NO ÉS BO BOICOTEJAR PROGRAMES I MENYS A TV3

Molts menys dels què ha comés l’estat espanyol (l’últim exemple el tenim en una entrevista a Josep Borrell a Alemanya), però és evident que l’independentisme, des de la seva gran irrupció l’any 2012, ha tingut errors importants i els últims, encara que només hagin arribat de la seva part més radical i intolerant, han estat els intents de boicotejar dos dels espais més emblemàtics de TV3: “Polònia” i “Preguntes freqüents”.

Pel que fa al veterà programa d’humor, la polèmica va sorgir arran d’unes inoportunes i desafortunadíssimes declaracions via twitter de l’actor vilanovenc Toni Albà (foto), que, quan la cap de l’oposició a la Generalitat i líder del partit Ciutadans Inés Arrimadas va viatjar a Brussel·les per fer un dels seus indesitjables actes, va comentar que si es passava de llarg i arribava a Amsterdam tindria tots els seus drets garantits. Aquestes paraules masclistes d’Albà, que li van fer un gran favor a Arrimadas, van provocar que Toni Soler, fundador de l’espai, vetés l’humorista de forma indefinida a intervenir en el programa.

Quant al “Preguntes freqüents”, la problemàtica va tenir-hi lloc quan la productora de l’espai, “El Terrat”, l’empresa d’Andreu Buenafuente, va decidir prescindir de la seva presentadora Laura Roussel i substituir-la per Cristina Puig. És cert que va ser una enorme sorpresa aquesta decisió, doncs amb Roussel les audiències eren magnífiques, però també és veritat que amb la presentadora de Sabadell es van viure algunes situacions esperpèntiques, com quan, en una entrevista a l’alcalde de la localitat colombiana de Medellín, va deixar de funcionar la traducció simultània i va haver de fer d'intèrpret la batllessa barcelonina Ada Colau. 

ON ESTAVEN PABLO IGLESIAS I PODEM ?

Encara que jo sempre vaig estar en contra de les crítiques independentistes que al seu dia va rebre Pablo Iglesias, doncs crec que no ens podem enfrontar als pocs aliats, per molt petits que aquests siguin, que tenim a l’estat espanyol, mai m’he acabat de creure el líder de Podem, que en alguns punts sempre m’ha recordat el Felipe González dels llunyans temps de la transició.

El passat dissabte, el fundador i líder del partit Podem, que tornarà a encapçalar aquesta associació en les pròximes eleccions generals del 28 d’abril, va reaparèixer en un míting a Madrid, després de molts mesos en què semblava totalment desaparegut del primer pla polític, tot i que s’ha de reconèixer que és pare de bessons i que, tinc entès, comptava amb un permís de paternitat.

Jo entenc que en la transició de Podem, de ser un partit pràcticament anti-sistema (va sorgir del moviment del 15 de Maig) a convertir-se en una formació plenament parlamentària, s’hagin realitzat actes de pragmatisme com, per exemple, renegar de la seva ascendència de la Veneçuela chavista o de no pronunciar-se clarament a favor d’un referèndum d’independència a Catalunya.  

Tanmateix, on estaven Iglesias i Podem durant la manifestació independentista celebrada a Madrid el passat 16 de març, on si hi van prendre part algunes entitats espanyoles ? El pragmatisme no permet al líder madrileny, tal com ha fet altres vegades, com en la reunió del passat dissabte, denunciar una penso que increïble, injusta i inversemblant presó preventiva de nou polítics i activistes catalans ?

A la foto, Pablo Iglesias acompanyat d’Irene Montero, la seva companya sentimental.

TORNA L’INDEPENDENTISME MÀGIC ?

Carles Puigdemont (foto), tal com ja va comentar durant la campanya electoral de les eleccions catalanes del 155, celebrades el 21 de desembre de 2017, ha dit ara de nou que si aconsegueix ser elegit en aquest cas eurodiputat (és el número u a les llistes de Junts per Catalunya en els pròxims comicis continentals), tornarà a Catalunya. Llavors, no va complir la seva paraula i va continuar a Bèlgica. Ho farà ara ? evidentment, tinc molts dubtes, per no dir directament que no me’l crec.

Això exposat en l’anterior paràgraf és una de les mostres que sembla evidenciar que l’expresident ha entrat en un aparent realisme màgic, doncs segurament, en la pròxima campanya europea, podrem sentir dir, a ell o alguns del seus correligionaris, com l’actual president Quim Torra, expressions com “fer república” o esmentar organismes com el Consell de la República, que molts encara no sabem gairebé per a què serveix fora de mostres merament simbòliques.  

Per una qüestió de sentiments, i no per animadversió a Espanya, encara que hi ha coses d’aquest país que em desagraden profundament, sempre m’he sentit independentista, però això no treu que pensi que en tot moment s’ha de dir la veritat al poble i no insistir en temàtiques que, malauradament, estan ara molt pitjor que no fas pas un any i mig, ja que ens trobem en una època en què el sobiranisme català ha perdut força, credibilitat i unitat d’estratègia.

