ESPANYA I EL FRANQUISME

Si res no ho impedeix, Francisco Franco deixarà la Vall de los Caídos (foto), on es troba enterrat des de fa quasi 44 anys. El president del govern en funcions, el socialista Pedro Sánchez, intentarà d’aquesta manera (no crec que ho aconsegueixi) apaivagar el soroll arran de la sentència dels líders independentistes empresonats, sense que això vulgui dir que l’acció del secretari general del PSOE no hagi estat sincera, doncs ja fa més d’un any que la va prendre (una altra cosa és la coincidència de la data).

Tanmateix, encara que Franco desaparegui del seu mausoleu (algú es pot imaginar que Alemanya en tingués un per a Adolf Hitler i Itàlia un altre per a Benito Mussolini ?), molts carrers i places d’Espanya seguiran portant el seu nom, persistiran alguns monuments, com a la ciutat catalana de Tortosa, dedicats a la seva memòria i continuaran molts cadàvers de republicans desapareguts en qualsevol cuneta de l’estat, sense oblidar el tuf franquista d’alguns estaments espanyols com els de la Policia Nacional, la Guàrdia Civil, el Militar, una important part de la política o el de la Justícia, tenint també en compte que la monarquia no deixa de ser-ne una herència.   

IMAGINI UNA SITUACIÓ SR. ICETA

Sr. Miquel Iceta, vostè que cada vegada sembla adoptar actituds més espanyolistes, que el seu PSC cada cop és menys independent del PSOE de Pedro Sánchez o que encara no s’ha dignat a visitar cap dels presos independentistes, com si han fet els seus companys de partit José Montilla, Antonio Balmón, Antoni Poveda o Jaume Collboni, li posaria la següent hipòtesi:

En les pròximes eleccions generals del 10 de novembre, molts dels votants d’esquerra, esgotats, decebuts i fastiguejats, decideixen abstenir-se i la dreta formada per PP, C’s i Vox suma per governar. Posteriorment, el líder popular Pablo Casado, investit com a nou president del govern, pressionat per l’extrema dreta de Vox, decideix imposar unes mesures contra el col·lectiu LGTBI, al qual vostè pertany en la seva condició d’homosexual declarat.

Alguns activistes del col·lectiu, així com també ciutadans heterosexuals compromesos amb la causa, protesten, es manifesten i, en un moment donat, fins i tot fan algun moviment que es troba fora de la llei (una llei injusta en aquest cas), per la qual cosa són empresonats de manera preventiva durant dos anys i jutjats per rebel·lió.

Què faria vostè Sr. Iceta ?

ETS POBRE ? DONCS NO TENS DRET A TENIR COTXE

Hi ha massa contaminació a Barcelona i a altres grans ciutats ? és evident que si. S’ha de solucionar aquesta problemàtica ? sense cap mena de dubte.

Tanmateix, la solució que ha trobat l’Ajuntament de Barcelona, que, no ho oblidem, segueix tenint com a alcaldessa Ada Colau, almenys fa uns anys, representant de l’esquerra més radical, em sembla molt classista i injusta: treure de la circulació els vehicles més antics.

Què significa aquesta mesura ? Si tens suficients diners, podràs prescindir del teu cotxe vell i comprar-ne un de nou, però si no disposes de prou liquiditat, et quedaràs amb un pam de nas. Crec que estarem d’acord que es tracta d’una situació escassament equitativa i més venint d’un govern progressista i d’esquerres.

Què s’hauria de fer per evitar aquesta injustícia ? El consistori barceloní compta amb tècnics i tècniques molt ben remunerats per cercar altres solucions, però jo en comentaria algunes: dividir les jornades en vehicles amb matrícules senars i pars, que els estudiants estiguin obligats a anar als seus centres educatius caminant, amb bicicleta, transport públic o autocar escolar, o construir pàrquings gratuïts als afores de la ciutat.

A la foto, una Barcelona sota els efectes de la contaminació.

COM HO VOL FER ELISENDA PALUZIE ?

Elisenda Paluzie (foto), actual presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana, insisteix amb la unilateralitat com a fórmula per aconseguir la independència de Catalunya. Sens dubte, amb la dificultat, per no parlar d’impossibilitat, que algun dia un govern espanyol, sigui del color que sigui, accepti un referèndum d’auto-determinació per a Catalunya, seria la manera més ràpida i segura d’assolir-la, però quin preu s’hauria de pagar ? Com ho vol fer Paluzie ?

