L’IMPREVISIBLE MIQUEL ICETA

Mai m’ha agradat com a polític Miquel Iceta, al qual considero un dels gran culpables de l’espectacular declivi que ha tingut el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) els darrers anys, els que han coincidit amb el Procés sobiranista de Catalunya.

Ara recordo l’època en què Pedro Sánchez, d’una banda, i Susana Díaz i els principals barons del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), d’altra banda, van mantenir una agre fricció l’any 2016, en què el polític madrileny va ser expulsat de la secretaria general. Iceta en tot moment va donar suport a Sánchez, però, una vegada aquest va ser defenestrat, no va dubtar en apropar-se a la llavors presidenta de la Junta d’Andalusia. Quan Sánchez va recuperar el poder mitjançant unes primàries, Iceta, lluny de ruboritzar-se, va tornar a posicionar-se al costat del novament secretari general del partit.

Un altre aspecte que no he entès mai d’Iceta és aquesta dèria que té de posar-se a ballar en els moments més insospitats, aspecte que afortunadament sembla haver aparcat. Evidentment, el màxim mandatari del PSC té tot el dret a fer-ho, però, com encertadament va dir al seu dia la republicana Marta Rovira, ara exiliada a Suïssa, no semblava molt ètic realitza-ho durant una campanya electoral en què Oriol Jonqueres, exvicepresident del govern català; Joaquim Forn, anterior conseller d’Interior, i els activistes Jordi Sánchez i Jordi Cuixart es trobaven empresonats.

Tampoc el polític català va tenir aparentment cap problema per abandonar l’equidistància que el seu predecessor Pere Navarro havia mantingut amb el Procés i apropar-se clarament al sector unionista, compartint manifestacions amb personatges com Xavier Garcia Albiol, Dolors Montserrat, Albert Rivera o Inés Arrimadas i fent-se selfies amb alguns d’ells en la capçalera d’alguna de les marxes organitzades per Societat Civil Catalana.   

L’última ocurrència d’Iceta ha estat comentar que si un 65% dels catalans desitgen la independència de Catalunya, s’hauria de trobar una solució (per cert, no n’hi hauria d’haver prou amb el 51 % ?), per seguidament, potser després de rebre un clatellot per part de la direcció PSOE, comentar que mai, absolutament mai, hi haurà un referèndum d’auto-determinació a Catalunya.

Tot plegat, molt trist.