Per començar aquest article, vull deixar
clar, doncs l’aritmètica li permet, que Ada Colau té tot el dret a ser
investida de nou alcaldessa de Barcelona amb els vots del Partit dels Socialistes
de Catalunya i tres dels sis que va obtenir la candidatura de l’exprimer
ministre francès Manuel Valls, malgrat que el republicà Ernest Maragall va
guanyar les eleccions municipals. Els independentistes hem de recordar que els
darrers comicis autonòmics els va vèncer la formació Ciutadans (C’s), amb Inés
Arrimadas al front, i que, posteriorment, les diferents associacions sobiranistes
van sumar per formar govern.
Malgrat tot, costa d’entendre que, en primer
lloc, Valls atorgui gratuïtament els escons de tres regidors a Colau, el seu,
el de l’exsocialista Celestino Corbacho i el d’Eva Parera, exmembre d’Unió Democràtica de Catalunya (els altres tres pertanyen a polítics pròpiament de C’s
i no en volen saber res), i, en segon lloc, que la líder de Barcelona en Comú els
accepti. Hem de recordar que, aparentment, la candidatura de l’exalcalde d’Evry
va ser un muntatge dels grans empresaris catalans per acabar amb el govern del
que ells consideraven una intrusa anti-sistema i perillosa exactivista.
Però una cosa sembla molt clara, abans com a
màxima dirigent de la Plataforma d’Afectats de la Hipoteca (PAH) i últimament
com a alcaldessa de la capital catalana, Colau necessita que els focus la
il·luminin constantment i, lògicament, formant part de l’oposició no la
reflectirien tant. De vegades penso, i només es tracta d’una suposició que pot
estar molt allunyada de la realitat, que Ada va utilitzar la PAH com un
trampolí cap a la política, fet que de ser cert, seria una gran injustícia cap a un dels col·lectius
més vulnerables de la societat actual.
A la foto, Manuel valls i Ada Colau en un
acte de la campanya electoral dels últims comicis municipals.
No hay comentarios:
Publicar un comentario