EL MITE DE LA MANIPULACIÓ

Des d’Espanya corre un mite, una llegenda urbana, que diu que actes tan multitudinaris com la manifestació de l’any 2012 i la cadena humana (foto) d’aquest 2013, en tots dos casos corresponents a la Diada Nacional de l’Onze de Setembre, han estat fruit de la manipulació que exerceixen Artur Mas, en particular, i el govern de la Generalitat i els mitjans de comunicació públics catalans, en general. No es tracta només d’informacions que arriben dels sectors més dretans de l’estat, sinó també, en algun cas, dels teòricament progressistes.

És cert que la Generalitat de Catalunya, especialment pel que fa al seu portaveu Francesc Homs, i els mitjans públics com TV3 estan realitzant una enorme tasca per introduir temes com el dret a decidir de Catalunya i d’altres de semblants, però d’aquí a pensar que la població catalana està manipulada hi ha un abisme.

En primer lloc, una gran part dels habitants catalans tenen prou cultura i personalitat com per no deixar-se manipular.

En segon lloc, Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) va demanar a l’Assemblea Nacional de Catalunya (ANC), organitzadora dels dos esdeveniments descrits, que la manifestació del 2012 tractés del finançament i no de la independència, a la qual cosa l’ANC es va negar. Posteriorment, CDC va perdre 12 diputats en les eleccions que van tenir lloc unes setmanes més tard i actualment totes les enquestes vaticinen una victòria d’Esquerra Republicana de Catalunya si ara es portessin a terme uns comicis. Per tant, no fa la sensació que els màxims representants de CDC, que mai han pronunciat la paraula “independència”, tinguin massa força en l’opinió pública catalana. 

10 RAONS PER EXPLICAR EL FRACÀS DE MADRID 2020



La crisi econòmica. Malgrat que sembla que en l’horitzó hi puguin haver brots verds, no hi ha dubte que la crisi econòmica i financera és encara força evident a l’estat espanyol, amb unes tasses d’atur espectaculars, indecents i vergonyoses.

La corrupció. Els casos de corrupció que tenen lloc a Espanya, amb l’afer Luis Bárcenas al capdavant, no representen, evidentment, una imatge massa positiva per al país.

La marca Espanya. En aquests moments, lluny d’oferir glamur, la marca Espanya suggereix atur, corrupció, crisi, endeutament, caos i despreocupació.

El dopatge. A diferencia d’allò que ha succeït en altres països com els Estats Units, França o Itàlia, a Espanya fa la sensació que no es lluita suficientment per destruir la xacra del dopatge, com bé ho demostra la irrisòria i ridícula sentència del cas Port.

Els polítics. A diferència d’un solvent Felip de Borbó, les actuacions a Buenos Aires del president del govern, Mariano Rajoy, que va fer el parlament en castellà, i molt especialment de l’alcaldessa de Madrid, Ana Botella (foto), van ser força deficients.

La prepotència. A diferència del caràcter català, pessimista i autodestructiu, el tarannà espanyol és més aviat tot el contrari: prepotent i desmesuradament optimista. La informació lliurada pel Mundo del Siglo XXI, en què es deia que Madrid tenia gairebé 50 vots assegurats, no va agradar gens al COI.

Una ciutat endeutada. Madrid és en aquests moments la ciutat espanyola més endeutada

Els problemes diplomàtics. Els afers del president bolivià Evo Morales i de Gibraltar, han pogut restar vots arribats de l’Amèrica Llatina i la Commonwealth respectivament.

Les penúries d’algunes federacions. No dóna gens de bona imatge que federacions espanyoles d’esports modestos no tinguin cap més remei, debut a l’escassa liquiditat de què disposen, de fer pagar els viatges als seus esportistes.

L’atractiu de Tòquio. Els rivals, encara que Madrid semblava que no ho tingués en compte, també juguen i, malgrat Fukushima i les seves conseqüències, no hi cap dubte que Tòquio, en particular, i el Japó, en general, ofereixen atractiu, seguretat, serietat i competència. 

NARCÍS SERRA I EL DESTÍ

Narcís Serra acaba de ser imputat pel cas de Catalunya Caixa, debut a la gestió efectuada a l’entitat bancària quan ell en va ser el president.

Serra, militant socialista, va ser elegit el primer alcalde de Barcelona després de la reinstauració de la democràcia a l’estat espanyol. Va ser ell qui va iniciar la carrera per demanar els jocs olímpics de 1992, però, arran de la victòria del PSOE de Felipe González a les eleccions generals espanyoles de 1982, va acceptar la proposta del polític andalús de convertir-se en ministre de Defensa, malgrat que s’havia lliurat de realitzar el servei militar per problemes oculars.

Pel que fa a l’alcaldia de Barcelona, Serra va ser substituït per Pasqual Maragall, el qual va situar l’objectiu dels jocs com a primordial en les seves primeres legislatures. El COI va atorgar l’esdeveniment a la capital catalana, l’organització va suposar un enorme èxit, la Ciutat Comtal, que es va obrir de forma massiva al turisme, es va transformar dràsticament i Maragall es va convertir en un autèntic heroi.

Mentrestant, Serra, que va arribar a ser vicepresident del govern espanyol després de la dimissió d’Alfonso Guerra, va tenir més aviat un paper gris en el món de la política i fins i tot polèmic quan Espanya va decidir, en un període en què el polític català era encara el titular de la cartera de Defensa, prendre part de la primera guerra del Golf, amb l’enviament de soldats de lleva a les proximitats del conflicte bèl·lic.  

Què hagués passat si Serra no hagués acceptat ser ministre i hagués continuat com a alcalde de Barcelona ? Molt probablement seria avui recordat com un dels polítics més emblemàtics de Catalunya i potser mai hagués estat president de Catalunya Caixa. 

250 ALTS CÀRRECS !!!

Quan Artur Mas (foto) va aconseguir vèncer en les eleccions de l’any 2010, el govern que va encapçalar, que llavors comptava amb el suport del PP d’Alicia Sánchez Camacho, va iniciar una sèrie d’espectaculars retallades, algunes d’elles en sectors tan importants i delicats com la sanitat i l’educació. En l’actualitat, segurament perquè ara depèn de l’ERC d’Oriol Junqueras, la tissorada podríem dir que s’ha estancat una mica.

Durant els anys de presidència de Mas, per exemple s’han eliminat quiròfans, s’han allargat les llistes d’espera per a intervencions, s’han deixat de pagar al dia tant a farmàcies com a residències de persones dependents, s’ha augmentat la ràtio d’alumnes per aula, s’han retirat beques de menjador escolars, no s’han substituït mestres quan aquests han estat de baixa o s’han eliminat pagues extres de funcionaris i, si bé és veritat que potser cap infant passa a gana a Catalunya, fonamentalment gràcies a la tasca d’ONG com Càritas o el Banc dels Aliments, és molt probable que hi hagi al país nens i nenes que no disposin de tots els aliments necessaris per portar una dieta adient i que, per tant, podrien trobar-se en situacions de malnutrició.

Malgrat tot això, l’altre dia vaig poder observar que el molt honorable president de la Generalitat de Catalunya va reunir els 250 alts càrrecs de l’administració per parlar del futur de la nostra nació. Fan falta tants directius ? Quantes retallades s’haurien pogut evitar, posem per cas, només amb la meitat d’aquests alts responsables ?