VOL TORNAR JAN AL FUTBOL ?

Hi va haver un moment, justament després de que el FC Barcelona, sota la seva presidència, conquistés a París la segona Copa d’Europa de la institució, que Joan Laporta comptava amb un extraordinari carisma, el qual va traspassar clarament les fronteres del futbol. Recordo perfectament, per exemple, que José Montilla i Artur Mas, durant la campanya electoral de les eleccions de la Generalitat de l’any 2006, es feien fotos al costat de l’advocat.

No obstant, el Barça de Frank Rijkaard i Ronaldinho va entrar en una profunda crisi i Laporta va perdre gran part de la seva popularitat, fins el punt que l’estiu de l’any 2008 es va veure sotmès a una moció de censura que va salvar gairebé de miracle, sense poder evitar, això si, la marxa d’un important número de directius.

És cert que després va venir la gloriosa època amb Pep Guardiola d’entrenador, que per exemple li va lliurar una nova Lliga de Campions, però, malgrat que l’aposta del preparador de Santpedor va ser una decisió seva i del director tècnic Txiki Begiristáin, l’afecció barcelonista, en particular, i el ciutadà català, en general, van assimilar els èxits com un triomf personal de Guardiola i d’alguns futbolistes com Leo Messi, Xavi Hernández o Andrés Iniesta.

Malgrat tot, crec que Laporta pensava que el seu desembarcament a la política seria molt més fàcil i senzill del que finalment ha estat. Ignoro si esperava aconseguir realitzar un paper determinant en un curt lapse de temps, però segurament creia que el seu pes específic seria superior, tant pel que fa a la política barcelonina com a la catalana, doncs és regidor municipal i diputat parlamentari.

En primer lloc, Solidaritat per a la Independència, la coalició que va liderar en les darreres eleccions autonòmiques i que va aconseguir uns brillants resultats, es va trencar de seguida, tal com havien fet algunes de les seves directives durant els seus set anys com a president barcelonista, demostrant-se novament que treballar en equip no és la seva principal virtut. En segon lloc, penso que no va estar encertat a l’hora d’ajuntar-se amb el molt desgastat líder barceloní d’Esquerra Republicana de Catalunya, Jordi Portabella, pel que fa als comicis municipals, fins el punt que la nova coalició només va aconseguir els escons de Portabella, el qual encara em pregunto perquè no ha deixat estar, i de Laporta.

Laporta ja ha pogut apreciar el poc protagonisme que té tant a l’ajuntament barceloní com al parlament català i m’imagino que una persona del seu tarannà hiperactiu ho ha de trobar insuportable. Potser per aquesta raó sembla que té en ment tornar al futbol i així ho ha demostrat en una entrevista televisiva realitzada fa uns dies, en què criticava una vegada més Sandro Rosell, a qui feia culpable de la marxa de Guardiola i de voler destrossar l’”obra” que ell havia realitzat com a president de l’entitat catalana.

Tanmateix, Laporta ha estat molt inoportú, i penso que força injust, en aquestes crítiques a Rosell perquè, d’una banda, Guardiola ha deixat ben clar les mesures de la seva marxa, i en principi no tenen res a veure amb la gestió de l’actual president, mentre aquest, d’altra banda, ha optat per la continuïtat del model amb la incorporació com a nou entrenador de Tito Vilanova, el principal ajudant del preparador bagenc els darrers quatre anys.

Si d’aquí uns mesos, en cas de que els resultats no siguin favorables, Rosell decidís destituir Vilanova i implantar, posem per cas, el seu particular “samba team”, el que molts pensem que era la seva gran il·lusió abans d’accedir a la presidència, aleshores Laporta tindria tots els arguments per muntar una dura oposició, però evidentment ara no toca.   

LES BICIS I BARCELONA

Durant la seva llarguíssima etapa governada pel PSC, la ciutat de Barcelona començava de vegades la casa pel terrat en lloc de fer-ho pels ciments: així, per exemple, va demanar els Jocs Olímpics, que es van celebrar l’any 1992, amb una gran mancança d’infrastructures, tant urbanes com esportives, en un període en què no existia el Palau Sant Jordi o l’Estadi Olímpic es trobava en ruïnes.  

Amb el tema de les bicicletes ha passat un cas similar: es va decidir potenciar el transport en bici, segurament per les ànsies i l’obsessió que tenia el govern municipal per semblar modern, i fins i tot es va muntar el Bicing (foto), sense tenir els suficients carrils adients a la ciutat.

D’aquesta forma hem pogut observar i patir com alguns ciclistes t’apareixen per totes parts, i moltes vegades a una gran velocitat, sense tenir la més mínima consideració per les persones, fins i tot d'aquelles d’una edat més avançada, que van a peu, sigui per les voreres o per carrers i places reservats als vianants, per exemple en zones de la ciutat com el Gòtic, el Raval, el Born o Gràcia.