Després del referèndum de l’1 d’octubre de 2017, prèviament anul·lat pel Tribunal Constitucional, per la qual cosa, pel que fa a l’estat espanyol, sense cap validesa legal, i de la pseudo DUI del 27 d’octubre de 2017, que no va tenir cap conseqüència, doncs ni tan sols es va extreure cap bandera espanyola dels edificis públics, hi ha nou persones a la presó (Dolors Bassa, Jordi Cuixart, Carme Forcadell, Joaquim Forn, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Josep Rull, Jordi Sánchez i Jordi Turull), tres més que han estat processades (Meritxell Borràs, Carles Mundó i Santi Vila) i set a l’exili, repartides entre Bèlgica (Toni Comín, Lluís Puig, Carles Puigdemont i Meritxell Serret), Escòcia (Clara Ponsatí) i Suïssa (Anna Gabriel i Marta Rovira). 

Tenint també en compte que, aparentment, cap estat estranger està decidit a reconèixer la independència catalana i que Europa sembla mirar cap a una altra banda, estem preparats per tenir més presos, processats i exiliats ? Estem disposats a pagar aquest preu ?

LA TRISTA DIADA D’AQUEST ANY

Vaig ser una de les moltes persones que va sortir entusiasmada al carrer durant les multitudinàries manifestacions de les Diades dels anys 2012 i 2013, aquesta la històrica Via Catalana, els dos primers actes organitzats per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), aleshores presidida per l’actualment empresonada Carme Forcadell, expresidenta del Parlament de Catalunya.

Igualment, vaig assistir eufòricament tant al concurs participatiu de l’any 2014 com al referèndum de l’any 2017, en una jornada que va passar a la història perquè més de dos milions de persones van anar a les urnes malgrat les accions violentes de les forces de l’estat en alguns col·legis electorals.

Tanmateix, hi va haver un dia que vaig acabar bastant cansat dels actes de les Diades organitzats per l’ANC, sota la presidència del també ara reclús Jordi Sánchez i de l’actual màxima mandatària Elisenda Paluzie, doncs hi ha aspectes amb els quals no sento empatia en absolut, com el fet que es posi a la venda una samarreta que fa semblar als manifestants que pertanyin a una cosa similar a una secta, encara que afortunadament cada cop menys persones l’adquireixen, o pel fet de realitzar una performance en lloc de portar a terme una marxa tradicional.

No obstant, per dos motius principals, el primer que no tenia res a fer i el segon que no volia donar la raó als unionistes, és a dir, els que asseguren que l’independentisme va clarament a la baixa, vaig decidir anar a l’última Diada, però la veritat és que no vaig gaudir-ne en absolut i vaig poder observar una jornada trista, desengelada i amb molta desmotivació.

La impotència per tenir polítics i activistes exiliats o empresonats, aquests amb una sentència a punt de dictar-se; la desunió entre els partits independentistes o el fet de no veure cap sortida al marge d’una unilateralitat que sembla inviable són segurament les causes d’aquest desencís.

A la foto, una imatge de la recent Diada a la plaça d’Espanya.

GRETA THUNBERG

Tinc ja una edat i d’anuncis de cataclismes i apocalipsis, fins i tot en algun cas amb alguna suposada prova científica, n’he observat un munt al llarg de la meva vida, sense que finalment es fes realitat cap d’ells. L’últim desastre que s’albira és el que causarien els efectes del canvi climàtic.

Malgrat que penso que les possibles conseqüències no són tan catastròfiques com s’assegura, que no tot el que succeeix es deriva per les alteracions climàtiques (malauradament, inundacions, terratrèmols, onades de calor o incendis n’han hagut sempre) i que l’ésser humà és només una formigueta per canviar una cosa tan gran i vasta com la natura, crec que s’han de fer importants i continuats esforços per evitar aspectes com la contaminació o la deixadesa del medi ambient.

Des de fa un temps, ha aparegut la figura d’una adolescent sueca, anomenada Greta Thunberg, que s’ha convertit en un símbol de la lluita del que ara s’anomena com a emergència climàtica. La noia es va fer cèlebre per les seves protestes davant la inacció dels estats per fer front a la problemàtica, però molt em temo que Thunberg no és res més que un producte elaborat i construït per les forces ecologistes.

Malgrat que ens trobem en un període àlgid en el desenvolupament de les noves tecnologies i, per tant, hagués pogut participar mitjançant videoconferència, Greta ha decidit viatjar a Nova York per participar en una cimera sobre el clima organitzada per l’Organització de les Nacions Unides i, per no contaminar,  acompanyada del seu pare, el noble i milionari monegasc Pierre Casiraghi, propietari del vaixell, i dos tripulants, ha realitzat la travessia des de Suècia fins als Estats units amb un veler.

