LLIÇÓ D’HISTÒRIA A CARME CHACÓN

L’exministra de Defensa Carme Chacón, que ha intentat, intenta i seguirà intentant ser algun dia la secretària general del PSOE, malgrat que ha protagonitzat els pitjors resultats que mai hagi obtingut el PSC en unes eleccions generals, va marxar fa unes setmanes a Miami, sembla ser que per impartir classes. No obstant, la política socialista ha tornat aquests dies a Espanya i ha comentat que els polítics catalans manipulen la història.

Sóc historiador i, al llarg de la meva vida, he llegit molts llibres d’història escrits per professionals de diferents ideologies. Penso que he pogut extreure vàries conclusions i es poden argumentar, sense ànim de manipulació, les següents concrecions sobre la història de Catalunya.

La Marca Hispànica. Carlemany, emperador carolingi, va invadir la península Ibèrica, quan aquesta es trobava ocupada pels musulmans, i va conquistar les ciutats de Girona i Barcelona. Amb el pas dels anys, els successors de Carlemany van perdre la seva capacitat de control sobre els diferents territoris de l’Imperi Carolingi i aquests, entre els quals Catalunya (el que ara es coneix com la Catalunya Vella), es van independitzar.

Reconquista autònoma. Quan Catalunya va perdre la majoria de possessions ultra-pirinenques, després de la batalla de Miret, on va morir el monarca Pere el Catòlic, i una vegada ja s’havia portat a terme la unió amb el Regne d’Aragó, catalans i aragonesos van fer la seva particular reconquista davant els sarraïns. Si bé és veritat que, en algun moment, hi van haver col·laboracions amb Castella, com per exemple en la decisiva batalla de les Navas de Tolosa, mentre la Corona Catalano – Aragonesa recuperava les terres valencianes i les Illes Balears, la Corona Castellana es dirigia cap a la Manxa, Extremadura i Andalusia.

Diferents expansions. Tant Catalunya com Castella es van expandir més enllà de la península Ibèrica, però mentre la primera ho feia a través del Mediterrani, amb la possessió de regions com les illes de Sardenya i Sicília, la segona ho va fer per l’Atlàntic, on es va descobrir el continent americà.

Unió de corones, però no d’institucions. Les dues principals corones ibèriques es van ajuntar arran del matrimoni dels Reis Catòlics, Isabel de Castella i Ferran d’Aragó. No obstant, els dos estats van mantenir les seves respectives institucions, lleis i independències.   

1714. després de la mort de l’últim rei espanyol de la dinastia dels Habsburg, Carles II, que no va tenir descendents, va iniciar-se la guerra de Successió, que va tenir abast internacional. El Regne Unit, lògicament Àustria, bressol dels Habsburg, i la Corona de Catalunya – Aragó desitjaven la continuïtat de la dinastia al tron hispà, mentre França, aleshores la màxima potència europea, i Castella cercaven l’entronització dels Borbons. És possible que Catalunya s’equivoqués de bàndol, encara que existia un important temor al tradicional centralisme borbònic, o que confiés massa amb els presumptes aliats, però d’una cosa no hi cap dubte: quan Barcelona va caure, una vegada les grans potències internacionals ja havien signat el Tractat d’Utrecht, que va posar punt i final a la guerra de Successió, el primer monarca borbó, Felip V, va eliminar totes les llibertats catalanes mitjançant els decrets de Nova Planta.

ALGÚ SE’N RECORDA DE BÁRCENAS I MILLET ?

Cada un té els seus sentiments i aquests, per molt que lluitis per desfer-te’n, és impossible eliminar-los. Així, per exemple, jo em sento només català, i no per una qüestió econòmica o de finançament, i molt menys perquè tingui res contra Espanya, tot el contrari, sinó perquè em considero un fervent defensor de la llengua, la cultura i la història catalanes, molt maltractades al llarg del temps.

Per tant, a mi m’encantaria que Catalunya fos un estat independent, però allò que no m’agrada de l’actual conjuntura política que viu el nostre país és que el tema del soberanisme assoleixi tota l’actualitat i a penes es parli de qüestions com la crisi econòmica, la corrupció, l’atur, la pobresa, els desnonaments, la injustícia social o les retallades en sanitat i educació.

Sembla ser que tant a Mariano Rajoy, president del govern espanyol, com a Artur Mas, president de la Generalitat de Catalunya (tots dos a la foto), els hi va molt bé que l’afer de l’independentisme monopolitzi la informació, doncs mentrestant no es parla de res mes. Actualment, sembla que tots haguem oblidat a personatges com Luis Bárcenas o Fèlix Millet, els casos dels quals podrien esquitxar greument el Partit Popular i Convergència Democràtica de Catalunya respectivament.

