Hi va haver un moment, justament després de que el FC Barcelona, sota la seva presidència, conquistés a París la segona Copa d’Europa de la institució, que Joan Laporta comptava amb un extraordinari carisma, el qual va traspassar clarament les fronteres del futbol. Recordo perfectament, per exemple, que José Montilla i Artur Mas, durant la campanya electoral de les eleccions de la Generalitat de l’any 2006, es feien fotos al costat de l’advocat.
No obstant, el Barça de Frank Rijkaard i Ronaldinho va entrar en una profunda crisi i Laporta va perdre gran part de la seva popularitat, fins el punt que l’estiu de l’any 2008 es va veure sotmès a una moció de censura que va salvar gairebé de miracle, sense poder evitar, això si, la marxa d’un important número de directius.
És cert que després va venir la gloriosa època amb Pep Guardiola d’entrenador, que per exemple li va lliurar una nova Lliga de Campions, però, malgrat que l’aposta del preparador de Santpedor va ser una decisió seva i del director tècnic Txiki Begiristáin, l’afecció barcelonista, en particular, i el ciutadà català, en general, van assimilar els èxits com un triomf personal de Guardiola i d’alguns futbolistes com Leo Messi, Xavi Hernández o Andrés Iniesta.
Malgrat tot, crec que Laporta pensava que el seu desembarcament a la política seria molt més fàcil i senzill del que finalment ha estat. Ignoro si esperava aconseguir realitzar un paper determinant en un curt lapse de temps, però segurament creia que el seu pes específic seria superior, tant pel que fa a la política barcelonina com a la catalana, doncs és regidor municipal i diputat parlamentari.
En primer lloc, Solidaritat per a la Independència, la coalició que va liderar en les darreres eleccions autonòmiques i que va aconseguir uns brillants resultats, es va trencar de seguida, tal com havien fet algunes de les seves directives durant els seus set anys com a president barcelonista, demostrant-se novament que treballar en equip no és la seva principal virtut. En segon lloc, penso que no va estar encertat a l’hora d’ajuntar-se amb el molt desgastat líder barceloní d’Esquerra Republicana de Catalunya, Jordi Portabella, pel que fa als comicis municipals, fins el punt que la nova coalició només va aconseguir els escons de Portabella, el qual encara em pregunto perquè no ha deixat estar, i de Laporta.
Laporta ja ha pogut apreciar el poc protagonisme que té tant a l’ajuntament barceloní com al parlament català i m’imagino que una persona del seu tarannà hiperactiu ho ha de trobar insuportable. Potser per aquesta raó sembla que té en ment tornar al futbol i així ho ha demostrat en una entrevista televisiva realitzada fa uns dies, en què criticava una vegada més Sandro Rosell, a qui feia culpable de la marxa de Guardiola i de voler destrossar l’”obra” que ell havia realitzat com a president de l’entitat catalana.
Tanmateix, Laporta ha estat molt inoportú, i penso que força injust, en aquestes crítiques a Rosell perquè, d’una banda, Guardiola ha deixat ben clar les mesures de la seva marxa, i en principi no tenen res a veure amb la gestió de l’actual president, mentre aquest, d’altra banda, ha optat per la continuïtat del model amb la incorporació com a nou entrenador de Tito Vilanova, el principal ajudant del preparador bagenc els darrers quatre anys.
Si d’aquí uns mesos, en cas de que els resultats no siguin favorables, Rosell decidís destituir Vilanova i implantar, posem per cas, el seu particular “samba team”, el que molts pensem que era la seva gran il·lusió abans d’accedir a la presidència, aleshores Laporta tindria tots els arguments per muntar una dura oposició, però evidentment ara no toca.
No hay comentarios:
Publicar un comentario