SÓN ELS ARTISTES LES PERSONES MÉS ADIENTS PER PROTESTAR ?

Una vegada més, un lliurement de premis culturals, en aquest cas els Goya de cinema celebrats a Madrid el passat 17 de febrer, han obert una tensa polèmica. Alguns artistes, en el moment de recollir el seus guardons, van protestar contra les retallades o els desnonaments, mentre el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, va contraatacar afirmant que alguns representants del cine espanyol no paguen els seus impostos al país, encara que no va donar cap nom.

D’una banda, es tracta de personatges públics i tot allò que diguin té certa repercussió en el poble, encara que penso que cada cop menys. Per tant, pot ser positiu que personatges populars puguin mostrar la seva adversitat cap als problemes que assolen aquest país des del començament de la crisi econòmica.

Però, d’una altra banda, representen la majoria d’elles persones amb una molt bona posició econòmica i amb un nivell de vida força alt, al qual molts espanyols ni es poden apropar. A més, no sembla massa creïble que l’actriu Maribel Verdú (foto) critiqui els desnonaments quan fa uns anys feia publicitat d’un banc mundialment important.

Personalment, penso que els artistes s’han de mullar, com també ho haurien de fer per exemple els esportistes i rarament ho fan. Tanmateix, crec que aquestes declaracions les haurien de fer al marge del glamur que suposa un lliurement de premis, on els professionals es passegen per la catifa vermella amb models i joies de grans marques, encara que siguin llogats. 

EL FINAL DE LA HISTÒRIA ?

Quan entre finals de la dècada dels 80 i inicis del decenni dels 90 del segle XX va caure el mur de Berlín, es va desmembrar la Unió Soviètica i els règims comunistes van desaparèixer del continent europeu, Francis Fukuyama (foto), un economista i historiador nord-americà d’origen japonès, va comentar que s’havia arribat al final de la història, posant de manifest el triomf dels Estats Units com a nació i del capitalisme com a ideologia econòmica. No obstant, sembla bastant evident que Fukuyama no va estar massa encertat.

D’una banda, si bé és cert que el comunisme, amb l’excepció de l’excèntrica Corea del Nord, ha deixat de ser un perill per al món occidental, n’han aparegut d’altres, tan o fins i tot més perillosos, com la potència nuclear de l’Iran o el cas del terrorisme d’Al Qaeda, ben evident en llocs com Pakistan, Líbia, Somàlia, Sudan, Mali, Iraq o Afganistan, embolicant-se profundament l’exèrcit dels Estats Units en dues guerres en aquests dos últims estats, sense que s’observi cap solució per sortir-hi positivament.

D’altra banda, per si no havia quedat ja demostrat en altres episodis de la història contemporània, com en el crack borsari de 1929 i la crisi del petroli de 1973, el capitalisme, almenys aquesta branca tan radicalitzada que estem vivint els darrers anys, és un autèntic fracàs, a més d’injust, desequilibrat i insensible.

L’ÚLTIMA DE DURAN LLEIDA

Una vegada més m’he vist sorprès per alguna declaració o acció, i en algun cas omissió, de Josep Antoni Duran Lleida, l’etern màxim mandatari d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC). L’home que fins fa poc era el polític més ben valorat a Catalunya i a Espanya, i que deu tenir el rècord mundial de twits, ha declarat que, per acabar amb la corrupció, seria bo que els polítics cobressin més.

O sigui que els polítics corruptes es veuen obligats a fer pràctiques il·legals pel seu minso sou i perquè, quina pena, no poden arribar a finals de mes. Per tant, hauríem de ser molt comprensius amb ells i deixar de criticar, indignar-nos i fer-ne  ironia, la millor medicina per acabar amb l’amargor.

Jo li preguntaria al líder d’UDC: que haurien de fer els jubilats que cobren una petita pensió o els aturats que s’han quedat sense prestació ? Atracar un banc ? Robar en un supermercat ?    

LA HISTÒRIA ES REPETEIX

Si alguna utilitat important té la història, aquesta no és una altra que observar els diferents processos que han tingut lloc anteriorment i, en cas d’haver provocat conseqüències negatives, intentar no repetir els mateixos errors.

