FERRAN MONEGAL

Hi va haver un temps en què era un assidu a la lectura de les crítiques televisives del popular periodista Ferran Monegal al Periódico de Catalunya, entre d’altres coses, perquè la seva forma d’escriure molts cops la trobava plena d’ingeni i amb força gràcia. 

Tanmateix, amb el pas del temps, ignoro si per cansament o senzillament perquè vaig portar a terme certa maduració mental, vaig trobar que els seus escrits moltes vegades eren vulgars i penso que amb una gran insistència, encara que fos per efectuar crítiques negatives, d’espais considerats de teleporqueria.

Monegal és d’aquests aparents socialistes que s’acosten, segons el meu criteri, al sectarisme, crec que un dels grans problemes que té l’esquerra en general, un dels pocs aspectes, penso, en què la dreta li té guanyat una mica el terreny. Per tant, tot el que es desviï de l’ideal del PSC, tal com succeeix amb l’editorial del diari en què treballa, es plenament censurable.

En un principi, com tanta i tanta gent, potser perquè va haver un moment en què el Procés sobiranista va transmetre respecte i fins i tot por, Monegal es va mostrar bastant comprensiu amb l’independentisme català i crec recordar que en algun moment es va mostrar partidari d’un referèndum d’auto-determinació, però l’escapçament del moviment, amb la presó i l’exili de varis dels seus protagonistes, va fer que el periodista mostrés el seu verdader rostre, com han fet molts altres personatges.

El pitjor de tot, però, és la defensa, de vegades aferrissada, que l’articulista ha fet d’una política com la líder de Ciutadans Inés Arrimadas, que amb els seus actes, tant al Parlament de Catalunya com en diferents poblacions del país, ha escrit algunes de les pitjors i més lamentables i vergonyoses pàgines des de l’adveniment de la democràcia a l’estat espanyol.