SANT JORDI

Quan era petit i adolescent, la diada popular de Sant Jordi, a part de ser la tradicional festa del llibre i de la rosa, era una jornada lúdica i festiva que a més, en una època en què encara era vigent el franquisme o es vivia la transició, suposava una reivindicació dels drets de Catalunya com a nació.

És evident que el caràcter popular, lúdic i festiu continua vigent en la jornada de Sant Jordi, i és normal que les grans reivindicacions nacionals hagin disminuït, doncs aquestes tenen un marc més adequat durant la Diada Nacional de l’Onze de Setembre. Tanmateix, allò que no m’agrada gens dels actuals dies de Sant Jordi és aquesta espècie de competició que s’ha creat per dictaminar quin escriptor o escriptora és capaç de vendre més llibres.

Però encara pitjor que aquest fictici torneig entre autors, és la presència massiva dels anomenats mediàtics. Aquests “escriptors” acostumen a ser famosos televisius, i Andreu Buenafuente n’és un exemple molt clar, que aprofiten la seva fama per treure un llibre any rere any, o gairebé. Sincerament, a mi m’agradava més la jornada de Sant Jordi d’altres èpoques ja bastant remotes.

LA PROBLEMÀTICA D'ORIENT MITJÀ

Com ja va sent habitual arran de la finalització de la Segona Guerra Mundial i la posterior creació de l’estat hebreu d’Israel, els problemes que viu l’Orient Mitjà tornen a trobar-se de plena actualitat, aquest cop fonamentalment per la confrontació, fins el moment només verbal, entre el país jueu i l’Iran, disputa que a més ha originat un polèmic poema de l’escriptor alemany Günter Grass, guanyador del premi Nobel i amb un passat, reconegut a les seves memòries i del qual ha renegat, proper al moviment nazi d’Adolf Hitler.

La veritat és que gairebé tothom ha tractat l’enfrontament entre musulmans i jueus de manera maniquea, sigui a favor d’un bàndol o d’altre, tot blanc o tot negre, quan personalment penso que es tracta d’una problemàtica on impera el gris.

En contra del poble hebreu es pot dir que el genocidi viscut durant la Segona Guerra Mundial, provocat pel règim de Hitler, no pot suposar un dret a prendre qualsevol decisió o determinació; el fet de no retirar-se dels territoris ocupats el 1967, arran de la Guerra dels Sis Dies (foto), malgrat que una resolució de l’ONU indica el contrari; la decisió de seguir construint habitatges per als colons que es troben en aquests territoris, de fer la vista grossa quan les milícies feixistes libaneses van perpetrar, durant la dècada dels 80, les matances dels camps de refugiats palestins de Sabra i Xatila o de la presència de personatges com Benjamin Netanyahu o Ariel Sharon al capdavant de governs conservadors.

En contra del poble palestí, en particular, i del col·lectiu àrab, en general, es pot comentar la no acceptació de la partició de la zona de Palestina en dos estats, un d’israelià i un altre de palestí, fet que va originar la primera Guerra Àrab – Israeliana; els règims excessivament populistes que van tenir els estats d’Egipte i Síria, durant els decennis dels 50 i 60; l’atac per part de terroristes palestins a la delegació jueva a la vila olímpica de Munic, durant els jocs olímpics portats a terme a la capital bavaresa l’any 1972, o el dubitatiu comportament del líder palestí Iàsser Arafat en les cimeres celebrades a Oslo als anys 90, en un període en què el primer ministre d’Israel era el possibilista Isaac Rabin, assassinat poc després per un extremista jueu.    

CACERA D’ELEFANTS

Penso que la monarquia, en ple segle XXI, és un sistema obsolet, anacrònic i retrògrad, encara que he de reconèixer que alguns dels estats més avançats i benestants del món, com són els casos de Bèlgica, Dinamarca, Holanda, el Regne Unit, Noruega o Suècia, són monàrquics.

No comprenc com una persona que no ha fet més mèrits que néixer a la família adient, a més de ser el primogènit dels germans i en alguns casos fins i tot el primer descendent masculí, pugui tenir el privilegi de ser el cap d’un estat. És cert que tenen raó algunes persones quan comenten que val més comptar amb un màxim mandatari com el rei Joan Carles, aparentment una persona oberta, que no pas amb un personatge com per exemple José María Aznar, en cas de poder convertir-se en president d’una hipotètica república, però en aquest cas sempre comptes amb l’opció d’elegir-lo o posteriorment fer-lo fora.

