FA 10 ANYS AZNAR VA VOLER SER RAMBO

Ara fa una dècada, el president republicà dels Estats Units, George W. Bush, va iniciar la invasió de l’Iraq, llavors presidit pel dictador Saddam Hussein, amb el pretext de què el país asiàtic comptava al seu territori amb armes de destrucció massiva, fet que mai s’ha pogut demostrar.

Després dels atemptats terroristes a Nova York, l’11 de setembre de l’any 2001, Bush, que havia bombardejat i ocupat en primer lloc l’Afganistan, país on es creia que es trobava reclòs el líder de l’organització Al – Qaeda, Ussama Bin Laden, el servei dels atacs a la grans urbs nord-americana, es va obsessionar en invadir l’Iraq, estat que precisament, a diferència de Somàlia o Sudan, no semblava tenir cap vincle amb el terrorisme. Es tractava d’una guerra il·legal perquè l’ONU en cap moment va donar el seu consentiment, però això no va ser cap obstacle perquè el president nord-americà iniciés el conflicte a l’Orient Mitjà.

Malgrat que els dos països més representatius de la CEE, Alemanya i França, es van declarar contraris a la guerra, i no van enviar ni ajut humà ni tampoc material i logístic, José María Aznar, aleshores president del govern espanyol, va decidir pactar amb Bush i el primer ministre britànic Tony Blair, amb els quals es va reunir a les Açores (foto), i va fer entrar Espanya en la guerra. Eren aquells temps en què Espanya “anava bé” i Aznar era convidat al ranxo que Bush tenia a Texas i posava els peus sobre la taula.

De res van servir les multitudinàries manifestacions contra la guerra en diferents ciutats de l’estat espanyol, superant-se el milió de persones tant a Madrid com a Barcelona. Aznar es creia una cosa semblant a un Rambo hispà i segurament pensava que aquesta era una forma de situar Espanya a la primera divisió mundial, fet que evidentment no s’ha produït.

RODRÍGUEZ IBARRA

Durant els molts anys que va exercir de president de la Junta d’Extremadura, el polític socialista, guerrista i profundament jacobí Juan Carlos Rodríguez Ibarra es va caracteritzar per les seves declaracions fora de to i pels seus constants atacs per tot allò que tingués a veure amb els nacionalismes perifèrics.

Tanmateix, malgrat que durant aquella època va efectuar declaracions molt polèmiques, no en va fer cap de tan grossa com la que va realitzar fa uns dies, quan va comparar el president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, amb dos dels personatges més sinistres del segle XX: el líder nazi alemany Adolf Hitler i el cap feixista italià Benito Mussolini.

Que jo sàpiga, Mas encara no ha intentat l’extermini d’una ètnia concreta ni ha provocat cap guerra d’abast mundial, tal com va fer Hitler, ni tampoc ha ocupat cap estat africà ni ha bombardejat cap ciutat, com va fer Mussolini, que per cert va elegir Barcelona com un dels seus blancs.

Curiosament, Rodríguez Ibarra en cap cas va comparar Mas amb Francisco Franco. Potser l’expresident extremeny no té massa animadversió per l’exdictador espanyol o possiblement pensa, com fan tants militants del PP, que els governs autoritaris de Franco van ser més aviat anecdòtics.   

SERIA BO FER UNA MANIFESTACIÓ CONJUNTA

Des de que l’any 2008 es va iniciar l’actual crisi econòmica, hi ha hagut un munt de manifestacions a Barcelona, Catalunya i Espanya, però, llevat d’algunes poques excepcions, han estat sempre sectorials i fragmentades.

Alguns cops les marxes han sigut organitzades pels sindicats majoritaris, mentre que d’altres ho han estat per col·lectius com el dels Indignats, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, els diferents grups de funcionaris (metges, mestres, bombers...), els anomenats Iaio Flautes, els estudiants, etc.

Seria bo que tota aquesta sèrie d’associacions s’ajuntessin i preparessin amb temps i molta difusió una manifestació unitària en contra de les retallades socials, l’actual sistema polític o els nombrosos casos de corrupció que apareixen dia rere dia. Molt probablement serien concentracions espectaculars que podrien posar contra les cordes els diferents governs i també els partits polítics de caire majoritari.

Una prova clara d’això la tenim en la multitudinària i espectacular marxa per a la independència del passat 11 de setembre (foto), en què aproximadament un milió i mig de persones van sortir als carrers de Barcelona. Han tingut lloc a Catalunya un gran número de manifestacions durant la Diada Nacional, però fins l’any passat només havia tingut gran repercussió l’efectuada el 1977, quan els catalans demanaven llibertat, amnistia i estatut d’autonomia, coses que finalment es van aconseguir amb la reinstauració de la democràcia a l’estat espanyol.

