LA CULTURA I LES RETALLADES

En primer lloc vull comentar que sóc contrari a tot tipus de retallades, siguin de sanitat, educació, polítiques socials i laborals o cultura, entre d’altres sectors. Tanmateix, no estic gaire d’acord amb les clamoroses queixes dels diferents representants de la cultura catalana, concretament del teatre, pel que fa a les retallades efectuades pel govern de la Generalitat de Catalunya.

Moltes vegades he llegit que la cultura aconsegueix fer les persones més humanes i honrades. No obstant, estic segur que, en cas de realitzar-se un estudi sobre el tema, trobaríem gent molt intel·lectual, però amarga i intolerant, i en canvi persones incultes i al mateix temps bondadoses i solidàries.

Sóc totalment partidari de subvencionar amb diner públic un tipus de cultura dirigit, per exemple, a infants, adolescents, estudiants, joves en perill d’exclusió social i de drogadicció, persones empresonades o en procés de reinserció, gent amb problemàtiques mentals i físiques o companyies que comencen i intenten obrir-se un camí.

Tanmateix, és bàsic per a una ciutat o un país subvencionar projectes o festivals teatrals que en la majoria d’ocasions van dirigits a un tipus de públic de nivell elevat, tant pel que fa a l’aspecte econòmic com l’intel·lectual ? Es poden demanar subvencions pel teatre professional en un període en què es tanquen quiròfans, s’allarguen les llistes d’espera als hospitals, hi ha alumnes que estudien en barracons o persones a qui se’ls hi acaba la prestació de l’atur ?

LA VERGONYA DEL JUDICI A GARZÓN

Mai m’han agradat els mètodes i la manera d’actuar del jutge Baltasar Garzón, un home que penso ha tingut al llarg de la seva carrera judicial una ambició desmesurada i unes enormes ànsies de sortir reflectit en els diferents mitjans de comunicació. Tampoc m’han semblat correctes algunes de les seves decisions, com empresonar un grup d’independentistes catalans poc abans d’inaugurar-se els Jocs Olímpics de Barcelona, l’any 1992.

Tanmateix, em sembla una barbaritat i una vergonya que en aquests moments Garzón sigui jutjat per investigar els “crims del franquisme”. És curiós perquè, quan el “jutge estrella” va decidir investigar tant la dictadura d’Augusto Pinochet a Xile com la de Jorge Salvador Videla i altres militars a l’Argentina, ningú o gairebé ningú en va dir res. Potser és que a Espanya hi ha gent que pensa que la de Francisco Franco no va ser cap dictadura, sinó, tal com s’hi s’explicava en una enciclopèdia, només cert autoritarisme.

El 18 de juliol de 1939, les tropes nacionals, encapçalades per Franco, van efectuar un cop d’estat contra un govern d'esquerres elegit democràticament, amb les seves virtuts i els seus defectes, però totalment lícit. Com l’aixecament militar només va tenir un èxit relatiu, doncs les principals ciutats de l’estat, Madrid, Barcelona i València, no van poder ser ocupades, es va iniciar una guerra civil que va provocar multitud de morts, per part dels dos bàndols, però amb la diferència que els “culpables” del front republicà ja van pagar pel que havien fet.

Una vegada acabada la guerra el 1939, la qual van guanyar els nacionals amb la vital ajuda dels governs feixistes de l’Alemanya d’Adolf Hitler i la Itàlia de Benito Mussolini, mentre estats democràtics com França o la Gran Bretanya a penes van fer res per ajudar els republicans, es va iniciar una llarga dictadura, que va tenir vigència fins el 20 de novembre de 1975, data en què va morir Franco.

Durant el règim franquista hi van haver represàlies, tortures, empresonaments, judicis sumaríssims, exilis, manca de llibertats, prohibicions de llengües, partits i sindicats; anul·lació d’estatuts i parlaments i un important número d’execucions, les últimes d’elles el mateix any 1975, malgrat les demandes de clemència que van arribar del món sencer.

