TRISTESA PEL PSC

No he fet mai un recompte per saber a quin grup polític he votat més vegades, però probablement en sigui el PSC. Per aquest motiu, sento tristesa per la situació actual del partit, que acaba de posicionar-se en contra (almenys podria haver-ho fet en blanc o abstenir-se) del dret a decidir de Catalunya, amb l’excepció de cinc diputats que van trencar la disciplina de la formació.

Estarem tots d’acord en què el PSC no ha estat mai un bloc independentista, fins i tot no se la pot considerar una agrupació nacionalista, però durant els primers anys de la restauració de la democràcia a Espanya, els diferents líders socialistes catalans, que llavors no formaven un grup unitari amb el PSOE a les Corts espanyoles, eren uns fervents defensors de tot allò relacionat amb Catalunya i els seus símbols d’identitat.

Crec que és molt lícit que el PSC no vulgui la independència de Catalunya, però considero que si hauria d’estar a favor de què els catalans poguessin decidir democràticament el seu futur, sigui o no legal en aquests moments, senzillament perquè tot poble, i així ho estableix per exemple un dels articles de l’ONU, hauria de ser lliure per decidir el seu futur. Si una vegada establerta la consulta, el PSC decidís fer campanya a favor de continuar amb Espanya, tindria tot el dret moral a fer-ho, però penso que no hauria d'impedir que es realitzi un referèndum.

Malauradament, les coses van començar a canviar al PSC quan persones com José Montilla (foto), expresident de la Generalitat; Carme Chacón, Miquel Iceta o José Zaragoza, tots representants de la comarca del Baix Llobregat, es van fer amb el poder de la formació, arran de provocar la sortida, de forma no massa correcta segons el meu parer, d’un mite com Pasqual Maragall.

S’HAURIA DE CANVIAR EL SISTEMA POLÍTIC

Amb l’afer de Luis Bárcenas (foto), extresorer del PP, ha esclatat un nou escàndol de corrupció a Espanya, en aquest cas gravíssim i que podria tenir importants repercussions per al partit que ostenta el poder a Espanya, encara que coneixent aquest país ho veig bastant complicat. Grups com el mateix PP, PSOE, PSC, CIU i UDC s’han vist involucrats els darrers anys en repetits afers de corrupció, que recorden més a una república bananera que no pas a un estat democràtic europeu.

Els habitants de l’estat espanyol, que estan fent grans sacrificis des de que l’any 2008 va començar l’actual crisi econòmica, i que han patit diferents contratemps, en algun cas autèntiques tragèdies, com l’atur, els desnonaments, la misèria, les baixades de sou, el treball precari, la ruïna econòmica o la dependència de diferents ONG, estan ja fins els capdamunt d’observar un cas de corrupció rere l’altre, fet que es va poder comprovar quan, al destapar-se el cas Bárcenas, molts ciutadans van personar-se davant les seus del PP, a les ciutats de Madrid, Barcelona i València, per fer sentir la seva protesta.  

A més a més, els polítics que ens han governat els darrers anys, igualment representants de PP, PSOE, PSC, CIU i UDC, s’han vist incapaços d’arreglar la crisi econòmica, malgrat haver efectuat continuades retallades, algunes d’elles en sectors tan bàsics com l’educació, la sanitat o els serveis socials. Tampoc s’ha d’oblidar que molts dels nostres representants s’han vist obligats a renunciar, els últims temps, a les seves respectives polítiques econòmiques per efectuar aquelles que els hi han dictat des de diferents organismes internacionals.

Penso que s’ha de canviar aquesta democràcia que tenim, si és que es pot anomenar d’aquesta manera, i acabar amb els obsolets i antiquats partits polítics, cada cop més semblants a sectes. Potser sóc un ingenu, però una solució podria ser la formació d’assemblees regionals, ciutadanes o fins i tot de barri que suplissin els actuals grups polítics. Ens estalviaríem els elevadíssims sous que cobren els actuals mandataris i també els guanys de l’immens número d’assessors amb què compten.

QUÈ ES VA FER DE L’OASI ?

A les dècades dels 80 i 90 del segle passat, Catalunya es trobava instal·lada en les majories absolutes del líder convergent Jordi Pujol al govern de la Generalitat, fet que, unit a l’educació en les formes dels caps d’oposició socialistes Joan Raventós, Raimon Obiols i Joaquim Nadal, convertia el parlament català en una bassa d’oli, en allò que es va batejar com l’oasi català, doncs per èpoques similars les corts espanyoles eren un autèntic guirigall, sobretot quan es van destapar escàndols relacionats amb el partit que llavors governava, el PSOE de Felipe González, com van ser els casos GAL, Filesa o Roldán.

