ARTUR MAS EN EL SEU PANTÀ

Segueixo estant convençut que ni el president de la Generalitat, Artur Mas, ni la gran majoria de màxims dirigents de CDC, com evidentment Josep Antoni Duran Lleida i molts dels seus companys d’UDC, volen la independencia de Catalunya, però Mas ha entrat en un pantà i dificilment en sortirà en bones condicions.

Allò que sempre hauria volgut Mas és el concert econòmic que li va negar Mariano Rajoy. Tanmateix, la negativa del president del govern espanyol, unida a l’espectacular manifestació independentista de la pasada Diada Nacional, de la qual molt injustament es va apropiar el president, li van poder fer canviar d’idea.

Penso que Mas, autoproclamat gran líder d’un esdeveniment que ni va idear ni tampoc organitzar, va creure que amb unes eleccions anticipades aconseguiria, o gairebé, la majoria absoluta i d’aquesta manera disposar de quatre anys per moure fitxa. Segurament, cap al final de la legislatura, hagués intentat fer un referèndum, però davant la negativa del govern espanyol, molt probablement s’hagués fet la víctima i hauria pogut argumentar que ell ho havia intentat.

Però les eleccions són capritxoses i CIU va perdre 12 diputats en els comicis del passat 25 de novembre, fins el punt de veure’s obligat a pactar amb ERC, doncs fer-ho amb el PSC i sobretot el PP, que penso que seguirien sent els socis preferits del president en condicions normals, hauria estat una clara traïció al seu electorat. Ara Mas s’ha compromés amb Oriol Junqueras, president d’ERC, a realizar una consulta per al 2014, encara que el líder de CIU ha aconseguit que el seu nou soci hagi acceptat una misteriosa, complexa i estranya hipotètica pròrroga. Com se’n sortirà Mas ?

L’ERO DEL TEATRE LLIURE

El reusenc Lluís Pascual (foto), un dels directors de teatre més prestigiosos de Catalunya i l'actual màxim gestor de l’emblemàtic Teatre Lliure, ha anunciat que el centre realitzarà un ERO el pròxim estiu.

Pascual és un dels membres de la cultura catalana que més s’ha queixat de les retalladles efectuades des de la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya, sector encapçalat per l’exsocialista Ferran Mascarell, un home que ha demostrat sobradament, duran tota la seva trajectòria, que és un amant de totes les formes culturals i en especial del món del teatre.

En una entrevista que fa uns mesos el Periódico de Catalunya li feia a Pascual, aquest afirmava que no es pot retallar en el sector cultural perquè, gràcies a les subvencions públiques, els espectacles són més barats i per tant es troben a l’abast de tothom. Jo li comentaria a Pascual, deixant clar que jo també estic en desacord amb tot tipus de retallades, i entre elles les que afecten a la cultura, que a les obres que ell actualment programa, normalment només hi assisteixen persones d’alt nivel adquistiu, que no tindran cap problema per seguir adquirint entrades. A més a més, si considera que el teatre és tan important pel poble, de tant en tant es podrien organitzar sessions de baix cost, i fins i tot gratuïtes, per a la gent que no es pot permetre preus massa elevats. D’aquesta manera, ell, altres directors i actors i actrius professionals podrien posar el seu granet de sorra per ajudar la societat del país més castigada per la crisi econòmica.

Segons les administracions publiques, s’ha tancat l’aixeta de les subvencions perquè no tenen cap altra solució, cosa amb la qual jo no hi crec perquè amb treball, voluntat i imaginació es poden aconseguir moltes coses. Ara sembla que Pascual, que va criticar fortament les mesures de la Generalitat, prepara un ERO que perjudica treballadors, companyies i afeccionats, prenent una mesura que també es podria evitar amb treball, voluntat i imaginació. Mirar la palla en l’ull aliè i no la biga en el propi.

SEMBLA QUE HO FACIN EXPRESSAMENT. O ÉS AIXÍ ?