Molta gent pensa que el millor és oblidar i començar de nou partint de zero, però si alguna utilitat té la història, aquesta no és una cap altra que recordar totes les atrocitats que han tingut lloc al món perquè no es tornin a repetir.

EL FINAL DE LA BARCELONA FASHION ?

Fa uns dies, a les pàgines del Periódico de Catalunya, apareixia una enquesta en què, d’una banda, l’actual alcalde de Barcelona, Xavier Trias, era de llarg el polític més ben valorat del consistori, mentre la seva força política, CIU, era el partit amb més intenció de vot. D’altra banda, continuava l’enfonsament de l’exalcalde Jordi Hereu i del seu grup, el PSC, que fins i tot tenia la ICV de Ricard Gomà molt a prop, fet que hagués semblat inversemblant fa uns anys.

No he estat mai convergent i només una vegada a la meva vida he votat el partit fundat per Jordi Pujol, en unes eleccions europees de finals dels 80. En canvi, si que he donat vàries vegades el meu vot al PSC. Tanmateix, els anys de mandat del partit socialista a la ciutat de Barcelona, 32 concretament, em van arribar a esgotar, sobretot pel que fa als períodes de Joan Clos i el ja significat Hereu (tots dos a la foto).

Quan Pasqual Maragall va substituir, a l’alcaldia de Barcelona, Narcís Serra, una vegada aquest va ser nomenat ministre de Defensa, va continuar la tasca que havia iniciat el seu antecessor perquè la Ciutat Comtal es convertís en la seu olímpica de l’any 1992, fet que es va fer realitat el 1987. El repte dels jocs i el fet que Barcelona havia estat molts anys una ciutat decadent, gris i clarament situada d’esquena al Mediterrani, amb barris perifèrics exempts de serveis bàsics, feien necessàries reformes importants a la urbs.

Maragall va canviar radicalment Barcelona i podríem afirmar que es va mantenir cert equilibri, malgrat algunes obres faraòniques com la Torre de Collserola, que probablement s’hagués pogut construir en el centre urbà i no a la serra que envolta la ciutat.

Una vegada portats a terme, amb un brillant èxit, els jocs de 1992, Barcelona podria haver-se aturat en aquell punt, només amb la realització de les tasques bàsiques i necessàries, però no va ser així. Una vegada Maragall va decidir abandonar el poder, el seu substitut Clos va començar una, crec jo, obsessiva febre constructiva de la ciutat, amb exemples com la Torre Agbar, el pseudo-barri de Diagonal Mar, que no té res a veure amb el seu entorn, o un parc al Poblenou de característiques tropicals, quan a Barcelona plou molt menys que al Tròpic i per tant el seu manteniment és força costós i complicat. Clos també va convèncer Frank Gehry, l’arquitecte del museu Guggenheim de Bilbao, per construir una altre edifici, però aquest mai s’ha arribat a realitzar.

Mentrestant, Barcelona es va convertir en un dels centres turístics més importants d’Europa, però amb una gran quantitat de visitants de baix cost, especialistes en borratxeres, pixades al carrer i horteres comiats de solters; bohemis d’altres estats europeus, que van veure Barcelona com el seu destí somniat i romàntic; gent “guapa” que omplia de glamour barris populars com el Born o Gràcia, actes fashion arreu de la ciutat o representants del col·lectiu gai més superficial i menys autèntic, poc a veure amb els homosexuals que durant els 70 van lluitar pels seus drets en aquest país.

Clos va ser “apartat” de l’alcaldia, potser perquè tant des del PSC com al PSOE observaven que la situació s’estava deteriorant, i va ser substituït per Hereu, un home amb una imatge radicalment diferent a la del seu predecessor, molt més planera i pròxima. Cal dir que l’actual cap de l’oposició va tenir uns inicis esperançadors, però li va entrar entre cella i cella que s'havia de transformar l’avinguda Diagonal. Arran d’un referèndum, en què s’indicava si es volia realitzar un boulevard, una rambla o deixar-la igual, Hereu va veure com els pocs ciutadans que van votar, van elegir la tercera de les possibilitats, l’única que no volia l’alcalde, i allò va ser el principi de la seva fi.