PER QUÈ EL SOBIRANISME CONFIA TANT EN LA UNIÓ EUROPEA ?

Hi ha una autèntica dèria per part de polítics i polítiques independentistes de confiar amb la Unió Europea i, la veritat, no ho entès mai.

Penso que és bo que l’estat espanyol formi part de l’ens continental, entre d’altres coses perquè, per exemple, un òrgan com el Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg pot frenar presumptes abusos de la justícia espanyola, tal com s’ha reflectit en alguns casos i que pot ser clau per condemnar la presó preventiva que estan patint, crec que injustament, els líders sobiranistes.

Altrament, pel que fa a la Comissió Europea, que encara presideix el peculiar i molt conservador polític luxemburguès Jean – Claude Jüncker, com tantes vegades s‘ha comentat, és com un club d’estats que mai, almenys públicament, es faran la traveta els uns als altres, sense oblidar que existeixen països que igualment tenen problemàtiques de caire nacionalista o independentista que volen evitar, com succeeix a França, quant a Còrsega, o Alemanya, pel que respecta a Baviera.

A més, hem re recordar que la llengua catalana, com la basca i la gallega, encara no són oficials als diferents organismes europeus.

A la foto, l’eurodiputat català Ramon Tremosa. 

LA PROBLEMÀTICA DE LES ONG

Mitjan la dècada dels 90 del passat segle, vaig assistir a una exposició que l’ONG Intermón, llavors encara no annexionada a Oxfam, va portar a terme al Palau Robert de Barcelona. Recordo que les dones que organitzaven l’acte eren les clàssiques progres de tota la vida, les mateixes que, durant el decenni dels 70, ens donaven classes de música a EGB. Després d’aquella experiència, vaig decidir fer-me soci de l’entitat.

Amb el pas dels anys, vaig poder comprovar, sobretot pel que fa a les botigues que l’ONG té a Barcelona, que aquelles progres van ser a  poc a poc substituïdes per dones aparentment pijas que, pel seu aspecte, podrien ser potencials votants o membres, per exemple, del Partit Popular o de Ciutadans.

Evidentment, això que acabo de comentar potser només sigui una anècdota, sense massa fonament, però almenys pot ser un factor indicatiu del procés que han tingut els últims anys aquestes organitzacions, en una època en què podríem afirmar que la solidaritat, sobretot amb el Tercer Món, s’ha posat de moda i, fins i tot, per a alguns sectors de la població, pot ser molt guai associar-se a alguna ONG.   

Ignoro si totes aquestes qüestions poden haver afectat o no en algunes problemàtiques que han tingut lloc els últims temps, com conflictes d’abús sexual a natius per part d’alguns cooperants, potser no preparats per una missió d’aquestes característiques, o certa publicitat, penso que força equivocada, en què el blanc fa d’heroi i els negres o indígenes de víctimes que necessiten urgentment el seu ajut i en què s’utilitza el que s’anomena com a xantatge emocional.

A la foto, un camp de refugiats a l'Àfrica.

LES CONTRADICCIONS EN EL CANVI CLIMÀTIC

Per començar aquest article, vull deixar ben clares dues coses: la primera, que soc favorable a les mesures per protegir el medi ambient, sempre i quan no siguin directrius absurdes com algunes que ha portat a terme l’Ajuntament de Barcelona.

La segona, que també em preocupen els afectes que pot tenir el canvi climàtic, tot i que de vegades penso que, d’una banda, aquest potser no és tan exagerat i alarmant com alguns experts indiquen, consideració que no treu que s’hagin de prendre ja mesures urgents, i, d’altra banda, que el fenomen probablement sigui més causa d’un cicle que estem experimentant, com d’altres que han hagut al llarg de la història, que no pas per l’actuació de l’ésser humà, això si, alguns cops demencial.

Tanmateix, sempre ens havien explicat els efectes del canvi climàtic com una època en què les temperatures ascendirien vertiginosament, en la qual la sequera seria extrema i en què la desertització pujaria de latitud i arribaria al sud del continent europeu.

No obstant, el passat 2018, almenys a Catalunya i a la resta de l’estat espanyol, va ser un any extremadament plujós, evident en mesos tradicionalment secs com el juliol i que fins i tot va batre rècords històrics, en un període en què alguns analistes van comentar que eren les conseqüències evidents del canvi climàtic. En què quedem ?

A la foto, una imatge de desgel a l’oceà Àrtic.   

SANTI VILA RESPONSABLE ?

Molt es parla sobre la responsabilitat, el sentit comú i la seriositat que l’exconseller d’Empresa Santi Vila va tenir durant els dies anteriors a la DUI, que el govern català va declarar, sembla que només des del punt de vista simbòlic, el 27 d’octubre de 2017, però jo no ho veig, ni molt menys, d’aquesta manera.

