ELS TOROS

El parlament de Catalunya va aprovar a finals de l’any 2010 la prohibició de les corrides de toros i, com era d’esperar, es va formar una gran polèmica sobre els tema. Els taurins van comentar que el fet es devia més a l’anti-espanyolisme de formacions polítiques com CIU o ERC que no pas a la defensa dels animals, doncs aquests mateixos partits, a diferència de ICV, que també va votar a favor de la dissolució de les corrides, van decidir la permanència dels correbous.

És possible que el vot de CIU i ERC anés una mica o bastant en aquesta direcció, en un període on encara estava calent el tema de les retallades de l’Estatut pel Tribunal Constitucional, però també s’ha de tenir en compte, malgrat que sota el meu punt de vista es tracta igualment d’un espectacle denigrant, que en els correbous no es mata l’animal.

A mi, l’anomenada festa dels toros, m’ha semblat sempre una salvatjada i una pràctica incívica. No puc entendre com el maltractament cruel d’un animal, d’un ésser viu, pot ser considerat un espectacle i que alguns dels seus més acèrrims defensors siguin intel·lectuals i artistes. Segons el meu parer, es tracta d’un costum més propi de l’època de l’Imperi Romà o de l’Edat Mitjana que no pas del segle XXI.

Probablement, encara que a mi sempre m’ha avorrit de forma notòria, l’espectacle taurí, com diuen alguns experts, sigui bell i vistós. Aleshores, es podria realitzar la festa sense necessitat de maltractar i matar els toros.

EN QUÈ PENSEN ALGUNS DIRIGENTS ?

La República Popular de Corea (RPC), o Corea del Nord, ha estat, des del final de la Segona Guerra Mundial, un dels estats més singulars, estranys, opacs i tancats del món, sota el poder d’una fèrria dictadura molt influenciada pel polític soviètic Josip Stalin.

Durant els últims temps, l’estat asiàtic ha viscut diferents problemàtiques de misèria i fam, les quals han afectat de manera notòria la població infantil i ha provocat intents continus de fugida dels seus habitants cap a les veïnes Corea del Sud o la Xina, un dels pocs defensors que encara té el règim de Corea del Nord.

Malgrat això, durant l’època del recentment desaparegut Kim – Jong – Il (foto), no hi va haver cap impediment econòmic per desenvolupar la bomba atòmica, per realitzar assaigs nuclears o per construir un dels exèrcits més poderosos del planeta. Molta gent es pot preguntar, encara que sembli molt ingenu i innocent, perquè l’exdictador no es gastava aquest munt de diners amb ajudes pera a la seva necessitada població.

Ara la RPC torna a tenir un greu episodi de fam i ha arribat fa uns dies a un acord amb els Estats Units d’aturar les seves proves nuclears a canvi de la distribució d’aliments, però diumenge passat, el règim de Kim – Jong – Un, fill de Kim – Jong – Il i nou màxim dirigent del país, va tenir la ocurrència de llançar un satèl·lit, fet que ha desconcertat al president nord-americà Barack Obama.

Una altra cosa que sap greu de tot això és que personatges com el ja citat Stalin, l’històric líder xinès Mao – Tse – Tung o els diferents líders nord-coreans llancin pel terra una filosofia, la comunista, que pel que fa a les seves arrels, mitjançant les tesis de Karl Marx i Friedrich Engels, poc en tenen a veure.

TENIM UN PROBLEMA

La passada setmana el centenari diari madrileny ABC, un dels mitjans de comunicació més conservadors, espanyolistes i rancis d’Espanya, comentava, amb una “Ñ” a la portada, que a l’estat teníem un problema, i aquest no era cap altre que Catalunya i les seves reivindicacions històriques.

El dia següent, la publicació catalana El Punt / Avui, mitjançant una “Ç” a la portada, coincidia amb l’ABC en el fet que si, que hi havia un problema, encara que en aquest cas es referia a la poca comprensió que hi ha en tot allò que tingui a veure amb Catalunya i la llengua catalana.

