ES POT CERCAR LA INDEPENDÈNCIA I GOVERNAR AL MATEIX TEMPS

Em considero independentista de tota la vida, sentiment que va ser molt profund una vegada vaig acabar el servei militar, llavors obligatori, i això no significa cap animadversió per a aquella Espanya democràtica, allunyada de la que mai ha volgut fer net amb l’herència deixada per la dictadura de Francisco Franco.

Tanmateix, la meva condició favorable a la sobirania catalana, no impedeix que pensi que el govern català actual, el presidit per Quim Torra (foto), a penes governa, no pren decisions importants i no aprova lleis fonamentals per al benestar de la ciutadania i el futur immediat d’aquest país, per molt que es vulgui donar una sensació de provisionalitat.

Soc conscient, si tenim en compte els resultats dels comicis del 21 de desembre de 2017, que el president legítim de Catalunya és Carles Puigdemont, el vicepresident Oriol Junqueres i que persones com Raül Romeva, Quim Forn, Jordi Turull, Josep Rull o Dolors Bassa, si així ho desitgessin, haurien de seguir sent consellers, però la vida, així com problemàtiques en aspectes com la sanitat, l’educació o el dret a un habitatge digne, necessiten en alguns casos mesures urgents.

ISABEL COIXET

Tot i que només una de la pel·lícules que ha dirigit la directora catalana m’ha agradat força, “Coses que mai et vaig dir”, la primera que va realitzar en llengua anglesa, reconec que Isabel coixet ha estat una de les grans figures del cinema espanyol de les últimes dues dècades, encara que personalment penso que de vegades ha fet servir massa exageradament i potser de forma tramposa algunes emocions, com en els films “La teva vida sense mi”, “La vida secreta de les paraules” o “Elegy”.

La cineasta barcelonina, segons s’ha després d’algunes declaracions pròpies o per part de les seves amistats, com les del periodista Ramón de España, per la seva clara i contundent oposició al procés sobiranista, ha estat increpada i assetjada quan ha sortit a passejar pels carrers del seu barri, concretament a Gràcia, situació que, evidentment, mereix una condemna perquè no respecta la llibertat d’expressió i pensament.

Tanmateix, no entenc aquest aparent odi, o profunda animadversió, de Coixet, algunes de les pel·lícules de la qual han estat produïdes per Televisió de Catalunya, per tot el que tingui a veure amb l’escena independentista catalana, amb signatures contra algunes de les seves iniciatives, crítiques als llaços grocs i discursos reivindicatius dels premis Gaudí de l’any 2018, quan va ser nominada pel film “La llibreria”, o la seva participació al controvertit vídeo d’España Global. 

ON ESTÀ L’ESPANYA PROGRE ?

Hi va haver una època en què els intel·lectuals i artistes espanyols van portar la iniciativa en la lluita per factors com la democràcia, la llibertat d’expressió o la defensa dels drets fonamentals i podríem exemplificar-ho, de manera molt especial, durant la dictadura franquista, però també en el període de la Guerra de l’Iraq.

Tanmateix, els últims anys sembla que una gran part de la intel·lectualitat espanyola, així com el món artístic de l’estat, ha anat a dormir una llarga i intensa migdiada, probablement perquè molts dels seus representants viuen gràcies a les subvencions que els hi atorga generosament el govern espanyol, sobretot quan exerceix el poder el PSOE, però igualment el PP.

Em sembla lamentable que gairebé cap membre dels mons de l’editorial, música, teatre o cinema espanyols hagi mostrat la seva animadversió perquè nou persones pacífiques i sense antecedents penals portin més d’un any en presó preventiva, per tant, sense haver estat encara jutjades ni existir cap sentència judicial en contra de les seves accions.

Tanmateix, algú podria pensar que els presos i preses independentistes es van extralimitar en les seves funcions i que van trepitjar algunes línies vermelles, tot i que, la llarga presó preventiva seria igualment una exageració, però tampoc he observat cap tipus de protesta quan les víctimes han estat modestos rapers, inofensius youtubers o uns humils titellaires.