Arran d’un cop d’estat que va acabar amb el règim esquerranista de Mohammad Mossadeq, el xa Reza Palhevi (foto), que va comptar amb la decisiva col·laboració dels Estats Units i la Gran Bretanya, que no desitjaven la nacionalització del petroli iranià que preparava el líder enderrocat, va iniciar una dictadura caracteritzada pel terror, la tortura, la crueltat i la injustícia social.

A finals de la dècada dels 70 hi va tenir lloc una revolució per acabar amb el règim autoritari del xa, que va enderrocar el dictador, el qual va haver d’exiliar-se als Estats Units. Entre l’heterogeni grup que es va rebel·lar contra Palhevi hi havia islamistes, laics, dretans moderats, centristes, socialistes i comunistes. Tanmateix, amb el pas dels anys, l’aiatol·lah Khomeini, després de tornar del seu exili a França, va acabar acaparant la totalitat del poder.

Quan van iniciar-se les anomenades primaveres àrabs, que van tenir un important ressò a estats com Tunísia, Egipte, Bahrein, Iemen, Líbia, amb la mort del coronel Muammar al Gaddafi, o Síria, provocant en aquest cas una cruenta guerra civil encara vigent, molts mitjans de comunicació, així com diferents potències estrangeres, van deixar anar l’eufòria amb l’esperança que la democràcia i els drets civils arribessin a aquests països.

No obstant, mentre a Líbia hi governa el caos i el descontrol i, com ja he indicat, Síria es troba en un sagnant conflicte bèl·lic, a Tunísia i molt especialment a Egipte, on hi governen els Germans Musulmans, hi ha hagut un procés molt semblant a aquell que va caracteritzar l’Iran ja fa més de tres dècades.

TRISTESA PEL PSC

No he fet mai un recompte per saber a quin grup polític he votat més vegades, però probablement en sigui el PSC. Per aquest motiu, sento tristesa per la situació actual del partit, que acaba de posicionar-se en contra (almenys podria haver-ho fet en blanc o abstenir-se) del dret a decidir de Catalunya, amb l’excepció de cinc diputats que van trencar la disciplina de la formació.

Estarem tots d’acord en què el PSC no ha estat mai un bloc independentista, fins i tot no se la pot considerar una agrupació nacionalista, però durant els primers anys de la restauració de la democràcia a Espanya, els diferents líders socialistes catalans, que llavors no formaven un grup unitari amb el PSOE a les Corts espanyoles, eren uns fervents defensors de tot allò relacionat amb Catalunya i els seus símbols d’identitat.

Crec que és molt lícit que el PSC no vulgui la independència de Catalunya, però considero que si hauria d’estar a favor de què els catalans poguessin decidir democràticament el seu futur, sigui o no legal en aquests moments, senzillament perquè tot poble, i així ho estableix per exemple un dels articles de l’ONU, hauria de ser lliure per decidir el seu futur. Si una vegada establerta la consulta, el PSC decidís fer campanya a favor de continuar amb Espanya, tindria tot el dret moral a fer-ho, però penso que no hauria d'impedir que es realitzi un referèndum.

Malauradament, les coses van començar a canviar al PSC quan persones com José Montilla (foto), expresident de la Generalitat; Carme Chacón, Miquel Iceta o José Zaragoza, tots representants de la comarca del Baix Llobregat, es van fer amb el poder de la formació, arran de provocar la sortida, de forma no massa correcta segons el meu parer, d’un mite com Pasqual Maragall.

S’HAURIA DE CANVIAR EL SISTEMA POLÍTIC

Amb l’afer de Luis Bárcenas (foto), extresorer del PP, ha esclatat un nou escàndol de corrupció a Espanya, en aquest cas gravíssim i que podria tenir importants repercussions per al partit que ostenta el poder a Espanya, encara que coneixent aquest país ho veig bastant complicat. Grups com el mateix PP, PSOE, PSC, CIU i UDC s’han vist involucrats els darrers anys en repetits afers de corrupció, que recorden més a una república bananera que no pas a un estat democràtic europeu.

