UNA LLUM APAREIX AL VATICÀ

El Papat ha estat normalment una institució molt conservadora i, durant força èpoques de la història, entre elles el món actual, no ha estat precisament un ens molt edificant des del punt de vista moral, com ho proven els últims anys, per exemple, el silenci mostrat davant la lacra de la pederàstia o els presumptes tripijocs del Banc Ambrosià. No podem oblidar tampoc que el gran cisma que va viure l’Església al segle XVI va tenir lloc per les pràctiques no massa ètiques de les elits pontifícies.

Semblava que les coses podien canviar amb l’elecció, a començaments de la dècada dels 60 del segle XX, del Papa Joan XXIII, que va convocar l’històric concili ecumènic de Vaticà II, en un intent de posar al dia l’Església i apropar la religió catòlica al poble. La mort de Joan va motivar que el certamen fos clausurat pel seu successor, Pau VI, que va seguir les mateixes directrius, les quals semblava igualment acceptar l’efímer papa Joan Pau I.

Tanmateix, el procés d’obertura es va tancar amb l’elecció del papa polonès Joan Pau II, un home d’idees molt conservadores, fet bastant usual al món en aquella època compresa entre finals de la dècada dels 70 i inicis del decenni dels 80, quan per exemple Ronald Reagan va guanyar les eleccions nord-americanes, Margaret Thatcher va vèncer en els comicis britànics, Menahem Begin es va convertir en el primer mandatari de dretes a Israel  o l’aiatol·lah Khomeini va instaurar una república teocràtica de tipus islàmic, encara vigent, a l’Iran.

Amb Joan Pau II, que va posar el seu gra de sorra en l’enderrocament del comunisme a l’est d’Europa, i el seu successor, l’alemany Benet XVI, allò aconseguit els anys anteriors es va paralitzar, però amb el nou papa, l’argentí Francesc I, sembla que una llum apareix al vaticà i que la situació pot donar un nou gir.

En el poc temps que porta al capdavant de l’Església Catòlica, Francesc ha tingut diferents gestos que permeten ser optimista, com ara acostar la institució als més necessitats, els canvis a la Cúria romana, a la qual ha criticat, els intents de posar en ordre els temes bancaris, rentar els peus a presos d’un centre penitenciari de la capital italiana, entre ells una reclusa musulmana, comentar que ell no és ningú per criticar les persones homosexuals o afirmar que els bisbes parlen massa de temes com la mateixa homosexualitat, els anticonceptius o l’avortament.

És evident que el papa Bertoglio no és un defensor de l’homosexualitat, dels mètodes anticonceptius i, molt menys, de l’avortament, el qual ha condemnat públicament, però allò que Francesc intenta, o almenys això és el que s’entreveu de les seves paraules i accions, és que els religiosos haurien de parlar més d’altres temes com la pobresa, la misèria, la fam, la injustícia social, l’atur, les guerres, la corrupció, la crisi econòmica, el capitalisme ultra-liberal o del fet que, a pocs quilòmetres al sud de Roma, concretament a la petita illa de Lampedusa, més de 300 immigrants hagin perdut la vida a les aigües del Mediterrani.