ALMENYS HO HAURÍEM DE FER PELS NOSTRES PARES I ELS NOSTRES AVIS

En molts llocs del món, entre els quals Catalunya i Espanya, molta gent va lluitar, i moltes vegades ho va pagar amb la persecució, les represàlies, la tortura, l'exili, la presó i fins i tot la mort, per millorar les condicions de treball dels obrers, els pagesos i altres tipus de treballadors.

Aquells homes i dones que van dedicar anys i amargures per aconseguir un món més just, digne i equilibrat, a penes van poder gaudir de les transformacions laborals que van obtenir amb la seva lluita, però en canvi nosaltres ens hem vist molt beneficiats del treball que van fer els nostres avantpassats.

Ara, amb l’excusa de la crisi, els treballadors estem rebent baixades de sou, retards en pagaments o pujades d’impostos, mentre el govern del PP està a punt d’aprovar una reforma laboral, la qual molt probablement també hagués acordat el PSOE de seguir en el poder, que encara pot rebaixar més els drets laborals, com el d’abaratir bruscament el comiat.

Les últimes vagues que s’han convocat, tant les concretes com les generals, no han tingut un gran èxit de participació, fet que pot haver estat motivat per la poca confiança que hi ha amb els sindicats majoritaris, que no gaudeixen d’una gran credibilitat per part de la població. No és estrany doncs que en els darrers temps hagin aparegut moviments alternatius com el dels Indignats.

Però si no reaccionem aviat, poden arribar altres mesures, com per exemple la d’un augment de l’horari laboral o la de possibles restriccions en el dret de vaga, encara que en aquest cas potser serien positives en alguna circumstància, com per exemple en la dels controladors aeris. Allò que no podem permetre de cap manera és deixar per als nostres fills i néts un món pitjor del que ens han atorgat els nostres pares i avis i, encara que sigui per ells i pel seu record, hauríem d’impedir-ho.

ELS DEL “PARC MEDIÀTIC” NO VOLEN EUROVEGAS

La Generalitat de Catalunya, que va molt poc sobrada de liquiditat, està lluitant perquè el projecte Eurovegas acabi recalant a Catalunya, concretament a la comarca del Baix Llobregat.

A mi personalment no m’agrada gens la idea d’Eurovegas perquè significaria una presència massiva del joc al país, amb el corresponent risc que es multipliqui el número de ludòpates. Així mateix, podrien augmentar de forma notable la prostitució, el tràfic de drogues o la presència de diverses màfies, quan aquestes des de fa anys ja s’hi han instal·lat de forma important. Un altre argument en contra és que, molt probablement, el complex podria ser una autèntica horterada i una mostra de flagrant mal gust arquitectònic.

Tanmateix, Catalunya, com la resta de l’estat espanyol, té un problema molt greu d’atur i no hi ha dubte que Eurovegas podria ser una gran acaparador de llocs de treball, i més en una comarca, com és el Baix Llobregat, que és de les que compta amb més problemes econòmics a la geografia catalana. No és estrany doncs, que alcaldes del PSC de la comarca estiguin totalment a favor de la construcció del complex.

El més sorprenent, però, és que el PSC de la demarcació de Barcelona, per boca del seu president, el senador Carles Martí (foto), hagi dit que s’oposa al projecte, fet que no ha agradat gens als alcaldes socialistes del Baix Llobregat, perquè Eurovegas s’allunya de la... marca Barcelona. És a dir, que els mateixos que han convertit Barcelona en un una espècie de parc mediàtic i en el centre del turisme més cutre i hortera, no els hi agradaria veure una reproducció de las Vegas a Catalunya. Inaudit.

EL PIJO-PROGRE

A finals de la dècada dels 60, arrel de moviments com la contra-cultura hippy o el maig francès de 1968 (foto), van aparèixer els progres, col·lectiu que es va caracteritzar, entre d’altres coses, per la seva defensa de la pau, els drets civils, les minories ètniques, la llibertat política, la democràcia, el medi ambient, el feminisme, la llibertat d’expressió o la llibertat sexual, entre altres aspectes.

Els progres van fer també acte d’aparició a l’estat espanyol, molt especialment a Catalunya, els quals van lluitar per acabar amb la dictadura franquista, per portar la democràcia a Espanya i, pel que fa a específicament a Catalunya, per recuperar la llengua materna, quant a la seva oficialitat, així com l’Estatut i el Parlament.