Molta gent pot comentar que els dos mitjans de comunicació actuen des de la radicalitat i que es comporten de manera infantil, encara que des de diferents punts de vista.

Potser no els hi manca part de raó, però existeix una gran diferència: els mitjans conservadors espanyols (ABC, El Mundo, La Gaceta, La Razón, la COPE, Intereconomía...) no cessen en les seves crítiques a les reivindicacions nacionals de Catalunya o a la immersió lingüística a les escoles catalanes, que tant d’èxit ha tingut en la cohesió del país i de la qual només s’han queixat tres famílies.

Pel contrari, des dels mitjans més nacionalistes i independentistes de Catalunya, no es qüestiona res del que la resta de l’estat decideix fer i, en resum, els deixa viure en pau i tranquil·litat.

I SI LES PRINCIPALS NOTÍCIES FOSSIN TAMBÉ LES POSITIVES ?

El passat divendres, en un dels suplements que setmanalment edita el Periódico de Catalunya, el periodista Gaspar Hernández (foto) comentava que potser els diferents mitjans de comunicació no l’encerten donant tanta prioritat a les notícies negatives.

Ja és clàssic i normal que a les portades dels diaris o en l’obertura dels telenotícies, només per posar dos exemples, es parli de guerres, violència, crisi econòmica o atur i, en canvi, a penes hi tinguin lloc les bones notícies, que segur que n’hi han dia rere dia.

Evidentment no es tracta de silenciar allò negatiu que hi té lloc, com segurament han fet o fan els règims dictatorials i totalitaris, però tampoc estaria malament, penso modestament, que les bones notícies també tinguessin un lloc preferencial en tots els mitjans.

Sincerament crec que parlar només, o sobretot, d’allò més tràgic, dóna arguments als governs per fer retallades i a les empreses per disminuir el seu personal, doncs sempre poden comentar que tal com està la situació, no hi ha res més a fer. A més, segons quins titulars espanten la gent que, presa pel pànic, no gossa consumir o almenys no fer-ho com abans.

El passat diumenge, també al Períódico, l’exministre socialista Josep Borrell explicava en un article que les dades de l’any 2010, presentades pel Banc Mundial, conclouen que la pobresa més extrema ha disminuït de forma considerable al món, a zones de la terra, tantes vegades reprimides, com l’Àfrica, l’Amèrica Llatina, l’Àsia o l’Europa de l’Est. No obstant, no he vist aquesta notícia ni en cap portada de diari ni tampoc en cap resum de notícies televisiu.

S’HA DE DIR LA VERITAT, PERÒ TAMBÉ TRANSMETRE ESPERANÇA

Fa uns dies, el socioecòleg Ramon Folch escrivia a les pàgines del Periódico de Catalunya sobre l’escassa esperança que transmeten les declaracions dels polítics catalans i espanyols actuals.

Recordo quan en temps de crisi, durant les dècades dels 80 i 90, el president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, i els presidents dels diferents governs espanyols, Adolfo Suárez (foto) i Felipe González, emetien diversos missatges, fos a través de la premsa escrita, de la televisió o de la ràdio, en què et deien la veritat de tot allò que succeïa, però al mateix temps donaven esperança de què ens en sortiríem i què el futur seria millor.

Aquells polítics, que comptaven amb un gran carisma, no només intentaven donar ànims, optimisme i esperança als ciutadans, sense ocultar la realitat, sinó que a més a més ho aconseguien.

Ara, pel que fa a aquesta crisi que tants mals està ocasionant a les poblacions catalana, espanyola i europea, hem pogut observar dues tendències: la primera, l’excessivament optimista oferta per l’expresident del govern José Luis Rodríguez Zapatero, que en primer lloc va amagar la realitat, en segon lloc va restar importància a allò que estava succeint i en tercer lloc no va cessar de comentar que ja s’havia tocat fons i que la situació estava en procés de solució. Finalment va aconseguir que pràcticament ningú se’l cregués.