Però la raó d'aquest article és perquè el passat dissabte es va conèixer el viatge, al llunyà país africà de Botswana, del monarca espanyol per participar en una cacera d’elefants, de la qual en va resultar ferit, fet que va motivar que fos intervingut quirúrgicament a Madrid. Aquest afer se suma als últims escàndols que han tingut lloc els últims temps a la família reial, com els presumptes casos de corrupció del seu gendre Iñaki Urdangarín o la ferida del seu nét Froilán mentre manipulava, davant del seu pare Jaime de Marichalar, una arma de caça.

La pregunta és la següent: pot el rei Joan Carles, amb el pressupost que l’estat li assigna a la Casa Reial, fer allò que li vingui de gust realitzar en un moment donat ? Segurament en una època de bonança econòmica, el cas no hagués tingut la repercussió actual, però en època de crisi, en un període en què es parla de més de cinc milions d’aturats, de dèficit públic, de probable intervenció del país i d'altres temes gens agradables, no sembla adient que el monarca se’n vagi a la sabana a caçar una espècie que, per cert, es troba en perill d’extinció.

CAFÈ PER A TOTHOM

Després de la mort de Francisco Franco, el 20 de novembre de 1975, diferents autoritats i institucions de l’estat espanyol van decidir posar-se mans a l’obra per aconseguir el retorn de la democràcia al país i per a la confecció d’una constitució que satisfés una mica tothom, amb les consegüents cessions dels diferents partits polítics.

Arran de l’esforç de gairebé totes les forces polítiques per arribar a un pacte, es podrien destacar aspectes com el retorn de la monarquia, eliminada el 1931 per l’adveniment de la II República, amb la qual va acabar la dictadura franquista; la fi de la clandestinitat de partits com PSOE, PCE, PNB i ERC, el retorn al país d’exiliats com el líder comunista Santiago Carrillo o el president de la Generalitat de Catalunya Josep Tarradellas o el respecte per les nacionalitats catalana, basca, gallega i andalusa, les quals van votar i aprovar els seus respectius estatuts.

Tanmateix, i després de l’intent de cop d’estat militar perpetrat pel coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero, el 23 de febrer de 1981, una vegada ja s’havien realitzat les primeres eleccions democràtiques al país, que van ser guanyades per la UCD d’Adolfo Suárez, es va decidir instaurar allò que ha estat conegut com el “cafè per a tothom”: crear, a part del català, basc, gallec i andalús, 13 parlaments més. Ignoro si la mesura va ser decidida per por a un altre cop militar o bé perquè els polítics de llavors pensaven que les nacions històriques tenien massa privilegis. Així, per exemple, regions que mai havien tingut el més mínim interès en tenir un ens autonòmic, com Extremadura, la Rioja o Madrid, per posar només tres exemples, van comptar amb parlaments i competències en l’àmbit de l’educació, la sanitat i la justícia.

La passada setmana, la presidenta de l’artificial Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre (foto), que d’haver nascut als Estats Units seria molt probablement membre destacada del conservador Tea Party, va comentar la possibilitat d’acabar amb les competències autonòmiques per reduir la crisi econòmica.

Estic totalment d’acord amb l’actual president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas: si volen eliminar competències, que ho facin amb les 13 comunitats que mai havien demanat comptar amb elles, però que deixin en pau a les nacions històriques del país, almenys les dues que més senten el fet diferencial, com en són Catalunya i el País Basc. Una altra solució seria eliminar els ministeris d’educació, sanitat i justícia de l’estat.

D'altra banda, és erroni pensar que un estat descentralitzat o federal és negatiu per a l’economia, doncs alguns dels països més avançats del món, com són els casos dels Estats Units, Alemanya, Austràlia o el Canadà, compten amb un sistema federal, així com també nacions emergents com el Brasil o l’Índia.

ELS ANTISISTEMA NO SÓN ELS ÚNICS VIOLENTS

El Passat dia 29 de març, jornada de vaga general, les pacífiques manifestacions organitzades pels sindicats a Barcelona es van tornar a veure entelades pels actes violents dels antisistema, col·lectiu que no és la primera vegada que, ni molt menys, realitza aquest tipus de fets, doncs els seus diferents membres, molts d’origen forà, s'han anat instal·lant de forma massiva a la capital catalana, res estrany quan una antiga regidora del consistori, malgrat comptar amb cotxe oficial, una segona residència a la Costa Brava i un magnífic sou, es va qualificar d’antisistema.

No obstant, els antisistema ni són els únics violents ni tampoc els pitjors. Des de fa alguns anys han hagut a Catalunya, Espanya, Europa i el món sencer una sèrie d’especuladors que han portat a moltes persones a la inestabilitat, l’atur, la pobresa, la misèria o a quedar-se sense llar, havent de demanar ajuda a diferents parròquies, entitats socials o organitzacions no governamentals. Tanmateix, aquests violents en l'àmbit psicològic es passegen plàcidament amb vestits de marca, sense necessitat de portar passamuntanyes o bufandes per ocultar el rostre, i rarament, molt rarament, paguen pels seus delictes, molt més greus que cremar un contenidor o trencar un aparador.