Tampoc és gens estrany que els ciclistes es passin els semàfors en vermell, no respectin els passos zebra o et toquin insistentment el clàxon perquè t’apartis, mentre passeges, posem per cas, pel carrer del Bisbe o el de Montcadan. Aquest fet és molt freqüent per part d'aquesta onada de turistes que tenim, i de vegades patim, des de l’esclat olímpic.

Sembla ser que ara, el consistori gestionat pel convergent Xavier Trias, vol posar una mica en ordre els tours en bicicletes organitzats per empreses privades. No estaria malament perquè ja estem una mica farts d’aquests guiris que realitzen a Barcelona allò que mai gosarien fer a les seves ciutats de residència. 

ANDREU MAS COLELL

Quan Artur Mas va guanyar les eleccions catalanes de l’any 2010, va dir que construiria el “govern dels millors” i per exemple va elegir per a algunes conselleries gestors independents, com és el cas del controvertit Boi Ruiz, titular de Sanitat, o fins i tot el socialista Ferran Mascarell al departament de Cultura.

Pel que fa a Economia, Mas va nomenar el veterà Andreu Mas Colell, que en un dels últims governs de Jordi Pujol va ser conseller d’Universitats. Ostentant aquest càrrec, recordo que va fer unes declaracions que particularment no en van agradar gens, quan després d’unes proves de Selectivitat va comentar, més o menys, que els alumnes dels centres privats estaven molt més preparats que els que arribaven dels públics.

En el temps que porta com a titular d’Economia, en plena crisi, Mas Colell ha continuat demostrant, amb escreix, la seva ideologia abastament capitalista i liberal i la seva última i pintoresca proposta, la qual fins i tot ha molestat als seus companys de Convergència Democràtica de Catalunya, ha estat la de fer pagar cinc euros per dia d’ingrés hospitalari.

El senyor conseller es pensa que la gent ingressa en un hospital per plaer ? Aquells malalts que hagin d’estar força temps hospitalitzats a causa, per exemple, d’un càncer, haurien de pagar també els cinc euros diaris ?

Jo em pregunto que va fer el senyor Mas Colell en una universitat tan important, prestigiosa i emblemàtica com la de Harvard perquè aquestes mesures les podria prendre perfectament un estudiant de primer curs d’Economia en qualsevol facultat de províncies. 

ELS PRINCIPALS CULPABLES: ELS LÍDERS NACIONALS

Moltes vegades es diu, sobretot per part de diferents ONG, que la situació d’algunes parts de l’Àfrica, caracteritzades per la guerra, la violència, les malalties, la fam o la misèria extrema, és per culpa, per exemple, dels estats més rics del planeta i de les diverses multinacionals que hi tenen negocis. És possible que això, en part, sobretot pel que es refereix a les grans empreses extractives i farmacèutiques, sigui cert, però crec que els màxims culpables, tal com afirma Eduard Punset, són els dirigents dels diversos països del continent.

El Tribunal Internacional de l’Haia (TPI) ha condemnat fa unes setmanes l’exlíder liberià Charles Taylor (foto) com a instigador de la guerra que hi va tenir lloc, durant la dècada dels 90 del segle passat, a la veïna Sierra Leone, en un dels conflictes més cruents, sanguinaris i salvatges que han tingut lloc des de la finalització de la Segona Guerra Mundial i en què es van utilitzar abastament els nens com a soldats. Taylor, mitjançant el tràfic de diamants, va finançar la guerrilla que va originar l’enfrontament bèl·lic.

Així mateix, el TPI ja fa temps que reclama la detenció, per sotmetre’l a judici, del president del Sudan, Omar al – Baixid, un dels principals causants, per exemple, de la repressió del sud del país, avui independent, o del desastre de la regió de Darfur, on es troba ubicat un dels camps de refugiats més grans i problemàtics del món. 

Jo recomanaria el llibre “Pallassos i monstres”, escrit per l’autor català Albert Sánchez Piñol, el qual parla dels dictadors africans Idi Amin Dada (Uganda), Bokassa (República Centreafricana), Mobutu Sese Seko (Zaire), Francisco Macías i Teodoro Obiang (Guinea Equatorial), Haile Selassie (Etiòpia) i Sekou Touré (Guinea). Aquests homes van estar esquitxats per la violència, l’autoritarisme sense límits, la corrupció, les més increïbles excentricitats o l’evasió d’un munt de capitals a paradisos fiscals, mentre el poble patia calamitats com la fam, la misèria o diferents malalties curables, que provocaven la mort perquè no “havien diners” per adquirir els medicaments més elementals.

A aquests homes s’hi podrien afegir també molts d’altres, com l’enderrocat líder libi Muammar al – Gadafi, el ja desaparegut monarca marroquí Hassan II, l’expresident egipci Hosni Mubàrak o l’actual màxim dirigent de Zimbadwe Robert Mugabe, sense oblidar els diversos “senyors de la guerra” que ha tingut els darrers temps el depauperat estat de Somàlia.