Com tots sabem, els governs de CIU a Catalunya i el del PP a Espanya s’han caracteritzat, entre altres coses, per les enormes retallades socials que han portat a terme i per veure’s impotents per aturar la crisi econòmica. Segurament per aquestes raons, necessiten continues “cortines de fum”.

En les passades eleccions catalanes, Artur Mas i CIU van ensopegar de manera espectacular, amb la pèrdua de 12 diputats. No obstant, quan més “tocat” es trobava el president de la Generalitat en funcions, va entrar en escena José Ignacio Wert, ministre d’Educació, Cultura i Esports, i va presentar un esborrany de llei en què la immersió lingüística a les escoles catalanes quedava seriosament amenaçada.

D’aquesta forma tant Mas com la consellera d’Educació Irene Rigau (foto), molt criticada per les retallades al seu departament, han pogut revifar i poder fer-se les víctimes davant  les mesures de Wert. De vegades fa la sensació que aquesta política els hi vagi bé a tots dos partits, CIU i PP, i que ho facin expressament, doncs el victimisme sembla donar vots a Catalunya, com l’anti-catalanisme a l’estat.

ARSENAL DE BARBARITATS

Els últims mesos, sobretot des de que hi va tenir lloc la manifestació independentista de la passada Diada de l’11 de Setembre, algunes declaracions de polítics de l’estat espanyol han estat polèmiques i, en algun cas, autèntiques barbaritats. A continuació, sense ser literals, però amb el missatge ben clar, exposo algunes d’elles:

- Espanya ja existia fa 300 anys (Esperanza Aguirre – PP).

- El pacte CIU – ERC és un xantatge inacceptable (José María Aznar – PP).

- No puc obligar el meu fill a elegir entre Catalunya i Espanya (Carme Chacón – PSC).

- S’hauria d’anul·lar l’autonomia de Catalunya (Rosa Díez – UPD).

- Aniré a la manifestació de la Diada perquè ja no és independentista (Josep Antoni Duran Lleida – CIU).

- Si Catalunya s’independitza, ens haurien de retornar els immigrants extremenys, els qual es troben refugiats (Guillermo Fernández Vara – PSOE).

- Els nacionalismes són com el marxisme i el nazisme (José Manuel García Margallo – PP).

- Per on estava Ester Quintana, cap mosso va llançar una bola de goma (Felip Puig – CIU).

- Artur Mas ens vol fer elegir entre el pare i la mare (Albert Rivera – C’s).

- Si Catalunya s’independitza, els catalans no tindran pensions, no convalidaran els seus títols universitaris i hauran de catalanitzar els cognoms que siguin castellans (Alicia Sánchez Camacho – PP).

- L’exèrcit hauria d’ocupar Catalunya, anul·lar la Generalitat i que un general de brigada es fes càrrec dels Mossos d’Esquadra (Alejo Vidal Quadras – PP).

- Irene Rigau és una analfabeta (Alejo Vidal Quadras – PP).

- La persecució nazi i la de nens castellans a Catalunya és la mateixa (Francisco Vázquez – PSOE).

- Vull espanyolitzar els alumnes catalans (José Ignacio Wert – PP).

- Em sento com un toro brau: quan estic ferit em defenso millor (José Ignacio Wert – PP).

Hi ha una dita que afirma que tothom té el que es mereix, però penso que nosaltres no ens mereixem això.

A la foto, José Ignacio Wert.

TONI ALBÀ NO VA ESTAR GENS ENCERTAT, PERÒ...

La passada setmana, l’actor, clown, mim i imitador vilanovenc Toni Albà (foto), amb una trajectòria artística prolífica i de gran èxit, encara que molts el coneixen bàsicament per la seva imitació del Rei d’Espanya al programa de TV3 “Polònia”, va està molt desencertat quan va animar, via twitter, a no anar al Teatre Lliure de Gràcia a presenciar l’obra interpretada per l’actiu madrilenya Carmen Machi.

No estic gens d’acord en barrejar les facetes artístiques i ideològiques de les persones. Recordo que quan es va celebrar el centenari del naixement del geni empordanès Salvador Dalí, molta gent va declarar que era millor no portar-lo a terme per les idees franquistes del pintor de Figueres, quan l’homenatge era dedicat al Dalí artista i no al Dalí ideòleg.

