EL SOMNI D’UNS I EL MALSON D’ALTRES

No recordo massa bé si va ser el director teatral Albert Boadella, precisament una persona per la qual no sento una gran admiració, que en una de les seves peculiars i explosives declaracions va comentar, més o menys, que mentre al món morien de fam una gran quantitat de persones, aquí hi havia cuiners que es dedicaven a experimentar amb els aliments. Potser allò que presumptament va dir Boadella era una de les seves clàssiques demagògies i provocacions, però no hi ha cap dubte que en part tenia una mica de raó.

A Catalunya concretament, es considera el cuiner Ferran Adrià un autèntic mite, i fins i tot se’l tracta com un artista o científic, i és molt estrany, quan fulleges un diari qualsevol dia de la setmana, que no trobis alguna notícia relacionada amb el professional de l’Hospitalet de Llobregat: perquè tanca el Bulli, perquè aquest es converteix en una fundació, perquè ha fet una conferència sobre la seva particular manera de preparar els aliments, etc.

Tanmateix, Adrià ha rebut una important competència mediàtica els darrers dies perquè el Celler de Can Roca, local dirigit pels tres germans que porten el cognom de l’establiment, ha estat elegit el millor restaurant del món. A diferència del cuiner de l’Hospitalet, que fa la sensació que es troba molt còmode enmig del glamur, Joan, Josep i Jordi Roca semblen en principi unes persones més discretes, però potser no s’ho podran permetre a partir d’ara.

La setmana passada es va organitzar una performance, la qual reunia cuina, òpera i altres arts, en què els germans Roca preparaven 12 plats destinats a 12 comensals, entre els quals es trobaven el mateix Adrià (no podia ser d’una altra forma), el pintor Miquel Barceló o el científic Bonaventura Clotet.

No vull caure en el defecte de ser massa demagog, però amb el moment que estem passant a Catalunya, quan, per aconseguir aliments bàsics, algunes persones han de recórrer a diferents ONG com Càritas o el Banc dels Aliments, no em sembla allò més adient muntar un espectacle tan luxós, guai i esnob.

SOLUCIONS PER A ORIOL JUNQUERAS

L’actual màxim mandatari d’ERC, Oriol Junqueras, va preguntar fa uns dies als representants del PSC i PP en què podia estalviar la Generalitat de Catalunya. Partint de la base que jo també penso que el govern espanyol és força injust amb el català, li donaria unes solucions a Junqueras:

Reduir conselleries. Si no estic equivocat, actualment la Generalitat compta amb 12 conselleries, una més que en l’anterior legislatura. Penso que amb 8 n’hi hauria suficient i es reduirien els elevats sous de quatre consellers i quatre secretaris generals.

Reduir alts càrrecs. Es podrien eliminar perfectament molts llocs d’assessors, coordinadors i gerents. Fins i tot crec que les diferents administracions públiques podrien sobreviure sense aquestes figures.

Eliminar cotxes oficials. Crec que tots estem bastant d’acord en què hi ha un excés de vehicles oficials per a directius que perfectament podrien usar el transport públic. Els xofers es podrien dedicar a altres tasques.

Reduir o eliminar dietes. Els polítics o alts funcionaris podrien anar perfectament a  restaurants i hotels més senzills i econòmics, sense oblidar que seria factible reduir sortides i viatges.

Rebaixar el sou a polítics i alts funcionaris. Penso que el president de la Generalitat, els seus consellers, els diputats del Parlament de Catalunya o els alts càrrecs de l’administració, com els secretaris generals, podrien rebaixar-se el sou, posem per cas, un 25 o 30% i, així i tot, seguirien vivint de forma folgada, cosa que no poden fer petits funcionaris o pensionistes.

Substituir viatges per vídeo-conferències. Estarem tots d’acord en què les noves tecnologies han evolucionat una barbaritat els darrers temps i, per tant, aquestes podrien substituir costosos viatges com els realitzats a Brussel·les i Moscou els últims anys.

