RODRÍGUEZ ZAPATERO NO ESTÀ LLIURE DE CULPA

No he simpatitzat mai pel PP, tot el contrari, entre d’altres coses perquè aquest fet seria una traïció per a alguns dels meus avantpassats i per a mi mateix. No obstant, i reconeixent que el partit liderat per Mariano Rajoy, actual president del govern, ho està fent increïblement malament, també el PSOE ho va fer fatal durant els últims anys en què va governar.

A l’estat espanyol, molt especialment en el sector més progre de Madrid, hi ha un costum de carregar contínuament contra les polítiques socio-econòmiques del PP, però en canvi solen ser bastant comprensius, tolerants, suaus i afables amb les que feia el PSOE encapçalat per José Luis Rodríguez Zapatero (foto), que per cert sembla que, des del dia que va deixar de ser president del govern espanyol, la terra se l’hagi empassat.

A continuació exposo algunes de les grans “perles” de l’expresident:

L’Estatut de Catalunya. Va dir que acceptaria l’Estatut que sortís aprovat del Parlament de Catalunya, més tard es va reunir amb l’ara “sobiranista” Artur Mas per retallar-lo i finalment no va fer absolutament res quan el Tribunal Constitucional el va reduir encara més.

Pasqual Maragall. Va interferir perquè el llavors president de la Generalitat de Catalunya no es presentés a les següents eleccions catalanes i ho fes al seu lloc el més afí José Montilla.

La crisi. El 2008, any en què va ser reelegit Zapatero, el polític lleonès, i el seu ministre d’Economia Pedro Solbes, van negar la crisi i van comentar que simplement es tractava d’una desacceleració.

Desmesurat optimisme. Una vegada ja establerta plenament, i també reconeguda i acceptada, la crisi econòmica, l’expresident del govern no va cessar en els seus comentaris desenfrenadament optimistes, dient que ja s’havia tocat fons i que es podien entreveure brots vers en l’horitzó.

Funcionaris. Zapatero va abaixar un 5% el sou als funcionaris i els hi va situar l’edat de jubilació en els 67 anys.

Banca. L’exlíder socialista va assegurar que Espanya era el país europeu amb el sistema bancari més sòlid.

Desnonaments. Actualment es parla molt de desnonaments i de la manca de sensibilitat del PP amb el tema, cosa amb la qual estic totalment d’acord, però les primeres famílies que es van quedar sense casa, i amb l’obligació de seguir pagant al banc, va ser durant l’època socialista.

Constitució. Zapatero en cap moment es va plantejar canviar la Constitució per construir un estat federal, però no va tenir dubtes per fer-ho a l’hora d’aplicar una reforma laboral molt poc social.

Rialles. Mentre a Espanya hi havia crisi, atur, precarietat laboral, misèria, desnonaments i retallades, ell sortia a les fotos realitzant unes escandaloses rialles.

CASTIGAR EL FUNCIONARI, UNA DECISIÓ POPULISTA

Hi havia un temps a Espanya que els funcionaris eren un col·lectiu que, moltes vegades des del darrere d’una minúscula finestreta, et tractava bastant malament i no era estrany que et trobessis algun exemple llegint el diari o menjant un entrepà, mentre et deia allò tan clàssic de “torni vostè demà”.

Amb el pas dels anys, però, la imatge dels treballadors públics ha millorat força, encara que continua sent un grup criticat, menyspreat i envejat, pel fet de tenir una feina segura i de comptar amb altres “privilegis”, com disposar d’un horari intensiu o dels anomenats dies d’assumptes personals.    

Tanmateix, tots els espanyols que tinguin almenys estudis bàsics poden presentar-se a unes oposicions i, per tant, aquells que han aconseguit superar-les tenen tot el dret a exercir com a empleats públics (els possibles “endolls” tenen lloc en més altes esferes).

Malgrat tot, no és estrany que algú que treballa a l’empresa privada consideri que ser funcionari és un autèntic txollo. Potser per això, els polítics, siguin estatals, autonòmics o locals, han abaixat el sou ja vàries vegades als treballadors de les diferents administracions, han retirat alguna paga extra i ara es pretén rebaixar el numero de dies d’assumptes propis.