Machi va fer ús de la seva llibertat d’expressió i va signar, juntament amb altres 299 intel·lectuals espanyols, un manifest en què es demanava un estat federal espanyol amb la inclusió de Catalunya. És cert que els signataris no eren partidaris de la independència catalana, però tal com està Espanya actualment, el fet de parlar d’un règim federal fins i tot convertia l’escrit en un text no excessivament negatiu per als interessos catalans.

A mi particularment no em va agradar l’anomenat Manifest dels 300 perquè no crec que els intel·lectuals i artistes espanyols siguin les persones més adients per parlar del tema català i perquè mai han presentat un escrit conjunt criticant, per exemple, el boicot als productes catalans, els constants atacs del PP i alguna premsa madrilenya a tot allò que sigui català o els intents del ministre Juan Ignacio Wert de liquidar la normalització lingüística a les escoles catalanes, exemple d’èxit de cohesió social al país. Malgrat tot això, insisteixo, Albà no va estar gens encertat amb allò que va dir. Tanmateix, l’artista català es va disculpar posteriorment, fet que no ha servit perquè l’actor hagi seguit rebent dures crítiques.

Per cert, les actuacions de Machi al Lliure han coincidit amb les últimes polèmiques del ministre Wert amb la llengua catalana. Penso que l’actriu ha perdut una oportunitat d’or per criticar l’esborrany presentat pel titular espanyol d’Educació, Cultura i Esports, sobretot perquè en una entrevista que li realitzava el Periódico de Catalunya el passat 2 de desembre, en el suplement Quadern de Diumenge, Machi es declarava favorable al fet que Catalunya lluités per la seva llengua.

FELIP PUIG NO DEVIA CÓRRER DAVANT ELS GRISOS

Quan ara Artur Mas formi un nou govern, el qual haurà de gestionar amb minoria, particularment m’agradaria que com a mínim realitzés tres canvis de consellers, concretament als departaments d’Educació, Sanitat i Interior, ocupats actualment per Irene Rigau, Boi Ruiz i Felip Puig (foto).

Puig, un dels homes forts de CDC ja des dels temps de Jordi Pujol, està realitzant una tasca lamentable com a conseller d’Interior, sobretot pel que fa a la gestió dels Mossos d’Esquadra, sense oblidar altres circumstàncies com els desgraciats incendis del passat estiu a l’Alt Empordà. En només dos anys de govern, han estat tristament cèlebres vàries càrregues de la policia catalana, com el desallotjament dels indignats de la plaça de Catalunya o els successos haguts a la passada vaga general del 14 de novembre, on un menor va ser violentment agredit a Tarragona o on una noia va rebre, suposadament, l’impacte a l’ull d’una bola de goma llançada per un mosso, al passeig de Gràcia de Barcelona. Pel que fa a aquest darrer afer, les explicacions, negacions i contradiccions de Puig han estat increïbles.

Una vegada, Miquel Iceta, una persona per la qual no simpatitzo políticament parlant i a qui considero un dels grans culpables, juntament amb José Montilla, Carme Chacón i José Zaragoza, de la debacle del PSC, va comentar més o menys que els convergents eren uns “pijos” que mai havien corregut davant els grisos durant el franquisme i la transició. En aquest aspecte estic d’acord amb Iceta i segurament Puig era un d’aquests que mai es va veure involucrat en un enfrontament amb la terrible policia espanyola de l’època.

PER QUÈ ESTAN SATISFETS PSC I PP ?

Una de les coses que més em van sorprendre de les passades eleccions catalanes del 25 de novembre va ser la satisfacció dels militants del PSC i el PP, en aquest últim cas pràcticament en estat d’eufòria. Es va repetir una vegada més allò que en uns comicis “tothom guanya”.

Quant als socialistes catalans, van patir els pitjors resultats de la seva història, van baixar vuit escons en consideració a les eleccions de l’any 2010, que ja van ser molt dolentes per als seus interessos, i van atorgar el segon lloc a ERC, per primer cop des de la restauració de la democràcia.

