ESTÈTICA SI, PERÒ FUNCIONALITAT TAMBÉ

Des de l’adveniment dels Jocs Olímpics, Barcelona s’ha omplert d’edificis emblemàtics, molts d’ells caracteritzats per un disseny avantguardista i espectacular, com poden ser-ne exemple l’edifici del Fòrum de les Cultures, la Torre de Collserola, la construcció de Nouvel al costat de la plaça de les Glòries, els mercats de la Barceloneta i de Santa Caterina, l’hotel Vela o les Torres de la Vila Olímpica.

Estic a favor que l’estètica dels edificis sigui bonica i atractiva, entre d’altres coses perquè embelleix la nostra ciutat i significa un plus més per reforçar el sector turístic, però a més de la bellesa de les construccions, són d’igual o de més importància la seva funcionalitat, la resistència a factors externs com la pluja i l’accessibilitat econòmica, sobretot en períodes de crisi com l’actual.

Mentre tot el que es va muntar per portar a terme el controvertit Fòrum de les Cultures, l’any 2004, sembla que es troba molt desaprofitat, malgrat la realització d’esdeveniments com el festival Primavera Sound, i que el Parc del Poblenou, construït, com la Torre de Collserola, per Norman Foster, exigeix un complicat manteniment, l’últim capítol l’hem viscut amb els Nous Encants, caracteritzats per una teulada espectacular (foto), però que no va resistir els darrers aiguats que va patir la ciutat de Barcelona, com tampoc ho va fer l’estadi Olímpic en la seva inauguració el 1989. 

HAPPY HOUR AL CONGRÉS

Aquests darrers dies hem descobert que al bar del Congrés dels Diputats servien cubates a 3 euros, quan a qualsevol establiment normal del carrer poden costar perfectament més del doble. Sembla ser que la resta de l’import la pagàvem els retallats ciutadans amb els nostres impostos.

Tenint en compte el preu a què van les begudes alcohòliques al Congrés, algú podria dir que no haurien d’estranyar aquelles migdiades que realitzaven alguns diputats o les barbaritats que alguns cops deixen anar, però no sembla que hi hagi cap tipus de prova al respecte.

El més trist, però, és que mentre els polítics “gaudien” d’aquest happy hour perpetu, es criticaven, es reprimien i es dictaven lleis en contra dels anomenats “botellones” organitzats per joves espanyols sense recursos.    

M’AGRADARIA VIURE EN UN PAÍS PETIT QUE NO PINTÉS RES

El passat dissabte, en el marc de les jornades que el Cercle d’Economia va celebrar a Sitges, el president del govern Mariano Rajoy (foto) va comentar, en referència a la possible independència de Catalunya, que els països petits no pinten res.

En primer lloc, m’agradaria preguntar-li al Sr. Rajoy que pinta en aquests moments Espanya, doncs el seu govern està seguint les directrius que li dicten des d’Alemanya, el Banc Central Europeu, el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial.

En segon lloc, seria molt positiu viure en un país petit, encara que aquest no pintés res, si tenim en compte l’alt nivell de vida que tenen estats europeus de poc tamany, o de pocs habitants, com Àustria, Bèlgica, Dinamarca, Finlàndia, Holanda, Islàndia, Noruega, Suècia i Suïssa, sense oblidar països minúsculs independents del nostre continent com Andorra, Liechtenstein, Luxemburg, Mònaco i San Marino. 

EL PP SEGUEIX SENSE CONDEMNAR EL FRANQUISME

La banda terrorista ETA ha fet molt de mal i ha realitzat atemptats que han causat força víctimes mortals innocents, com les que van tenir lloc als grans magatzems Hipercor de Barcelona o a la caserna de la Guàrdia Civil de Vic, sense oblidar, per exemple, el covard assassinat de José Luis Blanco, regidor del PP del municipi basc d’Ermua.

