10 RAONS PER DESITJAR LA INDEPENDÈNCIA

Els atacs a la llengua catalana. Qualsevol estat europeu se sentiria orgullós de comptar amb quatre llengües al seu territori, però una vegada més sembla que Espanya és diferent. Les últimes dècades, els atacs del PP, la premsa conservadora madrilenya i fins i tot alguns intel·lectuals enfront el català, especialment pel que fa a la normalització lingüística a les escoles, de la qual a penes cap família s’ha queixat, han estat constants i depriments.

Les tribulacions de l’Estatut. José Luis Rodríguez Zapatero, expresident socialista del govern central, va comentar que donaria suport a l’Estatut que aprovés el Parlament de Catalunya, que va resultar ser un document de tipus clarament federalista. Amb la col·laboració del llavors cap de l’oposició Artur Mas, que es va reunir en secret amb Zapatero, l’Estatut va ser força retallat i com a tal va ser aprovat a les Corts espanyoles i pel poble català mitjançant un referèndum. No obstant, el PP encara el trobava massa perillós i el va impugnar al Tribunal Constitucional (foto). Després de mesos d’espera i molta paciència, el citat tribunal el va retallar encara més, fins el punt de provocar una multitudinària manifestació de protesta a Barcelona.

La catalanofòbia. La paranoia contrària a l’Estatut va arribar a ser tan espectacular que es van arribar a realitzar signatures en contra de la seva legalització. Evidentment, gairebé cap dels signataris, per no dir absolutament cap, s’havia llegit el document.

El boicot als productes catalans. Després d’unes desafortunades declaracions de Josep Lluís Carod Rovira, quan disgustat per la no oficialitat de la selecció catalana d’Hockei sobre Patins, va declarar que esperava que Madrid no fos elegida seu olímpica de l’any 2012, grups espanyolistes es van llançar frenèticament a boicotejar productes catalans com el cava, com si l’exlíder d’ERC representés tots els ciutadans de Catalunya. 

La “Caverna Mediàtica”. Anomenada també “Brunete Mediàtica” o “Carajillo Party”. Està formada per mitjans de comunicació com els diaris ABC, El Mundo dels Siglo XXI, La Gaceta i La Razón; l’emissora radiofònica COPE, la cadena televisiva Intereconomía o la web Libertad Digital. Personatges com Luis María Anson, Federico Jiménez Losantos o Pedro J. Ramírez són clars “partícips” de l’increment de l’independentisme a Catalunya.

El centralisme del PP. Ja ho va demostrar José María Aznar ens els seus quatre anys de govern amb majoria absoluta (2000 – 2004), quan es va veure alliberat d’haver de pactar amb CIU, com havia fet entre els anys 1996 i 2000. Actualment, amb Mariano Rajoy al poder, les propostes centralistes fins i tot poden arribar a envair competències comunitàries.

La passivitat del PSOE. Zapatero i el seu partit, el qual compta amb multitud de personatges jacobins, van estar inexplicablement passius davant afers com les retallades del Constitucional a l’Estatut, que ells mateixos havien aprovat, o el boicot als productes catalans. 

Intel·lectuals molts preocupats pel tercer idioma més usat al món. Es pot entendre que gent amb poca cultura i escassos coneixements pugui entrar en temes com aquell que diu que la llengua castellana es troba discriminada, perseguida i en perill d’extinció a Catalunya, però que en aquest “joc” hi formin part intel·lectuals com el nobel Mario Vargas Llosa, Álvaro Pombo, Fernando Savater, Albert Boadella, Félix de Azua, Francesc de Carreras o Arcadi Espada, els quatre últims catalans, és trist, lamentable i ofensiu.

Insolidaris, malgrat tot. A pesar de que Catalunya atorga molts més diners dels que rep i d’estar a punt de demanar un rescat al govern central, per a un gran número d’espanyols, els catalans seguim sent insolidaris i egoistes.  

La majoria silenciosa. En temps del franquisme hi havien intel·lectuals i artistes espanyols, fins i tot persones anònimes, que realitzaven declaracions o actes en favor de Catalunya, la seva cultura i la seva llengua. Tanmateix, el silenci ha estat el més habitual aquests darrers anys, malgrat que vull pensar que la majoria d’espanyols (potser sóc molt innocent) encara no tenen fòbia a Catalunya i a tot allò que és català.

NO ES PODEN AMAGAR LES RETALLADES

Ho ha dit clarament Joan Herrera, secretari general d’ICV i aparentment un dels polítics més honestos que hi ha en aquests moments a Catalunya: el procés que s’obre a partir d’ara arran de la fallida trobada entre Mariano Rajoy i Artur Mas, que ha derivat cap a unes eleccions catalanes anticipades, les quals podrien iniciar el camí cap a la independència o l’autodeterminació de la nostra nació, no ha d’amagar les retallades portades a terme per la Generalitat de Catalunya.