S’haurà d’esperar que amb Trias, i la crisi econòmica en aquest aspecte hi juga a favor, acabi amb la febre constructura, l’obsessió fashion o la continuïtat del parc temàtic en què sembla haver-se convertit Barcelona, i que la urbs es centri en allò que veritablement interessa la ciutadania.

ON VA EL PSOE ?

Després del desastre en les eleccions de l’any 2000, en què el PP de José María Aznar va aconseguir la majoria absoluta, el presidenciable socialista en aquells comicis, Joaquín Almunia, va decidir presentar la seva dimissió. Posteriorment, el PSOE va realitzar un congrés per elegir un nou líder, que en va ser José Luis Rodríguez Zapatero, un home jove que no tenia res a veure amb la desfeta que havia sofert el seu partit. Sens dubte, s’obria un nou capítol en la història del partit socialista.

En les últimes eleccions celebrades el passat 20 de novembre, i en les quals el PP va obtenir de nou la majoria absoluta, aquesta vegada de la mà de Mariano Rajoy, Alfredo Pérez Rubalcaba, un polític que personalment em cau força bé, va treure els pitjors resultats del PSOE de la història post-franquista, mentre Carme Chacón va viure com a cap de llista els resultats més negatius del PSC des de que es va reinstaurar la democràcia a Espanya.

Ara l’exvicepresident del govern, que a més ja va ser ministre en la llunyana època de Felipe González, i l’exministra de defensa són el dos únics candidats que es disputaran la secretaria general del partit. No seria millor, tal com es va fer fa més d’una dècada, que l’elegit fos una persona que no es trobés “cremada” pels darrers esdeveniments ? No s’hauria d’obrir un altre capítol en la història del PSOE ?

L’EDUCACIÓ NO ÉS CAP JOC

L’escola espanyola en general, i catalana en particular, durant els llargs, durs i foscos anys del franquisme, es va caracteritzar per la seva duresa i l’excés de disciplina, que van convertir els centres educatius en llocs escassament agradables per a l’alumnat, on es produïen múltiples agressions i vexacions.

Per aquest motiu, almenys quant a Catalunya, el col·lectiu progre post-franquista, en bon criteri, va voler canviar la situació, però el problema va ser que, en lloc de realitzar simplement algunes modificacions, en va fer una reconversió radical. Així, per exemple, es va decidir no posar notes numèriques en les qualificacions, o bé les clàssiques denominacions d’’’insuficient”, “suficient”, “aprovat”, “notable” i “excel·lent”, amb frases absurdes i ridícules com “progressa adequadament” o “necessita millorar”, que els pares i mares a penes comprenien. Així mateix, es comentava que aprendre havia de ser com un joc, mentre la disciplina i la cultura de l’esforç brillaven per la seva absència.

Mitjançant aquests mètodes, va resultar, pel que fa a l’ensenyament de primària, que els nens i nenes més capacitats anaven progressant sense dificultats, però en canvi aquells als quals els hi costava més l’aprenentatge, o bé tenien un comportament no massa adequat, es quedaven malauradament enrere. Quant a secundària, els professors dels diferents instituts es veien impotents davant adolescents que no coneixien ni la disciplina ni tampoc l’esforç i la responsabilitat.

Afortunadament, la situació va començar a canviar una mica durant la passada dècada: van tornar les qualificacions numèriques, o amb un llenguatge clar i comprensible, i es va sotmetre l’alumnat a més disciplina i treball. Potser, a poc a poc, s’arribarà a l’ideal terme mig entre el franquisme i el mal entès progressisme.

