Ara fa una dècada, el president republicà dels Estats Units, George W. Bush, va iniciar la invasió de l’Iraq, llavors presidit pel dictador Saddam Hussein, amb el pretext de què el país asiàtic comptava al seu territori amb armes de destrucció massiva, fet que mai s’ha pogut demostrar.
Després dels atemptats terroristes a Nova York, l’11 de setembre de l’any 2001, Bush, que havia bombardejat i ocupat en primer lloc l’Afganistan, país on es creia que es trobava reclòs el líder de l’organització Al – Qaeda, Ussama Bin Laden, el servei dels atacs a la grans urbs nord-americana, es va obsessionar en invadir l’Iraq, estat que precisament, a diferència de Somàlia o Sudan, no semblava tenir cap vincle amb el terrorisme. Es tractava d’una guerra il·legal perquè l’ONU en cap moment va donar el seu consentiment, però això no va ser cap obstacle perquè el president nord-americà iniciés el conflicte a l’Orient Mitjà.
Malgrat que els dos països més representatius de la CEE, Alemanya i França, es van declarar contraris a la guerra, i no van enviar ni ajut humà ni tampoc material i logístic, José María Aznar, aleshores president del govern espanyol, va decidir pactar amb Bush i el primer ministre britànic Tony Blair, amb els quals es va reunir a les Açores (foto), i va fer entrar Espanya en la guerra. Eren aquells temps en què Espanya “anava bé” i Aznar era convidat al ranxo que Bush tenia a Texas i posava els peus sobre la taula.
De res van servir les multitudinàries manifestacions contra la guerra en diferents ciutats de l’estat espanyol, superant-se el milió de persones tant a Madrid com a Barcelona. Aznar es creia una cosa semblant a un Rambo hispà i segurament pensava que aquesta era una forma de situar Espanya a la primera divisió mundial, fet que evidentment no s’ha produït.
No hay comentarios:
Publicar un comentario