Després de la reunió que el president de la Generalitat, que encara no ha pronunciat mai la paraula independència, va mantenir amb el president del govern espanyol al palau de la Moncloa, el passat dia 20 de setembre, Mas va ser rebut com un autèntic heroi a la plaça de Sant Jaume per un grup d’unes 1.000 persones, sembla ser que moltes d’elles associades a les Joventuts de CDC. No dic que el fet em sembli injust, entre d’altres coses perquè sembla que el president ha aparcat, almenys de forma transitòria, la clàssica ambigüitat convergent, fet motivat fonamentalment per la multitudinària manifestació independentista de la passada Diada Nacional.

No obstant, aquest moment històric que sembla que està a punt d’emprendre Catalunya, i el qual, no ho oblidem, l’ha iniciat una entitat de la societat civil com és l’ANC, i no cap partit polític, no ha de fer oblidar les retallades efectuades pel govern català, en sectors tan essencials com són la sanitat, l’educació i les polítiques socials.

Algú podrà dir que les tissorades són provocades per un finançament injust, pels diners que l’estat li deu a Catalunya o per la mala gestió econòmica durant els anys del Tripartit, fets que no nego pas, però no podem obviar que hi podien haver altres solucions, com per exemple reinstaurar l’impost de successions, pujar els impostos als més rics, eliminar alts càrrecs públics o rebaixar de forma notòria el sou del president i els seus consellers.

EL FEDERALISME DE PERE NAVARRO

Pere Navarro té un gran problema per posicionar-se després de l’espectacular manifestació independentista de la passada Diada Nacional de l’11 de Setembre, a la qual van assistir-hi, per exemple, els seus companys de partit Àngel Ros, l’alcalde de Lleida que podria ser el seu gran adversari en les primàries del PSC a la candidatura de la presidència de la Generalitat; l’exconseller d’Educació Ernest Maragall, l’exconsellera de Sanitat Marina Geli o la candidata a l’alcaldia de Girona Pia Bosch.

El secretari general dels socialistes catalans, i també alcalde de Terrassa, insisteix en el federalisme com a via per encaixar Catalunya a l’estat espanyol i així ho va manifestar davant Alfredo Pérez Rubalcaba, secretari general del PSOE, en la tradicional Festa de la Rosa de Gavà, portada a terme el passat 16 de setembre.

Durant els gairebé 14 anys de mandat de Felipe González (1982 – 1996) i els quasi 7 de José Luis Rodríguez Zapatero (2004 – 2011), malgrat que aquest últim va prometre donar suport a l’estatut que sortís del Parlament de Catalunya, els socialistes espanyols no van fer cap gest clar i rellevant per convertir Espanya en un estat federal, i molt menys de tipus asimètric. Curiosament, Pérez Rubalcaba va formar part tant del govern de González com del de Rodríguez Zapatero.

Creu Navarro que Rubalcaba serà capaç de convertir Espanya en federal si algun dia arriba a ser president del govern ? Pensa que el polític càntabre estaria disposat, molt probablement, a perdre un munt de vots jacobins per establir una mesura com aquesta ? El PSC continua perdut, molt perdut, i segueix sense evolucionar de forma paral·lela a com ho està fent el poble català durant la darrera dècada.

ALBERT BOADELLA

He tingut notícia que el director teatral català Albert Boadella (si és que encara es considera com a tal) ha anunciat que abandona la direcció de la llegendària companyia Els Joglars, als quals encapçalarà ara Ramon Fontseré, cèlebre, per exemple, per les seves brillants interpretacions de Josep Pla, Salvador Dalí i Jordi Pujol.

Durant l’època de la transició espanyola jo era molt jove, doncs quan va morir Francisco Franco només tenia 13 anys. No obstant, vaig tenir una experiència no massa positiva amb la terrible Policia Nacional de l’època, els famosos i temibles grisos, que van encerclar l’Escola Industrial, on jo aleshores em trobava, sense que ningú hi pogués entrar o sortir durant algunes hores. La raó del succés era que Boadella, que havia entrat a la presó Model de Barcelona per l’obra satírica teatral “La torna”, es trobava internat al proper Hospital Clínic sota una estreta vigilància.

Qui anava a dir llavors que aquell home empresonat pel franquisme, que aleshores seguia existint i crec que no ho ha deixat mai de fer, es convertiria en un dels grans turments de les ideologies nacionalista o independentista catalanes i que fins i tot es llançaria als braços de l’ultra-conservadora ja expresidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, per convertir-se en un dels seus col·laboradors culturals.

Sincerament, segons la meva opinió Boadella no és ni de dretes ni d’esquerres, ni nacionalista ni anti-nacionalista. Crec que simplement li agrada anar a contracorrent. Per exemple, a la Unió Soviètica de Josip Stalin hagués estat un fervent capitalista o als Estats Units de Ronald Reagan un gran seguidor de la doctrina marxista.

