SÓN ELS ARTISTES LES PERSONES MÉS ADIENTS PER PROTESTAR ?

Una vegada més, un lliurement de premis culturals, en aquest cas els Goya de cinema celebrats a Madrid el passat 17 de febrer, han obert una tensa polèmica. Alguns artistes, en el moment de recollir el seus guardons, van protestar contra les retallades o els desnonaments, mentre el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, va contraatacar afirmant que alguns representants del cine espanyol no paguen els seus impostos al país, encara que no va donar cap nom.

D’una banda, es tracta de personatges públics i tot allò que diguin té certa repercussió en el poble, encara que penso que cada cop menys. Per tant, pot ser positiu que personatges populars puguin mostrar la seva adversitat cap als problemes que assolen aquest país des del començament de la crisi econòmica.

Però, d’una altra banda, representen la majoria d’elles persones amb una molt bona posició econòmica i amb un nivell de vida força alt, al qual molts espanyols ni es poden apropar. A més, no sembla massa creïble que l’actriu Maribel Verdú (foto) critiqui els desnonaments quan fa uns anys feia publicitat d’un banc mundialment important.

Personalment, penso que els artistes s’han de mullar, com també ho haurien de fer per exemple els esportistes i rarament ho fan. Tanmateix, crec que aquestes declaracions les haurien de fer al marge del glamur que suposa un lliurement de premis, on els professionals es passegen per la catifa vermella amb models i joies de grans marques, encara que siguin llogats. 

EL FINAL DE LA HISTÒRIA ?

Quan entre finals de la dècada dels 80 i inicis del decenni dels 90 del segle XX va caure el mur de Berlín, es va desmembrar la Unió Soviètica i els règims comunistes van desaparèixer del continent europeu, Francis Fukuyama (foto), un economista i historiador nord-americà d’origen japonès, va comentar que s’havia arribat al final de la història, posant de manifest el triomf dels Estats Units com a nació i del capitalisme com a ideologia econòmica. No obstant, sembla bastant evident que Fukuyama no va estar massa encertat.

D’una banda, si bé és cert que el comunisme, amb l’excepció de l’excèntrica Corea del Nord, ha deixat de ser un perill per al món occidental, n’han aparegut d’altres, tan o fins i tot més perillosos, com la potència nuclear de l’Iran o el cas del terrorisme d’Al Qaeda, ben evident en llocs com Pakistan, Líbia, Somàlia, Sudan, Mali, Iraq o Afganistan, embolicant-se profundament l’exèrcit dels Estats Units en dues guerres en aquests dos últims estats, sense que s’observi cap solució per sortir-hi positivament.

D’altra banda, per si no havia quedat ja demostrat en altres episodis de la història contemporània, com en el crack borsari de 1929 i la crisi del petroli de 1973, el capitalisme, almenys aquesta branca tan radicalitzada que estem vivint els darrers anys, és un autèntic fracàs, a més d’injust, desequilibrat i insensible.

L’ÚLTIMA DE DURAN LLEIDA

Una vegada més m’he vist sorprès per alguna declaració o acció, i en algun cas omissió, de Josep Antoni Duran Lleida, l’etern màxim mandatari d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC). L’home que fins fa poc era el polític més ben valorat a Catalunya i a Espanya, i que deu tenir el rècord mundial de twits, ha declarat que, per acabar amb la corrupció, seria bo que els polítics cobressin més.

O sigui que els polítics corruptes es veuen obligats a fer pràctiques il·legals pel seu minso sou i perquè, quina pena, no poden arribar a finals de mes. Per tant, hauríem de ser molt comprensius amb ells i deixar de criticar, indignar-nos i fer-ne  ironia, la millor medicina per acabar amb l’amargor.

Jo li preguntaria al líder d’UDC: que haurien de fer els jubilats que cobren una petita pensió o els aturats que s’han quedat sense prestació ? Atracar un banc ? Robar en un supermercat ?    

LA HISTÒRIA ES REPETEIX

Si alguna utilitat important té la història, aquesta no és una altra que observar els diferents processos que han tingut lloc anteriorment i, en cas d’haver provocat conseqüències negatives, intentar no repetir els mateixos errors.

Arran d’un cop d’estat que va acabar amb el règim esquerranista de Mohammad Mossadeq, el xa Reza Palhevi (foto), que va comptar amb la decisiva col·laboració dels Estats Units i la Gran Bretanya, que no desitjaven la nacionalització del petroli iranià que preparava el líder enderrocat, va iniciar una dictadura caracteritzada pel terror, la tortura, la crueltat i la injustícia social.

A finals de la dècada dels 70 hi va tenir lloc una revolució per acabar amb el règim autoritari del xa, que va enderrocar el dictador, el qual va haver d’exiliar-se als Estats Units. Entre l’heterogeni grup que es va rebel·lar contra Palhevi hi havia islamistes, laics, dretans moderats, centristes, socialistes i comunistes. Tanmateix, amb el pas dels anys, l’aiatol·lah Khomeini, després de tornar del seu exili a França, va acabar acaparant la totalitat del poder.

Quan van iniciar-se les anomenades primaveres àrabs, que van tenir un important ressò a estats com Tunísia, Egipte, Bahrein, Iemen, Líbia, amb la mort del coronel Muammar al Gaddafi, o Síria, provocant en aquest cas una cruenta guerra civil encara vigent, molts mitjans de comunicació, així com diferents potències estrangeres, van deixar anar l’eufòria amb l’esperança que la democràcia i els drets civils arribessin a aquests països.

No obstant, mentre a Líbia hi governa el caos i el descontrol i, com ja he indicat, Síria es troba en un sagnant conflicte bèl·lic, a Tunísia i molt especialment a Egipte, on hi governen els Germans Musulmans, hi ha hagut un procés molt semblant a aquell que va caracteritzar l’Iran ja fa més de tres dècades.