No m’estranyaria gens que en la reunió secreta que van tenir fa unes setmanes Rajoy i Mas, decidissin que l’anomenat problema català seguís el seu curs interminable, com a perfecta cortina de fum. 

UNA LLUM APAREIX AL VATICÀ

El Papat ha estat normalment una institució molt conservadora i, durant força èpoques de la història, entre elles el món actual, no ha estat precisament un ens molt edificant des del punt de vista moral, com ho proven els últims anys, per exemple, el silenci mostrat davant la lacra de la pederàstia o els presumptes tripijocs del Banc Ambrosià. No podem oblidar tampoc que el gran cisma que va viure l’Església al segle XVI va tenir lloc per les pràctiques no massa ètiques de les elits pontifícies.

Semblava que les coses podien canviar amb l’elecció, a començaments de la dècada dels 60 del segle XX, del Papa Joan XXIII, que va convocar l’històric concili ecumènic de Vaticà II, en un intent de posar al dia l’Església i apropar la religió catòlica al poble. La mort de Joan va motivar que el certamen fos clausurat pel seu successor, Pau VI, que va seguir les mateixes directrius, les quals semblava igualment acceptar l’efímer papa Joan Pau I.

Tanmateix, el procés d’obertura es va tancar amb l’elecció del papa polonès Joan Pau II, un home d’idees molt conservadores, fet bastant usual al món en aquella època compresa entre finals de la dècada dels 70 i inicis del decenni dels 80, quan per exemple Ronald Reagan va guanyar les eleccions nord-americanes, Margaret Thatcher va vèncer en els comicis britànics, Menahem Begin es va convertir en el primer mandatari de dretes a Israel  o l’aiatol·lah Khomeini va instaurar una república teocràtica de tipus islàmic, encara vigent, a l’Iran.

Amb Joan Pau II, que va posar el seu gra de sorra en l’enderrocament del comunisme a l’est d’Europa, i el seu successor, l’alemany Benet XVI, allò aconseguit els anys anteriors es va paralitzar, però amb el nou papa, l’argentí Francesc I, sembla que una llum apareix al vaticà i que la situació pot donar un nou gir.

En el poc temps que porta al capdavant de l’Església Catòlica, Francesc ha tingut diferents gestos que permeten ser optimista, com ara acostar la institució als més necessitats, els canvis a la Cúria romana, a la qual ha criticat, els intents de posar en ordre els temes bancaris, rentar els peus a presos d’un centre penitenciari de la capital italiana, entre ells una reclusa musulmana, comentar que ell no és ningú per criticar les persones homosexuals o afirmar que els bisbes parlen massa de temes com la mateixa homosexualitat, els anticonceptius o l’avortament.

És evident que el papa Bertoglio no és un defensor de l’homosexualitat, dels mètodes anticonceptius i, molt menys, de l’avortament, el qual ha condemnat públicament, però allò que Francesc intenta, o almenys això és el que s’entreveu de les seves paraules i accions, és que els religiosos haurien de parlar més d’altres temes com la pobresa, la misèria, la fam, la injustícia social, l’atur, les guerres, la corrupció, la crisi econòmica, el capitalisme ultra-liberal o del fet que, a pocs quilòmetres al sud de Roma, concretament a la petita illa de Lampedusa, més de 300 immigrants hagin perdut la vida a les aigües del Mediterrani.  

NO CREC QUE ARTUR MAS I CONVERGÈNCIA CONVOQUIN MAI UNA CONSULTA

Durant l’estiu de l’any 2012, Artur Mas lluitava per tenir un finançament econòmic just per a Catalunya, semblant d’aquell de què disposen a Euskadi i Navarra. El president de la Generalitat de Catalunya, a més a més, va demanar a l’Assemblea Nacional de Catalunya (ANC) que la manifestació de l’11 de Setembre d’aquell any ho reivindiqués, però l’ANC li va contestar que la concentració es faria per demanar la independència, paraula que Mas mai ha pronunciat.

Quan la marxa de l’11 de Setembre va suposar un triomf indiscutible i espectacular, Mas va voler apropiar-se de l’èxit i va fixar eleccions anticipades. Probablement, el propòsit del President era el de guanyar els comicis per majoria absoluta, o almenys aconseguir una victòria molt clara que li permetés, més o menys, governar sense suports. En aquesta circumstància, Mas segurament hagués continuat amb les retallades, les que ara Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) sembla evitar, i tot fa indicar, pel que fa al tema de la consulta sobiranista, que hagués deixat passar el temps fins el 2016, any en què finalitza l’actual legislatura, argumentant que el govern espanyol no li donava cap opció de convocar-la.

