COM HO VOL FER ELISENDA PALUZIE ?

Elisenda Paluzie (foto), actual presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana, insisteix amb la unilateralitat com a fórmula per aconseguir la independència de Catalunya. Sens dubte, amb la dificultat, per no parlar d’impossibilitat, que algun dia un govern espanyol, sigui del color que sigui, accepti un referèndum d’auto-determinació per a Catalunya, seria la manera més ràpida i segura d’assolir-la, però quin preu s’hauria de pagar ? Com ho vol fer Paluzie ?

Després del referèndum de l’1 d’octubre de 2017, prèviament anul·lat pel Tribunal Constitucional, per la qual cosa, pel que fa a l’estat espanyol, sense cap validesa legal, i de la pseudo DUI del 27 d’octubre de 2017, que no va tenir cap conseqüència, doncs ni tan sols es va extreure cap bandera espanyola dels edificis públics, hi ha nou persones a la presó (Dolors Bassa, Jordi Cuixart, Carme Forcadell, Joaquim Forn, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Josep Rull, Jordi Sánchez i Jordi Turull), tres més que han estat processades (Meritxell Borràs, Carles Mundó i Santi Vila) i set a l’exili, repartides entre Bèlgica (Toni Comín, Lluís Puig, Carles Puigdemont i Meritxell Serret), Escòcia (Clara Ponsatí) i Suïssa (Anna Gabriel i Marta Rovira). 

Tenint també en compte que, aparentment, cap estat estranger està decidit a reconèixer la independència catalana i que Europa sembla mirar cap a una altra banda, estem preparats per tenir més presos, processats i exiliats ? Estem disposats a pagar aquest preu ?

LA TRISTA DIADA D’AQUEST ANY

Vaig ser una de les moltes persones que va sortir entusiasmada al carrer durant les multitudinàries manifestacions de les Diades dels anys 2012 i 2013, aquesta la històrica Via Catalana, els dos primers actes organitzats per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), aleshores presidida per l’actualment empresonada Carme Forcadell, expresidenta del Parlament de Catalunya.

Igualment, vaig assistir eufòricament tant al concurs participatiu de l’any 2014 com al referèndum de l’any 2017, en una jornada que va passar a la història perquè més de dos milions de persones van anar a les urnes malgrat les accions violentes de les forces de l’estat en alguns col·legis electorals.

Tanmateix, hi va haver un dia que vaig acabar bastant cansat dels actes de les Diades organitzats per l’ANC, sota la presidència del també ara reclús Jordi Sánchez i de l’actual màxima mandatària Elisenda Paluzie, doncs hi ha aspectes amb els quals no sento empatia en absolut, com el fet que es posi a la venda una samarreta que fa semblar als manifestants que pertanyin a una cosa similar a una secta, encara que afortunadament cada cop menys persones l’adquireixen, o pel fet de realitzar una performance en lloc de portar a terme una marxa tradicional.

No obstant, per dos motius principals, el primer que no tenia res a fer i el segon que no volia donar la raó als unionistes, és a dir, els que asseguren que l’independentisme va clarament a la baixa, vaig decidir anar a l’última Diada, però la veritat és que no vaig gaudir-ne en absolut i vaig poder observar una jornada trista, desengelada i amb molta desmotivació.

La impotència per tenir polítics i activistes exiliats o empresonats, aquests amb una sentència a punt de dictar-se; la desunió entre els partits independentistes o el fet de no veure cap sortida al marge d’una unilateralitat que sembla inviable són segurament les causes d’aquest desencís.

A la foto, una imatge de la recent Diada a la plaça d’Espanya.

GRETA THUNBERG

Tinc ja una edat i d’anuncis de cataclismes i apocalipsis, fins i tot en algun cas amb alguna suposada prova científica, n’he observat un munt al llarg de la meva vida, sense que finalment es fes realitat cap d’ells. L’últim desastre que s’albira és el que causarien els efectes del canvi climàtic.

Malgrat que penso que les possibles conseqüències no són tan catastròfiques com s’assegura, que no tot el que succeeix es deriva per les alteracions climàtiques (malauradament, inundacions, terratrèmols, onades de calor o incendis n’han hagut sempre) i que l’ésser humà és només una formigueta per canviar una cosa tan gran i vasta com la natura, crec que s’han de fer importants i continuats esforços per evitar aspectes com la contaminació o la deixadesa del medi ambient.

Des de fa un temps, ha aparegut la figura d’una adolescent sueca, anomenada Greta Thunberg, que s’ha convertit en un símbol de la lluita del que ara s’anomena com a emergència climàtica. La noia es va fer cèlebre per les seves protestes davant la inacció dels estats per fer front a la problemàtica, però molt em temo que Thunberg no és res més que un producte elaborat i construït per les forces ecologistes.

Malgrat que ens trobem en un període àlgid en el desenvolupament de les noves tecnologies i, per tant, hagués pogut participar mitjançant videoconferència, Greta ha decidit viatjar a Nova York per participar en una cimera sobre el clima organitzada per l’Organització de les Nacions Unides i, per no contaminar,  acompanyada del seu pare, el noble i milionari monegasc Pierre Casiraghi, propietari del vaixell, i dos tripulants, ha realitzat la travessia des de Suècia fins als Estats units amb un veler.

Tanmateix, els dos mariners faran el viatge de tornada amb avió, el mateix transport que han realitzat altres dos treballadors que portaran el vaixell al nord d’Europa, per la qual cosa, Thunberg i el seu progenitor haurien contaminat igual d’haver fet els dos trajectes per aire. A més, l’embarcació no disposa de serveis bàsics, per la qual cosa, els excrements dels tripulants potser han acabat al fons del mar, i no podem oblidar que Casiraghi, net de Rainier Grimaldi i Grace Kelly, fill de Carolina Grimaldi i Andrea Casiraghi i nebot d’Albert Grimaldi, l’actual príncep del diminut estat mediterrani de Mònaco, és natural d’un país que exerceix de paradís fiscal i té el rècord mundial de gratacels per metre quadrat, penso que un fet escassament sostenible, on a més s’hi celebra un famós gran premi de Fórmula 1, mitjançant uns monoplaces que contaminen una barbaritat.

A MADRID JA CONEIXEN INÉS ARRIMADAS

Quan Inés Arrimadas, potser el pitjor que li ha passat a la política catalana en 42 anys de democràcia, organitzava els seus tristos i lamentables xous al Parlament de Catalunya o a localitats com Vic, Canet de Mar, Tortosa, Torroella de Montgrí, Amer o Waterloo, semblava que feia certa gràcia a la resta de l’estat espanyol, fins i tot a gent d’esquerres, però ara que viu i treballa a Madrid, ja no la veuen amb els mateixos ulls.

Arrimadas ha muntat ja algun numeret a les Corts espanyoles, però segurament la seva millor “interpretació” va tenir lloc fa uns mesos durant la celebració del Dia de l’Orgull Gai a Madrid, quan tant ella com els seus acompanyants del partit Ciutadans van ser increpats per la resta dels participants, que acusaven la seva associació de pactar amb la força d’extrema dreta i homòfoba Vox.

Com sempre, tal com succeïa en terres catalanes, malgrat aparentment ser la gran provocadora de l’acte, la política andalusa va representar el paper de víctima per denunciar que dolents són amb ella i la seva formació política. A Madrid ja coneixen Arrimadas i ara potser ja no els hi fa tanta gràcia.