Durant la presidència de Carles Puigdemont, Vila sempre va ser el conseller més allunyat de la ideologia independentista i, per aquesta raó, em va sorprendre força que, una vegada van baixar del tren alguns membres del govern, sent molt significatiu el cas de la portaveu Neus Munté, l’exalcalde de Figueres continués ostentant el seu càrrec, del qual va dimitir un dia abans de la DUI, després de fer tot el possible perquè el president no la declarés.

Tenint en compte el que he llegit, escoltat i observat en diferents mitjans de comunicació, sembla que el pla de Vila era el següent: que Puigdemont, davant cap ajut internacional, acabés convocant eleccions, que seguidament dimitís i que fos substituït pel mateix exconseller, que d’aquesta forma s’hagués presentat als comicis com a número u a les llistes del PDCat. De ser així, ni sentit comú ni tampoc responsabilitat i seriositat, més aviat oportunisme i una sospitosa ètica política.

INÉS ARRIMADAS: BON VENT I BARCA NOVA

Fa uns dies, Inés Arrimadas, la líder de Ciutadans (C’s) a Catalunya i cap de l’oposició de la Generalitat, va anunciar que deixarà el Parlament i es presentarà com a cap de llista de la circumscripció de Barcelona en les pròximes eleccions generals del 28 d’abril.

Encara que el substitut/a pot encara empitjorar més les coses, crec que la marxa d’Arrimadas de la política catalana és una molt bona notícia per al país, i no ho penso així perquè no m’agradi la seva ideologia, de dretes i de nacionalisme espanyolista, només faltaria, sinó perquè crec sincerament que ja s’havia convertit en un personatge tòxic.

La senyora Arrimadas i els altres diputats i diputades que té C’s al Parlament, sense conformar-se amb els numerets que constantment han muntat a l’hemicicle català, últimament els han portat a diferents poblacions de la geografia catalana, com han estat els casos de Vic, Canet de Mar, Tortosa, Torroella de Montgrí i Amer.

Particularment sensibles han estat els exemples de les localitats gironines del Baix Empordà i de la Selva, ja que la primera és de la qual és natural l’exconsellera Dolors Bassa, actualment empresonada, i la segona la de l’expresident Carles Puigdemont, que es troba exiliat a la ciutat flamenca de Waterloo.

Arrimadas i el seu seguici poden pensar que tant Puigdemont com Bassa són persones que mereixen la seva conjuntura actual, però han pensat en algun moment que, tant a Torroella de Montgrí com a Amer, hi poden haver familiars (Bassa té una mare nonagenària), amistats o veïns que ho puguin estar passant molt malament i que no han comés cap falta ni cap delicte ?

L’última ocurrència de Doña Inés i els seus amiguets ha estat anar a Waterloo per recordar-li a Puigdemont que la república no existeix. Trist i patètic.

Bon vent i barca nova.

DE DEBÒ QUE TOT ERA SIMBÒLIC ?

Fa ja uns dies, va començar un acte que mai hauria d’haver-se celebrat, el judici al Tribunal Suprem contra l’exvicepresident de la Generalitat de Catalunya, Oriol Junqueres; l’expresidenta del Parlament català, Carme Forcadell; els anteriors consellers Raül Romeva, Quim Forn, Jordi Turull, Josep Rull, Dolors Bassa, Meritxell Borràs, Carles Mundó i Santi Vila i els activistes Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural, i Jordi Sánchez, exmàxim responsable de l’Assemblea Nacional Catalana. 

Després de llegir unes declaracions, des de l’exili de Glasgow, de l’exconsellera d’Educació Clara Ponsatí, en què va comentar que la Generalitat va anar de farol abans de la DUI del 27 d’octubre de 2017, hem pogut escoltar, per part d’alguns dels polítics jutjats, que aquell acte del Parlament, que va originar la imposició, per part del govern espanyol encapçalat per Mariano Rajoy, de l’article 155, no es va fer mai efectiva i que només va ser, si fa no fa, una decisió simbòlica.

Soc conscient que aquestes persones porten més d’un any d’injusta i incomprensible presó preventiva i que, evidentment, aquesta llarga privació de llibertat, forçosament, ha hagut de passar factura en els seus estats psicològics. Per tant, en el meu ànim, res més lluny ara que efectuar alguna crítica sobre els processats, la qual cosa em semblaria molt inapropiat davant les actuals circumstàncies.

Tanmateix, tota aquella gent que s’ha manifestat durant les diades nacionals de l’Onze de Setembre, que va protestar davant la seu d’Economia el 20 de setembre de 2017, que va votar i va ser víctima de la violència en el referèndum de l’1 d’octubre de 2017 i que va sortir al carrer novament dos dies més tard, mereix que tot hagi estat només simbòlic ?

Potser si el govern de Carles Puigdemont hagués estat sincer i hagués explicat les dificultats que comportava realitzar una DUI efectiva, el poble ho hauria comprés.

A la foto, una imatge del referèndum de l’1 d’octubre de 2017.