El passat 8 de març es va celebrar una altra Jornada de la Dona Treballadora i el fet va servir per recordar-nos que la igualtat de gènere no es compleix encara, ni de bon tros, a Espanya.
És cert que des del final de la dictadura, l’any 1975, la situació de les dones ha millorat ostensiblement a l’estat, però encara hi ha molt de treball per realitzar. Avui en dia, quan ens trobem ja a la segona dècada del segle XXI, els homes cobren més diners, pateixen menys l’atur i ocupen més càrrecs de responsabilitat que les dones, que encara han d’observar com el fet de tenir fills pot ser un impediment per trobar un lloc laboral estable.
Tanmateix, la desigualtat de gènere no s’arregla mitjançant la curiosa i forçada paritat política que va portar a terme, durant els seus set anys i mig de president del govern, José Luis Rodríguez Zapatero, quan va decidir posar el mateix número de ministres masculins i femenins, això si, reservant-se el càrrec més important per a ell, és a dir per a un home.
Crec que tots estarem d’acord en el fet que Teresa Fernández de la Vega, Elena Salgado o Carme Chacón, per posar tres exemples molt significatius de les diferents ministres que han tingut els governs de Zapatero, no són dones que tinguin cap tipus de problema de desigualtat i que, fins i tot, la seva mentalitat pot ser molt semblant a la que tenen els homes que han ostentat el poder.
La problemàtica que pateix el gènere femení es soluciona ajudant les dones maltractades, aturades, pobres, marginades, immigrants o mares solteres.
No hay comentarios:
Publicar un comentario