No obstant, Mas no només no va assolir la majoria absoluta, sinó que a més va perdre 12 diputats, per la qual cosa es va veure obligat a pactar amb ERC. Penso que des d’aquell moment el President es troba ubicat en una espècie de fangar del qual no sap com sortir-ne. D’una banda no pot contrariar al seu soci parlamentari, però, d’una altra banda, em fa la impressió que tampoc s’atreveix o desitja posar data a una consulta, i amb una pregunta clara i concisa, intentant guanyar temps per on pugui, encara que aquest se li està acabant.

La dreta nacionalista catalana sempre s’ha sentit més còmoda al costat d’una Espanya estable i tranquil·la que no pas enmig d’una situació d’incertesa i en tenim alguns exemples: quan Francesc Cambó va preferir la dictadura de Miguel Primo de Ribera a una societat dominada per l’anarquisme, quan Jordi Pujol, arran de guanyar les eleccions de l’any 2000, va prioritzar el suport del Partit Popular (PP), llavors durant la majoria absoluta de José María Aznar, que no pas d’ERC, o quan el mateix Mas va pactar amb el llavors president del govern espanyol, el socialista José Luis Rodríguez Zapatero, la retallada de l’estatut o va elegir el suport del PP d’Alicia Sánchez Camacho abans de l’esclat independentista.

Joan Herrera, l’actual líder d’Iniciativa per Catalunya, va comentar fa uns dies al Parlament que estimava Catalunya, però que no confiava en el seu president. Jo subscric les paraules del polític ecosocialista, encara que no entenc perquè Oriol Junqueras i ERC si que tenen confiança amb Mas tenint en compte els precedents. Espero que la raó no sigui perquè el partit republicà també es troba en un  procés d’intentar, com es diu popularment, “marejar la perdiu”.

La pregunta, però, és la següent: Què farà Mas quan hagi de prendre una decisió ?

A la foto, Mas i Junqueras.    

POC O RES ES POT ESPERAR D’EUROPA

Fa la sensació que des d’alguns sectors nacionalistes i independentistes de Catalunya pensin que perquè Catalunya algun dia disposi del dret a decidir o pugui arribar a ser un estat independent la solució es troba en la Comunitat Econòmica Europea, però em temo que d’Europa poc o res es pot esperar i hi ha raons sobrades per pensar-ho:

La rebel·lió dels Segadors. Quan Catalunya es va aixecar al segle XVII contra el Comte Duc d’Olivares, vàlid del monarca Felip IV, França, llavors regida pel cardenal de Richelieu, va donar suport als catalans. Tanmateix, una vegada assegurada la victòria contra els castellans, en una part de la Guerra dels 30 Anys, el regne de França, mitjançant la Pau dels Pirineus, va abandonar a la seva sort Catalunya i, a més, es va annexionar l’Alta Cerdanya i el Rosselló.

L’Onze de Setembre de 1714. Durant la Guerra de Successió espanyola, arran que el rei Carles II morís sense descendència, països com Àustria, Anglaterra o Holanda van defensar, al costat de la Corona Catalano – Aragonesa, la continuïtat de la dinastia dels Habsburg al tron espanyol, a diferència de França i la Corona de Castella, que desitjaven l’arribada dels Borbons al regne hispà. Una vegada austríacs i anglesos van aconseguir una compensació en forma de territoris mitjançant el Tractat d’Utrecht de 1713 (els primers van rebre possessions  a Itàlia i als Països Baixos i els segons les places de Gibraltar i Menorca), van deixar catalans, aragonesos, valencians i els habitants de les Illes Balears sols davant el perill. Finalment, les tropes franceses i castellanes van trencar la resistència de Barcelona, van instaurar la nova dinastia, amb la coronació de Felip V, i van imposar els decrets de Nova Planta, que van acabar amb les institucions de caràcter nacional.

El franquisme. Quan va finalitzar la Segona Guerra Mundial (1939 – 1945), amb les derrotes del nazisme alemany d’Adolf Hitler i el feixisme italià de Benito Mussolini, els republicans espanyols derrotats a la Guerra Civil (1936 – 1939) van demanar als principals estats europeus, com França i el Regne Unit, que acabessin amb la dictadura franquista, però no només no ho van fer, sinó que fins i tot van acabar reconeixent el règim pocs anys més tard.

Finalment, i encara que això no té res a veure ni amb Catalunya ni tampoc amb Espanya, s’ha de recordar el penós i vergonyós comportament d’Europa pel que fa a la guerra de Bòsnia i Hercegovina, de forma especial quan hi va tenir lloc la neteja ètnica sèrbia a l’enclavament musulmà d’Srebrenica.