SÓN ALBERT RIVERA I INÉS ARRIMADES MALES PERSONES ?

Algunes vegades, quan penso amb actes comesos per assassins, violadors, grans corruptes i altres espècimens, crec que es tracta de persones ignorants o malaltisses, que no són gaire conscients dels seus actes i les conseqüències que provoquen. Per tant, alguns cops he considerat que la maldat pròpiament dita no existeix.

Tanmateix, si repasses la història, per exemple, dels últims 100 anys, et trobes amb personatges com Adolf Hitler, Benito Mussolini, Francisco Franco, Josip Stalin, Pol Pot, Augusto Pinochet, Jorge Videla o Slobodan Milosevic, entre d’altres, i sembla evident, doncs aquests éssers no estaven catalogats com a dements, que si que la maldat conscient sembla que ha estat molt present.

A més petita escala, perquè les persones citades en l’anterior paràgraf penso que són casos molt significatius, podem trobar Margaret Thatcher, Ronald Reagan o Jean – Marie le Pen, i potser en aquest grup situaria actualment als dirigents del Partit Polític Ciutadans (C’s) Albert Rivera, el seu president, i Inés Arrimadas, fins fa poc la cap d’oposició de la Generalitat de Catalunya.

Pel que fa a Rivera, ignoro si va tenir un trauma d’infantesa o joventut amb tot el que tingui a veure amb l’independentisme, però l’aparent odi que té Albert envers el sobiranisme català penso que és digne d’un estudi psicològic. Per exemplificar-ho, només cal observar la terrible mirada que li va dedicar a Oriol Junqueres, el líder d’Esquerra Republicana de Catalunya empresonat preventivament, és a dir, sense haver estat jutjat, des de fa un any i mig, quan va anar com a diputat electe a les corts espanyoles. No en té prou el líder de C’s en què, tant Junqueres com altres polítics i activistes del sobiranisme català, portin tant de temps privats de llibertat ? Els voldria veure condemnats a cadena perpètua, en cel·les d’aïllament i a pa i aigua ?

Pel que respecta a Arrimadas, que va convertir el Parlament de Catalunya en un trist i patètic show, ha muntat diversos i inacceptables números en diferents poblacions catalanes, normalment de tendència independentista. Els casos més lamentables han estat els d’Amer, el municipi del qual és originari l’expresident de la Generalitat Carles Puigdemont, ara a l’exili, i, en dues ocasions els de Torroella de Montgrí, de què és ciutadana Dolors Bassa, l’exconsellera ara empresonada. Arrimadas pot pensar que, tant Puigdemont com Bassa, són persones que es mereixen les penalitats per les quals actualment estan  passant, però no ha pensat mai en familiars, amistats i veïns que no tenen cap culpa ?

A la foto, els dos dirigents de C’s en un acte promocional.

LA PRESIDÈNCIA DEL SENAT PER A MIQUEL ICETA ÉS UN GEST A L’INDEPENDENTISME ? SIGUEM SERIOSOS

Des d’alguns sectors s’ha comentat que els partits independentistes s’han equivocat en no proporcionar al socialista Miquel Iceta (foto) la possibilitat de ser el president del Senat i, fins i tot, d’altres han assegurat que es tractava d’un clar gest del president espanyol Pedro Sánchez cap a Catalunya i el sobiranisme. Sincerament, no ho entenc.

Miquel Iceta sempre s’ha distingit per estar a la branca més espanyolista del Partit del Socialistes de Catalunya (PSC), associació en què va començar a tenir un paper executiu la dècada passada, quan potser va ser clau perquè José Montilla fos elegit candidat a la presidència de la Generalitat en detriment de l’històric Pasqual Maragall, que va ser apartat, crec jo, amb bastantes males arts.

L’actual Secretari General del PSC, quan va substituir en el càrrec Pere Navarro, que, davant el Procés sobiranista, havia optat per una actitud equidistant, va apropar-se clarament a les tesis unionistes i per a la posteritat han quedat les imatges de diferents impugnacions de decisions preses pel Parlament de Catalunya, acompanyat del popular Xavier Garcia Albiol i la líder de Ciutadans Inés Arrimadas.