Pel que fa als populars, si bé és veritat que van aconseguir els millors resultats de sempre, també ho és que van acabar en quarta posició. Recordo que el Real Madrid de Manuel Pellegrini va sumar 96 punts a la Lliga 2009/2010, aleshores un rècord en la història de l’entitat blanca, però el seu equip va acabar segon darrere el Barça de Pep Guardiola. El xilè no va continuar a la banqueta del Santiago Bernabéu.

A la foto, els líders del PP i PSC, respectivament Alicia Sánchez Camacho i Pere Navarro, franquegen el president de la Generalitat, Artur Mas.

PER QUÈ HA ENSOPEGAT ARTUR MAS ?

Per apropiar-se la manifestació de la Diada. En principi, Artur Mas era partidari d’una manifestació per demanar un nou concert econòmic, però l’ANC, organitzadora de la marxa de l’11 de Setembre, va dir clarament que l’acte seria per demanar la independència. Malgrat que el president ni tan sols va anar a la multitudinària manifestació, després es va voler apropiar del seu gran i espectacular èxit.

Per no pronunciar mai la paraula “independència”. “Estat propi”, “dret a decidir”, “interdependència”... Aquestes són algunes de les paraules que va pronunciar Mas durant la campanya electoral, però mai va deixar anar el mot “independència”, aspecte que va aixecar recels sobre si seria capaç o no d’arribar fins el final.

Per les retallades socials. Sens dubte han estat una causa clau en l’enfonsament convergent. Les continuades retallades del govern català, fins i tot moltes d’elles realitzades abans de l’arribada del PP al ganivet espanyol, han estat severes en departaments tan sensibles com Educació i Sanitat, mitjançant els consellers Irene Rigau i Boi Ruiz respectivament.

Perquè són millors els originals que la còpia. Si CIU pràcticament es definia com a independentista, moltes persones haurien pensat que era millor votar ERC o la CUP, amb un missatge més clar i força menys ambigu sobre el tema nacional català.

Pel paper messiànic de Mas. El president no només s’ha apropiat de la manifestació de l’11 S, sinó que a més s’ha erigit com una espècie de messies que portaria la nació catalana a l’”ïtaca”, tal  com es podia veure en el cartell electoral de CIU. 

Per Duran i Lleida. Mentre Mas i altres polítics convergents demanaven el vot sobiranista, el líder d’Unió, Josep Antoni Duran i Lleida, recelava del discurs oficial i comentava que, en cas de ruptura amb Espanya, Catalunya quedaria fora d’Europa. La compenetració entre els dos partits de CIU no ha estat la més adequada.

Per l’alta participació. En aquests comicis del passat 25 de novembre, hi ha hagut rècord de participació en unes eleccions catalanes. Gent que acostumava a no votar, d’una banda persones que no s’hi sentien identificades i d’altra banda molts joves que preferien abstenir-se, aquest cop han exercit el seu dret al vot. Del primer cas s’ha beneficiat C’s i del segon ERC i la CUP.

Per la radicalització de la campanya. Aquestes eleccions han estat pràcticament com un referèndum previ a la independència. Això ha provocat que el vot es radicalitzés cap a les forces més favorables a la escissió de Catalunya de l’estat espanyol, com en son exemple ERC i CUP, i cap a les més contraries, com són els casos del PP i C’s. Pel contrari, els dos partits tradicionalment més moderats i centrats, CIU i PSC, són els que més escons i vots han perdut.

Per l’ombra de la corrupció. Els presumptes casos de corrupció del Palau, Pretòria i ITV han pogut passar factura a CIU, com també, encara que crec que no amb massa intensitat, les poc fiables afirmacions del diari El Mundo del Siglo XXI, on es notificaven comptes suïssos de Mas i l’expresident Jordi Pujol.

Per l’oportunisme del president. Avançar unes eleccions dos anys abans que finalitzi la legislatura, intentant aprofitar l’ona sobiranista, sembla realment molt oportunista.