No obstant aquell oasi fa temps que es va convertir en un miratge, doncs els últims anys han tingut cas a Catalunya els afers ITV, Mercuri, Palau, Pallerols i Pretòria

ITV. Possible atorgament irregular dels serveis de la inspecció tècnica de vehicles per part de la Generalitat de Catalunya. Oriol Pujol, secretari general de CDC, podria veure’s involucrat.

Mercuri. Cas que ha afectat a importants dirigents socialistes com Manuel Bustos, que ha presentat ja la dimissió com a alcalde de Sabadell; Daniel Fernández, un dels màxims mandataris els darrers anys del PSC, o l’alcaldessa de Montcada i Reixac María Elena Pérez.

Palau. És el cas més espinós i lamentable dels últims escàndols que han tingut lloc a Catalunya, doncs Fèlix Millet, que ha confessat els seus greus delictes de quan era president de la fundació, continua lliure, posició de la qual també gaudeix el seu “col·lega” Jordi Montull. Hi ha rumors sobre un finançament irregular de CDC a través de Millet, que també sembla va ajudar a construir el desaparegut PI d’Àngel Colom, actualment amb carnet convergent. També el darrer govern socialista municipal s’ha vist esquitxat per l’afer.

Pallerols. Cas que va esclatar a finals de la dècada dels 90 del segle passat. Sembla ser que UDC va desviar diners originaris dels fons europeus, per realitzar cursos per a aturats, per finançar el partit. Malgrat tot, Josep Antoni Duran Lleida (foto), etern màxim mandatari democristià, no ha presentat la seva dimissió.

Pretòria. Afer que va tenir lloc a Santa Coloma de Gramenet, el qual va afectar, per exemple, l’exalcalde de la localitat, el socialista Bartomeu Muñoz, o els veterans exdirigents convergents Macià Alavedra i Lluís Prenafeta, tos dos homes de confiança de Jordi Pujol quan aquest era president de la Generalitat.

Com deia el passat 10 de gener l’editor Ernest Folch, en un article exposat a la contraportada del Periódico de Catalunya, potser hauríem de fer “neteja” abans d’emprendre el camí cap a la independència.

ARTUR MAS EN EL SEU PANTÀ

Segueixo estant convençut que ni el president de la Generalitat, Artur Mas, ni la gran majoria de màxims dirigents de CDC, com evidentment Josep Antoni Duran Lleida i molts dels seus companys d’UDC, volen la independencia de Catalunya, però Mas ha entrat en un pantà i dificilment en sortirà en bones condicions.

Allò que sempre hauria volgut Mas és el concert econòmic que li va negar Mariano Rajoy. Tanmateix, la negativa del president del govern espanyol, unida a l’espectacular manifestació independentista de la pasada Diada Nacional, de la qual molt injustament es va apropiar el president, li van poder fer canviar d’idea.

Penso que Mas, autoproclamat gran líder d’un esdeveniment que ni va idear ni tampoc organitzar, va creure que amb unes eleccions anticipades aconseguiria, o gairebé, la majoria absoluta i d’aquesta manera disposar de quatre anys per moure fitxa. Segurament, cap al final de la legislatura, hagués intentat fer un referèndum, però davant la negativa del govern espanyol, molt probablement s’hagués fet la víctima i hauria pogut argumentar que ell ho havia intentat.

Però les eleccions són capritxoses i CIU va perdre 12 diputats en els comicis del passat 25 de novembre, fins el punt de veure’s obligat a pactar amb ERC, doncs fer-ho amb el PSC i sobretot el PP, que penso que seguirien sent els socis preferits del president en condicions normals, hauria estat una clara traïció al seu electorat. Ara Mas s’ha compromés amb Oriol Junqueras, president d’ERC, a realizar una consulta per al 2014, encara que el líder de CIU ha aconseguit que el seu nou soci hagi acceptat una misteriosa, complexa i estranya hipotètica pròrroga. Com se’n sortirà Mas ?

L’ERO DEL TEATRE LLIURE

El reusenc Lluís Pascual (foto), un dels directors de teatre més prestigiosos de Catalunya i l'actual màxim gestor de l’emblemàtic Teatre Lliure, ha anunciat que el centre realitzarà un ERO el pròxim estiu.

Pascual és un dels membres de la cultura catalana que més s’ha queixat de les retalladles efectuades des de la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya, sector encapçalat per l’exsocialista Ferran Mascarell, un home que ha demostrat sobradament, duran tota la seva trajectòria, que és un amant de totes les formes culturals i en especial del món del teatre.