Iceta no va tenir cap impediment per assistir a algunes manifestacions organitzades a Barcelona per Societat Civil Catalana, on hi van prendre part un important número de simpatitzants de l’extrema dreta, i de fer-se selfies amb personatges populars com el mateix Garcia Albiol, l’exsubdelegat del govern estatal Enric Millo o l’exministra de Sanitat Dolors Montserrat. En aquelles marxes hi van assistir persones totalment contràries al moviment LGTBI, al qual pertany el líder del PSC.

Durant la campanya electoral de les eleccions catalanes de desembre de 2017, les del 155, article al qual els socialistes van donar suport, Iceta va aparèixer en alguns actes alegrement ballant, malgrat que llavors ja es trobaven empresonats Oriol Junqueres, Joaquim Forn, Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, presentant-se el líder d’Esquerra Republicana de Catalunya i el llavors president de l’Assemblea Nacional Catalana a aquells comicis. 

A diferència d’altres militants del PSC, com l’expresident de la Generalitat José Montilla i els alcaldes de Cornellà de Llobregat i Sant Joan Despí, respectivament Antonio Balmón i Antoni Poveda, així com el candidat a l’alcaldia de Barcelona, Jaume Collboni, mai ha visitat cap pres polític, ni tan sols quan es trobaven reclosos a centres penitenciaris catalans.   

L’ESTRANY PODER D’INICIATIVA PER CATALUNYA

Iniciativa per Catalunya (IC) va ser l’hereva verda, guai i enrotllada de l’històric i autèntic Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), en un període en què Rafael Ribó, actual Síndic de Greuges, en va portar el lideratge i en què emergien militants com Joan Saura i Imma Mayol, també parella sentimental. 

Malgrat que es tracta d’una associació que mai ha comptat amb un gran número de votants ni tampoc simpatitzants, i actualment ni tan sols es presenta en solitari a les diferents eleccions, doncs es troba unida al projecte dels Comuns, IC, tant a l’Ajuntament de Barcelona, en què només n’ha quedat fora del govern durant els quatre anys de mandat del convergent Xavier Trias, com en els dos tripartits de la Generalitat de Catalunya, ha comptat amb un enorme poder.

Pel que fa al consistori barceloní, durant els governs de Pasqual Maragall, Joan Clos i Jordi Hereu, van tenir una important influència polítiques d’IC com Eulàlia Vintró o la ja significada i al seu dia auto-proclamada anti-sistema Imma Mayol, que, malgrat que va caracteritzar-se per la seva condició d’ecosocialista, durant la seva estada a l’Ajuntament, Collserola es va anar omplint de xalets, fins el punt de desaparèixer grans extensions de zona verda en aquest pulmó verd de Barcelona.

Ja amb Ada Colau com a alcaldessa, la tinent d’alcalde d’IC, Janet Sanz (foto), ha tingut una força extraordinària aquests últims quatre anys a Barcelona, malgrat que la majoria de persones que van votar el Comuns ho van fer pel carisma de l’exactivista i moltes d’elles, rarament, coneixen l’existència en el grup dels ecosocialistes, en un període en què els dos últims grans líders que va tenir IC, Joan Herrera i Dolors Camats, es trobaven ja en vies de deixar el primer pla polític català.

Quant a la Generalitat, IC, de la mà del també citat Joan Saura, va estar present en els dos governs tripartits amb el Partit dels Socialistes de Catalunya i Esquerra Republicana de Catalunya, el primer presidit per Pasqual Maragall i el segon per José Montilla. En aquest últim, Saura va ocupar la conselleria clau d’Interior i, per tant, es va fer càrrec dels Mossos d’Esquadra, als qual havia criticat durament quan estava a l’oposició, i va viure jornades molt doloroses com les nevades de març de 2010 o els incendis de la Terra Alta de juliol de 2011, en què hi van morir quatre bombers.

ECOLOGISTES URBANITES

Potser arrastrats per la caiguda de la Unió Soviètica, hi va haver un moment en què els antics comunistes van deixar enrere el color vermell i van abraçar amb força el verd, és a dir, l’ecologisme, penso que un dels motius de la pèrdua de credibilitat que ha sofert els últims temps l’esquerra entre la classe treballadora.