Tanmateix, els dos mariners faran el viatge de tornada amb avió, el mateix transport que han realitzat altres dos treballadors que portaran el vaixell al nord d’Europa, per la qual cosa, Thunberg i el seu progenitor haurien contaminat igual d’haver fet els dos trajectes per aire. A més, l’embarcació no disposa de serveis bàsics, per la qual cosa, els excrements dels tripulants potser han acabat al fons del mar, i no podem oblidar que Casiraghi, net de Rainier Grimaldi i Grace Kelly, fill de Carolina Grimaldi i Andrea Casiraghi i nebot d’Albert Grimaldi, l’actual príncep del diminut estat mediterrani de Mònaco, és natural d’un país que exerceix de paradís fiscal i té el rècord mundial de gratacels per metre quadrat, penso que un fet escassament sostenible, on a més s’hi celebra un famós gran premi de Fórmula 1, mitjançant uns monoplaces que contaminen una barbaritat.

A MADRID JA CONEIXEN INÉS ARRIMADAS

Quan Inés Arrimadas, potser el pitjor que li ha passat a la política catalana en 42 anys de democràcia, organitzava els seus tristos i lamentables xous al Parlament de Catalunya o a localitats com Vic, Canet de Mar, Tortosa, Torroella de Montgrí, Amer o Waterloo, semblava que feia certa gràcia a la resta de l’estat espanyol, fins i tot a gent d’esquerres, però ara que viu i treballa a Madrid, ja no la veuen amb els mateixos ulls.

Arrimadas ha muntat ja algun numeret a les Corts espanyoles, però segurament la seva millor “interpretació” va tenir lloc fa uns mesos durant la celebració del Dia de l’Orgull Gai a Madrid, quan tant ella com els seus acompanyants del partit Ciutadans van ser increpats per la resta dels participants, que acusaven la seva associació de pactar amb la força d’extrema dreta i homòfoba Vox.

Com sempre, tal com succeïa en terres catalanes, malgrat aparentment ser la gran provocadora de l’acte, la política andalusa va representar el paper de víctima per denunciar que dolents són amb ella i la seva formació política. A Madrid ja coneixen Arrimadas i ara potser ja no els hi fa tanta gràcia.

COMPTE AMB LA MANERA EN COM S’ADMINISTRA EL TEMA DEL CANVI CLIMÀTIC

Soc una persona que reciclo des de fa molts anys, que tan sols engega l’aire condicionat quan és molt necessari, que normalment només agafa el cotxe els diumenges i per sortir de Barcelona, que estima el medi ambient i el visita amb respecte i molt de compte cada cap de setmana i que en ocasions, encara que moltes vegades la memòria enganya, també pensa que les temperatures són, en algunes fases de l’any, més altes que del que ho eren fa uns 40 anys.

Una vegada deixades les coses clares, vull comentar, d’una banda, que mai m’han agradat els catastrofistes, aquells personatges que auguraven la fi del món en una data concreta, que asseguraven que als llindars de l’any 2000 la Terra seria pràcticament inhabitable o que els extraterrestres ens envairien. Persones que em van amargar part de la infància i l’adolescència i per aquest motiu no suporto aquests nous gurus que realitzen ara terribles profecies referents al canvi climàtic. 

D’altra banda, ens estem sortint una mica de polleguera amb el problema climàtic, doncs si arriba una onada de calor (a l’estiu sempre n’han hagut), plou torrencialment o hi té lloc alguna catàstrofe natural, que per desgràcia la història compta amb molts exemples des de fa un munt de segles, sempre són atribuïts com a símptomes de les variacions climàtiques. 

Últimament sembla que ha sortit, en època de les fake news, una imatge falsa per exemplificar la crisi climàtica, fet que, particularment, em porta a pensar que algunes de les fotos de despreniments d’icebergs, tan populars els darrers temps, poden estar igualment trucades i allunyades de la realitat. S’hauria d’anar en compte amb la manera com s’administra aquest tema tan sensible.

FERRAN MONEGAL

Hi va haver un temps en què era un assidu a la lectura de les crítiques televisives del popular periodista Ferran Monegal al Periódico de Catalunya, entre d’altres coses, perquè la seva forma d’escriure molts cops la trobava plena d’ingeni i amb força gràcia. 

Tanmateix, amb el pas del temps, ignoro si per cansament o senzillament perquè vaig portar a terme certa maduració mental, vaig trobar que els seus escrits moltes vegades eren vulgars i penso que amb una gran insistència, encara que fos per efectuar crítiques negatives, d’espais considerats de teleporqueria.

