NO HO ENTENC

Durant l’anterior legislatura del parlament de la Generalitat de Catalunya hi havia 86 diputats a favor del dret a decidir (62 de CIU, 10 d’ICV, 10 d’ERC i 4 de SI). D’aquests 86 parlamentaris, només 14, els 10 d’ERC i els 4 de SI, eren obertament independentistes. Pel contrari, hi havien 49 diputats contraris al dret a decidir (28 del PSC, 18 del PP i 3 de C’s), tenint en compte que els 28 representants socialistes estaven a favor de la realització d’una consulta, sempre i quan aquesta fos legal.

Després de les eleccions del passat 25 de novembre, d’una banda hi ha 87 parlamentaris favorables al referèndum d’autodeterminació (50 de CIU, 21 d’ERC, 13 d’ICV i 3 de la CUP), entre els quals hi ha 24 totalment favorables a la ruptura amb l’estat espanyol (els 21 d’ERC i els 3 de la CUP). D’altra banda, hi ha 47 diputats contraris a la consulta (20 del PSC, 18 del PP i 9 de C’s), tenint en compte que els 20 socialistes no serien pas contraris a un referèndum legal i constitucional.

Si hi ha un parlament més favorable al dret a decidir, no entenc perquè tants analistes polítics consideren que la consulta és més complicada de portar a terme.

FELIPE GONZÁLEZ

Jo vaig ser una de les moltes persones que l’any 1982 va contribuir (va ser el primer cop en què vaig exercir el meu dret al vot) en la primera victòria en unes eleccions espanyoles del PSOE, llavors liderat per un jove i il·lusionat Felipe González. Era una època d’esperança, optimisme i eufòria, però molt aviat tots vam baixar del núvol i vam tocar de peus a terra.

En els seus més o menys 13 anys i mig com a president del govern, vam poder assistir al referèndum d’entrada a l’OTAN, quan durant la campanya electoral va dir que en faria sortir Espanya de l’organisme; l’increment de l’atur, malgrat que havia promès 800.000 llocs de treball; la guerra bruta contra ETA, amb el cas GAL al capdavant; un clar distanciament de les polítiques socials i d’esquerres, amb la creació per exemple dels anomenats “contractes escombraries”, o una escassa sensibilitat cap a l’Espanya plural, excepte quan va necessitar, entre 1993 i 1996, l’ajut de Jordi Pujol per governar.

Una vegada retirat de la política, ha reafirmat la seva trajectòria desenfrenada cap a la dreta, potser perquè les seves conferències estan molt ben remunerades i fa ja temps que hauria deixat enrere la seva ideologia obrera. Els últims anys m’han cridat molt l’atenció dues afirmacions seves: la primera la va realitzar al documental “La pelota vasca”, dirigit per Julio Medem, en què deia que el franquisme havia castigat la totalitat de l’estat espanyol i no només Catalunya i Euskadi. La segona va tenir lloc la setmana passada al Periódico de Catalunya, en la qual es mostrava a favor d’un referèndum per a la independència de Catalunya, però amb la participació de la totalitat dels espanyols.

Pel que fa a la primera declaració, estic plenament d’acord en què la dictadura franquista va ser negativa per a tot l’estat espanyol, però al marge de Catalunya i el País Basc, el franquisme va castigar només a la gent d’esquerres (socialistes, comunistes, anarquistes o sindicalistes), mentre que a les dues autonomies històriques de l’estat també ho va fer amb les persones de dretes, com ho demostra, per exemple, l’execució de Manuel Carrasco i Formiguera, líder de la conservadora, dretana i catòlica Unió Democràtica.

Quant a la segona apreciació, jo li recordaria al Sr. González que al referèndum sobre la secessió del Québec només van votar els quebequesos i no la totalitat dels canadencs, o que la consulta pel que fa a la independència d’Escòcia només la realitzaran els escocesos i no el còmput general dels britànics. També se li hauria de dir a l’expresident del govern espanyol que els estatuts de Catalunya, Euskadi, Galícia i la seva Andalusia només els van decidir els habitants d’aquestes autonomies. 

