FEM UNA CIMERA ?

Ha arribat un moment en què, quan penso que no hi ha la intenció d’arreglar o aclarir alguns temes, es formen comissions o cimeres.

Pel que fa a les cimeres, normalment aquestes tenen lloc a ciutats atractives, algunes vegades en països exòtics, que tenen una gran oferta de restaurants i hotels de luxe. Encara no he tingut mai notícia que hi hagin trobades d’aquest tipus en ciutats fosques i decadents, per exemple amb un passat industrial.

La passada setmana es va celebrar a Rio de Janeiro (foto), una de les ciutats més turístiques del planeta, una nova cimera sobre el clima (ja n’he perdut el compte de les que s’han realitzat els darrers anys), a la qual fins i tot hi va anar el president del govern espanyol Mariano Rajoy, el mateix que fa uns anys va dir que un cosí seu li havia comentat que el “canvi climàtic” no era un tema primordial. Tal com havia succeït en les trobades anteriors, la de Rio va ser de nou una gran decepció i a penes es va arribar a cap acord important. Això si, m’imagino que els empresaris de restaurants, hotels i altres complexes turístics de la gran urbs brasilera n’hauran quedat encantats.

El que menys entenc de tot això és com cada vegada que es reuneixen els diferents dirigents per parlar de clima, els mitjans de comunicació i els grups ecologistes encara semblen albergar alguna esperança de que de la trobada en sortirà quelcom de positiu.

LA IMPORTÀNCIA DE DIVERSIFICAR L’ECONOMIA

L’espanya franquista, en un període en què la conjuntura econòmica era positiva en la totalitat del món occidental, va viure durant la dècada dels 60 un important progrés que va deixar una mica enrera els anys de fam, misèria, pobresa i penúries que van caracteritzar la postguerra. Tanmateix, l’estat espanyol, deixant de banda la importància de la indústria en zones com Catalunya o el País Basc, va focalitzar la seva riquesa essencialment en dos sectors: el turisme i la construcció (foto).

Quatre dècades més tard, Espanya va tornar a transitar per una època d’avançament econòmic, potser bastant fictici, i de nou gràcies especialment als sectors turístic i sobretot el de la construcció, amb una bombolla gegant que ha acabat esclatant de forma espectacular i fulminant.

Si realitzem un repàs dels països que més i millor han evolucionat econòmicament al món arran de la finalització de la Segona Guerra Mundial, com són els casos d’Alemanya, els Estats Units o el Japó, podem observar com, en primer lloc, la diversificació dels sectors productius ha estat fonamental, mentre, en segon lloc, aspectes com les noves tecnologies, essencialment la informàtica, o l’estudi científic han estat claus per als seus desenvolupaments. S’afirma moltes vegades que una de les causes de la crisi de l’antiga Unió Soviètica, i la seva posterior desaparició, va ser pel fet que el gegant no va saber agafar el tren de les tecnologies més avançades.

Tanmateix, sembla que a l’estat espanyol, en general, i a Catalunya, en particular, el sector informàtic continua en una conjuntura escassament desenvolupada, mentre es segueixen reduint les aportacions econòmiques a la investigació científica. És a dir, amb la construcció passant per un moment molt crític, es torna a estar pendent del número de turistes que arribin aquest estiu al país per poder pal·liar una mica la crisi econòmica.         

LA CULPA NO ÉS DE MERKEL

La greu crisi econòmica que esta patint Espanya, que acaba de rebre un rescat financer, està provocant certa germanofòbia i un important ressentiment cap a la cancellera alemanya, Angela Merkel.   

És cert que la política alemanya està entossudida en el tema de l’austeritat i la dràstica reducció del dèficit, sense obrir, encara que sigui una petita escletxa, una treva que permeti el creixement als països més empobrits de la zona Euro, com són els casos d’Espanya, Grècia, Irlanda, Itàlia i Portugal. Tanmateix, els problemes i les dificultats per les que passen Espanya i aquests altres estats no són per culpa de Merkel.

La líder democristiana, per exemple, no ha construït a Espanya aeroports sense avions, línies d’AVE sense passatgers o obres faraòniques com la Ciutat de les Arts de València o el Fòrum de les Cultures de Barcelona. Tampoc la política alemanya és la causant de la corrupció política espanyola, amb Andalusia i la Comunitat Valenciana al capdavant, o de la mala gestió, probablement en alguns casos delictiva, d’alguns banquers de l’estat. 