Aquests comportaments acostumen a tenir lloc amb persones que de petits els hi agradava molt cridar l’atenció, que no suportaven romandre en un segon pla i que havien d’aconseguir fos com fos el protagonisme, encara que aquest fos negatiu. Potser Boadella va ser un d’aquests nens i probablement mai hagi abandonat del tot la seva mentalitat infantil.

DIADA A NOVA YORK

Si es fa un repàs al meu bloc futbolístic (footballmusic.blogspot.com), he estat un gran defensor de Pep Guardiola en els seus quatre anys d’entrenador del FC Barcelona, si bé és veritat que haver fet el contrari hagués estat una incongruència i fins i tot ridícul.

No obstant, hi ha una faceta de Guardiola, originària ja de la seva època de futbolista, que més que no agradar-me, no m’entusiasma: els seus esforços, i fins i tot obsessions, potser d’altra banda totalment sincers, de semblar una persona culta i també un home compromès des del punt de vista catalanista.

És possible que Guardiola sigui un gran admirador del cantautor empordanès Lluís Llach i del ja desaparegut poeta osonenc Miquel Martí i Pol, així com un independentista conveçut, però sempre ha fet la impressió que l’extècnic del Barça ha intentat per tots els mitjans que aquest fet quedés molt evident, quan moltes persones tenen les mateixes inquietuds, o d’altres de semblants, i prefereixen mantenir-les en un anonimat.

Davant la marea independentista que viu actualment Catalunya, totalment lògica i justificada, Guardiola no ha dubtat en adherir-s’hi, però curiosament el de Santpedor, durant la manifestació de la Diada Nacional del passat 11 de Setembre, va preferir romandre a Nova York, ciutat que ha elegit per viure-hi durant un temps.

Penso que Guardiola actualment disposa de dues coses: temps i diners. Per tant no entenc la seva absència de la gran marxa independentista, en la qual si hi va estar present el seu admirat Lluís Llach.

LA MANIFESTACIÓ DE LA DIADA VA SER PER DEMANAR LA INDEPENDÈNCIA

Abans, potser en una època remota, és possible que els polítics fossin les persones més intel·ligents, preparades i carismàtiques d’un territori concret. Per desgràcia, en l’actualitat ja no és així i algunes vegades, aquells que arriben al poder, són homes i dones només amb ganes de protagonisme i de cridar l’atenció.

L’anomenada societat civil catalana va idear, organitzar i portar a terme una manifestació, en la passada Diada Nacional de l’11 de Setembre, que tractava únicament de demanar la independència de Catalunya. No obstant, alguns polítics catalans semblaven mirar cap a una altra banda i, potser perquè no es trobaven en el primer pla informatiu, situació que probablement els deu posar molt nerviosos, van començar a dir-ne la seva.

En primer lloc, el portaveu del govern de la Generalitat, Francesc Homs, va parlar d’una marxa per demanar un nou pacte fiscal. Més tard, va sortir el molt ben valorat (algun dia potser la ciència estudiarà per quina raó) president d’Unió Democràtica de Catalunya, Josep Antoni Duran Lleida (foto), i va comentar que ell aniria a l’acte perquè aquest ja no era independentista. Finalment li va tocar el torn al secretari general del Patit dels Socialistes de Catalunya, Pere Navarro, que evidentment necessita fer-se veure i conèixer, i va deixar anar que la marxa era contra les retallades i altres efectes de la crisi econòmica.

Ja només faltava que sortissin Alicia Sánchez Camacho i els seus col·legues del Partit Popular de Catalunya i comentessin que anirien encantats a la manifestació perquè aquesta demanava la unitat indissoluble d’Espanya.

LA TRISTESA DE CRISTIANO RONALDO

El futbolista del Real Madrid Cristiano Ronaldo va manifestar el passat dia 2 de setembre, després d’un partit del seu equip contra el Granada disputat al Santiago Bernabéu, en què va marcar dos gols que no va celebrar, que se sentia trist i no era feliç a l’entitat madridista, la qual li paga un contracte amb xifres que maregen.

No entraré en la demagògia que molts utilitzen al comentar que amb els diners que guanya el jugador portuguès no es pot estar trist perquè, encara que sigui un tòpic, és certa aquella dita que diu que els diners no donen la felicitat i Ronaldo, malgrat que ell mateix es considera ric, a part de guapo i gran futbolista, pot perfectament sentir-se malament (la llista de milionaris que necessiten el servei d’un psicòleg podria ser interminable).

Tanmateix, una cosa és estar trist i infeliç i una altra ben diferent és dir-ho públicament, doncs el davanter madridista habita en un estat amb unes llistes d’atur i pobresa espectaculars, i el qual podria ser rescatat en breu, i ha nascut en un país amb característiques similars i que en aquest cas ja estat intervingut.