ELS INTEL•LECTUALS I ELS SEUS MANIFESTOS

Un grup de 300 intel·lectuals espanyols, format per artistes i escriptors, ha signat un manifest sobre el que podríem anomenar cas català. Entre d’altres coses demanen un estat federal i un millor finançament per a Catalunya, encara que neguen que existeixi una animadversió contra tot allò que sigui català (potser han oblidat el boicot als productes catalans) i que el país estigui discriminat econòmicament per part de l’estat, per la qual cosa ignoro perquè sol·liciten un concert més just. També han comentat que, en cas de que el poble català decideixi la seva independència, s’hauria de tenir en compte la seva voluntat.

És evident que s’ha produït un important avançament i progrés en el pensament del col·lectiu intel·lectual espanyol, doncs alguns dels seus representants fa només dos anys van signar en contra de l’aprovació de l’Estatut de Catalunya, que estava molt lluny de ser federal, que sembla que ara és el model d’estat pel qual aposten. Un canvi realment ràpid i sorprenent, sobretot pel que fa al nobel Mario Vargas Llosa (foto).

Malgrat tot, no entenc perquè els intel·lectuals tenen aquest impuls i aquesta dèria a fer manifestos sobre diferents aspectes de la societat. Es possible, tenint en compte que alguns tenen propensió a certes pretensions, que creguin que són les persones idònies per dir al poble allò que ha de pensar. Existeixen per exemple manifestos polítics, econòmics i socials de metges, enginyers, químics, esportistes, bombers, policies, electricistes, mecànics o lampistes, entre d’altres ?

REPLANTEJAR-SE LES VAGUES

Les darreres setmanes han tingut lloc diferents vagues quant als treballadors dels transports metropolitans de Barcelona (TMB), tant pel que fa al metro com sobretot als autobusos.

No dubto que les raons que tenen els empleats de TMB per fer vaga siguin justes, però allò que no trobo correcte és que els més perjudicats per les seves accions sigui la part de la població més humil: estudiants, treballadors amb condicions laborals encara pitjors que les seves, aturats que van a fer una entrevista de feina o gent que no pot permetre’s econòmicament cap tipus de transport privat.

La pregunta que tots ens podem fer és com fer unes accions que no perjudiquin al poble i si ho facin als empresaris i polítics corresponents. La resposta és complicada, però potser només caldria una mica d’imaginació.

ES PODRIEN PROHIBIR LES CAMPANYES ELECTORALS ?

Tinc la fortuna de comptar amb una feina, encara que ja m’han abaixat el sou diverses vegades, de no haver estat desnonat de cap llar i de poder arribar a final de mes. Així i tot, quan veig per televisió els actes de la campanya electoral, siguin del partit que siguin, opto per canviar de canal o directament apagar l’aparell, debut al malestar que em provoquen aquests esdeveniments.

Si a mi em passa això, no se que pot arribar a ser per a una persona que ha perdut el treball, que han obligat a marxar de casa seva, que compta amb una feina precària, que treballa a l’economia submergida, que no arriba a final de mes, que ha hagut de tornar a casa dels pares, que ha de demanar ajut a una ONG o vàries d’aquestes circumstàncies a la vegada. M’imagino que el sentiment de ràbia i impotència deu ser immens.

No entenc, amb els gravíssims problemes que té actualment Catalunya, com els diferents partits polítics es poden gastar un munt de diners en propaganda electoral i els seus líders anar amb un somriure perenne per tots els mítings i trobades. Penso honestament, almenys pel que fa en els temps presidits per crisis econòmiques com l’actual, que les campanyes electorals s’haurien de prohibir.

A més a més, que importa el que ens diuen els polítics si després, molt probablement, hauran de fer el que els ordenin Angela Merkel, la Comunitat Europea, el Banc Europeu, els Estats Units, la Xina, el Fons Monetari Internacional, el Banc Mundial, l’Organització Mundial del Comerç, els principals bancs o les diferents multinacionals ?  

