QUI ES MOGUI NO SURT A LA FOTO

La frase del títol d’aquest article la va comentar presumptament el peculiar polític socialista Alfonso Guerra, un dels personatges més jacobins, mal educats, malcarats i provocadors del post-franquisme. Qui va ser vicepresident del govern espanyol la va pronunciar, aparentment, per explicar que aquell qui diferia del punt de vista general del partit, en aquest cas el PSOE, en quedaria fora de qualsevol lloc de responsabilitat.

Fa dos diumenges, en el suplement del Periódico de Catalunya “Més Periódico”, vaig llegir les declaracions de polítics en un llibre que ha escrit un periodista amb força experiència parlamentària. Per exemple, l’alcalde de Vic, i exmilitant d’Unió Democràtica de Catalunya, Josep Maria Vila d’Abadal (foto), declarava, si fa no fa, que en els seus temps de membre de l’aparell del partit que presideix Josep Antoni Duran Lleida, li va tocar realitzar tasques tan desagradables com notificar a gent plenament vàlida i preparada que no podien accedir a un lloc concret de les llistes electorals, per raons tan increïbles com tenir un criteri propi o no compartir el 100 % la doctrina del partit.

Moltes vegades m’he preguntat, almenys pel que fa a l’estat espanyol, si les agrupacions polítiques són sectes. És molt penós que, per votar en contra de la voluntat majoritària del partit, un polític hagi estat sancionat, expedientat o fins i tot expulsat. Quan el poble es queixa de la manca de democràcia real, a més de referir-se a la possibilitat de poder votar llistes obertes o participar de forma més directa en la presa de decisions, pensa també en aquestes circumstàncies, crec que intolerables en un estat de dret.

Canviant de temàtica, i encara que això pugui ser una percepció parcial i subjectiva, fa gairebé tres dècades que em trobo en el món laboral i he pogut comprovar que també en aquest àmbit, tal com succeeix en les diferents associacions polítiques, que un empleat ascendeixi ràpidament depèn més de la seva permeabilitat a la tesi general de l’empresa, la seva disciplina, l’absència d’un criteri propi i l’habilitat en les relacions socials, que no pas de les seves capacitats, personalitat, intel·ligència, preparació, aptitud i competències.