No hi ha cap mena de dubte que aquells progres, tant a Catalunya com a Espanya, Europa i el món occidental en general, van aconseguir importants avenços i progressos, dels quals ens hem beneficiat les generacions posteriors.

No obstant, mentre algunes persones d’aquells llunyants moviments, sobretot aquelles que no han aconseguit un nivell de vida massa alt, han continuat per paràmetres similars i avui en dia continuen sent progres autèntics, altres, sense estar-se de res, s'han passat a l’altre extrem ideològic, es a dir a la dreta política, i en algun cas fins i tot a l'extrema derta. Un tercer sector, precisament el dels pijo-progres, als qual va destinat aquest article, segueixen considerant-se d’esquerres, però es troben pràcticament als antípodes del que realment tracten d’aparentar, almenys sota el meu punt de vista.

El pijo-progre és un personatge que vota partits d’esquerra, i ho comenta públicament; rarament, si posem com a exemple la ciutat de Barcelona, viu en barris “burgesos” com la Bonanova, Sant Gervasi, Sarrià o Pedralbes; molt probablement mai es compra, malgrat tenir diners per fer-ho, cotxes de la marca Ferrari o Porsche, i gairebé mai vesteix roba elitista de marca.

Tanmateix, aquest mateix pijo-progre, conscient o inconscientment, exerceix de nou ric, quan per exemple assisteix a la inauguració de diferents festivals de teatre o diversos lliuraments de premis culturals, com els Gaudí, Goya o Max; viu en barris populars com Gràcia, els quals pràcticament no compten amb població immigrant, a la qual sempre defensen, però a distància, i condueixen cotxes i porten roba, que si bé discrets, valen una important suma de diners, sense oblidar que molts s'han comprat una segona residència, si pot ser a la muntanya perquè queda més progre.

No cal mencionar cap nom del col·lectiu pijo-progre, però en trobaríem molts, moltíssims, en els móns de la política, la literatura, el teatre, la dansa, el cinema, la música o la moda.

ÉS SOBIRANISTA CONVERGÈNCIA I UNIÓ ?

El 1966, quan José María Aznar i el Partit Popular (PP) van guanyar les seves primeres eleccions generals, encara que sense majoria absoluta, el partit fundat pel recentment desaparegut Manuel Fraga va haver de pactar amb la Convergència I Unió (CIU) de Jordi Pujol, en allò que es va conèixer com l’acord del Majestic. Durant quatre anys podríem afirmar que Aznar es va veure obligat a cedir davant les exigències de Pujol (fins i tot parlava català en cercles íntims), però quan el polític castellà va vèncer en els comicis de l’any 2000 per majoria absoluta, la situació va canviar dràsticament i Aznar es va treure la “màscara”.

Ara el PP, sota el lideratge de Mariano Rajoy, torna a tenir majoria absoluta a Espanya, mentre CIU, amb Artur Mas (foto) al capdavant, té només majoria simple al Parlament de Catalunya. Malgrat que l’experiència que va tenir lloc entre els anys 2000 i 2004 no va ser massa profitosa per a la coalició nacionalista, que li va fer perdre un munt de vots, ara CIU torna a pactar de manera clara amb el PP.

Molta gent es pot preguntar: són CIU i els seus representants sobiranistes?

És molt probable que molts votants del partit, sobretot aquells que habiten en pobles o ciutats petites i mitjanes, siguin sobiranistes i fins i tot independentistes, com també és força possible que tinguin aquestes ideologies alcaldes de municipis no massa poblats de la Catalunya més profunda. Tanmateix, no crec que els màxims dirigents de CIU, en realitat, apostin per la sobirania o la independència del país.

Molts militants i simpatitzants de la coalició, segurament la més ambigua de tots els partits i associacions de l’estat espanyol, compten amb negocis que necessiten que Catalunya continuï formant part de l’estat espanyol per poder-hi vendre els seus productes i, segurament, els hi faria cert temor la independència catalana, si aquesta no fos vista amb bons ulls per potències europees com Alemanya, França, Holanda o Itàlia.

A més, si donéssim un cop d’ull a la història de Catalunya i Espanya, pel que fa a la primera meitat del segle XX, podríem descobrir que tradicionalment la dreta catalana, personificada en històrics polítics com Enric Prat de la Riba o Francesc Cambó, s’ha trobat sempre més còmoda al costat d’una dreta espanyola i espanyolista que no pas d’una esquerra de caire nacionalista.

