ON ESTÀ L’AUSTERITAT AL GOVERN CATALÀ ?

Les retallades efectuades pel govern de la Generalitat de Catalunya, presidit per Artur Mas, han estat innumerables, les quals semblen haver-se paralitzat una mica gràcies al fet que Oriol Junqueras, màxim mandatari d’ERC i principal suport de CIU al Parlament, ha aconseguit aturar-ne alguna. Malgrat les tissorades, moltes d’elles en llocs tan sensibles com la Sanitat  o l’Educació, alguns membres del govern català, el mateix president i la consellera Irene Rigau (foto), sembla que no s’apliquen a ells mateixos massa mesures d’austeritat.

D’una banda, Mas ha viatjat al Brasil, acompanyat del conseller d’Empresa Felip Puig, el mateix que encara, almenys públicament, no ha demanat cap tipus de disculpes a Ester Quintana i altres persones afectades per les pilotes de goma llançades pels Mossos d’Esquadra. El president hi ha anat per entrevistar-se amb polítics i homes de negocis brasilers, en un intent de procurar-se inversions del país sud-americà, una de les nacions emergents, per a Catalunya. Mas podria segurament haver fet ús de les noves tecnologies, com les videoconferències, però ha preferit viatjar al llunyà país, on a més s’hi ha estat un munt de dies.

D’altra banda, Rigau, titular d’Educació, ha contractat un jove de 24 anys, sense cap experiència, com a assessor, amb un sou que moltes persones amb més bagatge laboral anhelarien. La conselleria que encapçala la militant convergent ha efectuat durant els últims anys tremendes i tristes retallades, fins el punt que no es substitueixen mestres quan el titular emmalalteix, s’ha elevat considerablement la ràtio per aules, s’han rebaixat o eliminat beques de menjador o fins i tot s’ha estalviat en coses com el material escolar i el paper higiènic.

LA GENT QUE VA ALS CONCERTS A XERRAR I FER-SE FOTOS

Vaig deixar d’anar als concerts que any rere any se celebren davant l’antiga Fàbrica Damm, en el marc del festival BAM de les festes de la Mercè, perquè en una actuació del grup escocès Belle & Sebastian, la gent  no em va permetre gaudir de l’espectacle, doncs no parava de xerrar i fer-se fotos amb el mòbil.

Pensava que com els concerts de la Damm són gratuïts, la gent hi anava a passar l’estona, però, pel que he pogut escoltar i llegir, sembla que aquest absurd, lamentable i ridícul costum de petar la xerrada també hi té lloc als espectacles de pagament, malgrat que jo, en aquest cas, afortunadament no hi tingut cap experiència, si en canvi en el tema de les fotos, que evidentment no és tan molest.

El passat diumenge, en un article escrit per Jordi Bianciotto a les pàgines del Periódico de Catalunya, el crític comentava que durant les actuacions del festival Cruïlla de Barcelona, portat a terme el passat cap de setmana al Fòrum, els assistents xerraven i xerraven sense parar, aparentment sense que els importés el més mínim allò que tenia lloc dalt de l’escenari. Fins i tot, sembla ser que el cantant canadenc Rufus Wainwright va haver de cridar l’atenció al públic, encara que, aparentment, les paraules de l’artista de Mont-real de poc van servir.

Per què aquestes persones van a concerts si no els hi importa la música en absolut ? Per quina raó es gasten una important quantitat d’euros per assistir-hi si no hi mostren cap interès ? L’única resposta que tinc, per ridícula que sigui, és que ho fan per explicar a familiars, amics i coneguts que hi han estat presents.      

OBSESSIÓ PELS PIRINEUS



Catalunya té set milions d’habitants i la majoria d’ells viuen a la zona litoral o prelitoral, especialment a Barcelona i la seva àrea metropolitana. Pel contrari, les comarques pirinenques són les menys poblades del nostre país.

No obstant, els homes del temps de TV3, amb el popular Tomàs Molina (foto) al capdavant, semblen estar obsessionats amb els Pirineus, fins el punt que moltes vegades compten amb força més protagonisme que comarques densament poblades com Barcelonès, Maresme, Baix Llobregat, Vallès Occidental o Vallès Oriental, entre d’altres. Així mateix, rarament ens deixen d’ensenyar dia rere dia la camera instal·lada a l’estació hivernal de Baqueira Beret, on probablement hi habiten més ossos i isards que no pas persones.

És cert que la meteorologia d’una zona costera, excepte quan hi té lloc una llevantada, es força monòtona i avorrida, mentre que, en canvi, la climatologia a les àrees muntanyenques és canviant i fascinant. Tanmateix, a TV3 haurien de recordar que representen una televisió pública i que la informació preval per sobre de l’espectacle. 