Monegal és d’aquests aparents socialistes que s’acosten, segons el meu criteri, al sectarisme, crec que un dels grans problemes que té l’esquerra en general, un dels pocs aspectes, penso, en què la dreta li té guanyat una mica el terreny. Per tant, tot el que es desviï de l’ideal del PSC, tal com succeeix amb l’editorial del diari en què treballa, es plenament censurable.

En un principi, com tanta i tanta gent, potser perquè va haver un moment en què el Procés sobiranista va transmetre respecte i fins i tot por, Monegal es va mostrar bastant comprensiu amb l’independentisme català i crec recordar que en algun moment es va mostrar partidari d’un referèndum d’auto-determinació, però l’escapçament del moviment, amb la presó i l’exili de varis dels seus protagonistes, va fer que el periodista mostrés el seu verdader rostre, com han fet molts altres personatges.

El pitjor de tot, però, és la defensa, de vegades aferrissada, que l’articulista ha fet d’una política com la líder de Ciutadans Inés Arrimadas, que amb els seus actes, tant al Parlament de Catalunya com en diferents poblacions del país, ha escrit algunes de les pitjors i més lamentables i vergonyoses pàgines des de l’adveniment de la democràcia a l’estat espanyol.

L’ANC I LES SEVES SAMARRETES

Em considero independentista des de fa moltes dècades i poques coses em farien més feliç que la plena sobirania de Catalunya, però hi ha aspectes del Procés que no entenc ni compateixo i un d’ells és el tema de les samarretes que any rere any confecciona  l’Assemblea Nacional Catalana (ANC).

Entenc perfectament que una fundació s’ha de finançar per aconseguir prou liquiditat per a la seva estabilitat i portar a terme actes, com per exemple els de la Diada Nacional de Catalunya, que des de l’any 2012 organitza l’ANC, però considero que hi ha diverses maneres de fer-ho, com les quotes dels associats, la venda de productes en stands o, fins i tot, a través de subvencions públiques, tot i que penso que aquest tipus de procedència s’hauria de destinar essencialment a aèries com les de sanitat, educació o altres temàtiques socials.

El que no m’agrada gens és el tema de les samarretes que l’ANC promociona per a cada Onze de Setembre. Quan totes les persones, o la majoria d’elles, que van a una manifestació van vestides amb la mateixa indumentària, a part de donar la sensació de pertànyer a una secta, obre pas, encara que sigui molt injust, a qualificatius com nazis, abduïts o adoctrinats.

A la foto, Elisenda Paluzie, presidenta de l’ANC.

ALBERT RIVERA: ES COMENÇA A TRENCAR LA GRAN ESPERANÇA BLANCA ?

Quan hi va tenir lloc l’espectacular sorgiment del partit Podem, liderat per Pablo Iglesias i originat en el moviment dels Indignats o 15 M, sembla ser que alguns grans grups econòmics i mediàtics van observar la necessitat de crear-ne una versió de dretes, que de seguida es va fixar amb una nova associació anomenada Ciutadans (C’s), que van fundar a Catalunya diferents intel·lectuals emprenyats amb el món com Fèlix de Azúa, Albert Boadella, Francesc de Carreras o Arcadi Espada, tots ells contraris a la normalització lingüística a les escoles catalanes, que molts experts, i molts d’ells allunyats d’ideologies sobiranistes, han assenyalat com a molt positiva.

Llavors només constituït a Catalunya, C’s va presentar com a líder un jove amb aspecte d’estudiant d’ESADE i de gendre ideal anomenat Albert Rivera, que de seguida es va distingir com un bon orador i en un autèntic assot del nacionalisme català, condicions que van permetre al nou partit aconseguir tres escons al Parlament.

A mesura que anava a poc a poc abandonat conceptes com el centre polític o la ideologia liberal, i s’acostava a tesis properes al nacionalisme espanyol més ranci i retrògrad, Rivera va donar el salt a la política espanyola i, davant el suport d’alguns mitjans de comunicació madrilenys, va aconseguir fer-se amb un lloc important a les Corts.

Tanmateix, justament en un període en què algunes enquestes l’assenyalaven com el favorit per presidir el govern espanyol, quan va oferir aquell discurs en què assegurava que només veia espanyols, va succeir un fet impensable: després de la sentència del cas Gürtel, un dels molts casos de corrupció del Partit Popular, el líder del Partit Socialista Obrer Espanyol, Pedro Sánchez, va presentar una moció de censura contra el president del govern Mariano Rajoy, a la qual Rivera no va donar suport i que va aconseguir tirar endavant gràcies als vots de Podem, els nacionalistes bascos i els independentistes catalans.