A la foto, Andreu Buenafuente i Sílvia Abril, presentadors dels darrers premis Goya del cinema espanyol a Sevilla, acte en què cap dels assistents va expressar cap tipus de suport als presos i preses independentistes catalans. 

ESPAÑA GLOBAL

Ara fa uns dies, l’entitat España Global, depenent del ministeri d’Assumptes Exteriors, va emetre un espot en què s’explicaven les bondats i meravelles de la democràcia espanyola davant el que increïblement és considera que són les fake news de l’independentisme català (les imatges tothom les ha vist). És evident que quan es vol mostrar al món que Espanya es tracta d’un país on les llibertats i els drets fonamentals es respecten perfectament, és que no s’està massa còmode en les circumstàncies actuals per les quals transcorre l’estat.

Gràcies a un magnífic article de l’historiador Joan B. Culla escrit al diari Ara, vaig descobrir que la màxima responsable d’España Global, Irene Lozano (foto), la mateixa que ha comparat el referèndum de l’U d’Octubre amb una violació, va treballar en els mitjans conservadors i dretans el Mundo i ABC i que va formar part del partit UPyD de Rosa Díez, de clares connotacions espanyolistes. Després de l’ensorrament de l’associació, molt perjudicada per l’aparició de Ciutadans, en lloc d’afiliar-se a aquest partit, va decidir fer-ho al PSOE.

Amb aquest currículum, i estant sota les ordres de Josep Borrell, un dels dirigents socialistes espanyols amb un historial més jacobí, no és estrany, doncs, que s’hagi confeccionat un vídeo d’aquestes característiques, en el qual hi surten, per exemple, el cuiner Ángel Andrés, que viu als Estats Units i té la nacionalitat nord-americana; la banquera Ana Botín, que no crec que estigui massa a prop de la ideologia socialista; la cineasta Isabel Coixet, de qui no acabo d’entendre aquest aparent odi en tot el que tingui a veure amb el procés sobiranista, o el periodista Iñaki Gabilondo, que, per cert, havia protagonitzat altres gravacions que criticaven el govern del PP per no dialogar amb el polítics independentistes.

És evident que Espanya és un país democràtic, però també ho és que té enormes carències en aquest sentit, com per exemple, no haver mai trencat totalment amb el Franquisme, tenir grans mancances pel que fa a la llibertat d’expressió, perseguir rapers i titellaires per delictes d’odi cap a col·lectius que no es troben discriminats o tenir tancats de forma preventiva a la presó nou polítics i activistes catalans acusats de rebel·lió, quan mai van usar la violència en les seves reivindicacions.

LA PROBLEMÀTICA VENEÇOLANA

Fa uns dies, Juan Guaidó, president de l’Assemblea Nacional de Veneçuela, va passar a la posteritat per auto-proclamar-se president de l’estat sud-americà envers el titular Nicolás Maduro (foto), sent immediatament reconegut pels Estats Units, el Canadà, l’Argentina o el Brasil i, una setmana més tard, per alguns membre de la Unió Europea, entre ells Espanya.

No considero que els governs d’Hugo Chávez i Nicolás Maduro a Veneçuela, com tampoc els de Fidel i Raúl Castro a Cuba, siguin, ni molt menys, els millors sistemes polítics que hagin hagut al món, però no suporto aquestes afirmacions que parlen de pobresa, corrupció o manca de drets humans en aquests estats i, en canvi, s’obviïn el mateixos fets en altre països de latituds similars.

Aquests que afirmen els problemes que té la Veneçuela de Maduro, són conscients dels que existeixen en altres estats de l’Amèrica Llatina, alguns gravíssims, com Argentina, el Brasil, Colòmbia, Guatemala, Hondures, Mèxic o el Salvador ? Com és que Guaidó no és per a Albert Rivera, líder de Ciutadans, un colpista com afirma dels líders independentistes catalans ? Com és possible que Veneçuela sigui un assumpte important per a la Unió Europea i Catalunya una problemàtica interna de l’estat espanyol ? Per què no es reconeix, encara que sigui una vegada, els avenços en matèries com la sanitat o l’educació en països com Cuba, Veneçuela o la Bolívia d'Evo Morales ?  