LES OFENSIVES RIALLES DELS DIPUTATS

El passat 27 de febrer, a les pàgines del Periódico de Catalunya, l’escriptora catalana Najat el – Hatxmi escrivia un article amb el qual n’estic totalment d’acord. Per què  riuen i aplaudeixen els diputats de la cambra baixa espanyola ?

En aquests moments l’estat espanyol té gravíssims problemes d’atur, treball precari, desnonaments, corrupció, misèria, pobresa infantil, dependència alimentària, desigualtat, pessimisme, retallades socials i fracàs, absentisme i abandonament escolar.

Per tant: de què riuen ? Què és allò que els hi fa tanta gràcia ? Per què aplaudeixen si a les Corts no es realitza cap espectacle digne d’aclamar ? Quina pena.

SÓN ELS ARTISTES LES PERSONES MÉS ADIENTS PER PROTESTAR ?

Una vegada més, un lliurement de premis culturals, en aquest cas els Goya de cinema celebrats a Madrid el passat 17 de febrer, han obert una tensa polèmica. Alguns artistes, en el moment de recollir el seus guardons, van protestar contra les retallades o els desnonaments, mentre el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, va contraatacar afirmant que alguns representants del cine espanyol no paguen els seus impostos al país, encara que no va donar cap nom.

D’una banda, es tracta de personatges públics i tot allò que diguin té certa repercussió en el poble, encara que penso que cada cop menys. Per tant, pot ser positiu que personatges populars puguin mostrar la seva adversitat cap als problemes que assolen aquest país des del començament de la crisi econòmica.

Però, d’una altra banda, representen la majoria d’elles persones amb una molt bona posició econòmica i amb un nivell de vida força alt, al qual molts espanyols ni es poden apropar. A més, no sembla massa creïble que l’actriu Maribel Verdú (foto) critiqui els desnonaments quan fa uns anys feia publicitat d’un banc mundialment important.

Personalment, penso que els artistes s’han de mullar, com també ho haurien de fer per exemple els esportistes i rarament ho fan. Tanmateix, crec que aquestes declaracions les haurien de fer al marge del glamur que suposa un lliurement de premis, on els professionals es passegen per la catifa vermella amb models i joies de grans marques, encara que siguin llogats. 

EL FINAL DE LA HISTÒRIA ?

Quan entre finals de la dècada dels 80 i inicis del decenni dels 90 del segle XX va caure el mur de Berlín, es va desmembrar la Unió Soviètica i els règims comunistes van desaparèixer del continent europeu, Francis Fukuyama (foto), un economista i historiador nord-americà d’origen japonès, va comentar que s’havia arribat al final de la història, posant de manifest el triomf dels Estats Units com a nació i del capitalisme com a ideologia econòmica. No obstant, sembla bastant evident que Fukuyama no va estar massa encertat.

D’una banda, si bé és cert que el comunisme, amb l’excepció de l’excèntrica Corea del Nord, ha deixat de ser un perill per al món occidental, n’han aparegut d’altres, tan o fins i tot més perillosos, com la potència nuclear de l’Iran o el cas del terrorisme d’Al Qaeda, ben evident en llocs com Pakistan, Líbia, Somàlia, Sudan, Mali, Iraq o Afganistan, embolicant-se profundament l’exèrcit dels Estats Units en dues guerres en aquests dos últims estats, sense que s’observi cap solució per sortir-hi positivament.

D’altra banda, per si no havia quedat ja demostrat en altres episodis de la història contemporània, com en el crack borsari de 1929 i la crisi del petroli de 1973, el capitalisme, almenys aquesta branca tan radicalitzada que estem vivint els darrers anys, és un autèntic fracàs, a més d’injust, desequilibrat i insensible.

L’ÚLTIMA DE DURAN LLEIDA

Una vegada més m’he vist sorprès per alguna declaració o acció, i en algun cas omissió, de Josep Antoni Duran Lleida, l’etern màxim mandatari d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC). L’home que fins fa poc era el polític més ben valorat a Catalunya i a Espanya, i que deu tenir el rècord mundial de twits, ha declarat que, per acabar amb la corrupció, seria bo que els polítics cobressin més.

O sigui que els polítics corruptes es veuen obligats a fer pràctiques il·legals pel seu minso sou i perquè, quina pena, no poden arribar a finals de mes. Per tant, hauríem de ser molt comprensius amb ells i deixar de criticar, indignar-nos i fer-ne  ironia, la millor medicina per acabar amb l’amargor.

Jo li preguntaria al líder d’UDC: que haurien de fer els jubilats que cobren una petita pensió o els aturats que s’han quedat sense prestació ? Atracar un banc ? Robar en un supermercat ?