Seguidament, en un període en què C’s es va aproximar perillosament a l’extrema dreta i va pactar amb VOX a Andalusia (posteriorment ho faria també a la ciutat de Madrid després de les eleccions municipals), Sánchez va vèncer clarament en els comicis generals, en els quals Rivera, malgrat uns bons resultats, no va poder desbancar el popular Pablo Casado del segon lloc i situar-se com la principal alternativa de la dreta.   

La seva deriva cap a la dreta més radical ha provocat que algunes de les empreses i certs mitjans de comunicació que li van donar suport, es vagin allunyant de Rivera, que ha observat com dos estrets col·laboradors, Toni Roldán i el veterà Javier Nart, abandonaven els seus respectius càrrecs.

Es començar a trencar la gran esperança blanca ?

ELS EXEQUIDISTANTS

Quan es va posar en marxa el Procés sobiranista a Catalunya i semblava que ho arrasaria absolutament tot, molts personatges que mai es van considerar independentistes van fer-se anomenar com a equidistants que, en algun cas, fins i tot es van mostrar partidaris d’un referèndum d’autodeterminació, evidentment assegurant que, arribat el cas, votarien que no.

Entre els anomenats equidistants, o almenys propers al punt mitjà entre l’independentisme i l’unionisme, es trobaven persones com el mediàtic periodista Jordi Évole, el popular crític de televisió Ferran Monegal o el director teatral Joan Ollé, així com partits polítics com el PSC i mitjans de comunicació barcelonins com els veterans la Vanguardia o el Periódico de Catalunya. 

Fins i tot, hi va haver un dia que una multitud, vestida de blanc, va ocupar la plaça de Sant Jaume de Barcelona reclamant diàleg entre les diferents parts. La pregunta que ara molts ens fem és: Què s’ha n’ha fet de tota aquella gent que es feia anomenar la Marea Blanca ? Han estat abduïts per una nau extraterrestre i se’ls han endut a un altre planeta ?

Passat un temps, després de la convulsa tardor de 2017 i l’empresonament i l’exili de varis líders sobiranistes, molts d’aquells equidistants o bé s’han evaporat o bé s’han aproximat clarament a les tesis espanyolistes. Al meu entendre, les persones i col·lectius als quals m’he referit en el segon paràgraf d’aquest article, han deixat de tenir cert respecte pel Procés i, una vegada ja sense careta, observant que l’independentisme es troba en una fase molt delicada, han mostrat el seu veritable rostre.

En resum, molt trist.

A la foto, la misteriosa Marea Blanca manifestant-se a Sant Jaume.

LA HISTÒRIA DE DUES ALCALDESSES

Era l’any 2015, quan dues senyores, procedents de l’espai conegut com a 15 M, van assolir les alcaldies de les seves respectives ciutats, una de la capital del país i l’altra de la llavors tercera localitat del territori.

La primera, que havia estat una activista popular, carismàtica i molt important, de seguida es va fusionar amb el glamur que tants anys havia caracteritzat la seva ciutat, mentre que la segona va continuar la seva tasca des de la discreció i lluny dels principals focus mediàtics.

Mentre la batllessa de la capital cada cop era més acceptada per la societat més elitista, una part de la qual l’havia rebut amb gran temor i importants dosis de desconfiança, i va familiaritzar-se amb congressos i actes glamurosos pertanyents als mons de la cultura o la moda, l’altra alcaldessa era expulsada del consistori arran de la unió entre dos poderosos adversaris.

Quatre anys més tard, una ha fet tot el possible per revalidar el càrrec, fins i tot acceptar el fonamental ajut d’un grup que es troba als antípodes dels seus teòrics ideals, mentre l’altra ha renunciat al poder per evitar que hi arribi un home caracteritzat per un pensament proper a tesis xenòfobes i de la dreta més retrògrada.

A la foto, Dolors Sabater i Ada Colau, respectivament segona i tercera des de l’esquerra de la imatge.

LES DESERTITZACIONS ALS COMUNS

En l’article anterior escrit en aquest bloc, parlava d’Ada Colau i l’aparent necessitat de trobar-se constantment il·luminada pels focus. Ara parlaré de la multitud de desercions de persones més o menys properes, d’una manera o d’una altra, que ha sofert l’alcaldessa de Barcelona els últims temps.

Elisenda Alamany. Número dos de Xavier Domènech al Parlament de Catalunya, arran de la dimissió d’aquell, va ser substituïda com a portaveu dels Comuns, va deixar l’associació i va convertir-se en número dos d’Ernest Maragall a la llista d’Esquerra Republicana de Catalunya a les darreres eleccions municipals.

