Si hi ha una cosa que sempre m’ha cridat
l’atenció és que per a una sèrie de persones existeixen nacionalismes bons, els
d’estat, que alguna vegada ni tan sols els anomenen com a tal, i dolents, els
altres, malgrat que aquests últims molts cops són de caire defensiu, mentre els
primers són hegemònics i en força ocasions intolerants amb les diferents
minories.
A l’estat espanyol, podem observar que
polítics dretans, com l’expresident del govern José María Aznar, l’actual líder
del Partit Popular Pablo Casado o el president de Ciutadans Albert Rivera, i
també presumptament esquerrans com l’exvicepresident espanyol Alfonso Guerra, l’anterior
màxim mandatari extremeny Juan Carlos Rodríguez Ibarra o l’actual ministre d’Assumptes
Exteriors Josep Borrell, anomenen nacionalistes, per exemple, els
independentistes catalans, sense donar-se compte, o simplement dissimulant, que
ells són profundament nacionalistes espanyols.
També em fa molta gràcia quan escolto els
discursos del president francès Emmanuel Macron (foto) comentant que els grans
perills que afronta actualment Europa venen dels nacionalismes, quan França és
un dels estats més centralitzats, nacionalistes i hegemònics del
continent.
Encara que soc independentista, no em
considero nacionalista, ideologia que considero bastant perillosa, però mentre
entenc alguns nacionalismes justos i democràtics, aquells defensius que
procedeixen de nacions sense estat, em semblen lamentables, intolerants i
innecessaris els que arriben d’estats sobirans i independents, els quals molts
cops volen minimitzar o acabar directament amb les llengües, tradicions i
cultures minoritàries.
No hay comentarios:
Publicar un comentario