OBSESSIÓ PELS PIRINEUS



Catalunya té set milions d’habitants i la majoria d’ells viuen a la zona litoral o prelitoral, especialment a Barcelona i la seva àrea metropolitana. Pel contrari, les comarques pirinenques són les menys poblades del nostre país.

No obstant, els homes del temps de TV3, amb el popular Tomàs Molina (foto) al capdavant, semblen estar obsessionats amb els Pirineus, fins el punt que moltes vegades compten amb força més protagonisme que comarques densament poblades com Barcelonès, Maresme, Baix Llobregat, Vallès Occidental o Vallès Oriental, entre d’altres. Així mateix, rarament ens deixen d’ensenyar dia rere dia la camera instal·lada a l’estació hivernal de Baqueira Beret, on probablement hi habiten més ossos i isards que no pas persones.

És cert que la meteorologia d’una zona costera, excepte quan hi té lloc una llevantada, es força monòtona i avorrida, mentre que, en canvi, la climatologia a les àrees muntanyenques és canviant i fascinant. Tanmateix, a TV3 haurien de recordar que representen una televisió pública i que la informació preval per sobre de l’espectacle. 

LA MAJORIA SILENCIOSA D’ESPANYA



Recordo que durant els últims anys del franquisme i els de la transició cap a la democràcia, molts intel·lectuals espanyols donaven suport a la cultura i llengua catalanes i al fet que Catalunya pogués aprovar un estatut. Evidentment, hi havia aleshores un objectiu comú com era el de derrotar una dictadura que pràcticament portava quatre dècades instal·lada en el poder.

Tanmateix, com a vegades comenta l’admirat Josep Maria Espinàs, on es troben ara els intel·lectuals espanyols ?  Amb excepció d’algunes persones com el showman El Gran Wyoming o els cantants Ramoncín i Miguel Bosé, a penes he escoltat o llegit cap declaració pel que fa a allò que podríem anomenar la problemàtica catalana. No he sentit gairebé cap intel·lectual de l’estat que hagi, per exemple, criticat el veredicte del Tribunal Constitucional contra el nou Estatut de Catalunya, la persecució del ministre Juan Ignació Wert enfront la normalització lingüística a les escoles catalanes o la impossibilitat de poder efectuar una consulta plenament democràtica de tipus sobiranista.

No obstant, més trist és encara que un artista català tan cèlebre com Joan Manuel Serrat (foto) no s’hagi pronunciat en cap moment, quan tres cantants que han realitzat el gruix de la seva carrera en llengua castellana, com són els casos de Paco Ibáñez, Dyango i Peret, si que han sortit en defensa de la conjuntura que viu actualment el nostre país. 

ESTÈTICA SI, PERÒ FUNCIONALITAT TAMBÉ

Des de l’adveniment dels Jocs Olímpics, Barcelona s’ha omplert d’edificis emblemàtics, molts d’ells caracteritzats per un disseny avantguardista i espectacular, com poden ser-ne exemple l’edifici del Fòrum de les Cultures, la Torre de Collserola, la construcció de Nouvel al costat de la plaça de les Glòries, els mercats de la Barceloneta i de Santa Caterina, l’hotel Vela o les Torres de la Vila Olímpica.

Estic a favor que l’estètica dels edificis sigui bonica i atractiva, entre d’altres coses perquè embelleix la nostra ciutat i significa un plus més per reforçar el sector turístic, però a més de la bellesa de les construccions, són d’igual o de més importància la seva funcionalitat, la resistència a factors externs com la pluja i l’accessibilitat econòmica, sobretot en períodes de crisi com l’actual.

Mentre tot el que es va muntar per portar a terme el controvertit Fòrum de les Cultures, l’any 2004, sembla que es troba molt desaprofitat, malgrat la realització d’esdeveniments com el festival Primavera Sound, i que el Parc del Poblenou, construït, com la Torre de Collserola, per Norman Foster, exigeix un complicat manteniment, l’últim capítol l’hem viscut amb els Nous Encants, caracteritzats per una teulada espectacular (foto), però que no va resistir els darrers aiguats que va patir la ciutat de Barcelona, com tampoc ho va fer l’estadi Olímpic en la seva inauguració el 1989. 

HAPPY HOUR AL CONGRÉS

Aquests darrers dies hem descobert que al bar del Congrés dels Diputats servien cubates a 3 euros, quan a qualsevol establiment normal del carrer poden costar perfectament més del doble. Sembla ser que la resta de l’import la pagàvem els retallats ciutadans amb els nostres impostos.

Tenint en compte el preu a què van les begudes alcohòliques al Congrés, algú podria dir que no haurien d’estranyar aquelles migdiades que realitzaven alguns diputats o les barbaritats que alguns cops deixen anar, però no sembla que hi hagi cap tipus de prova al respecte.

El més trist, però, és que mentre els polítics “gaudien” d’aquest happy hour perpetu, es criticaven, es reprimien i es dictaven lleis en contra dels anomenats “botellones” organitzats per joves espanyols sense recursos.    

M’AGRADARIA VIURE EN UN PAÍS PETIT QUE NO PINTÉS RES

El passat dissabte, en el marc de les jornades que el Cercle d’Economia va celebrar a Sitges, el president del govern Mariano Rajoy (foto) va comentar, en referència a la possible independència de Catalunya, que els països petits no pinten res.

