FÀSTIC

El nazisme va ser una ideologia instaurada per Adolf Hitler a Alemanya que es caracteritzava pel racisme, l’autoritarisme, el nacionalisme excloent, el bel·licisme, l’odi, la violència, les atrocitats o la manca de democràcia. Una vegada instaurada en el poder, durant la dècada dels 30 i 40 del segle passat, el moviment va practicar el genocidi contra diferents ètnies i grups, com els gitanos i de forma molt especial els jueus, els quals van ser reclosos en camps d’extermini a llocs sinistres com Auschwitz, Mathausen o Ravensbrück, on una gran quantitat de persones van morir assassinades, algunes en les terribles cambres de gas.

Malgrat la gravetat del que acabo d’exposar, últimament a Espanya hi ha força persones que utilitzen el nazisme de forma frívola, banal i gratuïta: així, per exemple, el ministre d’Assumptes Exteriors, el popular José Manuel García Margallo, va comparar el pensament de Hitler amb el nacionalisme en general, en clara indirecta al procés sobiranista català, mentre l’expresident de la Junta d’Extremadura, el socialista Juan Carlos Rodríguez Ibarra, va equiparar Artur Mas amb el Fürher i el dictador feixista italià Benito Mussolini.

L’última a apuntar-se a la “moda” ha estat la presidenta de la comunitat de Castella – la Manxa i secretària general del PP, María Dolores de Cospedal (foto), que va comentar, amb el mateix to xulesc en què l’imiten a l’espai televisió de TV3 “Polònia", que els escraches efectuats per la PAH són nazisme pur.

No és la primera vegada que la PAH és víctima d’una comparació injusta i odiosa, doncs la delegada del govern central a la comunitat de Madrid, Cristina Cifuentes, va dir que la seva líder, Ada Colau, estava relacionada en col·lectius filoetarres. És curiós perquè tant Cospedal com Cifuentes, així com Ana Mato, la “festiva” ministra de Sanitat, o María de los Llanos de Luna, delegada del govern espanyol a Catalunya, semblen sorgides d’un mateix motlle, el que “confecciona” la clàssica pija rossa de dretes de la part alta i burgesa de qualsevol ciutat.

Una altra curiositat és que siguin sobretot persones del PP les que utilitzin la paraula nazisme, doncs estic gairebé segur que una part important dels integrants d’aquest partit, m’atreviria a dir que la majoria, són originaris de famílies que van lluitar al costat del règim dictatorial franquista, el qual els populars mai han condemnat, fet que no ha evitat que puguin presentar-se a totes les eleccions, a diferència d’allò succeït amb Herri Batasuna i vàries de les seves ramificacions. Crec que a ningú se li escapa que Francisco Franco va tenir una sincera simpatia per Hitler i que l’ajuda d’aquest va ser bàsica i decisiva perquè els nacionals derrotessin els republicans en la Guerra Civil d’Espanya.

En resum, les declaracions de Cospedal em produeixen fàstic.

RODRÍGUEZ ZAPATERO NO ESTÀ LLIURE DE CULPA

No he simpatitzat mai pel PP, tot el contrari, entre d’altres coses perquè aquest fet seria una traïció per a alguns dels meus avantpassats i per a mi mateix. No obstant, i reconeixent que el partit liderat per Mariano Rajoy, actual president del govern, ho està fent increïblement malament, també el PSOE ho va fer fatal durant els últims anys en què va governar.

A l’estat espanyol, molt especialment en el sector més progre de Madrid, hi ha un costum de carregar contínuament contra les polítiques socio-econòmiques del PP, però en canvi solen ser bastant comprensius, tolerants, suaus i afables amb les que feia el PSOE encapçalat per José Luis Rodríguez Zapatero (foto), que per cert sembla que, des del dia que va deixar de ser president del govern espanyol, la terra se l’hagi empassat.

A continuació exposo algunes de les grans “perles” de l’expresident:

L’Estatut de Catalunya. Va dir que acceptaria l’Estatut que sortís aprovat del Parlament de Catalunya, més tard es va reunir amb l’ara “sobiranista” Artur Mas per retallar-lo i finalment no va fer absolutament res quan el Tribunal Constitucional el va reduir encara més.

Pasqual Maragall. Va interferir perquè el llavors president de la Generalitat de Catalunya no es presentés a les següents eleccions catalanes i ho fes al seu lloc el més afí José Montilla.

La crisi. El 2008, any en què va ser reelegit Zapatero, el polític lleonès, i el seu ministre d’Economia Pedro Solbes, van negar la crisi i van comentar que simplement es tractava d’una desacceleració.

Desmesurat optimisme. Una vegada ja establerta plenament, i també reconeguda i acceptada, la crisi econòmica, l’expresident del govern no va cessar en els seus comentaris desenfrenadament optimistes, dient que ja s’havia tocat fons i que es podien entreveure brots vers en l’horitzó.