Encara que gairebé ningú es creu la versió oficial de l’actual crisi econòmica, com a exemple de solidaritat, es poden entendre les continuades rebaixes de sou, però que hi guanyen les administracions anul·lant jornades de descans ? Doncs tot indica que el fet de realitzar mesures de populisme que el gruix de la població mai criticarà, més aviat el contrari.

A més a més, si els funcionaris no cobren més i compten amb menys dies festius, deixen de consumir o ho fan en menor mesura, i d’això se’n ressenten ecomòmicament altres sectors i aquest fet encara agreuja més la crisi per la qual estem passant.

TORNEN LA PUTA I LA RAMONETA

Jordi Pujol (foto) es va passar els seus 23 anys de president de la Generalitat de Catalunya jugant a fer la puta i la Ramoneta. No era gens estrany veure’l un diumenge en una població, posem per cas, de la Catalunya central fent un discurs gairebé independentista i el dilluns següent exercint d’”espanyol” a Madrid.

Una vegada Pujol va abandonar el poder, la situació va continuar més o menys igual amb Artur Mas, que un dia signava davant un notari que mai pactaria amb el PP i al cap d’uns anys, arran de convertir-se en president de Catalunya, arribava a acords sense complexos amb Alicia Sánchez Camacho.

No obstant, després de la massiva i històrica manifestació del passat 11 de setembre, semblava que alguna cosa canviava a CDC i que la puta i la Ramoneta, sobretot aquesta última, havien desaparegut. Mas, que de forma injusta i errònia es va apropiar de la marxa per a la independència, a la qual no hi va ser present, va avançar les eleccions, va realitzar una campanya plenament sobiranista i, arran del desastre en els comicis, va pactar amb ERC.

Tanmateix, potser pels problemes econòmics que té la Generalitat, per la influència del líder d’UDC, Josep Antoni Duran Lleida, que no vol sentir a parlar-ne de la independència, o perquè no ho veuen gens clar o no hi creuen, o probablement per tot al mateix temps, Mas i CDC estan mostrant clars símptomes de fer marxa enrera i deixar per més endavant temes com la sobirania o la consulta. Això si, en lloc de parlar clar, definitivament semblen haver ressorgit tant la puta com molt especialment la Ramoneta.

Jo segueixo pensant, i així ho he evidenciat en alguns articles d’aquest bloc, que la majoria dels polítics convergents, almenys els més importants, ni desitgen ni creuen amb la independència de Catalunya. Allò que més em sorprèn, però, és que a ERC hagin pogut ser tan ingenus de pensar el contrari.  

FA 10 ANYS AZNAR VA VOLER SER RAMBO

Ara fa una dècada, el president republicà dels Estats Units, George W. Bush, va iniciar la invasió de l’Iraq, llavors presidit pel dictador Saddam Hussein, amb el pretext de què el país asiàtic comptava al seu territori amb armes de destrucció massiva, fet que mai s’ha pogut demostrar.

Després dels atemptats terroristes a Nova York, l’11 de setembre de l’any 2001, Bush, que havia bombardejat i ocupat en primer lloc l’Afganistan, país on es creia que es trobava reclòs el líder de l’organització Al – Qaeda, Ussama Bin Laden, el servei dels atacs a la grans urbs nord-americana, es va obsessionar en invadir l’Iraq, estat que precisament, a diferència de Somàlia o Sudan, no semblava tenir cap vincle amb el terrorisme. Es tractava d’una guerra il·legal perquè l’ONU en cap moment va donar el seu consentiment, però això no va ser cap obstacle perquè el president nord-americà iniciés el conflicte a l’Orient Mitjà.

Malgrat que els dos països més representatius de la CEE, Alemanya i França, es van declarar contraris a la guerra, i no van enviar ni ajut humà ni tampoc material i logístic, José María Aznar, aleshores president del govern espanyol, va decidir pactar amb Bush i el primer ministre britànic Tony Blair, amb els quals es va reunir a les Açores (foto), i va fer entrar Espanya en la guerra. Eren aquells temps en què Espanya “anava bé” i Aznar era convidat al ranxo que Bush tenia a Texas i posava els peus sobre la taula.