Evidentment, només faltaria, no considero negatiu el moviment ecologista, durant els seus inicis, un corrent força autèntic i necessari, però mai he entès aquets nous defensors de la causa, que han deixat enrere, almenys aparentment, característiques bàsiques de la defensa dels col·lectius més vulnerables i que a penes coneixen hàbitats com poden ser la muntanya, els boscos o els rius, doncs rarament es mouen de les ciutats. 

Recordo ara, fa uns anys, quan es va tancar una central nuclear, potser la de Zorita a Castella – la Manxa. Mentre en una part els militants d’Izquierda Unida, l’antic Partit Comunista d’Espanya, celebrava la clausura, en una altra banda, els antics treballadors de l’empresa, capcots, es queixaven amargament que es quedaven a l’atur. És evident que el tancament d’una nuclear era una bona notícia, en una època en què el desastre de Txernòbil encara era bastant recent, però algú hauria d’haver prestat ajut a aquells obrers.

Ara, l’Ajuntament de Barcelona, comandat per Ada Colau (foto), ha decidit, amb bon criteri, reduir la contaminació de la capital catalana, però d’una manera, entenc, poc imaginativa i força injusta: prohibir d’aquí uns mesos la circulació del transport privat més antic. És cert que l’alcaldessa ha comentat que pensa abonar part del transport públic als usuaris d’aquests vehicles, però, amb aquesta decisió, dones a entendre que la classe alta i mitjana, que disposen de prou liquiditat, poden comprar una moto o un automòbil nous i seguir conduint per la ciutat, però, en canvi, els més desafavorits econòmicament parlant, haurien d’anar amb metro, autobús o tren.

El que no entenc, però, és que si els Comuns són tan ecologistes, per què en aquesta campanya electoral de les municipals han omplert Barcelona de cartells i han enviat als domicilis un munt de paperetes ? Això no és malbaratament ?

Després l’esquerra es queixarà que la capa baixa de la societat vota l’extrema dreta...

ÉS NÚRIA DE GISPERT UNA AGENT INFILTRADA DE L’UNIONISME ?

Fa ja molt de temps, concretament l’any 2000, vaig tenir una mala experiència amb Núria de Gispert, que llavors exercia com a consellera de Justícia de la Generalitat de Catalunya.

Jo i la meva parella vam adoptar un nen procedent de Bulgària i, segons el que ens va comentar l’agència que portava el procés, l’aleshores política d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC) va convidar la ministra búlgara del ram i va decidir allotjar-la, juntament amb els seus acompanyants, en unes dependències que pertanyien al centre penitenciari de Quatre Camins, a la Roca del Vallès, fet que va enutjar-la profundament i, com a represàlia, va alentir els tràmits de les adopcions. Segurament, d’haver estat una comitiva nord-americana, britànica, francesa o alemanya, De Gispert l’hagués portat a un luxós hotel de Barcelona.

Posteriorment, durant l’època de mandat del convergent Artur Mas, De Gispert va ocupar el càrrec de presidenta del Parlament de Catalunya, i seguidament, com va succeir amb tants altres polítics i polítiques del país, es va veure arrossegada pel Procés sobiranista, que va ser molt negatiu per a UDC, associació que va acabar desapareixent en la més absoluta ruïna.

Mentre qui va ser el líder durant molt anys del partit demòcrata-cristià, Josep Antoni Duran Lleida, i alguns dirigents com Ramon Espadaler van decidir distanciar-se de les tesis independentistes i apropar-se al Partit dels Socialistes de Catalunya, altres membres de l’històric bloc conservador, com el veterà Joan Rigol, Antoni Castellà o la mateixa De Gispert, que van fundar Demòcrates per Catalunya i van pactar amb Esquerra Republicana de Catalunya, van abraçar el sobiranisme.

Des d’aquesta posició, l’expresidenta del Parlament s’ha fet cèlebre, i no precisament des del vessant positiu, a la xarxa social de Twitter, des d’on, per exemple, va aconsellar Inés Arrimadas que se’n tornés a Cadis. L’última ocurrència de la política, coincidint amb la marxa de la mateixa Arrimadas i d’altres membres de Ciutadans o el Partit Popular de Catalunya, va ser comentar que l’exportació de porcs del país anava força bé, fet que li ha obligat a renunciar a la Creu de Sant Jordi que la Generalitat li acabava de concedir. 