FOMENTAR L’EMPRESA PRIVADA ?

Convergència i Unió, una vegada va recuperar el govern de la Generalitat de Catalunya, es va convertir en l’associació política que més es va distingir en aquest nou “esport” de la retallada i fins i tot les tissorades van iniciar-se molt abans que el Partit Popular arribés al poder del govern espanyol.

Moltes de les referides retallades, que fins el moment ha efectuat el govern presidit per Artur Mas, han anat dirigides a dos sectors tan bàsics com són la Sanitat i l’Educació, amb el protagonisme dels dos pertinents consellers, Boi Ruiz (foto) i Irene Rigau respectivament.

És evident que les persones que compten amb pocs recursos, hauran de seguir confiant en la sanitat i en l’educació de caràcter públic, encara que les llistes d’espera s’eternitzin o l’ensenyament sigui cada cop més deficitari en tots els sentits. Tanmateix, les famílies que compten amb més possibilitats econòmiques podrien optar per una mútua i un centre escolar de tipus privat.

Per tant, aquest “art” de la tissorada sembla que pot beneficiar en mitjà i llarg termini, si no està succeint ja, a l’empresa privada. Quin tant per cent hi ha d’intencionalitat ?

LES LÍNIES VERMELLES

Tinc un gran respecte per a la majoria d’immigrants, sobretot pel que fa a les dones, perquè ha de ser molt complicat abandonar la teva terra i la teva família, sigui per raons econòmiques o polítiques. Espanya va ser, durant bona part del segle XX, un país d’emigrants, tant per causes econòmiques, amb una gran afluència de persones cap a països com Alemanya, França o Suïssa, quant a aspectes polítics, pel fet que molta gent, entre els quals es trobaven molts catalans, van haver de fugir de les represàlies del franquisme.

Ara bé, tampoc la immigració, com fan veure repetidament els membres d’Iniciativa, encara que alguns viuen molt allunyats dels barris on hi ha un important número d’immigrants, és un món perfecte i meravellós, doncs també comporta una sèrie de problemàtiques i dificultats, malgrat que paraules com interculturalitat, diversitat i mestissatge siguin molt maques i sonin tan bé.

Però, si bé és veritat que els problemes existeixen i no podem tenir aquest vici tan propi dels nostres temps com és el de ser políticament correcte, hi ha línies vermelles que no es poden traspassar i les quals només haurien de trepitjar personatges com per exemple Joan Anglada, el líder de la feixista i racista Plataforma per Catalunya. Malgrat tot, alguns polítics teòricament demòcrates, entre els quals fins i tot s’hi troba l’aparentment seriós Josep Antoni Duran Lleida, el líder d’Unió Democràtica, s’han vist més d’una vegada temptats d’entrar en aquest perillós terreny.

El polític català que més envaeix aquestes línies vermelles és, i amb certa diferència sobre els altres, l’alcalde popular de Badalona Xavier García Albiol (foto), al qual sembla ser que han votat de forma massiva les persones que precisament van immigrar fa ara uns 50 anys a Catalunya. L’última “ocurrència” de l’equip de govern municipal badaloní ha estat notificar a una persona de tres anys que arregli els seus papers. Doncs l’infant és un nen d’origen rus, adoptat per una família catalana, i que compta amb passaport espanyol des de l’estiu de l’any 2010. El grup de García Albiol no només ha demostrat una vegada més els seus tics xenòfobs, sinó que ha fet aquesta vegada un ridícul espantós.   

EL LIDERATGE DE RAJOY

Després d’haver viscut la segona legislatura de José Luis Rodríguez Zapatero, sincerament pensava que el pitjor ja ho havíem vist i patit, però el seu successor com a cap del govern espanyol, Mariano Rajoy, només ha necessitat uns mesos per superar-ho.

Rajoy i el seu partit van passar-se tota l’oposició atacant de forma desmesurada el govern de Zapatero, utilitzant també tota la seva força mediàtica, que no és poca. Ara, una vegada en el poder, no sembla haver trobat les solucions adequades per frenar la crisi econòmica i ha deixat de complir un munt de promeses electorals, i això que era difícil perquè el polític gallec a penes es va mullar durant la campanya.