La segona tendència és aquella que s’acosta al discurs apocalíptic, la qual exerceixen els actuals presidents de la Generalitat i del govern estatal, respectivament Artur Mas i Mariano Rajoy, els quals expliquen com de malament va tot, la “travessa del desert” que s’haurà de realitzar per sortir de la crisi o els molts “sacrificis” que haurà de fer la població, a la qual anuncien sèries de retallades econòmiques i socials. Aquests polítics sens dubte transmeten la realitat d’allò que passa, potser fins i tot a nivells exagerats, però no donen esperança a una ciutadania que, de tant en tant, necessita alguna bona notícia.

LA DESIGUALTAT ENTRE HOMES I DONES

El passat 8 de març es va celebrar una altra Jornada de la Dona Treballadora i el fet va servir per recordar-nos que la igualtat de gènere no es compleix encara, ni de bon tros, a Espanya.

És cert que des del final de la dictadura, l’any 1975, la situació de les dones ha millorat ostensiblement a l’estat, però encara hi ha molt de treball per realitzar. Avui en dia, quan ens trobem ja a la segona dècada del segle XXI, els homes cobren més diners, pateixen menys l’atur i ocupen més càrrecs de responsabilitat que les dones, que encara han d’observar com el fet de tenir fills pot ser un impediment per trobar un lloc laboral estable.

Tanmateix, la desigualtat de gènere no s’arregla mitjançant la curiosa i forçada paritat política que va portar a terme, durant els seus set anys i mig de president del govern, José Luis Rodríguez Zapatero, quan va decidir posar el mateix número de ministres masculins i femenins, això si, reservant-se el càrrec més important per a ell, és a dir per a un home.

Crec que tots estarem d’acord en el fet que Teresa Fernández de la Vega, Elena Salgado o Carme Chacón, per posar tres exemples molt significatius de les diferents ministres que han tingut els governs de Zapatero, no són dones que tinguin cap tipus de problema de desigualtat i que, fins i tot, la seva mentalitat pot ser molt semblant a la que tenen els homes que han ostentat el poder.

La problemàtica que pateix el gènere femení es soluciona ajudant les dones maltractades, aturades, pobres, marginades, immigrants o mares solteres.

UN NOU RIC ANOMENAT ESPANYA

Durant els seus llargs anys com a president de la Generalitat de Catalunya, 23 anys concretament, mai vaig ser un simpatitzant de Jordi Pujol (foto), més aviat tot el contrari. No em va agradar mai la seva forma d’actuar una mica “messiànica” i penso que en el temps que va presidir Catalunya no es van aconseguir realitzar grans coses, que no fossin per lògica evolució, en gran contrast amb les grans transformacions que pel mateix període va viure la ciutat de Barcelona, governada pel PSC.

No obstant, amb el pas dels anys, Pujol m’ha anat caient cada cop millor, ignoro si perquè s’ha fet gran i ara la seva imatge és més tendra, si perquè, comparat amb la majoria de polítics actuals, te n’adones de la seva qualitat com a gestor, o per qualsevol altre motiu. Malgrat tot, continuo molt lluny de la seva ideologia, tant política com econòmica.

El passat diumenge, el Periódico de Catalunya publicava un extracte de l’entrevista que el periodista Jordi Évole li feia a Pujol per al programa “Salvados”, que emet la cadena televisiva privada La Sexta. Una de les coses que deia l’expresident era que Espanya havia actuat com un nou ric i ho feia metafòricament exemplificant una persona que enveja el seu veí perquè té més diners que ell, però una vegada també aconsegueix un alt nivell de vida, es compra un Ferrari i s’estavella perquè no el sap conduir.

