Moltes vegades es diu, sobretot per part de diferents ONG, que la situació d’algunes parts de l’Àfrica, caracteritzades per la guerra, la violència, les malalties, la fam o la misèria extrema, és per culpa, per exemple, dels estats més rics del planeta i de les diverses multinacionals que hi tenen negocis. És possible que això, en part, sobretot pel que es refereix a les grans empreses extractives i farmacèutiques, sigui cert, però crec que els màxims culpables, tal com afirma Eduard Punset, són els dirigents dels diversos països del continent.
El Tribunal Internacional de l’Haia (TPI) ha condemnat fa unes setmanes l’exlíder liberià Charles Taylor (foto) com a instigador de la guerra que hi va tenir lloc, durant la dècada dels 90 del segle passat, a la veïna Sierra Leone, en un dels conflictes més cruents, sanguinaris i salvatges que han tingut lloc des de la finalització de la Segona Guerra Mundial i en què es van utilitzar abastament els nens com a soldats. Taylor, mitjançant el tràfic de diamants, va finançar la guerrilla que va originar l’enfrontament bèl·lic.
Així mateix, el TPI ja fa temps que reclama la detenció, per sotmetre’l a judici, del president del Sudan, Omar al – Baixid, un dels principals causants, per exemple, de la repressió del sud del país, avui independent, o del desastre de la regió de Darfur, on es troba ubicat un dels camps de refugiats més grans i problemàtics del món.
Jo recomanaria el llibre “Pallassos i monstres”, escrit per l’autor català Albert Sánchez Piñol, el qual parla dels dictadors africans Idi Amin Dada (Uganda), Bokassa (República Centreafricana), Mobutu Sese Seko (Zaire), Francisco Macías i Teodoro Obiang (Guinea Equatorial), Haile Selassie (Etiòpia) i Sekou Touré (Guinea). Aquests homes van estar esquitxats per la violència, l’autoritarisme sense límits, la corrupció, les més increïbles excentricitats o l’evasió d’un munt de capitals a paradisos fiscals, mentre el poble patia calamitats com la fam, la misèria o diferents malalties curables, que provocaven la mort perquè no “havien diners” per adquirir els medicaments més elementals.
A aquests homes s’hi podrien afegir també molts d’altres, com l’enderrocat líder libi Muammar al – Gadafi, el ja desaparegut monarca marroquí Hassan II, l’expresident egipci Hosni Mubàrak o l’actual màxim dirigent de Zimbadwe Robert Mugabe, sense oblidar els diversos “senyors de la guerra” que ha tingut els darrers temps el depauperat estat de Somàlia.
En resum, potser si que sigui veritat que els estats més desenvolupats no siguin prou solidaris amb les regions que més dificultats tenen a l’Àfrica, com també que algunes multinacionals hagin comès, conscients o inconscients, autèntiques atrocitats en els països de l’anomenat Tercer Món, però els màxims culpables dels desastres, almenys és el que jo modestament penso, en són el dirigents dels estats més pobres del continent africà.
No hay comentarios:
Publicar un comentario