ELS CUINERS MEDIÀTICS

Quan jo era petit, qui cuinava a les llars eren dones abnegades, anomenades “mestresses de casa”, que podien ser la mare, l’àvia i fins i tot la germana gran. Aquelles dones, a més, havien de rentar la roba, planxar-la, fer els llits i tenir cura dels nens i nenes, mentre que els homes, quan arribaven “fatigats” de l’oficina o la fàbrica, seien ben còmodes per veure, per exemple, un partit de futbol a la tele. Curiosament, la majoria de cuiners mediàtics són homes, el que no deixa de ser tota una contradicció social en aquest i altres països.

Des de fa ja molts anys, a l’estat espanyol en general, i a Catalunya en particular, han aparegut una gran quantitat de cuiners mediàtics, encapçalats per l’inefable Ferran Adrià (foto), el qual rarament deixa de ser notícia algun dia per alguna raó: perquè el seu Bulli ha estat elegit el millor restaurant del món, perquè el mateix establiment ha tancat, perquè és un cuiner creatiu i experimental (quines coses que s’han d’escoltar o llegir), perquè ha fet un espot d’una famosa marca de cerveses o perquè la Documenta Kessel, on s’han exposat les coses més estranyes, decideix un any obrir l’edició amb el famós restaurador català.

Aquests cuiners mediàtics s’han caracteritzat també per oferir a la seva clientela uns plats escassament abundants, cosa que ha creat escola en varis restaurants, molts d’ells a la Barcelona més fashion i esnob, on després d’anar-hi a dinar o a sopar, seria bo apropar-se al bar de la cantonada i demanar-hi un entrepà de llonganissa per poder posar-te alguna cosa consistent a l’estómac.

Però si han triomfat aquesta sèrie de xefs, és perquè alguns col·lectius així ho han volgut, entre els quals cal destacar-hi progres aburgesats, artistes amants del glamur o nous rics amb ganes d’explicar-ho als amics.

És pot considerar art aquesta cuina ? Jo penso que la cuina veritablement artística és aquella que feien les dones a les quals m’he referit en el primer paràgraf d’aquest article.

EL DESENCANT (PART II)

Les eleccions generals de l’any 1982, que va guanyar per primer cop el PSOE, de la mà de Felipe González, van ser les primeres en les quals vaig poder votar i ho vaig fer il·lusionat, esperançat i confiat pel partit vencedor.

No obstant, molt aviat vam veure com les expectatives es desfeien perquè González, que havia promès no ingressar a l’OTAN, va canviar radicalment d’opinió i va muntar un referèndum per la inclusió d’Espanya en l’organisme, realitzant una combativa campanya en favor del “si”. Malgrat que les enquestes indicaven el contrari, finalment va guanyar el vot afirmatiu i Espanya es va convertit en nou membre de l’organització atlàntica.

Mentrestant, i malgrat haver promès 800.000 llocs de treball, l’atur va seguir augmentant a l’estat, en un període marcat per la reconversió industrial, i posteriorment va haver de patir la primera vaga general de la història de l’Espanya post-franquista. A més, amb la crisi econòmica del primer lustre de la dècada dels 90, va instaurar els anomenats “contractes escombraries”.

Pel que fa a la seva relació amb les principals nacionalitats de l’estat, no es va caracteritzar per ampliar la pluralitat espanyola, excepte quan el 1993 es va veure obligat a pactar amb el president de la Generalitat catalana Jordi Pujol. És cert que va donar suport als Jocs Olímpics de Barcelona de 1992 (l’alcalde de la ciutat comtal, Pasqual Maragall, era igualment socialista), però també és veritat, en una decisió que personalment encara trobo inexplicable, que va enllaçar la primera línia espanyola d’AVE entre Madrid i Sevilla, en lloc de fer-ho entre les dues principals ciutats de l’estat, és a dir, la capital i Barcelona.