En primer lloc, m’agradaria preguntar-li al Sr. Rajoy que pinta en aquests moments Espanya, doncs el seu govern està seguint les directrius que li dicten des d’Alemanya, el Banc Central Europeu, el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial.

En segon lloc, seria molt positiu viure en un país petit, encara que aquest no pintés res, si tenim en compte l’alt nivell de vida que tenen estats europeus de poc tamany, o de pocs habitants, com Àustria, Bèlgica, Dinamarca, Finlàndia, Holanda, Islàndia, Noruega, Suècia i Suïssa, sense oblidar països minúsculs independents del nostre continent com Andorra, Liechtenstein, Luxemburg, Mònaco i San Marino. 

EL PP SEGUEIX SENSE CONDEMNAR EL FRANQUISME

La banda terrorista ETA ha fet molt de mal i ha realitzat atemptats que han causat força víctimes mortals innocents, com les que van tenir lloc als grans magatzems Hipercor de Barcelona o a la caserna de la Guàrdia Civil de Vic, sense oblidar, per exemple, el covard assassinat de José Luis Blanco, regidor del PP del municipi basc d’Ermua.

Tenint en compte, doncs, la terrible barbàrie d’ETA, encara pitjor va ser la protagonitzada pel franquisme, que va fer un cop d’estat contra el govern democràtic de la Segona República, el qual va desembocar en una cruenta guerra civil que va causar milers de morts de tots dos bàndols, i, ja durant la llarga dictadura de 40 anys, va decretar penes capitals, empresonaments polítics, judicis sumaríssims, exilis, repressions, injustícies, tortures, manca de llibertats bàsiques i absència de drets diversos.

D’una banda, Herri Batasuna i els partits subsegüents inspirats en la seva ideologia han tingut prohibida moltes vegades la presentació a eleccions diverses per no condemnar els atemptats, segrestos i assassinats d’ETA.

D’altra banda, i malgrat no haver condemnat mai el franquisme (l’última vegada que va tenir l’oportunitat de fer-ho va ser la passada setmana a les Corts), el PP ha pogut presentar-se a tots els comicis sense cap tipus de problemes.

Però això no és tot, doncs els últims temps hem pogut comprovar tics franquistes dels actuals membres del PP o del seu entorn més pròxim, com són el cas del jutge Baltasar Garzón, les traves a la investigació de la memòria històrica, la reforma de l’infame Valle de los Caidos o les condecoracions de María Llanos de Luna (foto), delegada del govern central a Catalunya, a membres de la División Azul, la qual va col·laborar estretament amb el nazisme d’Adolf Hitler. 

EL LAPAO

Sense que ho sabéssim, els catalans parlàvem un munt de llengües malgrat no haver-les mai estudiat. Primer va ser el valencià, més tard el balear i ara li ha tocat el torn al lapao.

Potser, en aquests casos, seria bo recordar una mica la història: era l’Edat Medieval i, després que els musulmans ocupessin la quasi totalitat de la península Ibèrica, es va iniciar una llarga reconquista cristiana des de les muntanyes del nord peninsular, com els Pics d’Europa o els Pirineus. D’una banda, pel que fa a l’oest, partint d’Astúries, la reconquista va arribar a zones com Lleó, Castella la Vella, la Manxa, Extremadura o Andalusia. Per aquest motiu, en aquestes autonomies es parla la llengua castellana.

D’altra banda, des dels Pirineus, van iniciar-se les reconquistes navarresa, aragonesa i catalana. La primera va estar molt relacionada amb Castella i podríem dir que es va aturar al pas del riu Ebre, mentre l’aragonesa i la catalana, després de realitzar les primeres ocupacions, es van unir per matrimoni. La Corona Catalano – Aragonesa va conquistar les illes balears, que van ser colonitzades per immigrants catalans, sobretot procedents de l’Empordà, i les terres valencianes, amb colons catalans a les zones més properes a la costa i pobladors aragonesos en les comarques interiors. Per aquesta raó, a les Balears i en moltes zones del País Valencià es parla català.

Pel que fa a la Franja de Ponent, que en aquesta petita zona hi hagi persones que parlen el català és normal, com ho és també que ho facin els habitants de l’extrem sud de França, doncs les fronteres acostumen a ser arbitràries, de vegades artificials o per tractats que es van signar fa segles. Malgrat tot, ara el PP aragonès, amb el suport del Partit Regionalista, ha aprovat que el català que es parla a l’est de la comunitat no és català, sinó lapao.

El lapao no és pas l’idioma oficial de Lapònia, sinó unes sigles que volen dir llengua autonòmica pròpia de l’Aragó oriental. No hi ha dubte que aquesta mesura, que fins i tot ha criticat el PSOE d’Aragó, a part de ridícula, delirant i increïble, es una forma més d’anar contra tot allò que tingui alguna cosa a veure amb Catalunya, una de les grans obsessions de bona part del PP.

S’imagina algú que un estat de l’Amèrica Llatina, posem per cas la Veneçuela de Nicolás Maduro o la Cuba dels Castro, decidís que la llengua que es parla al seu país no és el castellà, sinó el veneçolà o el cubà ?  El PP, la Reial Acadèmia de la Llengua, l’Institut Cervantes i tota la premsa madrilenya dretana, i la que no és tan de dretes, armarien una cosa semblant a la Tercera Guerra Mundial.