Estalviar en publicitat. Sempre he estat en contra de l’autobombo de les administracions, doncs allò que fa una entitat pública és una obligació i no pas una virtut.

TV3 i CONVERGÈNCIA

En primer lloc, vull fer constatar que estic bastant orgullós de la nostra televisió nacional, que mai ha caigut en el parany de realitzar els anomenats programes escombraries o de safareig, de plena i desgraciada actualitat des de què van aparèixer els canals privats i dels quals s’ha contagiat una mica la televisió pública estatal.

No obstant, també hi ha un aspecte que mai m’ha agradat de la televisió pública catalana: el seu “matrimoni” amb Convergència Democràtica de Catalunya, el partit que, en companyia d’Unió Democràtica de Catalunya, ha guanyat totes les eleccions catalanes, des de la restauració de democràcia, i que ha governat la Generalitat des de 1980 a 2003, amb Jordi Pujol, i des de 2010 fins el moment, amb Artur Mas.

Durant la llarga època de Pujol, els informatius de TV3 emetien contínuament notícies del president, inaugurant un poliesportiu, fent un discurs en un municipi català o donant el seu punt de vista sobre un assumpte concret, mentre el llavors alcalde de Barcelona, el carismàtic militant socialista Pasqual Maragall, semblava que no existís per a la televisió catalana. Com una vegada va dir Rafael Ribó, en aquell període màxim mandatari d’Iniciativa per Catalunya, a Pujol només li quedava presentar el temps.

Durant la tempestuosa època dels tripartits, el primer presidit pel citat Maragall i el segon pel també socialista José Montilla, el canal nacional va fer la sensació d’apropar-se a la neutralitat, ignoro si perquè els membres del Partit Socialista de Catalunya van decidir restar-ne al marge o bé perquè després de 23 anys de pujolisme, a TV3 havia calat molt el sentiment convergent. Personalment m’inclino més pel segon supòsit.

Amb el retorn convergent a la Generalitat, hem pogut comprovar com, aparentment, la neutralitat de TV3 ha tornat a desaparèixer, amb uns telenotícies on la presencia de Mas és omnipresent, mentre els presumptes casos de corrupció o espionatge que esquitxen el partit en el poder surten en comptagotes als informatius.

A foto, una entrevista que l’exdirectora de la televisió catalana, Mònica Terribas, li va fer a Artur Mas a TV3.

FÀSTIC

El nazisme va ser una ideologia instaurada per Adolf Hitler a Alemanya que es caracteritzava pel racisme, l’autoritarisme, el nacionalisme excloent, el bel·licisme, l’odi, la violència, les atrocitats o la manca de democràcia. Una vegada instaurada en el poder, durant la dècada dels 30 i 40 del segle passat, el moviment va practicar el genocidi contra diferents ètnies i grups, com els gitanos i de forma molt especial els jueus, els quals van ser reclosos en camps d’extermini a llocs sinistres com Auschwitz, Mathausen o Ravensbrück, on una gran quantitat de persones van morir assassinades, algunes en les terribles cambres de gas.

Malgrat la gravetat del que acabo d’exposar, últimament a Espanya hi ha força persones que utilitzen el nazisme de forma frívola, banal i gratuïta: així, per exemple, el ministre d’Assumptes Exteriors, el popular José Manuel García Margallo, va comparar el pensament de Hitler amb el nacionalisme en general, en clara indirecta al procés sobiranista català, mentre l’expresident de la Junta d’Extremadura, el socialista Juan Carlos Rodríguez Ibarra, va equiparar Artur Mas amb el Fürher i el dictador feixista italià Benito Mussolini.

L’última a apuntar-se a la “moda” ha estat la presidenta de la comunitat de Castella – la Manxa i secretària general del PP, María Dolores de Cospedal (foto), que va comentar, amb el mateix to xulesc en què l’imiten a l’espai televisió de TV3 “Polònia", que els escraches efectuats per la PAH són nazisme pur.