Jaume Asens (foto). El membre més independentista dels Comuns, i tinent d’alcalde durant els primers quatre anys de Colau com a alcaldessa, va decidir presentar-se com a número u de la llista de la coalició en les passades eleccions legislatives espanyoles. No entenc el seu silenci després de la manera en què Ada ha estat reelegia com a batllessa, la qual segurament no li ha agradat en absolut.

Albano Dante Fachin. Màxim mandatari a Catalunya de Podem, va deixar el càrrec aparentment per problemes amb Pablo Iglesias, el líder espanyol de la formació. Tanmateix, Fachin, que els últims temps s’ha apropat molt a tesis independentistes, ha criticat força l’última acció de l’alcaldessa.

Xavier Domènech. Al marge d’Ada, potser el membre dels Comuns amb més carisma, doncs va ser el vencedor a Catalunya dels comicis estatals de l’any 2016. Pel contrari, no va aconseguir uns bons resultats en les eleccions catalanes de l’any 2017, les del 155, i mesos després, i de manera sorprenent, va decidir deixar-ho estar, probablement per desacords amb Colau.

Teresa Forcades. Fa molt de temps que no es parla de la monja Forcades, que va fundar un partit, al qual hi va pertànyer Gerardo Pissarello, que es va ajuntar a Barcelona en Comú en les eleccions de l’any 2015.

Laia Ortiz. Exmembre d’Iniciativa per Catalunya i una de les màximes col·laboradores d’Ada en l’anterior legislatura, va decidir abandonar la política fa uns mesos.

Gerardo Pissarello. L’exprimer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona, un altre reconegut independentista, va decidir marxar amb Asens a Madrid. Els gags de “Polònia”, en què estava fins al capdamunt de Colau, semblaven molt propers a la realitat.

ADA COLAU NECESSITA PERMANENTMENT QUE ELS FOCUS LA IL·LUMININ

Per començar aquest article, vull deixar clar, doncs l’aritmètica li permet, que Ada Colau té tot el dret a ser investida de nou alcaldessa de Barcelona amb els vots del Partit dels Socialistes de Catalunya i tres dels sis que va obtenir la candidatura de l’exprimer ministre francès Manuel Valls, malgrat que el republicà Ernest Maragall va guanyar les eleccions municipals. Els independentistes hem de recordar que els darrers comicis autonòmics els va vèncer la formació Ciutadans (C’s), amb Inés Arrimadas al front, i que, posteriorment, les diferents associacions sobiranistes van sumar per formar govern.

Malgrat tot, costa d’entendre que, en primer lloc, Valls atorgui gratuïtament els escons de tres regidors a Colau, el seu, el de l’exsocialista Celestino Corbacho i el d’Eva Parera, exmembre d’Unió Democràtica de Catalunya (els altres tres pertanyen a polítics pròpiament de C’s i no en volen saber res), i, en segon lloc, que la líder de Barcelona en Comú els accepti. Hem de recordar que, aparentment, la candidatura de l’exalcalde d’Evry va ser un muntatge dels grans empresaris catalans per acabar amb el govern del que ells consideraven una intrusa anti-sistema i perillosa exactivista.

Però una cosa sembla molt clara, abans com a màxima dirigent de la Plataforma d’Afectats de la Hipoteca (PAH) i últimament com a alcaldessa de la capital catalana, Colau necessita que els focus la il·luminin constantment i, lògicament, formant part de l’oposició no la reflectirien tant. De vegades penso, i només es tracta d’una suposició que pot estar molt allunyada de la realitat, que Ada va utilitzar la PAH com un trampolí cap a la política, fet que de ser cert, seria  una gran injustícia cap a un dels col·lectius més vulnerables de la societat actual.   

A la foto, Manuel valls i Ada Colau en un acte de la campanya electoral dels últims comicis municipals.

EL DISBARAT DE LA FISCALIA

Malgrat ser Independentista, reconec que els líders dels Procés sobiranista de Catalunya potser van cometre alguns errors importants durant la tardor de 2017, però penso que les acusacions de la Fiscalia són un autèntic disbarat.

A part d’insistir amb la rebel·lió, malgrat que mai, absolutament mai, cap líder sobiranista va utilitzar la violència durant aquells convulsos dies, els fiscals, en el seu al·legat final del judici del Procés, van assegurar, com han fet sinistres personatges com José María Aznar i Albert Rivera, que a Catalunya havia hagut un cop d’estat.

Fem comparacions:

18 de juliol de 1936. Diferents generals de l’exèrcit espanyol, entre els quals es van significar Francisco Franco, José Sanjurjo, Emilio Mola i  Gonzalo Queipo de Llano, es van rebel·lar contra el govern lícit de la Segona República, que, com a Front Popular, havia guanyat feia uns mesos unes eleccions plenament democràtiques. El cop d’estat, que no va poder triomfar a tot el territori de l’estat espanyol, va originar una desastrosa, sagnant i penosa guerra civil de dos anys i mig de durada, a la qual va seguir una llarga i cruent dictadura de Franco.

