No he fet mai un recompte per saber a quin grup polític he votat més vegades, però probablement en sigui el PSC. Per aquest motiu, sento tristesa per la situació actual del partit, que acaba de posicionar-se en contra (almenys podria haver-ho fet en blanc o abstenir-se) del dret a decidir de Catalunya, amb l’excepció de cinc diputats que van trencar la disciplina de la formació.
Estarem tots d’acord en què el PSC no ha estat mai un bloc independentista, fins i tot no se la pot considerar una agrupació nacionalista, però durant els primers anys de la restauració de la democràcia a Espanya, els diferents líders socialistes catalans, que llavors no formaven un grup unitari amb el PSOE a les Corts espanyoles, eren uns fervents defensors de tot allò relacionat amb Catalunya i els seus símbols d’identitat.
Crec que és molt lícit que el PSC no vulgui la independència de Catalunya, però considero que si hauria d’estar a favor de què els catalans poguessin decidir democràticament el seu futur, sigui o no legal en aquests moments, senzillament perquè tot poble, i així ho estableix per exemple un dels articles de l’ONU, hauria de ser lliure per decidir el seu futur. Si una vegada establerta la consulta, el PSC decidís fer campanya a favor de continuar amb Espanya, tindria tot el dret moral a fer-ho, però penso que no hauria d'impedir que es realitzi un referèndum.
Malauradament, les coses van començar a canviar al PSC quan persones com José Montilla (foto), expresident de la Generalitat; Carme Chacón, Miquel Iceta o José Zaragoza, tots representants de la comarca del Baix Llobregat, es van fer amb el poder de la formació, arran de provocar la sortida, de forma no massa correcta segons el meu parer, d’un mite com Pasqual Maragall.
No hay comentarios:
Publicar un comentario