Per exemple, no tinc, evidentment, cap simpatia per Arrimadas, persona que crec que ha convertit el Parlament català en un show esperpèntic i lamentable i que ha sembrat l’odi, voluntàriament o no, en alguns municipis Catalunya, però les coses que sobre ella ha dit De Gispert, o també l’actor i còmic Toni Albà, em sembla que la beneficien en gran mesura, per tant de vegades fa la sensació que actuï com a agent infiltrada de l’unionisme.

CONCLUSIONS DE LES ELECCIONS DEL 28 D’ABRIL (CATALUNYA)

ERC. Triomf històric a Catalunya del partit republicà, que no havia guanyat en cap elecció general des del restabliment de la democràcia a l’estat espanyol. Sembla ser que el seu pragmatisme i una posició podríem qualificar de moderada, en contraposició amb una major radicalitat, potser només aparent, de Junts per Catalunya, sense oblidar la dada emocional que el número u de les seves llistes ha estat l’empresonat Oriol Junqueres (foto), han estat claus en els seus resultats.

PSC. Sembla ser que a poc a poc, el Partit dels Socialistes de Catalunya està recuperant els vots que van anar al seu dia a parar a Ciutadans, alguns votants dels quals potser ja estan cansats dels actes polèmics d’Inés Arrimadas; als Comuns, en una època en què Ada Colau ha pogut perdre cert carisma després de quatre anys exercint d‘alcaldessa de Barcelona, i als independentistes, en aquest cas sobretot perquè votar socialista era fer-ho per un vot útil.   

JCat. La majoria de les enquestes presagiaven una caiguda molt més forta de l’associació a la qual pertanyen noms il·lustres com el de l’expresident de la Generalitat, Carles Puigdemont; l’actual màxim mandatari català, Quim Torra; l’anterior president de l’ANC, Jordi Sánchez, o l’exconsellera de Cultura, Laura Borràs. Tanmateix, malgrat que els resultats no es poden considerar molt negatius, ha quedat lluny d’ERC.

Comuns. El ja dimitit Xavier Domènech va aconseguir una brillant victòria a Catalunya pel que respecta a les anteriors eleccions generals, però aquesta vegada, amb Jaume Asens com a cap de files, el partit ha perdut força escons, molts dels quals han anat cap al PSC a causa del vot útil per impedir el triomf de la triple dreta.

Ciutadans. Sembla que definitivament, les polèmiques, penso jo que inacceptables i indesitjables, d’Inés Arrimadas han esgotat molts dels electors que van convertir la ja excap de l’oposició de la Generalitat en la líder més votada dels darrers comicis catalans. Crec que el fet que abandoni al Parlament per marxar al Congrés és una molt bona notícia per al nostre país, encara que el seu substitut, Carlos Carrizosa, no augura res de bo.

PP. Enfonsament vertiginós dels populars a Catalunya, on han obtingut només un escó, fet gens estrany si tenim en compte les peculiaritats de la seva pintoresca i altiva candidata, l’aristòcrata Cayetana Álvarez de Toledo, sense cap experiència prèvia en la política catalana.

CONCLUSIONS DE LES ELECCIONS DEL 28 D’ABRIL (ESPANYA)

PSOE. La capacitat de supervivència política de Pedro Sánchez (foto) sembla no tenir límits i acaba d’aconseguir una brillant i àmplia victòria electoral que, fins i tot, li pot permetre governar en solitari, només amb la necessitat d’arribar a acords puntuals amb Ciutadans, Podem, els nacionalistes bascos o els independentistes catalans, amb els quals penso que hauria de recuperar el diàleg perdut una vegada s’hagin realitzat les eleccions municipals i europees.

PP. Patacada monumental de Pablo Casado, el nou president del Partit Popular, que, potser per iniciàtica pròpia, per consells del seu mentor José María Aznar o a causa dels seus assessors, o les tres coses a la vegada, ha fet una pèssima campanya electoral, basada en les continuades amenaces a l’independentisme català, un posicionament molt proper a l’extrema dreta o l’atorgament del tot el centre al socialista Pedro Sánchez. Podria jugar-se el seu futur en els pròxims comicis municipals i europeus.  

Ciutadans. Albert Rivera ha aconseguit uns molt bons resultats, però ni ha pogut superar Casado en la lluita pel primer lloc de les dretes ni podrà evitar la presidència de Sánchez, a qui ha criticat durament durant la campanya electoral i amb el qual ha promès repetidament que no hi pactarà. A més, la seva formació ha decebut notòriament al seu bressol, Catalunya, on potser la gent està ja molt cansada dels polèmics actes de la candidata Inés Arrimadas. 