De res van servir les multitudinàries manifestacions contra la guerra en diferents ciutats de l’estat espanyol, superant-se el milió de persones tant a Madrid com a Barcelona. Aznar es creia una cosa semblant a un Rambo hispà i segurament pensava que aquesta era una forma de situar Espanya a la primera divisió mundial, fet que evidentment no s’ha produït.

RODRÍGUEZ IBARRA

Durant els molts anys que va exercir de president de la Junta d’Extremadura, el polític socialista, guerrista i profundament jacobí Juan Carlos Rodríguez Ibarra es va caracteritzar per les seves declaracions fora de to i pels seus constants atacs per tot allò que tingués a veure amb els nacionalismes perifèrics.

Tanmateix, malgrat que durant aquella època va efectuar declaracions molt polèmiques, no en va fer cap de tan grossa com la que va realitzar fa uns dies, quan va comparar el president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, amb dos dels personatges més sinistres del segle XX: el líder nazi alemany Adolf Hitler i el cap feixista italià Benito Mussolini.

Que jo sàpiga, Mas encara no ha intentat l’extermini d’una ètnia concreta ni ha provocat cap guerra d’abast mundial, tal com va fer Hitler, ni tampoc ha ocupat cap estat africà ni ha bombardejat cap ciutat, com va fer Mussolini, que per cert va elegir Barcelona com un dels seus blancs.

Curiosament, Rodríguez Ibarra en cap cas va comparar Mas amb Francisco Franco. Potser l’expresident extremeny no té massa animadversió per l’exdictador espanyol o possiblement pensa, com fan tants militants del PP, que els governs autoritaris de Franco van ser més aviat anecdòtics.   

SERIA BO FER UNA MANIFESTACIÓ CONJUNTA

Des de que l’any 2008 es va iniciar l’actual crisi econòmica, hi ha hagut un munt de manifestacions a Barcelona, Catalunya i Espanya, però, llevat d’algunes poques excepcions, han estat sempre sectorials i fragmentades.

Alguns cops les marxes han sigut organitzades pels sindicats majoritaris, mentre que d’altres ho han estat per col·lectius com el dels Indignats, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, els diferents grups de funcionaris (metges, mestres, bombers...), els anomenats Iaio Flautes, els estudiants, etc.

Seria bo que tota aquesta sèrie d’associacions s’ajuntessin i preparessin amb temps i molta difusió una manifestació unitària en contra de les retallades socials, l’actual sistema polític o els nombrosos casos de corrupció que apareixen dia rere dia. Molt probablement serien concentracions espectaculars que podrien posar contra les cordes els diferents governs i també els partits polítics de caire majoritari.

Una prova clara d’això la tenim en la multitudinària i espectacular marxa per a la independència del passat 11 de setembre (foto), en què aproximadament un milió i mig de persones van sortir als carrers de Barcelona. Han tingut lloc a Catalunya un gran número de manifestacions durant la Diada Nacional, però fins l’any passat només havia tingut gran repercussió l’efectuada el 1977, quan els catalans demanaven llibertat, amnistia i estatut d’autonomia, coses que finalment es van aconseguir amb la reinstauració de la democràcia a l’estat espanyol.

LES OFENSIVES RIALLES DELS DIPUTATS

El passat 27 de febrer, a les pàgines del Periódico de Catalunya, l’escriptora catalana Najat el – Hatxmi escrivia un article amb el qual n’estic totalment d’acord. Per què  riuen i aplaudeixen els diputats de la cambra baixa espanyola ?

En aquests moments l’estat espanyol té gravíssims problemes d’atur, treball precari, desnonaments, corrupció, misèria, pobresa infantil, dependència alimentària, desigualtat, pessimisme, retallades socials i fracàs, absentisme i abandonament escolar.

Per tant: de què riuen ? Què és allò que els hi fa tanta gràcia ? Per què aplaudeixen si a les Corts no es realitza cap espectacle digne d’aclamar ? Quina pena.