Tenint en compte, doncs, la terrible barbàrie d’ETA, encara pitjor va ser la protagonitzada pel franquisme, que va fer un cop d’estat contra el govern democràtic de la Segona República, el qual va desembocar en una cruenta guerra civil que va causar milers de morts de tots dos bàndols, i, ja durant la llarga dictadura de 40 anys, va decretar penes capitals, empresonaments polítics, judicis sumaríssims, exilis, repressions, injustícies, tortures, manca de llibertats bàsiques i absència de drets diversos.

D’una banda, Herri Batasuna i els partits subsegüents inspirats en la seva ideologia han tingut prohibida moltes vegades la presentació a eleccions diverses per no condemnar els atemptats, segrestos i assassinats d’ETA.

D’altra banda, i malgrat no haver condemnat mai el franquisme (l’última vegada que va tenir l’oportunitat de fer-ho va ser la passada setmana a les Corts), el PP ha pogut presentar-se a tots els comicis sense cap tipus de problemes.

Però això no és tot, doncs els últims temps hem pogut comprovar tics franquistes dels actuals membres del PP o del seu entorn més pròxim, com són el cas del jutge Baltasar Garzón, les traves a la investigació de la memòria històrica, la reforma de l’infame Valle de los Caidos o les condecoracions de María Llanos de Luna (foto), delegada del govern central a Catalunya, a membres de la División Azul, la qual va col·laborar estretament amb el nazisme d’Adolf Hitler. 

EL LAPAO

Sense que ho sabéssim, els catalans parlàvem un munt de llengües malgrat no haver-les mai estudiat. Primer va ser el valencià, més tard el balear i ara li ha tocat el torn al lapao.

Potser, en aquests casos, seria bo recordar una mica la història: era l’Edat Medieval i, després que els musulmans ocupessin la quasi totalitat de la península Ibèrica, es va iniciar una llarga reconquista cristiana des de les muntanyes del nord peninsular, com els Pics d’Europa o els Pirineus. D’una banda, pel que fa a l’oest, partint d’Astúries, la reconquista va arribar a zones com Lleó, Castella la Vella, la Manxa, Extremadura o Andalusia. Per aquest motiu, en aquestes autonomies es parla la llengua castellana.

D’altra banda, des dels Pirineus, van iniciar-se les reconquistes navarresa, aragonesa i catalana. La primera va estar molt relacionada amb Castella i podríem dir que es va aturar al pas del riu Ebre, mentre l’aragonesa i la catalana, després de realitzar les primeres ocupacions, es van unir per matrimoni. La Corona Catalano – Aragonesa va conquistar les illes balears, que van ser colonitzades per immigrants catalans, sobretot procedents de l’Empordà, i les terres valencianes, amb colons catalans a les zones més properes a la costa i pobladors aragonesos en les comarques interiors. Per aquesta raó, a les Balears i en moltes zones del País Valencià es parla català.

Pel que fa a la Franja de Ponent, que en aquesta petita zona hi hagi persones que parlen el català és normal, com ho és també que ho facin els habitants de l’extrem sud de França, doncs les fronteres acostumen a ser arbitràries, de vegades artificials o per tractats que es van signar fa segles. Malgrat tot, ara el PP aragonès, amb el suport del Partit Regionalista, ha aprovat que el català que es parla a l’est de la comunitat no és català, sinó lapao.

El lapao no és pas l’idioma oficial de Lapònia, sinó unes sigles que volen dir llengua autonòmica pròpia de l’Aragó oriental. No hi ha dubte que aquesta mesura, que fins i tot ha criticat el PSOE d’Aragó, a part de ridícula, delirant i increïble, es una forma més d’anar contra tot allò que tingui alguna cosa a veure amb Catalunya, una de les grans obsessions de bona part del PP.

S’imagina algú que un estat de l’Amèrica Llatina, posem per cas la Veneçuela de Nicolás Maduro o la Cuba dels Castro, decidís que la llengua que es parla al seu país no és el castellà, sinó el veneçolà o el cubà ?  El PP, la Reial Acadèmia de la Llengua, l’Institut Cervantes i tota la premsa madrilenya dretana, i la que no és tan de dretes, armarien una cosa semblant a la Tercera Guerra Mundial.