23 de febrer de 1981. Un grup pertanyent a la Guàrdia Civil, comandat pel tinent coronel Antonio Tejero, va entrar armat a les Corts espanyoles i, després d’efectuar uns trets d’intimidació, va tenir segrestats els diputats i diputades durant unes llargues i estressants hores, mentre a València el general Jaime Milans del Bosch, capità general de la regió llevantina, treia els tancs als carrers. Finalment, l’intent de cop va ser frustrat i, feliçment, la democràcia, encara que potser una mica limitada i condicionada, va seguir a Espanya.

1 d’octubre de 2017. Uns dos milions de ciutadans pacífics es van presentar a diferents col·legis electorals a efectuar el seu vot en el referèndum d’auto-determinació, quan, en molts casos, van rebre brutals agressions, algunes d’elles persones grans, de guàrdies civils i policies nacionals desplaçats a Catalunya per impedir l’acte. Si, és cert, la participació havia estat prèviament suspesa per un tribunal, però ni en aquella jornada, ni en cap altra del Procés sobiranista, cap líder independentista va fer ús de la violència.

Després d’analitzar aquests tres casos, hi ha qui encara pot pensar que els fets de 2017 van ser un cop d’estat ?

A la foto, una sessió del judici al Tribunal Suprem.

ANTES ROJA QUE ROTA

La frase del títol d’aquest article és originària del bàndol colpista i feixista que va guanyar la Guerra Civil, que venia  a dir que, mal per mal, era millor que Espanya fos comunista que no pas estigués dividida. Malauradament, 80 anys més tard, sembla que les coses han canviat molt poc.

Malgrat que penso que, durant els seus quatre anys d’alcaldessa de Barcelona, l’exactivista Ada Colau ha està força domesticada, molt calmada i escassament trencadora, en les últimes eleccions municipals, algunes associacions polítiques, de manera especial l’encapçalada per l’exprimer ministre francès Manuel Valls, van dir autèntiques barbaritats contra la líder de Barcelona en Comú.

Per només uns 5.000 vots de diferència, el candidat d’Esquerra Republicana de Catalunya, l’exsocialista Ernest Maragall, va guanyar els comicis barcelonins per davant de Colau i ara Valls vol atorgar sense condicions els seus escons a l’alcaldessa, per evitar que un independentista sigui el nou batlle de la capital catalana, missió que també s’ha marcat Jaume Collboni, l’alcaldable del Partit dels Socialistes de Catalunya.

Per tant, l’exalcalde d’Evry, que sembla que a poc a poc s’ha anat allunyant de Ciutadans, el partit ultra-nacionalista espanyol que li havia donat suport, ha oblidat sobtadament fets que tant havia condemnat, com la presència de manters als carrers i places de Barcelona, els narcopisos del Raval o la inseguretat ciutadana, i prefereix el que ell considera una extremista que no pas la Ciutat Comtal caigui en mans d’un partit secessionista. 

A la foto, Colau i Maragall.

L’ENFONSAMENT DEL 15 M

Les eleccions municipals del passat 26 de maig, entre d’altres coses, van ser significatives per el rotund fracàs de les entitats sorgides arran del moviment conegut com el dels Indignats o del 15 M.

He de reconèixer que, en el més profund de la crisi, vaig arribar a creure en el corrent que es va alçar de forma pacífica el 15 de maig de 2011, tot i que, des de fa ja bastant de temps, he deixat de fer-me il·lusions després de continuats desencants. Aleshores vaig pensar que la situació política, social i econòmica era insostenible i que la ideologia ultra-liberal, introduïda entre finals de la dècada dels 70 i començaments del decenni dels 80 del passat segle per polítics com la britànica Margaret Thatcher i el nord-americà Ronald Reagan, estava a punt de caure.

No obstant, d’una banda, la crisi, no resolta totalment, va amainar pel que fa a les seves característiques més dures, i, d’altra banda, l’extrema dreta, amb un discurs més simple, fàcil, directe i accessible, va guanyar molta part del terreny per atraure els col·lectius més afectats per la carestia.

Tanmateix, alguns dels protagonistes d’aquell moviment tenen una gran part de culpa en què s’hagi desinflat de forma clara. Així, per exemple, hem observat que els quatre anys com a alcaldesses de Manuela Marchena i Ada Colau, respectivament a Madrid i Barcelona, no han representat avenços socials significatius en les dues principals ciutats de l’estat espanyol, mentre el fundador i líder de Podem, Pablo Iglesias, cada cop més qüestionat, s’ha anat aburgesant i els diferents membres de la CUP, encara de llarg els més autèntics, insisteixen en la desobediència quan cap dels seus membres es troba empresonat. 