Però el pitjor de Rajoy, a qui d’altra banda considero un dels components del Partit Popular més sensats, moderats i equilibrats, és que no acostuma a donar la cara i només cal recordar aquell dia que, en una jornada molt crítica per a l’estat espanyol, va sortir corrents del senat sense efectuar cap explicació al munt de periodistes que l’esperaven.

Dissabte passat, Espanya va acceptar el rescat financer, però va ser el ministre d’economia, Luis de Guindos, i no el president del govern, qui va donar explicacions al poble espanyol. Mentrestant, Rajoy viatjava a Polònia per donar suport a un dels pocs col·lectius que ha funcionat al país els darrers anys: la selecció de futbol.

QUE DEIXIN D’UNA VEGADA PER TOTES EL CATALÀ EN PAU

Una noves sentències d’un tribunal han dictaminat que les famílies que vulguin que els seus fills i filles tinguin el castellà com a llengua vehicular a les escoles catalanes, una minoria pràcticament inapreciable, puguin fer-ho, mentre que l’idioma preferent de l’Ajuntament de Barcelona no ha de ser únicament el català. Es tracta de dos capítols més de sentències que no beneficien els interessos del nostre país.

Intentaré, encara que em sigui molt complicat, posar-me a la pell d’un ciutadà espanyol de característiques conservadores, jacobines, centralistes i nacionalistes (espanyoles evidentment). Podria arribar a entendre que reivindicacions catalanes com la del concert econòmic, la hisenda pròpia o l’oficialitat de les seleccions esportives catalanes podrien ser molt perjudicials (imaginem-nos equips espanyols sense homes com Gerard Piqué, Carles Puyol, Sergio Busquets, Xavi Hernández, Cesc Fàbregas, Juan Carlos Navarro, Pau Gasol, Marc Gasol...). Però... Per què la llengua ?

D’una banda, el castellà, tercera llengua més usada al món, és un idioma que parlen uns 400 milions de persones arreu del món. A més de l’estat espanyol, s’utilitza en països tan importants i poblats com Argentina, Colòmbia, Mèxic, Perú, Veneçuela o Xile, mentre l’idioma cada cop té més força als Estats Units, en estats com Califòrnia, Florida, Nova York o Texas, entre d’altres. A més, al món hi ha instal·lats nombrosos instituts Cervantes, que fan que la llengua sigui estudiada arreu del planeta.

D’altra banda, el català és una llengua molt minoritària, que, al tot estirar, poden arribar a parlar uns 10 milions de persones, dividits entre Catalunya, País Valencià, amb excepció de les terres de l’oest que són de caràcter manxec; Balears, la Franja de Ponent, el Rosselló, on he de reconèixer que els darrers anys he vist un increment del seu ús; Andorra o alguns avis o àvies de l’Alguer, a l’illa de Sardenya.

Per tant, de què tenen por ?

UNA JUSTÍCIA QUE COSTA D’ENTENDRE

Les presons catalanes i espanyoles estan plenes de delinqüents que, si bé és veritat que han comès algun delicte i molt probablement han rebut condemnes ajustades a la Llei, els seus actes punitius poden ser recordats com anècdotes pel que fa al còmput general de la societat.   

També s’està intentant des de diferents àmbits, i no em sembla del tot malament, realitzar canvis en el codi penal perquè els petits delinqüents urbans multi-reincidents, així com els representants de grups anti-sistema que utilitzen la violència, puguin anar a la presó.

Tanmateix, des de fa ja força temps podem observar com Fèlix Millet (foto), malgrat que hi ha proves claríssimes sobre el saqueig del Palau de la Música Catalana, institució que presidia, i que ell mateix ha reconegut, continua lliure, així com també el seu “col·lega” Jordi Montull. Es podrien igualment citar altres “il·lustres” noms com els de Francisco Camps, Ricardo Costa, Carlos Dívar, Iñaki Urdangarín o Jaume Matas.

La justícia espanyola s’assembla cada vegada més a la nord-americana ? És a dir, la diferència entre ser condemnat o no depèn del compte corrent de cada un ?