Vaig ser una de les moltes persones que va
sortir entusiasmada al carrer durant les multitudinàries manifestacions de les
Diades dels anys 2012 i 2013, aquesta la històrica Via Catalana, els dos
primers actes organitzats per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), aleshores
presidida per l’actualment empresonada Carme Forcadell, expresidenta del
Parlament de Catalunya.
Igualment, vaig assistir eufòricament tant al
concurs participatiu de l’any 2014 com al referèndum de l’any 2017, en una
jornada que va passar a la història perquè més de dos milions de persones van
anar a les urnes malgrat les accions violentes de les forces de l’estat en
alguns col·legis electorals.
Tanmateix, hi va haver un dia que vaig acabar
bastant cansat dels actes de les Diades organitzats per l’ANC, sota la
presidència del també ara reclús Jordi Sánchez i de l’actual màxima mandatària
Elisenda Paluzie, doncs hi ha aspectes amb els quals no sento empatia en
absolut, com el fet que es posi a la venda una samarreta que fa semblar als
manifestants que pertanyin a una cosa similar a una secta, encara que
afortunadament cada cop menys persones l’adquireixen, o pel fet de realitzar
una performance en lloc de portar a terme una marxa tradicional.
No obstant, per dos motius principals, el
primer que no tenia res a fer i el segon que no volia donar la raó als
unionistes, és a dir, els que asseguren que l’independentisme va clarament a la
baixa, vaig decidir anar a l’última Diada, però la veritat és que no vaig gaudir-ne
en absolut i vaig poder observar una jornada trista, desengelada i amb molta
desmotivació.
La impotència per tenir polítics i activistes
exiliats o empresonats, aquests amb una sentència a punt de dictar-se; la
desunió entre els partits independentistes o el fet de no veure cap sortida al
marge d’una unilateralitat que sembla inviable són segurament les causes
d’aquest desencís.
A la foto, una imatge de la recent Diada a la
plaça d’Espanya.
No hay comentarios:
Publicar un comentario