No és la primera vegada que la PAH és víctima d’una comparació injusta i odiosa, doncs la delegada del govern central a la comunitat de Madrid, Cristina Cifuentes, va dir que la seva líder, Ada Colau, estava relacionada en col·lectius filoetarres. És curiós perquè tant Cospedal com Cifuentes, així com Ana Mato, la “festiva” ministra de Sanitat, o María de los Llanos de Luna, delegada del govern espanyol a Catalunya, semblen sorgides d’un mateix motlle, el que “confecciona” la clàssica pija rossa de dretes de la part alta i burgesa de qualsevol ciutat.

Una altra curiositat és que siguin sobretot persones del PP les que utilitzin la paraula nazisme, doncs estic gairebé segur que una part important dels integrants d’aquest partit, m’atreviria a dir que la majoria, són originaris de famílies que van lluitar al costat del règim dictatorial franquista, el qual els populars mai han condemnat, fet que no ha evitat que puguin presentar-se a totes les eleccions, a diferència d’allò succeït amb Herri Batasuna i vàries de les seves ramificacions. Crec que a ningú se li escapa que Francisco Franco va tenir una sincera simpatia per Hitler i que l’ajuda d’aquest va ser bàsica i decisiva perquè els nacionals derrotessin els republicans en la Guerra Civil d’Espanya.

En resum, les declaracions de Cospedal em produeixen fàstic.

RODRÍGUEZ ZAPATERO NO ESTÀ LLIURE DE CULPA

No he simpatitzat mai pel PP, tot el contrari, entre d’altres coses perquè aquest fet seria una traïció per a alguns dels meus avantpassats i per a mi mateix. No obstant, i reconeixent que el partit liderat per Mariano Rajoy, actual president del govern, ho està fent increïblement malament, també el PSOE ho va fer fatal durant els últims anys en què va governar.

A l’estat espanyol, molt especialment en el sector més progre de Madrid, hi ha un costum de carregar contínuament contra les polítiques socio-econòmiques del PP, però en canvi solen ser bastant comprensius, tolerants, suaus i afables amb les que feia el PSOE encapçalat per José Luis Rodríguez Zapatero (foto), que per cert sembla que, des del dia que va deixar de ser president del govern espanyol, la terra se l’hagi empassat.

A continuació exposo algunes de les grans “perles” de l’expresident:

L’Estatut de Catalunya. Va dir que acceptaria l’Estatut que sortís aprovat del Parlament de Catalunya, més tard es va reunir amb l’ara “sobiranista” Artur Mas per retallar-lo i finalment no va fer absolutament res quan el Tribunal Constitucional el va reduir encara més.

Pasqual Maragall. Va interferir perquè el llavors president de la Generalitat de Catalunya no es presentés a les següents eleccions catalanes i ho fes al seu lloc el més afí José Montilla.

La crisi. El 2008, any en què va ser reelegit Zapatero, el polític lleonès, i el seu ministre d’Economia Pedro Solbes, van negar la crisi i van comentar que simplement es tractava d’una desacceleració.

Desmesurat optimisme. Una vegada ja establerta plenament, i també reconeguda i acceptada, la crisi econòmica, l’expresident del govern no va cessar en els seus comentaris desenfrenadament optimistes, dient que ja s’havia tocat fons i que es podien entreveure brots vers en l’horitzó.

Funcionaris. Zapatero va abaixar un 5% el sou als funcionaris i els hi va situar l’edat de jubilació en els 67 anys.

Banca. L’exlíder socialista va assegurar que Espanya era el país europeu amb el sistema bancari més sòlid.

Desnonaments. Actualment es parla molt de desnonaments i de la manca de sensibilitat del PP amb el tema, cosa amb la qual estic totalment d’acord, però les primeres famílies que es van quedar sense casa, i amb l’obligació de seguir pagant al banc, va ser durant l’època socialista.

Constitució. Zapatero en cap moment es va plantejar canviar la Constitució per construir un estat federal, però no va tenir dubtes per fer-ho a l’hora d’aplicar una reforma laboral molt poc social.