En resum, potser si que sigui veritat que els estats més desenvolupats no siguin prou solidaris amb les regions que més dificultats tenen a l’Àfrica, com també que algunes multinacionals hagin comès, conscients o inconscients, autèntiques atrocitats en els països de l’anomenat Tercer Món, però els màxims culpables dels desastres, almenys és el que jo modestament penso, en són el dirigents dels estats més pobres del continent africà.            

ON ÉS A ESPANYA L’EXTREMA DRETA ?

El pròxim diumenge dia 6 de maig se celebra a França la segona volta de les eleccions per a la presidència de la República, a la qual han arribat l’actual màxim dirigent, el conservador Nicolas Sarkozy, i el socialista François Hollande, a qui les enquestes donen com a guanyador.

Pel que fa a la primera volta, a més de la curta victòria d’Hollande, va destacar el gran resultat, el millor de la història, del partit ultra del Front Nacional, ara encapçalat per Marine le Pen (foto), filla de Jean – Marie le Pen, que fa uns anys li va disputar la presidència de l’estat a Jacques Chirac.

França és un país amb una democràcia consolidada des de fa molts anys, que va lluitar aferrissadament contra les tropes d’ocupació alemanyes del nazisme durant la Segona Guerra Mundial i que ha tingut sempre molt clar el caràcter laic de l’estat, tant per part de l’esquerra com de la dreta moderada. Malgrat tot això, existeix un partit d’extrema dreta que és la tercera força del país.

Mentrestant, Espanya és un país amb una democràcia relativament recent, encara es troba en la memòria col·lectiva l’intent de cop d’estat de 1981 i l’Església Catòlica més conservadora té un pes molt important a l’estat. A pesar de tot això, no hi ha cap partit fort que pertanyi obertament a la dreta més extrema, feixista i retrògrada.

Quina és l’explicació ? Tant jo com moltes altres persones sembla que ho tenim clar: els representants de l’extrema dreta espanyola voten el Partit Popular.   

QUE N’APRENGUIN !

Pep Guardiola ha tingut una trajectòria extraordinària en els quatre anys que ha exercit d’entrenador del FC Barcelona. Durant aquest temps ha conquistat 3 Lligues (2009, 2010 i 2011), 1 Copa del Rei (2009), 3 Supercopes d’Espanya (2009, 2010 i 2011), 2 Lligues de Campions (2009 i 2011), 2 Supercopes d’Europa (2009 i 2011) i 2 Mundials de Clubs (2009 i 2011). Tots aquests campionats, als quals es podria afegir la Copa del Rei d’enguany, s’han aconseguit amb un joc força espectacular i atractiu, sense oblidar aspectes com els valors i el joc net.

Evidentment, ningú desitjava que Guardiola decidís posar punt i final a la seva experiència a la banqueta del Camp Nou, però el passat divendres 27 d’abril va anunciar la seva renúncia a continuar en el lloc de preparador del Barça.

Mentrestant, els darrers temps, a l’estat espanyol han hagut polítics que han gestionat pèssimament la crisi econòmica, o almenys no l’han sabut arreglar o suavitzar; dirigents que han estirat força més el braç que la màniga, amb la construcció d’aeroports sense avions, estacions d’AVE sense passatgers o altres infrastructures que semblaven totalment supèrflues, i en el pitjor del casos, governants que s’han vist implicats en escàndols de corrupció. Tanmateix, cap d’ells, absolutament cap, ha presentat la seva renúncia i aquells que han deixat el seu càrrec ho han fet a instàncies dels seus superiors.

SANT JORDI

Quan era petit i adolescent, la diada popular de Sant Jordi, a part de ser la tradicional festa del llibre i de la rosa, era una jornada lúdica i festiva que a més, en una època en què encara era vigent el franquisme o es vivia la transició, suposava una reivindicació dels drets de Catalunya com a nació.

És evident que el caràcter popular, lúdic i festiu continua vigent en la jornada de Sant Jordi, i és normal que les grans reivindicacions nacionals hagin disminuït, doncs aquestes tenen un marc més adequat durant la Diada Nacional de l’Onze de Setembre. Tanmateix, allò que no m’agrada gens dels actuals dies de Sant Jordi és aquesta espècie de competició que s’ha creat per dictaminar quin escriptor o escriptora és capaç de vendre més llibres.

Però encara pitjor que aquest fictici torneig entre autors, és la presència massiva dels anomenats mediàtics. Aquests “escriptors” acostumen a ser famosos televisius, i Andreu Buenafuente n’és un exemple molt clar, que aprofiten la seva fama per treure un llibre any rere any, o gairebé. Sincerament, a mi m’agradava més la jornada de Sant Jordi d’altres èpoques ja bastant remotes.