Els habitants de l’estat espanyol, que estan fent grans sacrificis des de que l’any 2008 va començar l’actual crisi econòmica, i que han patit diferents contratemps, en algun cas autèntiques tragèdies, com l’atur, els desnonaments, la misèria, les baixades de sou, el treball precari, la ruïna econòmica o la dependència de diferents ONG, estan ja fins els capdamunt d’observar un cas de corrupció rere l’altre, fet que es va poder comprovar quan, al destapar-se el cas Bárcenas, molts ciutadans van personar-se davant les seus del PP, a les ciutats de Madrid, Barcelona i València, per fer sentir la seva protesta.  

A més a més, els polítics que ens han governat els darrers anys, igualment representants de PP, PSOE, PSC, CIU i UDC, s’han vist incapaços d’arreglar la crisi econòmica, malgrat haver efectuat continuades retallades, algunes d’elles en sectors tan bàsics com l’educació, la sanitat o els serveis socials. Tampoc s’ha d’oblidar que molts dels nostres representants s’han vist obligats a renunciar, els últims temps, a les seves respectives polítiques econòmiques per efectuar aquelles que els hi han dictat des de diferents organismes internacionals.

Penso que s’ha de canviar aquesta democràcia que tenim, si és que es pot anomenar d’aquesta manera, i acabar amb els obsolets i antiquats partits polítics, cada cop més semblants a sectes. Potser sóc un ingenu, però una solució podria ser la formació d’assemblees regionals, ciutadanes o fins i tot de barri que suplissin els actuals grups polítics. Ens estalviaríem els elevadíssims sous que cobren els actuals mandataris i també els guanys de l’immens número d’assessors amb què compten.

QUÈ ES VA FER DE L’OASI ?

A les dècades dels 80 i 90 del segle passat, Catalunya es trobava instal·lada en les majories absolutes del líder convergent Jordi Pujol al govern de la Generalitat, fet que, unit a l’educació en les formes dels caps d’oposició socialistes Joan Raventós, Raimon Obiols i Joaquim Nadal, convertia el parlament català en una bassa d’oli, en allò que es va batejar com l’oasi català, doncs per èpoques similars les corts espanyoles eren un autèntic guirigall, sobretot quan es van destapar escàndols relacionats amb el partit que llavors governava, el PSOE de Felipe González, com van ser els casos GAL, Filesa o Roldán.

No obstant aquell oasi fa temps que es va convertir en un miratge, doncs els últims anys han tingut cas a Catalunya els afers ITV, Mercuri, Palau, Pallerols i Pretòria

ITV. Possible atorgament irregular dels serveis de la inspecció tècnica de vehicles per part de la Generalitat de Catalunya. Oriol Pujol, secretari general de CDC, podria veure’s involucrat.

Mercuri. Cas que ha afectat a importants dirigents socialistes com Manuel Bustos, que ha presentat ja la dimissió com a alcalde de Sabadell; Daniel Fernández, un dels màxims mandataris els darrers anys del PSC, o l’alcaldessa de Montcada i Reixac María Elena Pérez.

Palau. És el cas més espinós i lamentable dels últims escàndols que han tingut lloc a Catalunya, doncs Fèlix Millet, que ha confessat els seus greus delictes de quan era president de la fundació, continua lliure, posició de la qual també gaudeix el seu “col·lega” Jordi Montull. Hi ha rumors sobre un finançament irregular de CDC a través de Millet, que també sembla va ajudar a construir el desaparegut PI d’Àngel Colom, actualment amb carnet convergent. També el darrer govern socialista municipal s’ha vist esquitxat per l’afer.

Pallerols. Cas que va esclatar a finals de la dècada dels 90 del segle passat. Sembla ser que UDC va desviar diners originaris dels fons europeus, per realitzar cursos per a aturats, per finançar el partit. Malgrat tot, Josep Antoni Duran Lleida (foto), etern màxim mandatari democristià, no ha presentat la seva dimissió.

Pretòria. Afer que va tenir lloc a Santa Coloma de Gramenet, el qual va afectar, per exemple, l’exalcalde de la localitat, el socialista Bartomeu Muñoz, o els veterans exdirigents convergents Macià Alavedra i Lluís Prenafeta, tos dos homes de confiança de Jordi Pujol quan aquest era president de la Generalitat.

Com deia el passat 10 de gener l’editor Ernest Folch, en un article exposat a la contraportada del Periódico de Catalunya, potser hauríem de fer “neteja” abans d’emprendre el camí cap a la independència.