ES PODEN CONSIDERAR PRESOS POLÍTICS ?

He de reconèixer que quan els nou polítics i activistes catalans van entrar a la presó, en un principi en centres penitenciaris madrilenys, tenia dubtes en el fet de si es podien considerar o no presos polítics, però ara n’estic pràcticament segur que poden tenir aquesta condició.

Una vegada, l’exministre de Justícia, el popular Rafael Catalá, qui un dia, juntament amb els titulars d’Interior i Educació i Cultura, respectivament Juan Ignacio Zoido i Íñigo Méndez de Vigo, entonava amb emoció l’himne legionari “El novio de la muerte”, va comentar que ningú a Espanya estava empresonat per tenir una ideologia independentista, fet en el qual tenia part de raó perquè, de ser així, uns dos milions de catalans es trobarien tancats en centres penitenciaris, però aquest argument no treu que Oriol Jonqueras, Carme Forcadell, Raül Romeva, Joaquim Forn, Jordi Turull, Josep Rull, Dolors Bassa, Jordi Cuixart i Jordi Sánchez no siguin presos polítics.

Espanya, en ocasions, sembla un país en què delinquir surti gairebé gratuït, i, per posar només dos exemples (en podrien ser bastants més), observem, d’una banda, com expolítics amb gravíssimes acusacions de corrupció, com Jordi Pujol o Francisco Camps, respectivament expresidents de les Generalitat catalana i valenciana, es troben lliures, mentre Rodrigo Rato, exministre d’Economia amb José María Aznar i anterior màxim dirigent del Fons Monetari Internacional i Bankia, entitat amb la qual va protagonitzar nombrosos escàndols, va trigar un munt d’anys en ser empresonat.

D’altra banda, tenim el cas de la Manada, i no es tracta de l’únic d’aquesta mena, en què cinc joves, entre ells un guàrdia civil i un militar, van violar una jove durant les festes de Sant Fermí a Pamplona i els jutges van dictaminar que, com la víctima no havia oposat prou resistència, només es tractava d’abús. Poc més tard, al no ser la sentència encara ferma, van sortir en llibertat provisional perquè, segons l’opinió dels togats, no existia risc de fuga, malgrat que un d’ells va intentar renovar-se el passaport, ni tampoc de reincidència, a pesar de comptar tots amb un historial delinquiu força important.

Mentrestant, 11 persones sense antecedents penals i de caràcter pacífic es troben des de fa més d’un any sota presó preventiva arran d’una instrucció aparentment surrealista del jutge Pablo Llarena (foto), en què per exemple se’ls acusa de rebel·lió, delicte que comporta violència i, tots sabem, que aquesta només la van exercir la Policia Nacional i la Guàrdia Civil durant el referèndum de l’U d’Octubre de 2017.     

LES CONTINUADES MUTACIONS DE CONVERGÈNCIA

Ara fa uns dies, es va presentar la nova associació política de la Crida Nacional per la República (CNR), liderada per l’expresident de la Generalitat de Catalunya exiliat a Bèlgica, Carles Puigdemont, l’actual màxim mandatari català Quim Torra i l’expresident de l’Assemblea Nacional Catalana, l’ara empresonat Jordi Sánchez.

Encara que els homes i dones que han col·laborat en l’aparició d’aquest nou corrent polític apostin per un pas més enllà en el que ells opinen que suposa la construcció de la República, sincerament penso que és una mutació més de la vella Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), després de les experimentades amb el Partit Demòcrata de Catalunya (PdCat) i Junts per Catalunya (JCat). 

CDC va governar Catalunya, sempre sota el lideratge de Jordi Pujol, des de l’any 1980 fins a l’any 2003, i fins it tot va guanyar totes les eleccions fins a l’any 2012, encara que el successor i hereu de Pujol, Artur Mas, va haver de romandre a l’oposició durant els tripartits d’esquerres encapçalats per Pasqual Maragall i José Montilla.

