arguments per muntar una dura oposició, però evidentment ara no toca.   

LES BICIS I BARCELONA

Durant la seva llarguíssima etapa governada pel PSC, la ciutat de Barcelona començava de vegades la casa pel terrat en lloc de fer-ho pels ciments: així, per exemple, va demanar els Jocs Olímpics, que es van celebrar l’any 1992, amb una gran mancança d’infrastructures, tant urbanes com esportives, en un període en què no existia el Palau Sant Jordi o l’Estadi Olímpic es trobava en ruïnes.  

Amb el tema de les bicicletes ha passat un cas similar: es va decidir potenciar el transport en bici, segurament per les ànsies i l’obsessió que tenia el govern municipal per semblar modern, i fins i tot es va muntar el Bicing (foto), sense tenir els suficients carrils adients a la ciutat.

D’aquesta forma hem pogut observar i patir com alguns ciclistes t’apareixen per totes parts, i moltes vegades a una gran velocitat, sense tenir la més mínima consideració per les persones, fins i tot d'aquelles d’una edat més avançada, que van a peu, sigui per les voreres o per carrers i places reservats als vianants, per exemple en zones de la ciutat com el Gòtic, el Raval, el Born o Gràcia.

Tampoc és gens estrany que els ciclistes es passin els semàfors en vermell, no respectin els passos zebra o et toquin insistentment el clàxon perquè t’apartis, mentre passeges, posem per cas, pel carrer del Bisbe o el de Montcadan. Aquest fet és molt freqüent per part d'aquesta onada de turistes que tenim, i de vegades patim, des de l’esclat olímpic.

Sembla ser que ara, el consistori gestionat pel convergent Xavier Trias, vol posar una mica en ordre els tours en bicicletes organitzats per empreses privades. No estaria malament perquè ja estem una mica farts d’aquests guiris que realitzen a Barcelona allò que mai gosarien fer a les seves ciutats de residència. 

ANDREU MAS COLELL

Quan Artur Mas va guanyar les eleccions catalanes de l’any 2010, va dir que construiria el “govern dels millors” i per exemple va elegir per a algunes conselleries gestors independents, com és el cas del controvertit Boi Ruiz, titular de Sanitat, o fins i tot el socialista Ferran Mascarell al departament de Cultura.

Pel que fa a Economia, Mas va nomenar el veterà Andreu Mas Colell, que en un dels últims governs de Jordi Pujol va ser conseller d’Universitats. Ostentant aquest càrrec, recordo que va fer unes declaracions que particularment no en van agradar gens, quan després d’unes proves de Selectivitat va comentar, més o menys, que els alumnes dels centres privats estaven molt més preparats que els que arribaven dels públics.

En el temps que porta com a titular d’Economia, en plena crisi, Mas Colell ha continuat demostrant, amb escreix, la seva ideologia abastament capitalista i liberal i la seva última i pintoresca proposta, la qual fins i tot ha molestat als seus companys de Convergència Democràtica de Catalunya, ha estat la de fer pagar cinc euros per dia d’ingrés hospitalari.

El senyor conseller es pensa que la gent ingressa en un hospital per plaer ? Aquells malalts que hagin d’estar força temps hospitalitzats a causa, per exemple, d’un càncer, haurien de pagar també els cinc euros diaris ?

Jo em pregunto que va fer el senyor Mas Colell en una universitat tan important, prestigiosa i emblemàtica com la de Harvard perquè aquestes mesures les podria prendre perfectament un estudiant de primer curs d’Economia en qualsevol facultat de províncies. 

ELS PRINCIPALS CULPABLES: ELS LÍDERS NACIONALS

Moltes vegades es diu, sobretot per part de diferents ONG, que la situació d’algunes parts de l’Àfrica, caracteritzades per la guerra, la violència, les malalties, la fam o la misèria extrema, és per culpa, per exemple, dels estats més rics del planeta i de les diverses multinacionals que hi tenen negocis. És possible que això, en part, sobretot pel que es refereix a les grans empreses extractives i farmacèutiques, sigui cert, però crec que els màxims culpables, tal com afirma Eduard Punset, són els dirigents dels diversos països del continent.

El Tribunal Internacional de l’Haia (TPI) ha condemnat fa unes setmanes l’exlíder liberià Charles Taylor (foto) com a instigador de la guerra que hi va tenir lloc, durant la dècada dels 90 del segle passat, a la veïna Sierra Leone, en un dels conflictes més cruents, sanguinaris i salvatges que han tingut lloc des de la finalització de la Segona Guerra Mundial i en què es van utilitzar abastament els nens com a soldats. Taylor, mitjançant el tràfic de diamants, va finançar la guerrilla que va originar l’enfrontament bèl·lic.