EL SOMNI D’UNS I EL MALSON D’ALTRES

No recordo massa bé si va ser el director teatral Albert Boadella, precisament una persona per la qual no sento una gran admiració, que en una de les seves peculiars i explosives declaracions va comentar, més o menys, que mentre al món morien de fam una gran quantitat de persones, aquí hi havia cuiners que es dedicaven a experimentar amb els aliments. Potser allò que presumptament va dir Boadella era una de les seves clàssiques demagògies i provocacions, però no hi ha cap dubte que en part tenia una mica de raó.

A Catalunya concretament, es considera el cuiner Ferran Adrià un autèntic mite, i fins i tot se’l tracta com un artista o científic, i és molt estrany, quan fulleges un diari qualsevol dia de la setmana, que no trobis alguna notícia relacionada amb el professional de l’Hospitalet de Llobregat: perquè tanca el Bulli, perquè aquest es converteix en una fundació, perquè ha fet una conferència sobre la seva particular manera de preparar els aliments, etc.

Tanmateix, Adrià ha rebut una important competència mediàtica els darrers dies perquè el Celler de Can Roca, local dirigit pels tres germans que porten el cognom de l’establiment, ha estat elegit el millor restaurant del món. A diferència del cuiner de l’Hospitalet, que fa la sensació que es troba molt còmode enmig del glamur, Joan, Josep i Jordi Roca semblen en principi unes persones més discretes, però potser no s’ho podran permetre a partir d’ara.

La setmana passada es va organitzar una performance, la qual reunia cuina, òpera i altres arts, en què els germans Roca preparaven 12 plats destinats a 12 comensals, entre els quals es trobaven el mateix Adrià (no podia ser d’una altra forma), el pintor Miquel Barceló o el científic Bonaventura Clotet.

No vull caure en el defecte de ser massa demagog, però amb el moment que estem passant a Catalunya, quan, per aconseguir aliments bàsics, algunes persones han de recórrer a diferents ONG com Càritas o el Banc dels Aliments, no em sembla allò més adient muntar un espectacle tan luxós, guai i esnob.

SOLUCIONS PER A ORIOL JUNQUERAS

L’actual màxim mandatari d’ERC, Oriol Junqueras, va preguntar fa uns dies als representants del PSC i PP en què podia estalviar la Generalitat de Catalunya. Partint de la base que jo també penso que el govern espanyol és força injust amb el català, li donaria unes solucions a Junqueras:

Reduir conselleries. Si no estic equivocat, actualment la Generalitat compta amb 12 conselleries, una més que en l’anterior legislatura. Penso que amb 8 n’hi hauria suficient i es reduirien els elevats sous de quatre consellers i quatre secretaris generals.

Reduir alts càrrecs. Es podrien eliminar perfectament molts llocs d’assessors, coordinadors i gerents. Fins i tot crec que les diferents administracions públiques podrien sobreviure sense aquestes figures.

Eliminar cotxes oficials. Crec que tots estem bastant d’acord en què hi ha un excés de vehicles oficials per a directius que perfectament podrien usar el transport públic. Els xofers es podrien dedicar a altres tasques.

Reduir o eliminar dietes. Els polítics o alts funcionaris podrien anar perfectament a  restaurants i hotels més senzills i econòmics, sense oblidar que seria factible reduir sortides i viatges.

Rebaixar el sou a polítics i alts funcionaris. Penso que el president de la Generalitat, els seus consellers, els diputats del Parlament de Catalunya o els alts càrrecs de l’administració, com els secretaris generals, podrien rebaixar-se el sou, posem per cas, un 25 o 30% i, així i tot, seguirien vivint de forma folgada, cosa que no poden fer petits funcionaris o pensionistes.

Substituir viatges per vídeo-conferències. Estarem tots d’acord en què les noves tecnologies han evolucionat una barbaritat els darrers temps i, per tant, aquestes podrien substituir costosos viatges com els realitzats a Brussel·les i Moscou els últims anys.

Estalviar en publicitat. Sempre he estat en contra de l’autobombo de les administracions, doncs allò que fa una entitat pública és una obligació i no pas una virtut.