Tanmateix, dos factors van provocar la desaparició del partit de centre-dreta creat durant la dècada dels 70 del passat segle XX: d’una banda, arran de la confessió de Pujol, que comptava amb una important suma de diners al Principat d’Andorra, escàndol que es va anar engrandint amb el pas del temps, i, d’altra banda, els problemes judicials originats per la trama de corrupció del 3%.

Quan ja s’havia fundat el PdCat, aleshores dirigit per Marta Pascal, Mas, que s’havia convertit en una mena d’heroi arran de la celebració del referèndum del 9 de novembre de 2014, que el va acabar inhabilitant, va convèncer el líder d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Oriol Junqueras, per anar junts als comicis autoproclamats com a plebiscitaris de l’any 2015, en una plataforma anomenada Junt pel Sí (JSí), però, ironies del destí, Mas va haver de fer un pas al costat pel veto de la Candidatura Unificada Popular (CUP), que finalment va envestir Carles Puigdemont com a nou president.

Amb Puigdemont exiliat i Junqueres empresonat, i en un període en què les enquestes assenyalaven ERC com a clara triomfadora del sector independentista per a les eleccions de l’any 2018, les imposades pel 155, l’expresident va fundar l’associació Junts per Catalunya i aquesta va ser capaç de superar els republicans en la votació, per la qual cosa, els exconvergents van poder tornar a situar un dels seus a la presidència de la Generalitat, en aquest cas Torra, després de les impossibilitats de proclamar el mateix Puigdemont i els empresonats Sánchez i Jordi Turull.  

Ara, quan les enquestes donen favorita ERC per aconseguir el triomf en les pròximes municipals, i més concretament a la ciutat de Barcelona, amb la candidatura de l’exsocialista Ernest Maragall, els que jo considero convergents de tota la vida es treuen del barret la CNR, que, encara que no es presenti amb aquestes sigles,  intentarà donar la sorpresa tant a les municipals com a les europees. Ho aconseguiran un altre cop ?

A la foto, Puigdemont i Torra.

JOSÉ MONTILLA

No em va agradar la manera en què José Montilla es va proclamar com a candidat socialista a la Generalitat de Catalunya, doncs aleshores vaig pensar que no s’havia estat massa elegant amb el llavors president català Pasqual Maragall, ni tampoc ha estat mai un del polítics catalans que més he admirat, sense oblidar que no vaig entendre com, després d’ostentar el càrrec institucional més important del país, va optar per convertir-se en senador espanyol, però els últims anys, el veterà mandatari socialista ha demostrat una gran i admirable dignitat.

Montilla, amb el suport d’Esquerra Republicana de Catalunya i Iniciativa per Catalunya, va ser investit president de la Generalitat l’any 2006, donant inici al segon tripartit i deixant novament fora del govern el convergent Artur Mas, que per segon cop consecutiu havia guanyat les eleccions, aquella vegada tant en vots com en escons. El polític de la localitat andalusa d’Iznájar va haver d’afrontar la gravíssima crisi econòmica que es va iniciar l’any 2008 i també la polèmica retallada de l’Estatut per part del Tribunal Constitucional, per la qual cosa no va ser gens estrany que perdés clarament els comicis de l’any 2010 davant el mateix Mas.

Malgrat que sempre ha deixat clar que es troba molt allunyat de l’independentisme i que va fer tot el possible perquè Carles Puigdemont no declarés el 27 d’octubre de 2017 la pseudo-declaració unilateral d’independència, el també exalcalde de Cornellà de Llobregat i expresident de la Diputació de Barcelona va negar-se a comparèixer a la sessió del Senat que va imposar l’article 155 a Catalunya, per la qual cosa va ser sancionat; ha visitat alguns dels reclusos independentistes al centre penitenciari de Lledoners i, juntament amb els igualment anteriors presidents Jordi Pujol, Maragall i Mas, ha demanat la fi de la presó preventiva de tots els activistes i polítics empresonats.

Potser n’hauria d’extreure alguna lliçó Miquel Iceta, l’actual secretari general del Partit dels Socialistes de Catalunya.