Funcionaris. Zapatero va abaixar un 5% el sou als funcionaris i els hi va situar l’edat de jubilació en els 67 anys.

Banca. L’exlíder socialista va assegurar que Espanya era el país europeu amb el sistema bancari més sòlid.

Desnonaments. Actualment es parla molt de desnonaments i de la manca de sensibilitat del PP amb el tema, cosa amb la qual estic totalment d’acord, però les primeres famílies que es van quedar sense casa, i amb l’obligació de seguir pagant al banc, va ser durant l’època socialista.

Constitució. Zapatero en cap moment es va plantejar canviar la Constitució per construir un estat federal, però no va tenir dubtes per fer-ho a l’hora d’aplicar una reforma laboral molt poc social.

Rialles. Mentre a Espanya hi havia crisi, atur, precarietat laboral, misèria, desnonaments i retallades, ell sortia a les fotos realitzant unes escandaloses rialles.

CASTIGAR EL FUNCIONARI, UNA DECISIÓ POPULISTA

Hi havia un temps a Espanya que els funcionaris eren un col·lectiu que, moltes vegades des del darrere d’una minúscula finestreta, et tractava bastant malament i no era estrany que et trobessis algun exemple llegint el diari o menjant un entrepà, mentre et deia allò tan clàssic de “torni vostè demà”.

Amb el pas dels anys, però, la imatge dels treballadors públics ha millorat força, encara que continua sent un grup criticat, menyspreat i envejat, pel fet de tenir una feina segura i de comptar amb altres “privilegis”, com disposar d’un horari intensiu o dels anomenats dies d’assumptes personals.    

Tanmateix, tots els espanyols que tinguin almenys estudis bàsics poden presentar-se a unes oposicions i, per tant, aquells que han aconseguit superar-les tenen tot el dret a exercir com a empleats públics (els possibles “endolls” tenen lloc en més altes esferes).

Malgrat tot, no és estrany que algú que treballa a l’empresa privada consideri que ser funcionari és un autèntic txollo. Potser per això, els polítics, siguin estatals, autonòmics o locals, han abaixat el sou ja vàries vegades als treballadors de les diferents administracions, han retirat alguna paga extra i ara es pretén rebaixar el numero de dies d’assumptes propis.

Encara que gairebé ningú es creu la versió oficial de l’actual crisi econòmica, com a exemple de solidaritat, es poden entendre les continuades rebaixes de sou, però que hi guanyen les administracions anul·lant jornades de descans ? Doncs tot indica que el fet de realitzar mesures de populisme que el gruix de la població mai criticarà, més aviat el contrari.

A més a més, si els funcionaris no cobren més i compten amb menys dies festius, deixen de consumir o ho fan en menor mesura, i d’això se’n ressenten ecomòmicament altres sectors i aquest fet encara agreuja més la crisi per la qual estem passant.

TORNEN LA PUTA I LA RAMONETA

Jordi Pujol (foto) es va passar els seus 23 anys de president de la Generalitat de Catalunya jugant a fer la puta i la Ramoneta. No era gens estrany veure’l un diumenge en una població, posem per cas, de la Catalunya central fent un discurs gairebé independentista i el dilluns següent exercint d’”espanyol” a Madrid.

Una vegada Pujol va abandonar el poder, la situació va continuar més o menys igual amb Artur Mas, que un dia signava davant un notari que mai pactaria amb el PP i al cap d’uns anys, arran de convertir-se en president de Catalunya, arribava a acords sense complexos amb Alicia Sánchez Camacho.

No obstant, després de la massiva i històrica manifestació del passat 11 de setembre, semblava que alguna cosa canviava a CDC i que la puta i la Ramoneta, sobretot aquesta última, havien desaparegut. Mas, que de forma injusta i errònia es va apropiar de la marxa per a la independència, a la qual no hi va ser present, va avançar les eleccions, va realitzar una campanya plenament sobiranista i, arran del desastre en els comicis, va pactar amb ERC.

Tanmateix, potser pels problemes econòmics que té la Generalitat, per la influència del líder d’UDC, Josep Antoni Duran Lleida, que no vol sentir a parlar-ne de la independència, o perquè no ho veuen gens clar o no hi creuen, o probablement per tot al mateix temps, Mas i CDC estan mostrant clars símptomes de fer marxa enrera i deixar per més endavant temes com la sobirania o la consulta. Això si, en lloc de parlar clar, definitivament semblen haver ressorgit tant la puta com molt especialment la Ramoneta.

Jo segueixo pensant, i així ho he evidenciat en alguns articles d’aquest bloc, que la majoria dels polítics convergents, almenys els més importants, ni desitgen ni creuen amb la independència de Catalunya. Allò que més em sorprèn, però, és que a ERC hagin pogut ser tan ingenus de pensar el contrari.