Rialles. Mentre a Espanya hi havia crisi, atur, precarietat laboral, misèria, desnonaments i retallades, ell sortia a les fotos realitzant unes escandaloses rialles.

CASTIGAR EL FUNCIONARI, UNA DECISIÓ POPULISTA

Hi havia un temps a Espanya que els funcionaris eren un col·lectiu que, moltes vegades des del darrere d’una minúscula finestreta, et tractava bastant malament i no era estrany que et trobessis algun exemple llegint el diari o menjant un entrepà, mentre et deia allò tan clàssic de “torni vostè demà”.

Amb el pas dels anys, però, la imatge dels treballadors públics ha millorat força, encara que continua sent un grup criticat, menyspreat i envejat, pel fet de tenir una feina segura i de comptar amb altres “privilegis”, com disposar d’un horari intensiu o dels anomenats dies d’assumptes personals.    

Tanmateix, tots els espanyols que tinguin almenys estudis bàsics poden presentar-se a unes oposicions i, per tant, aquells que han aconseguit superar-les tenen tot el dret a exercir com a empleats públics (els possibles “endolls” tenen lloc en més altes esferes).

Malgrat tot, no és estrany que algú que treballa a l’empresa privada consideri que ser funcionari és un autèntic txollo. Potser per això, els polítics, siguin estatals, autonòmics o locals, han abaixat el sou ja vàries vegades als treballadors de les diferents administracions, han retirat alguna paga extra i ara es pretén rebaixar el numero de dies d’assumptes propis.

Encara que gairebé ningú es creu la versió oficial de l’actual crisi econòmica, com a exemple de solidaritat, es poden entendre les continuades rebaixes de sou, però que hi guanyen les administracions anul·lant jornades de descans ? Doncs tot indica que el fet de realitzar mesures de populisme que el gruix de la població mai criticarà, més aviat el contrari.

A més a més, si els funcionaris no cobren més i compten amb menys dies festius, deixen de consumir o ho fan en menor mesura, i d’això se’n ressenten ecomòmicament altres sectors i aquest fet encara agreuja més la crisi per la qual estem passant.

TORNEN LA PUTA I LA RAMONETA

Jordi Pujol (foto) es va passar els seus 23 anys de president de la Generalitat de Catalunya jugant a fer la puta i la Ramoneta. No era gens estrany veure’l un diumenge en una població, posem per cas, de la Catalunya central fent un discurs gairebé independentista i el dilluns següent exercint d’”espanyol” a Madrid.

Una vegada Pujol va abandonar el poder, la situació va continuar més o menys igual amb Artur Mas, que un dia signava davant un notari que mai pactaria amb el PP i al cap d’uns anys, arran de convertir-se en president de Catalunya, arribava a acords sense complexos amb Alicia Sánchez Camacho.

No obstant, després de la massiva i històrica manifestació del passat 11 de setembre, semblava que alguna cosa canviava a CDC i que la puta i la Ramoneta, sobretot aquesta última, havien desaparegut. Mas, que de forma injusta i errònia es va apropiar de la marxa per a la independència, a la qual no hi va ser present, va avançar les eleccions, va realitzar una campanya plenament sobiranista i, arran del desastre en els comicis, va pactar amb ERC.

Tanmateix, potser pels problemes econòmics que té la Generalitat, per la influència del líder d’UDC, Josep Antoni Duran Lleida, que no vol sentir a parlar-ne de la independència, o perquè no ho veuen gens clar o no hi creuen, o probablement per tot al mateix temps, Mas i CDC estan mostrant clars símptomes de fer marxa enrera i deixar per més endavant temes com la sobirania o la consulta. Això si, en lloc de parlar clar, definitivament semblen haver ressorgit tant la puta com molt especialment la Ramoneta.

Jo segueixo pensant, i així ho he evidenciat en alguns articles d’aquest bloc, que la majoria dels polítics convergents, almenys els més importants, ni desitgen ni creuen amb la independència de Catalunya. Allò que més em sorprèn, però, és que a ERC hagin pogut ser tan ingenus de pensar el contrari.