TOMÀS MOLINA

Fa ja molts anys, quan Tomàs Molina devia portar encara poc temps a TV3, el famós i popular meteoròleg va anunciar dia rere dia, amb un entusiame extraordinari, que a Catalunya es veuria una gran “pluja d’estels”. És curiós perquè, durant els mateixos dies i en una altra edició dels Telenotícies, Alfred Rodríguez Picó no semblava tan convençut del fenomen.

Malgrat que el dia pel qual s’havia anunciat el fet jo em trobava força malament, vaig agafar el cotxe i me’n vaig anar cap a Vallvidrera. La veritat és que si, hi va haver una “pluja d’estels”, però el fenomen va ser poc espectacular i força discontinu. Des de llavors he seguit Molina any rere any i hi ha dues característiques que l’acompanyen permanentment: el risc i el show.

D’una banda, cada vegada que s’apropa una borrasca, una onada de fred o una de calor, Molina ens fa creure pràcticament que caurà un autèntic diluvi, que haurem de construir un iglú a la terrassa o el jardí de casa o bé que haurem de passar la nit dormint dintre de la nevera. Finalment, plou (no sempre), fa fred i calor, però dóna la sensació que allò que ens havia pronosticat el “nostre” meteoròleg havia estat una mica exagerat.

D’altra banda, en Tomàs presenta una cosa tan seriosa com és la predicció del temps com si es tractés d’un programa musical, una tertúlia de futbol o un reality show, que no crec que sigui, penso modestament, la millor manera per indicar a la població catalana si hi haurà borrasca o anticicló. Si estigués en el lloc de Mònica Terribas, encara la màxima dirigent de la cadena catalana, potser li atorgaria un late show per poder exercir sense complexes aquesta presumpta vocació de showman que porta dins.

LA POSADA AL DIA DELS SINDICATS

El passat 29 de març es va portar a terme amb èxit, malgrat les noves bretolades dels anomenats anti-sistema, una vaga general contra la reforma laboral aprovada pel Partit Popular.

Tanmateix, penso que els sindicats majoritaris, UGT i CCOO, necessiten una urgent actualització i, com a exemple, només cal observar els seus respectius presidents, l”etern” Cándido Méndez i Ignacio Fernández Toxo (tots dos a la foto), que semblen dos personatges extrets de la llunyana dècada dels 70, encara que això no és, evidentment, massa important.

Allò que si sembla importar és que els sindicats tradicionals es troben molt allunyats dels diferents col·lectius formats pels joves, com n’és una mostra el grup dels indignats, els quals no semblen focalitzar les seves protestes socials pels mateixos indrets que utilitzen les associacions de treballadors.

A més, personalment hi observo dos grans problemes en els sindicats: el primer que té molta força alhora de defensar treballadors del sector públic o l’industrial, cosa que trobo perfecte, però en canvi no sembla tenir massa relleu quant al sector serveis, pel que fa a la part privada, o amb els aturats. El segon és la subvenció que reben de les administracions publiques, doncs algú sempre pot pensar que no tensaran massa la corda per a no perdre uns diners bàsics per al seu finançament.

En resum, és vital una modernització sindical, però, això si, sense arribar als extrems glamourosos de la Iniciativa de Joan Saura i Imma Mayol.

TEATRE

Després d’una victòria del Barça a Stamford Bridge contra el Chelsea, al partit d’anada dels vuitens de final de la Lliga de Campions 2005/2006, que el conjunt català acabaria guanyant a París, José Mourinho va realitzar una de les seves cèlebres rodes de premsa, en la qual va dir que els jugadors blaugrana havien fet “teatre”, per seguidament comentar que a la ciutat de Barcelona es feia teatre del bo.

Ara fa uns dies, Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) va organitzar el seu congrés a Reus, la capital de la comarca del Baix Camp, en què, per exemple, es va confirmar Oriol Pujol (foto) com a secretari general del partit i es va obrir el camí cap a un “estat propi”.

Potser estic equivocat i probablement, el dia menys pensat, la cosa pot anar de debó, però penso que allò que va fer CDC va ser “teatre”. La veritat és que l’ambigüitat del partit fundat per Jordi Pujol ha arribat a uns límits de desconcert tan extrems que dubto que fins i tot els seus seguidors més fidels puguin comprendre alguna cosa.

Personalment jo penso, i puc estar molt errat, que és una estratègia més de CDC per donar una imatge sobiranista i fins i tot independentista per compensar els nombrosos pactes amb el Partit Popular (PP), mentre que les queixes de la màxima dirigent del PP a Catalunya, Alicia Sánchez Camacho, no deixen de ser una altra forma de “teatre”.