Així mateix, el TPI ja fa temps que reclama la detenció, per sotmetre’l a judici, del president del Sudan, Omar al – Baixid, un dels principals causants, per exemple, de la repressió del sud del país, avui independent, o del desastre de la regió de Darfur, on es troba ubicat un dels camps de refugiats més grans i problemàtics del món. 

Jo recomanaria el llibre “Pallassos i monstres”, escrit per l’autor català Albert Sánchez Piñol, el qual parla dels dictadors africans Idi Amin Dada (Uganda), Bokassa (República Centreafricana), Mobutu Sese Seko (Zaire), Francisco Macías i Teodoro Obiang (Guinea Equatorial), Haile Selassie (Etiòpia) i Sekou Touré (Guinea). Aquests homes van estar esquitxats per la violència, l’autoritarisme sense límits, la corrupció, les més increïbles excentricitats o l’evasió d’un munt de capitals a paradisos fiscals, mentre el poble patia calamitats com la fam, la misèria o diferents malalties curables, que provocaven la mort perquè no “havien diners” per adquirir els medicaments més elementals.

A aquests homes s’hi podrien afegir també molts d’altres, com l’enderrocat líder libi Muammar al – Gadafi, el ja desaparegut monarca marroquí Hassan II, l’expresident egipci Hosni Mubàrak o l’actual màxim dirigent de Zimbadwe Robert Mugabe, sense oblidar els diversos “senyors de la guerra” que ha tingut els darrers temps el depauperat estat de Somàlia.

En resum, potser si que sigui veritat que els estats més desenvolupats no siguin prou solidaris amb les regions que més dificultats tenen a l’Àfrica, com també que algunes multinacionals hagin comès, conscients o inconscients, autèntiques atrocitats en els països de l’anomenat Tercer Món, però els màxims culpables dels desastres, almenys és el que jo modestament penso, en són el dirigents dels estats més pobres del continent africà.            

ON ÉS A ESPANYA L’EXTREMA DRETA ?

El pròxim diumenge dia 6 de maig se celebra a França la segona volta de les eleccions per a la presidència de la República, a la qual han arribat l’actual màxim dirigent, el conservador Nicolas Sarkozy, i el socialista François Hollande, a qui les enquestes donen com a guanyador.

Pel que fa a la primera volta, a més de la curta victòria d’Hollande, va destacar el gran resultat, el millor de la història, del partit ultra del Front Nacional, ara encapçalat per Marine le Pen (foto), filla de Jean – Marie le Pen, que fa uns anys li va disputar la presidència de l’estat a Jacques Chirac.

França és un país amb una democràcia consolidada des de fa molts anys, que va lluitar aferrissadament contra les tropes d’ocupació alemanyes del nazisme durant la Segona Guerra Mundial i que ha tingut sempre molt clar el caràcter laic de l’estat, tant per part de l’esquerra com de la dreta moderada. Malgrat tot això, existeix un partit d’extrema dreta que és la tercera força del país.

Mentrestant, Espanya és un país amb una democràcia relativament recent, encara es troba en la memòria col·lectiva l’intent de cop d’estat de 1981 i l’Església Catòlica més conservadora té un pes molt important a l’estat. A pesar de tot això, no hi ha cap partit fort que pertanyi obertament a la dreta més extrema, feixista i retrògrada.

Quina és l’explicació ? Tant jo com moltes altres persones sembla que ho tenim clar: els representants de l’extrema dreta espanyola voten el Partit Popular.   

QUE N’APRENGUIN !

Pep Guardiola ha tingut una trajectòria extraordinària en els quatre anys que ha exercit d’entrenador del FC Barcelona. Durant aquest temps ha conquistat 3 Lligues (2009, 2010 i 2011), 1 Copa del Rei (2009), 3 Supercopes d’Espanya (2009, 2010 i 2011), 2 Lligues de Campions (2009 i 2011), 2 Supercopes d’Europa (2009 i 2011) i 2 Mundials de Clubs (2009 i 2011). Tots aquests campionats, als quals es podria afegir la Copa del Rei d’enguany, s’han aconseguit amb un joc força espectacular i atractiu, sense oblidar aspectes com els valors i el joc net.

Evidentment, ningú desitjava que Guardiola decidís posar punt i final a la seva experiència a la banqueta del Camp Nou, però el passat divendres 27 d’abril va anunciar la seva renúncia a continuar en el lloc de preparador del Barça.

Mentrestant, els darrers temps, a l’estat espanyol han hagut polítics que han gestionat pèssimament la crisi econòmica, o almenys no l’han sabut arreglar o suavitzar; dirigents que han estirat força més el braç que la màniga, amb la construcció d’aeroports sense avions, estacions d’AVE sense passatgers o altres infrastructures que semblaven totalment supèrflues, i en el pitjor del casos, governants que s’han vist implicats en escàndols de corrupció. Tanmateix, cap d’ells, absolutament cap, ha presentat la seva renúncia i aquells que han deixat el seu càrrec ho han fet a instàncies dels seus superiors.