Els començaments de José Luis Rodríguez Zapatero com a president del govern van ser força esperançadors: va treure els soldats espanyols de la guerra de l’Iraq, en la qual va entrar de forma polèmica José María Aznar; va negar-se a aixecar-se al pas de la bandera nord-americana, en la seva primera jornada de les Forces Armades; va realitzar tasques importants pel que fa al sector social, com la Llei de la Independència o les ajudes a la dona i al col·lectiu homosexual, i va prometre que acceptaria l’Estatut que sortís del Parlament de Catalunya.

No obstant, aviat va observar que viure d’esquena als interessos dels Estats Units era molt complicat i va apropar molt les seves relacions amb la primera potència mundial; no va arribar fins el fons en allò que es refereix a la memòria històrica, amb una flagrant passivitat quant al cas del jutge Baltasar Garzón, i el nou estatut català ha estat retallat diverses vegades, la primera d’elles per les pròpies corts espanyoles per ell presidides.

Però potser el pitjor dels anys de mandat de Zapatero s’ha trobat durant la crisi econòmica. És evident que es tracta d’una carestia a nivell global europeu, però la gestió que n'ha fet d’ella l’expresident ha estat horrorosa: en primer lloc, quan s’acostaven les eleccions de l’any 2008, la va negar, exposant que es tractava simplement d’una desacceleració econòmica; més tard, quan la situació negativa era ja evident, va posar en marxa una gran quantitat d’obres públiques per donar feina als aturats, però això va suposar una enorme escalada pel que fa al dèficit públic, havent posteriorment de baixar el sou als funcionaris per pal·liar la problemàtica. Finalment no va cessar en la seva mania de donar missatges excessivament optimistes, que encara van desconcertar més la població espanyola.

LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA

Avui hem pogut llegir que el primer ministre britànic, David Cameron, ha proposat un referèndum d’independència a Escòcia, encara que molts pensen que el que ha fet el líder conservador és donar-li un caramel enverinat al partit nacionalista que ara encapçala el parlament escocès, doncs no sembla possible, en el termini que ha exigit Cameron, que la iniciativa pugui tenir èxit.

Malgrat tot, cap líder de l’estat espanyol, sigui popular o socialista, seria capaç de proposar el mateix a Catalunya o el País Basc. Tenint en compte els problemes que ha patit, i segueix patint, el nou estatut català, sembla totalment inviable, a no ser que es tractés d’una broma, que un president del govern espanyol donés plena llibertat a catalans i bascos per decidir el seu futur.

Hi ha algunes declaracions internacionals que comenten, per exemple, que tot poble té dret a l’autodeterminació o a utilitzar lliurement els seus fets diferencials, com poden ser la llengua, la cultura o les diferents tradicions.

Catalunya compta amb una història pròpia, amb una edat medieval esplendorosa, on per exemple la seva influència va arribar al sud de França, Sardenya, Sicília o alguns punts de Grècia, i disposa d’un idioma, el català, que potencialment poden arribar a parlar 10 milions de persones, un número superior a l’eslové, l’estonià o el maltès, tots ells oficials a la Unió Europea, i que compta amb una antiguitat similar a grans llengües com el castellà, el francès o l’italià, entre d’altres. Finalment, molts són els testimonis culturals i artístics que defineixen el poble català.

Desconec si Catalunya aniria millor o pitjor amb la independència i si grans estats europeus, com Alemanya, França o Holanda, acceptarien la separació catalana d’Espanya, però penso que els ciutadans catalans, tant els que hi han nascut com els arribats a través de la immigració, tenen tot el dret a expressar en un referèndum la seva decisió, tal com van fer, per cert, en el retallat estatut. De la mateixa manera, també haurien de tenir aquest mateix dret altres nacions sense estat com la referida Escòcia, Flandes, Groenlàndia, el Kurdistan, el mencionat País Basc, Palestina, el Quebec, el Sàhara Occidental o el Tibet, entre molts d'altres.