Podem. Pablo Iglesias, després d’uns mesos que semblava desaparegut del primer pla polític i mediàtic, va tornar amb certa força durant la campanya electoral i va realitzar dos bons debats a la televisió, fets que potser li han permès esmorteir la caiguda que es preveia. Tanmateix, la seva intenció d’entrar al govern de Sánchez ara per ara sembla bastant complicada.

Vox. El partit ultra-dretà entra amb força al Congrés, però la formació liderada per Santiago Abascal no ho aconsegueix amb el número d’escons que algunes enquestes els hi atorgaven. No tindrà cap possibilitat de marcar l’agenda durant la pròxima legislatura, en el que suposa, sens dubte, una molt bona notícia per a la democràcia espanyola.

EL CAS SANDRO ROSELL I LA MAGISTRADA CARMEN LAMELA

No he estat mai un admirador de Sandro Rosell i considero com a nefast el seu pas per la presidència del FC Barcelona, en què va portar a terme accions crec que lamentables com la denúncia a l’anterior directiva encapçalada per Joan Laporta, intentar acabar amb qualsevol rastre de Johan Cruyff a l’entitat o ser de certa manera decisiu en la marxa de Pep Guardiola.

Tanmateix, els durs, terribles i injustos mesos que li han tocat viure a Rosell, que ha estat quasi dos anys en presó preventiva, primer al centre madrileny de Soto del Real i, més tard, al penitenciari català de Lledoners, em mereixen tota la meva solidaritat amb l’exmàxim mandatari barcelonista, que acaba de ser absolt de tots els càrrecs que se li imputaven.

La jutgessa instructora del cas va ser Carmen Lamela, qui posteriorment va ser ascendida i la mateixa que va decidir així mateix empresonar de forma preventiva els independentistes catalans Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, que encara no han pogut recuperar la llibertat. Lamela va ser igualment a qui Raül Romeva, un dels polítics sobiranistes en règim penitenciari, també preventivament, va comentar, en el llibre escrit en presidi, que durant la declaració que li va fer, en cap  moment li va mirar els ulls, actitud que es pot deure probablement a tres raons: excés de timidesa, escassa educació o la que personalment veig més evident, mala consciència.

Tornant al cas Rosell, de quina manera es poden compensar 22 mesos de presó a una persona que finalment ha estat declarada innocent ? com es repararan les lògiques conseqüències psicològiques provocades per aquesta injusta privació de llibertat ?

A la foto, Sandro Rosell durant el judici.

LES POLÈMIQUES AMB TV3

Durant la campanya electoral de les passades i crispades eleccions generals, els tres partits de la dreta espanyola, segons com es miri, de l’extrema dreta, han parlat abastament de TV3 com un ens parcial, manipulador i adoctrinador, el qual caldria transformar radicalment i fins i tot eliminar-lo.

Suposo que, com tots els mitjans de comunicació que existeixen a l’estat espanyol, segurament el canal de televisió públic català és millorable i és possible que algun espai, com “Preguntes freqüents”, s’hagi vist envoltat d’alguna polèmica i que probablement hi ha sobredosi pel que fa a les opinions de la periodista, escriptora i expolítica Pilar Rahola a la cadena, però penso sincerament que TV3 és una se les televisions més obertes, imparcials i honestes que podem sintonitzar actualment.   

Durant la llarga època de Jordi Pujol com a president de la Generalitat de Catalunya si crec que TV3 era una televisió que escombrava descaradament cap a casa, en un període en què, com molt bé va comentar el llavors líder d’Iniciativa per Catalunya, i actual Síndic de Greuges, Rafael Ribó, al líder convergent, pel que fa als diferents Telenotícies, només li mancava presentar l’espai del Temps, mentre l’aleshores alcalde de Barcelona, el llavors socialista Pasqual Maragall, a penes hi sortia. 

Però honestament, amb el pas dels anys, penso que la situació ha canviat i, com a demostració, només cal observar el minutatge amb què compten polítics com Pablo Casado, Albert Rivera o Inés Arrimadas en els espais d’informació general de la cadena.