PACO IBÁÑEZ I JOAQUÍN SABINA

Coneixia molt poc Paco Ibáñez (foto), però no em va agradar gens una vegada que més o menys va afirmar que mentre a Bòsnia hi havia una guerra, aquí anàvem al futbol. No m’han entusiasmat mai aquesta mena d’intel·lectuals, artistes o progres que critiquen aquest esport, el qual poca culpa té de les desgràcies i tragèdies del món i que fins i tot, mitjançant la seva pràctica, ha tret de la misèria o d’altres perills, com la delinqüència i les drogues, força adolescents de barris humils del món desenvolupat i un gran número de nois de països del Tercer Món.

Pel contrari, si tenia força informació sobre Joaquín Sabina, del qual m’agraden algunes cançons de fa molts anys, com “Princesa” o “Pongamos que hablo de Madrid”, encara que les últimes coses que he escoltat d’ell no són en absolut del meu gust. Havien aspectes d’ell que considerava molt positius, com donar suport a un partit polític minoritari com Izquierda Unida, distanciant-se del famós “Club de la Ceja” que demanava el vot pel socialista José Luis Rodríguez Zapatero; el fet de veure’s obligat a exiliar-se a Londres durant el franquisme o el detall de versionar en català una cançó de Quico Pi de la Serra

Tanmateix, la setmana passada el meu pensament sobre aquests cantautors va canviar radicalment. Mentre Ibáñez va dir que en ell Catalunya tenia un “soldat” amb el qual comptar per la seva llibertat, a part de comentar que el nostre país és humiliat per Espanya i que es tracta d’un lloc on es viu i es deixa viure, aspecte que jo sempre he defensat, Sabina atorgava el seu pintoresc “Himno de España”, al qual ni li veig cap gràcia, a la plataforma política Ciutadans, la mateixa que van idear una sèrie d’intel·lectuals i artistes molt ben situats socialment i que, al mateix temps que reneguen del nacionalisme català, practiquen el més perillós, tancat i exclusiu nacionalisme espanyol.

ELECCIONS DEL 25 N: UNA OPORTUNITAT A LA CUP ?

Manquen només tres diumenges perquè hi tinguin lloc unes històriques eleccions al Parlament de Catalunya, les més importants des de les primeres que es van realitzar arran de la restauració democràtica, quan el 1980 el convergent Jordi Pujol va superar el socialista Joan Raventós amb certa sorpresa. Es tracta d’uns comicis que podrien ser el punt de partida cap a la independència o almenys en direcció a unes estructures d’autogovern molt més àmplies que les actuals. 

Pel que fa als partits majoritaris, aquestes són les circumstàncies actuals:

Convergència i Unió (CIU). Crec que de forma molt injusta, Artur Mas s’ha apropiat el paper protagonista de la manifestació per a la independència del passat 11 de Setembre, que va organitzar l’Assemblea Nacional de Catalunya i a la qual, per cert, no hi va assistir el President. En el programa de la coalició nacionalista no hi surt per enlloc la paraula independència, la qual mai ha pronunciat Mas, el qual tinc molts dubtes que estigués disposat a arribar fins el final en aquesta qüestió. A més, una majoria absoluta podria donar ales a CIU per seguir per la senda de les retallades socials en llocs tan bàsics com la sanitat o l’educació.

Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC). Els socialistes catalans continuen la seva particular “travessa pel desert” i tot sembla indicar que el pròxim 25 de novembre hi haurà una nova ensopegada espectacular del partit que encapçala actualment Pere Navarro, que fins i tot podria perdre la segona plaça en benefici del PP o d’ERC. El PSC, a més de seguir apostant per un federalisme que sembla no entusiasmar pràcticament ningú, té el problema de la seva complicada relació amb el PSOE, fins i tot pel que fa a la militant catalana Carme Chacón. Quant a les polítiques socials, dubto que fossin massa generosos en cas de victòria.

