LA BODA ÍNDIA A BARCELONA

Em va semblar molt trist, per molts euros i rúpies que signifiquessin per a la nostra ciutat, la boda índia que es va celebrar fa un parell de caps de setmana a Barcelona. Trobo lamentable que, 21 anys després dels fantàstics Jocs Olímpics que va organitzar la capital catalana, aquesta sigui ara notícia per una gran horterada que va tenir entre els seus nombrosos convidats Artur Mas, president de la Generalitat de Catalunya, i Xavier Trias, alcalde de Barcelona.

Dit això, he de comentar, però, que no entenc les crítiques des de sectors dels PSC i de diferents articulistes que, estic gairebé segur, s’ha haguessin quedat callats si els socialistes governessin encara al municipi barceloní.

Sota els diferents governs del PSC, Barcelona es va convertir en una espècie de parc temàtic, mentre la nostra ciutat es va omplir de turistes low cost que venien a emborratxar-se, a celebrar desmesurats comiats de solter, a fer les seves necessitats al mig del carrer i a molestar els veïns de Ciutat Vella, mentre bandes de carteristes ben organitzades, que curiosament han descendit considerablement el seu número malgrat la crisi amb el mandat de Trias, els desplomaven a les Rambles o carrers propers.

Tanmateix, el màxim ridícul que va viure el llarg període de l’estada socialista al municipi barceloní va tenir lloc la dècada passada, quan, ja amb Jordi Hereu a l’alcaldia, encara que la idea va ser del seu antecessor Joan Clos, el prestigiós cineasta nord-americà Woody Allen va venir a rodar una pel·lícula a Barcelona.

És conegut per tots els seguidors del setè art que el director novaiorquès acostuma a tenir més èxit al continent europeu que no pas al seu país. No és estrany, doncs, que Allen hagi realitzat últimament films a urbs europees com Londres, París, Roma o Venècia. Però, mentre fa la sensació que l’autor d’obres com “Annie Hall” o “Manhattan” ha elegit de forma voluntària aquestes ciutats per filmar, en el cas de Barcelona sembla que es va veure literalment arrossegat.

L’estiu de l’any 2007, el mateix de la vergonyosa i intolerable apagada que va patir la capital catalana, Allen va arribar a la ciutat comtal, en gran mesura per les tasques realitzades per Jaume Roures, curiosament un home proper a CDC i cap de Mediapro, productora de la pel·lícula. Es van viure aleshores escenes pròpies del mític i sarcàstic film “Bienvenido Mr. Marshall”, dirigit pel llegendari Luis G. Berlanga.

El resultat, anomenat “Vicky, Cristina, Barcelona”, ha estat un dels pitjors treballs que jo mai hagi presenciat del cèlebre realitzador nord-americà (he tingut la sort de veure quasi tota la seva extensa filmografia). Una pel·lícula que mostra una història no massa convincent, en què Penélope Cruz sembla plagiar la mítica Sofia Loren, que intenta unir de forma bastant artificial la capital catalana amb el Principat d’Astúries, doncs aquesta autonomia li va atorgar a Allen el premi que porta el seu nom, i en què es forcen les vistes de la Barcelona més guai i glamurosa, sense reparar en aquella més problemàtica, com la protagonitzada per la delinqüència, la droga o la prostitució.