LA MAJORIA SILENCIOSA D’ESPANYA



Recordo que durant els últims anys del franquisme i els de la transició cap a la democràcia, molts intel·lectuals espanyols donaven suport a la cultura i llengua catalanes i al fet que Catalunya pogués aprovar un estatut. Evidentment, hi havia aleshores un objectiu comú com era el de derrotar una dictadura que pràcticament portava quatre dècades instal·lada en el poder.

Tanmateix, com a vegades comenta l’admirat Josep Maria Espinàs, on es troben ara els intel·lectuals espanyols ?  Amb excepció d’algunes persones com el showman El Gran Wyoming o els cantants Ramoncín i Miguel Bosé, a penes he escoltat o llegit cap declaració pel que fa a allò que podríem anomenar la problemàtica catalana. No he sentit gairebé cap intel·lectual de l’estat que hagi, per exemple, criticat el veredicte del Tribunal Constitucional contra el nou Estatut de Catalunya, la persecució del ministre Juan Ignació Wert enfront la normalització lingüística a les escoles catalanes o la impossibilitat de poder efectuar una consulta plenament democràtica de tipus sobiranista.

No obstant, més trist és encara que un artista català tan cèlebre com Joan Manuel Serrat (foto) no s’hagi pronunciat en cap moment, quan tres cantants que han realitzat el gruix de la seva carrera en llengua castellana, com són els casos de Paco Ibáñez, Dyango i Peret, si que han sortit en defensa de la conjuntura que viu actualment el nostre país. 

ESTÈTICA SI, PERÒ FUNCIONALITAT TAMBÉ

Des de l’adveniment dels Jocs Olímpics, Barcelona s’ha omplert d’edificis emblemàtics, molts d’ells caracteritzats per un disseny avantguardista i espectacular, com poden ser-ne exemple l’edifici del Fòrum de les Cultures, la Torre de Collserola, la construcció de Nouvel al costat de la plaça de les Glòries, els mercats de la Barceloneta i de Santa Caterina, l’hotel Vela o les Torres de la Vila Olímpica.

Estic a favor que l’estètica dels edificis sigui bonica i atractiva, entre d’altres coses perquè embelleix la nostra ciutat i significa un plus més per reforçar el sector turístic, però a més de la bellesa de les construccions, són d’igual o de més importància la seva funcionalitat, la resistència a factors externs com la pluja i l’accessibilitat econòmica, sobretot en períodes de crisi com l’actual.

Mentre tot el que es va muntar per portar a terme el controvertit Fòrum de les Cultures, l’any 2004, sembla que es troba molt desaprofitat, malgrat la realització d’esdeveniments com el festival Primavera Sound, i que el Parc del Poblenou, construït, com la Torre de Collserola, per Norman Foster, exigeix un complicat manteniment, l’últim capítol l’hem viscut amb els Nous Encants, caracteritzats per una teulada espectacular (foto), però que no va resistir els darrers aiguats que va patir la ciutat de Barcelona, com tampoc ho va fer l’estadi Olímpic en la seva inauguració el 1989. 

HAPPY HOUR AL CONGRÉS

Aquests darrers dies hem descobert que al bar del Congrés dels Diputats servien cubates a 3 euros, quan a qualsevol establiment normal del carrer poden costar perfectament més del doble. Sembla ser que la resta de l’import la pagàvem els retallats ciutadans amb els nostres impostos.

Tenint en compte el preu a què van les begudes alcohòliques al Congrés, algú podria dir que no haurien d’estranyar aquelles migdiades que realitzaven alguns diputats o les barbaritats que alguns cops deixen anar, però no sembla que hi hagi cap tipus de prova al respecte.

El més trist, però, és que mentre els polítics “gaudien” d’aquest happy hour perpetu, es criticaven, es reprimien i es dictaven lleis en contra dels anomenats “botellones” organitzats per joves espanyols sense recursos.    

M’AGRADARIA VIURE EN UN PAÍS PETIT QUE NO PINTÉS RES

El passat dissabte, en el marc de les jornades que el Cercle d’Economia va celebrar a Sitges, el president del govern Mariano Rajoy (foto) va comentar, en referència a la possible independència de Catalunya, que els països petits no pinten res.

En primer lloc, m’agradaria preguntar-li al Sr. Rajoy que pinta en aquests moments Espanya, doncs el seu govern està seguint les directrius que li dicten des d’Alemanya, el Banc Central Europeu, el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial.

En segon lloc, seria molt positiu viure en un país petit, encara que aquest no pintés res, si tenim en compte l’alt nivell de vida que tenen estats europeus de poc tamany, o de pocs habitants, com Àustria, Bèlgica, Dinamarca, Finlàndia, Holanda, Islàndia, Noruega, Suècia i Suïssa, sense oblidar països minúsculs independents del nostre continent com Andorra, Liechtenstein, Luxemburg, Mònaco i San Marino.