Partit Popular de Catalunya (PPC). Alicia Sánchez Camacho està jugant clarament la carta de la por quant a una possible escissió de Catalunya de l’estat espanyol i ha arribat a parlar de la fi de les pensions o de la no convalidació de títols universitaris. A mi particularment no m’ha agradat mai aquest tipus de tàctica, molt semblant a aquella que tantes vegades han fet servir tant el PSC, mitjançant José Zaragoza, com el PSOE. A més, un hipotètic triomf del PPC podria acabar amb la molt encertada normalització lingüística a les escoles catalanes i molt probablement seria l’origen de fortes retallades socials.

Iniciativa per Catalunya (ICV). Joan Herrera, el nou secretari general d’ICV, és un home que em cau bé i a més me’l crec, a diferència d’allò que em passava amb Joan Saura i sobretot Imma Mayol. Iniciativa és l’únic partit que va a les eleccions del dia 25 amb una clara intenció de lluitar contra les terribles i continuades retallades del govern de CIU, sense oblidar-se de les reivindicacions catalanes d’un major grau d’autogovern. Les úniques coses que em sobren d’ICV són els seu acostament històric a un PSC molt poc esquerranista o aquest món utòpic i de colors en què somnien o ens fan creure que somnien.

Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Com en el cas d’Herrera, em cau força bé Oriol Junqueras, el nou màxim dirigent d’ERC, més en la línia modesta i planera de Joan Puigcercós que no pas en la més intel·lectual i una mica pretensiosa de Josep Lluís Carod Rovira. Dels cinc partits majoritaris de Catalunya, sens dubte el republicà seria el més fiable per emprendre el camí cap a la independència, però hi ha dues coses que m’incomoden d’ERC: en primer lloc, els seus intents d’acostament a CIU i, en segon lloc, el poc que es parla de polítiques socials, quan es tracta d’un partit d’esquerres.

Ciutadans (C’s). Si amb la victòria del PP, la llengua catalana entraria en una conjuntura molt perillosa, aquest fet seria encara més greu amb la possibilitat que C’s comptés amb determinació. Em sorprèn aquesta gent que va en contra del nacionalisme català, però, de forma conscient o insconscient, utilitza el nacionalisme espanyol.     

Per tant, tal com està el panorama, seria bo donar una oportunitat a la Candidatura d’Unitat Popular (CUP). Allà on ja governen, concretament als ajuntaments d’Arenys de Munt, Celrà, Navàs i Viladamat, estan complint les expectatives, fonen independència amb polítiques socials, utilitzen el mètode assembleari i prometen que els seus representants no cobraran més de 1.500 euros al mes.

LA BARBÀRIE ÉS CONDEMNABLE, SIGUI ON SIGUI

Hi ha uns sectors de la societat, sobretot els formats pels progres, als quals els hi encanta, i amb raó, condemnar les atrocitats comeses per les potències occidentals, sobretot quan es tracta dels Estats Units, però en canvi el silenci és el més habitual quan la barbàrie la protagonitza un col·lectiu d’un estat del Tercer Món.  

Amb un gran sentit de la justícia per exemple s’han criticat i condemnat fets com la Guerra de l’Iraq o les condicions lamentables i incivilitzades en què es troben els reus a la presó nord-americana de Guantánamo, però pel contrari poques vegades escolto manifestacions en aquest sentit quan, posem per cas, les dones no tenen cap dret a l’Afganistan governat pels talibans o una nena és lapidada a Somàlia després de ser violada per un adult que només rep una pena de presó.

L’últim capítol el tenim en la bàrbara agressió d’un talibà a una adolescent anomenada Malala (foto) al Pakistan. La raó de l’atac va ser perquè Malala defensava l’educació de les nenes a la zona, cosa que els radicals prohibeixen. Afortunadament, la noia ha sobreviscut a l’agressió després de ser intervinguda quirúrgicament a la ciutat britànica de Birmingham. Tanmateix, malgrat tractar-se d’un fet terrible i vergonyós, a penes he sentit a cap progre realitzar un comentari sobre el tema.