En una entrevista que fa uns mesos el Periódico de Catalunya li feia a Pascual, aquest afirmava que no es pot retallar en el sector cultural perquè, gràcies a les subvencions públiques, els espectacles són més barats i per tant es troben a l’abast de tothom. Jo li comentaria a Pascual, deixant clar que jo també estic en desacord amb tot tipus de retallades, i entre elles les que afecten a la cultura, que a les obres que ell actualment programa, normalment només hi assisteixen persones d’alt nivel adquistiu, que no tindran cap problema per seguir adquirint entrades. A més a més, si considera que el teatre és tan important pel poble, de tant en tant es podrien organitzar sessions de baix cost, i fins i tot gratuïtes, per a la gent que no es pot permetre preus massa elevats. D’aquesta manera, ell, altres directors i actors i actrius professionals podrien posar el seu granet de sorra per ajudar la societat del país més castigada per la crisi econòmica.

Segons les administracions publiques, s’ha tancat l’aixeta de les subvencions perquè no tenen cap altra solució, cosa amb la qual jo no hi crec perquè amb treball, voluntat i imaginació es poden aconseguir moltes coses. Ara sembla que Pascual, que va criticar fortament les mesures de la Generalitat, prepara un ERO que perjudica treballadors, companyies i afeccionats, prenent una mesura que també es podria evitar amb treball, voluntat i imaginació. Mirar la palla en l’ull aliè i no la biga en el propi.

SEMBLA QUE HO FACIN EXPRESSAMENT. O ÉS AIXÍ ?

Com tots sabem, els governs de CIU a Catalunya i el del PP a Espanya s’han caracteritzat, entre altres coses, per les enormes retallades socials que han portat a terme i per veure’s impotents per aturar la crisi econòmica. Segurament per aquestes raons, necessiten continues “cortines de fum”.

En les passades eleccions catalanes, Artur Mas i CIU van ensopegar de manera espectacular, amb la pèrdua de 12 diputats. No obstant, quan més “tocat” es trobava el president de la Generalitat en funcions, va entrar en escena José Ignacio Wert, ministre d’Educació, Cultura i Esports, i va presentar un esborrany de llei en què la immersió lingüística a les escoles catalanes quedava seriosament amenaçada.

D’aquesta forma tant Mas com la consellera d’Educació Irene Rigau (foto), molt criticada per les retallades al seu departament, han pogut revifar i poder fer-se les víctimes davant  les mesures de Wert. De vegades fa la sensació que aquesta política els hi vagi bé a tots dos partits, CIU i PP, i que ho facin expressament, doncs el victimisme sembla donar vots a Catalunya, com l’anti-catalanisme a l’estat.

ARSENAL DE BARBARITATS

Els últims mesos, sobretot des de que hi va tenir lloc la manifestació independentista de la passada Diada de l’11 de Setembre, algunes declaracions de polítics de l’estat espanyol han estat polèmiques i, en algun cas, autèntiques barbaritats. A continuació, sense ser literals, però amb el missatge ben clar, exposo algunes d’elles:

- Espanya ja existia fa 300 anys (Esperanza Aguirre – PP).

- El pacte CIU – ERC és un xantatge inacceptable (José María Aznar – PP).

- No puc obligar el meu fill a elegir entre Catalunya i Espanya (Carme Chacón – PSC).

- S’hauria d’anul·lar l’autonomia de Catalunya (Rosa Díez – UPD).

- Aniré a la manifestació de la Diada perquè ja no és independentista (Josep Antoni Duran Lleida – CIU).

- Si Catalunya s’independitza, ens haurien de retornar els immigrants extremenys, els qual es troben refugiats (Guillermo Fernández Vara – PSOE).

- Els nacionalismes són com el marxisme i el nazisme (José Manuel García Margallo – PP).

- Per on estava Ester Quintana, cap mosso va llançar una bola de goma (Felip Puig – CIU).

- Artur Mas ens vol fer elegir entre el pare i la mare (Albert Rivera – C’s).

- Si Catalunya s’independitza, els catalans no tindran pensions, no convalidaran els seus títols universitaris i hauran de catalanitzar els cognoms que siguin castellans (Alicia Sánchez Camacho – PP).

- L’exèrcit hauria d’ocupar Catalunya, anul·lar la Generalitat i que un general de brigada es fes càrrec dels Mossos d’Esquadra (Alejo Vidal Quadras – PP).

- Irene Rigau és una analfabeta (Alejo Vidal Quadras – PP).

- La persecució nazi i la de nens castellans a Catalunya és la mateixa (Francisco Vázquez – PSOE).

- Vull espanyolitzar els alumnes catalans (José Ignacio Wert – PP).

- Em sento com un toro brau: quan estic ferit em defenso millor (José Ignacio Wert – PP).

Hi ha una dita que afirma que tothom té el que es mereix, però penso que nosaltres no ens mereixem això.

A la foto, José Ignacio Wert.