ELS ARTISTES S’HO VAN PASSAR MOLT BÉ

El cinema català va ser una autèntic “desert” molts anys, especialment durant els 23 de Jordi Pujol com a president de la Generalitat de Catalunya, quan la cultura en general, i el món del cine en particular, aparentment no van interessar massa als seus successius governs.

Pel contrari, durant els últims temps, el cine català, i moltes vegades en català, està passant per un gran moment, gràcies a directors o directores com Jaume Balagueró, Juan Antonio Bayona, Isabel Coixet, Mar Coll, José Corbacho, Cesc Gay, Isaki Lacuesta, Kike Maïllo, Marc Recha, Jaime Rosales, Albert Serra o Agustí Villaronga, entre d’altres.

Per aquest motiu, sap greu que els darrers lliuraments dels Premis Gaudí (foto) fossin més notícia per la polèmica de la gala que no pas pel brillant període per on està transitant el cinema realitzat a Catalunya.

Jo no vaig tenir l’oportunitat de presenciar la festa dels premis, entre d’altres raons perquè ni m’agraden ni em fan gràcia aquests tipus d’esdeveniments, però pel que he escoltat i he llegit, sembla que la festa va ser força polèmica, vulgar i amb escàs sentit d’humor intel·ligent. També he pogut assabentar-me que hi ha va haver molta ironia sobre les retallades que pateix la cultura per part de la Generalitat.

Des de fa ja molts anys, els artistes catalans, siguin de qualsevol disciplina, semblen estar més pendents de les subvencions que reben de les diferents administracions que no pas de les obres que porten a terme i penso que haurien de cercar altres recursos per no dependre tant de les ajudes públiques.

Estem en un moment en què estan disminuint de forma notable els pressupostos de sectors bàsics com la sanitat i l’educació i no crec que sigui massa agradable, per a un pacient que es troba en llista d’espera per ser intervingut quirúrgicament i per a un alumne que estudia en barracons, observar com unes persones, que aparentment no tenen massa dificultats i que es troben envoltades de glamour, es queixin tan insistentment de les retallades.

EL CANVI CLIMÀTIC

Per començar la redacció d’aquest article, vull deixar ben clar que estic totalment a favor de la cura del medi ambient, de la neteja dels boscos, de reciclar tota mena de deixalles i residus o d’evitar la contaminació de l’atmosfera, els rius, els llacs o els mars.

Dit això, no puc evitar enutjar-me cada vegada que escolto o llegeixo els “apocalíptics” del canvi climàtic, que em recorden cada vegada més aquells que auguren la fi del món, els últims d’ells aquells que la vaticinen pel pròxim mes de desembre; els que ja porten anys assegurant l’inici de la Tercera Guerra Mundial o els que consideren com a propers els pitjors desastres i cataclismes que un es pot imaginar.

És cert que últimament, per exemple, els mesos d’octubre són més càlids del normal o que plou de manera molt irregular, d’altra banda una característica clàssica del clima Mediterrani, però al llarg de la història han hagut canvis radicals de clima en èpoques en què no existien les fàbriques, els cotxes o un consumisme obsessiu.

En cas de que hi tingui lloc un canvi climàtic de conseqüències catastròfiques, fet que ni afirmo ni nego perquè no tinc proves de la seva existència o inexistència, desgraciadament seria molt complicat, per no dir impossible, evitar-lo amb mesures tan simples com deixar el cotxe al garatge i deixar de consumir, fet aquest últim que encara provocaria més atur.

EL CATALÀ I EL CASTELLÀ A LES ESCOLES CATALANES

Des de l’estat espanyol, una vegada més, continuen insistint en què l’idioma castellà sigui també llengua vehicular en l’ensenyament a Catalunya, a més a més del català.

Penso que és essencial, necessari i enriquidor que els estudiants catalans aprenguin el castellà i crec que ningú, absolutament ningú, fins i tot a la Catalunya més profunda, pot trobar un adolescent que no conegui l’idioma. Pel contrari, és probable que localitzem nois i noies de l’àrea metropolitana de Barcelona que no dominin prou bé el català.