Estic totalment d’acord amb l’argument de Pujol i ara recordo aquelles èpoques de l’”España va bien” de José María Aznar, quan aquest va introduir el país a la Guerra de l’Iraq, com si fos una potència militar i econòmica mundial, o quan José Luis Rodríguez Zapatero comentava amb orgull que l’estat espanyol era el país europeu que comptava amb més quilòmetres de vies de tren d’alta velocitat, això si, mentre a Catalunya no funcionava una cosa tan bàsica com els trens de rodalies. També s’explicaven barbaritats com que Espanya tenia el sector bancari més fort del continent europeu o que l'estat, econòmicament parlant, pràcticament havia igualat, i es disposava a superar, països tan potents com Alemanya, França o el Regne Unit.

PER QUAN UN “HOMENATGE” INDEPENDENTISTA A AZNAR ?

Recordo l’època que van marcar els últims anys de la dècada dels 80 i els primers del decenni dels 90. L’independentisme català, en un període en què ERC era un partit que no comptava amb cap escó en el parlament espanyol, era una ideologia gairebé en perill d’extinció. En aquell moment semblava que només 4 o 5 pallussos amb barretina abraçaven la possibilitat d’un estat català (les enquestes parlaven com a màxim d’un 10% de la població catalana), mentre moltes persones deien allò tan maco, però també tan utòpic, que se sentien ciutadans del món.

Tanmateix, tot va començar a canviar, encara que d’una forma lenta, l’any 1993, quan un molt tocat PSOE de Felipe González (crisi, atur, corrupció, etc.), contra pronòstic perquè les enquestes dictaminaven el contrari, es va imposar al PP de José María Aznar (foto). Com els socialistes no van poder aconseguir la majoria absoluta, van haver de pactar amb la CIU de Jordi Pujol.

Llavors va començar una terrible campanya d’atac cap als presidents espanyol i català, tant des de les files del PP com de mitjans de comunicació madrilenys afins a la dreta, com els diaris ABC, aleshores dirigit per Luis María Anson, o El Mundo, ja en aquell període comandat per Pedro J. Ramírez, així com l’emissora de ràdio de la COPE, que tenia com una de les seves veus el terrible Federico Jiménez Losantos. Es van haver de llegir i escoltar atacs a l’esquerra espanyola i als símbols catalans com feia temps que no hi tenien lloc.

Però sembla ser que el destí va voler passar comptes i l’any 1996, el PP i Aznar van vèncer en les eleccions generals, però sense obtenir tampoc la majoria absoluta que les enquestes vaticinaven. Per tant, Aznar no va tenir una altra sortida que pactar... amb la CIU de Pujol. Curiosament, tot el que llavors va haver de cedir Aznar davant Pujol no va tenir gairebé cap crítica de la dreta mediàtica madrilenya, coneguda també, des d’alguns sectors, com a Brunete Mediàtica, la Caverna o, més endavant, Cazalla Party. Pujol havia passat de ser més o menys un maleït nacionalista català a ser considerat tot un senyor.

Però Aznar va vèncer en els comicis de l’any 2000 per majoria absoluta i va decidir treure’s la “màscara” que durant quatre anys va portar posada: va deixar de cedir competències a Catalunya (llavors era Pujol qui necessitava el suport del PP a la Generalitat), va deixar de “parlar català en cercles íntims”, va portar a terme una política de caire molt nacionalista (espanyol evidentment) i va governar aparentment amb molta supèrbia i prepotència. A més, encara que aquest fet no té res a veure amb la causa catalana, es va ficar de quatre potes, amb George Bush i Tony Blair, en la polèmica Guerra de l’Iraq.

Durant aquella majoria absoluta, que va durar fins l’any 2004, l’independentisme va ascendir vertiginosament a Catalunya i ERC, sota el lideratge de Josep Lluís Carod Rovira, va assolir els millors resultats del post-franquisme, situant per exemple vuit diputats a les corts espanyoles. Posteriorment, raons com les tribulacions i retallades que ha patit el nou Estatut català han ajudat al fet que la causa independentista hagi augmentat encara més, amb la celebració de diferents referèndums a tota la geografia catalana. Les últimes enquestes parlen ja de pràcticament un 50% de catalans que ara votarien a favor de la separació de Catalunya del regne d’Espanya. Per a quan un "homenatge" independentista a Aznar ?