EL PROBLEMA DEL PSC

El Partit dels Socialistes Catalans (PSC) ha estat tradicionalment una associació que ha abraçat un ampli sector de la població catalana, des d’espanyols convençuts fins a sobiranistes moderats, sense oblidar que molts independentistes l’han votat en eleccions estatals com a vot útil per impedir el triomf del Partit Popular (PP), com va passar l’any 2004, en la primera victòria de José Luis Rodríguez Zapatero.

No obstant, les coses han canviat molt a Catalunya els últims temps, sobretot des del segon mandat de José María Aznar (2004 – 2008), amb majoria absoluta, i els atacs constants de la premsa madrilenya més dretana cap a alguns símbols catalans. Tot això ha motivat que gent que només era nacionalista moderada o simplement catalanista, ara sigui sobiranista o independentista, o que persones que no tenien cap simpatia pels nacionalismes actualment s’acostin a ells.

En aquests moments el PSC observa com votants tradicionals d’esquerra marxen a Iniciativa per Catalunya (ICV), molts electors catalanistes ho fan cap a Convergència i Unió (CIU) i Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i, per si això no fos suficient, alguns d’aquells antics seguidors més allunyats del nacionalisme, es decanten ara pel PP, com ha succeït per exemple a Badalona o Castelldefels.

Per tant, el partit que ara encapçala com a secretari general Pere Navarro (foto), també alcalde de Terrassa, ha tingut enormes dubtes en el tema del pacte fiscal, introduït al Parlament de Catalunya pel president de la Generalitat Artur Mas. El PSC s’ha quedat en un terme mitjà, entre les tesis favorables, amb CIU, ERC i ICV, i les contràries amb el PP, però molt probablement els socialistes, amb aquesta decisió, que ha originat molta divisió en el mateix partit, s’ha allunyat encara més del votant catalanista i probablement no hagi recuperat l’antinacionalista.