La immersió lingüística en català ha suposat un gran èxit i no només perquè tots els alumnes de Catalunya aprenguin la llengua materna del país, sinó també per aconseguir la cohesió social necessària, sense situar un “mur” simbòlic entre els fills de famílies catalanoparlants i els de les llars castallanoparlants. Segons la meva opinió, aquest va ser el principal encert dels governs de Jordi Pujol durant els 23 anys en què va ser president de la Generalitat.

Algú em podria dir que també es pot aconseguir la cohesió social mitjançant el castellà. Tanmateix, aquesta llengua és parlada per uns 400 milions de persones arreu del món i fins i tot s’està incrementant de forma notòria en alguns estats nord-americans, com Califòrnia, Florida o Texas, on la immigració procedent de l’Amèrica Llatina és molt important. Mentrestant el català amb prou feines l’arriben a dominar uns 10 milions d’éssers humans, sense oblidar que el seu ús social, malauradament, cada cop és més baix.

Crec que ni el més fervent seguidor del PP o de Ciutadans pot negar que si hi ha un idioma en perill, aquest no és cap altre que el català.

L’EXEMPLE DELS ANYS 50

Quan va finalitzar la terrible i cruenta Segona Guerra Mundial (1939 – 1945), estats europeus com Alemanya (a la foto una imatge de Berlín el 1945), França, Itàlia o el Regne Unit van quedar destrossats i van haver pràcticament de partir de zero, la mateixa circumstància que va patir el Japó arran de les bombes atòmiques llançades sobre les ciutats d’Hiroshima i Nagasaki.

És cert que el Pla Marshall, lliurat pels Estats Units, que pel contrari es trobava en una molt bona conjuntura econòmica, va ser molt important perquè els països d’Europa Occidental poguessin sortir de la crisi, però també hi van haver altres factors que van ajudar a aconseguir-ho.

Els estats europeus van anar deixant enrere la penosa situació en què es trobaven i a poc a poc van començar a créixer econòmicament a partir dels anys 50, moment en que Alemanya, Bèlgica, França, Holanda, Itàlia i Luxemburg, oblidant l’odi i les rancúnies, van decidir unir-se en allò que va ser el bressol de la Comunitat Europea.

Les polítiques econòmiques que es van traçar a Europa per sortir de la pobresa i el subdesenvolupament, seguint la línia de les teories de l’economista britànic John Meynard Keynes, podríem dir que es trobaven a mig camí entre el capitalisme i el socialisme, sent aquest últim bàsic alhora de nacionalitzar empreses privades que es trobaven en problemes o que havien col·laborat amb règims feixistes, tal com per exemple va fer França amb factories que havien simpatitzat amb el règim pro-nazi de Vichy. La República Federal Alemanya, com el Japó, va tenir un vertiginós creixement econòmic, mentre França i la Gran Bretanya, encara que d’una forma menys accelerada, també van aconseguir millorar ostensiblement.

Al mateix temps, els països de l’Europa Occidental, tant pel que fa als governs d’esquerra com els de dretes, van instaurar l’estat del benestar en sectors bàsics com la sanitat, l’educació o la prestació d’atur. Aquestes polítiques socials van arribar a la seva plenitud durant la dècada dels 60, època en què per exemple va tenir lloc el “miracle” de l’economia italiana.

Tanmateix, arran de la guerra de Yom Kippur, en la qual Israel, amb ajuda d’alguns estats occidentals, va vèncer una vegada més una coalició d’exercits àrabs, l’Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP) va decidir un desmesurat ascens del preu del cru i aquest fet va provocar una terrible crisi econòmica a partir de 1973, que va motivar el tancament de moltes empreses, l’atur d’un gran número de treballadors o la qüestió de si l’estat del benestar era o no sostenible.

L’any 1979, la ultra-liberal política, econòmicament parlant, Margaret Thatcher va guanyar les eleccions britàniques i es va convertir en la primera, i fins a la data en l’única, primera ministra del Regne Unit, mentre que l’any 1980, el molt conservador i acèrrim anti-comunista Ronald Reagan va vèncer en els comicis nord-americans i va ser investit president dels Estats Units. En aquest punt es van iniciar les polítiques econòmiques extremadament liberals que ens han portat a la situació actual, en un món que només sembla pendent del que diuen els mercats o les curioses agències de valoració.

No és el moment, encara que la situació no és tan greu com fa mig segle, que els estats europeus comencin a elaborar unes mesures econòmiques com les dels anys 50 ?