Per acabar aquest article, m’agradaria dir que lluitar a favor de temes com el canvi climàtic, el reciclatge, la realització de superilles  o l’eliminació de les centrals nuclears està molt bé i és necessari, però, quan li dius això a una persona que està a l’atur, no arriba a final de mes o està a punt de ser desnonada, i no cerques solucions eficaces per evitar-ho, ràpidament marxarà als braços de la tramposa extrema dreta.

A la foto, la concentració dels Indignats a la plaça de Catalunya de Barcelona.

GOVERNAR NOMÉS PER A LA MEITAT DELS CATALANS

Molt s’ha criticat els tres últims governs de la Generalitat de Catalunya, els presidits per Artur Mas, Carles Puigdemont i Quim Torra, de només tenir en compte la meitat dels catalans, concretament els que estan a favor de la independència del país.

És cert que, sigui quina sigui la ideologia d’un govern, de dretes o d’esquerres, independentista o unionista, hi ha aspectes, com la sanitat, l’educació o el dret a un habitatge digne, que han der ser prioritaris i arribar a tota la població, però m’agradaria recordar que durant el període presidit per Puigdemont, per exemple, es va aprovar una llei de dependència energètica que, posteriorment, el Tribunal Constitucional va anul·lar.

Pel que fa a altes factors, els ideològics sobretot, és normal que un govern d’esquerres només agradi als seus votants, com els de dretes a aquells que els han elegit. Per tant, no és natural que un de caire independentista porti a terme accions favorables a aquesta opció, com un de constitucionalista faria el mateix, però a la inversa ?

A la foto, Puigdemont i Torra.

SÓN ALBERT RIVERA I INÉS ARRIMADES MALES PERSONES ?

Algunes vegades, quan penso amb actes comesos per assassins, violadors, grans corruptes i altres espècimens, crec que es tracta de persones ignorants o malaltisses, que no són gaire conscients dels seus actes i les conseqüències que provoquen. Per tant, alguns cops he considerat que la maldat pròpiament dita no existeix.

Tanmateix, si repasses la història, per exemple, dels últims 100 anys, et trobes amb personatges com Adolf Hitler, Benito Mussolini, Francisco Franco, Josip Stalin, Pol Pot, Augusto Pinochet, Jorge Videla o Slobodan Milosevic, entre d’altres, i sembla evident, doncs aquests éssers no estaven catalogats com a dements, que si que la maldat conscient sembla que ha estat molt present.

A més petita escala, perquè les persones citades en l’anterior paràgraf penso que són casos molt significatius, podem trobar Margaret Thatcher, Ronald Reagan o Jean – Marie le Pen, i potser en aquest grup situaria actualment als dirigents del Partit Polític Ciutadans (C’s) Albert Rivera, el seu president, i Inés Arrimadas, fins fa poc la cap d’oposició de la Generalitat de Catalunya.

Pel que fa a Rivera, ignoro si va tenir un trauma d’infantesa o joventut amb tot el que tingui a veure amb l’independentisme, però l’aparent odi que té Albert envers el sobiranisme català penso que és digne d’un estudi psicològic. Per exemplificar-ho, només cal observar la terrible mirada que li va dedicar a Oriol Junqueres, el líder d’Esquerra Republicana de Catalunya empresonat preventivament, és a dir, sense haver estat jutjat, des de fa un any i mig, quan va anar com a diputat electe a les corts espanyoles. No en té prou el líder de C’s en què, tant Junqueres com altres polítics i activistes del sobiranisme català, portin tant de temps privats de llibertat ? Els voldria veure condemnats a cadena perpètua, en cel·les d’aïllament i a pa i aigua ?

Pel que respecta a Arrimadas, que va convertir el Parlament de Catalunya en un trist i patètic show, ha muntat diversos i inacceptables números en diferents poblacions catalanes, normalment de tendència independentista. Els casos més lamentables han estat els d’Amer, el municipi del qual és originari l’expresident de la Generalitat Carles Puigdemont, ara a l’exili, i, en dues ocasions els de Torroella de Montgrí, de què és ciutadana Dolors Bassa, l’exconsellera ara empresonada. Arrimadas pot pensar que, tant Puigdemont com Bassa, són persones que es mereixen les penalitats per les quals actualment estan  passant, però no ha pensat mai en familiars, amistats i veïns que no tenen cap culpa ?

A la foto, els dos dirigents de C’s en un acte promocional.