Si alguna utilitat important té la història, aquesta no és una altra que observar els diferents processos que han tingut lloc anteriorment i, en cas d’haver provocat conseqüències negatives, intentar no repetir els mateixos errors.
Arran d’un cop d’estat que va acabar amb el règim esquerranista de Mohammad Mossadeq, el xa Reza Palhevi (foto), que va comptar amb la decisiva col·laboració dels Estats Units i la Gran Bretanya, que no desitjaven la nacionalització del petroli iranià que preparava el líder enderrocat, va iniciar una dictadura caracteritzada pel terror, la tortura, la crueltat i la injustícia social.
A finals de la dècada dels 70 hi va tenir lloc una revolució per acabar amb el règim autoritari del xa, que va enderrocar el dictador, el qual va haver d’exiliar-se als Estats Units. Entre l’heterogeni grup que es va rebel·lar contra Palhevi hi havia islamistes, laics, dretans moderats, centristes, socialistes i comunistes. Tanmateix, amb el pas dels anys, l’aiatol·lah Khomeini, després de tornar del seu exili a França, va acabar acaparant la totalitat del poder.
Quan van iniciar-se les anomenades primaveres àrabs, que van tenir un important ressò a estats com Tunísia, Egipte, Bahrein, Iemen, Líbia, amb la mort del coronel Muammar al Gaddafi, o Síria, provocant en aquest cas una cruenta guerra civil encara vigent, molts mitjans de comunicació, així com diferents potències estrangeres, van deixar anar l’eufòria amb l’esperança que la democràcia i els drets civils arribessin a aquests països.
No obstant, mentre a Líbia hi governa el caos i el descontrol i, com ja he indicat, Síria es troba en un sagnant conflicte bèl·lic, a Tunísia i molt especialment a Egipte, on hi governen els Germans Musulmans, hi ha hagut un procés molt semblant a aquell que va caracteritzar l’Iran ja fa més de tres dècades.
No hay comentarios:
Publicar un comentario