Fa uns dies, el socioecòleg Ramon Folch escrivia a les pàgines del Periódico de Catalunya sobre l’escassa esperança que transmeten les declaracions dels polítics catalans i espanyols actuals.
Recordo quan en temps de crisi, durant les dècades dels 80 i 90, el president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, i els presidents dels diferents governs espanyols, Adolfo Suárez (foto) i Felipe González, emetien diversos missatges, fos a través de la premsa escrita, de la televisió o de la ràdio, en què et deien la veritat de tot allò que succeïa, però al mateix temps donaven esperança de què ens en sortiríem i què el futur seria millor.
Aquells polítics, que comptaven amb un gran carisma, no només intentaven donar ànims, optimisme i esperança als ciutadans, sense ocultar la realitat, sinó que a més a més ho aconseguien.
Ara, pel que fa a aquesta crisi que tants mals està ocasionant a les poblacions catalana, espanyola i europea, hem pogut observar dues tendències: la primera, l’excessivament optimista oferta per l’expresident del govern José Luis Rodríguez Zapatero, que en primer lloc va amagar la realitat, en segon lloc va restar importància a allò que estava succeint i en tercer lloc no va cessar de comentar que ja s’havia tocat fons i que la situació estava en procés de solució. Finalment va aconseguir que pràcticament ningú se’l cregués.
La segona tendència és aquella que s’acosta al discurs apocalíptic, la qual exerceixen els actuals presidents de la Generalitat i del govern estatal, respectivament Artur Mas i Mariano Rajoy, els quals expliquen com de malament va tot, la “travessa del desert” que s’haurà de realitzar per sortir de la crisi o els molts “sacrificis” que haurà de fer la població, a la qual anuncien sèries de retallades econòmiques i socials. Aquests polítics sens dubte transmeten la realitat d’allò que passa, potser fins i tot a nivells exagerats, però no donen esperança a una ciutadania que, de tant en tant, necessita alguna bona notícia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario